dijous, 24 de desembre de 2020

Nadala dos mil vint

EL NADAL DE LES VAQUES
El futur és al bol de llet.
Te’l feien prendre abans de dormir
si eres baixet i havies de créixer més.

Els nens anàvem a les vaques
pel camí de carro amb lletera de llauna
(la mare bulliria la llet). 
Els pagesos tenien bassa, 
on descobríem capgrossos. 
Al bosc, dels esquirols, no en sabíem res,
més que les deixes: pinyes rosegades.
I res, res de l’existència dels lirons.

Ell tenia una col·lecció dels seus nius
als nou anys (Berkeley, segle divuit)
i d’ous fossilitzats, i tenia més ciència
i curiositat que nosaltres al segle vint.
Per això va aconseguir que als nens, 
a classe, en calçotets, ens vacunessin.
Investigador, poeta i metge anglès,
en diu la Viquipèdia, d’Edward Jenner, 
el descobridor de la vacuna. 
Del poeta, no en sabem gran cosa. 
Potser, els somnis del nen dins seu.

Aquesta nit un nen salvarà el món.
Haurà de néixer i créixer, créixer més.
El seu futur i el nostre és al bol de llet.
Per això hi ha un bou a l’establia.

AGC



Edward Jenner (Berkeley, Anglaterra, 17 de maig de 1749 – 26 de gener de 1823), va 
descobrir la vacuna contra la verola, a partir de la teoria que el fet de passar la verola 
de les vaques et protegia de patir la verola humana. Ho va demostrar inoculant pus 
agafat de les mans de la lesió d’una pagesa munyidora contagiada de verola bovina a 
un nen sa de vuit anys. 












 

diumenge, 1 de novembre de 2020

L’elefant va creuar tots els ponts menys un

"L'elefant, després d'haver passat molts ponts en el seu viatge per Europa, es va negar a passar-ne un, malgrat que veia que hi passaven els homes i els cavalls que l'acompanyaven, perquè no l'hi semblava prou sòlid per resistir el seu pes."

El món com a voluntat i representació, Arthur Shopenhauer


El filòsof del segle XIX, pel qual la cosa en si és l'irracional, analitza la base intuïtiva de la intel·ligència amb exemples com aquest. A mi, em serveix per creure en les meves intuïcions a l'hora d'escriure i deixar-me anar. 


Montse Garcia Catalan


diumenge, 27 de setembre de 2020

Records d'estiu

 

Milenio, Manuel Vázquez Montalbán
Farenheit 451, Ray Bradbury
Lenín, Víctor Català
Els cosacs, Lev Tostoi
El brogit i la fúria, William Faulkner
Noticias felices en aviones de papel, Juan Marsé
Nosaltres, qui, Mireia Calafell
Paraules al vent, Miquel Martí i Pol
A propòsit de no res, Woody Allen
Els ullastres de Manhattan, Ponç Pons

I per primer cop he vist una mustela (AGC)



diumenge, 9 d’agost de 2020

Fahrenheit 451


Farenheit 451, Ray Bradbury, trad. de Jaume Subirana (Proa, gener del 2020)

Per fi, al càmping, podem prescindir de la realitat de les pantalles —o una mica més.
    Són moltes les reflexions que ens proporciona aquest clàssic, recentment reeditat, sobre el present. Una d'elles és que llibres i literatura són un reservori d'humanisme, mentre que l'abassegador món audiovisual colonitza la vida quotidiana. Interessant el rol del periodisme en aquesta societat distòpica: l'acumulació de dades manté la ciutadania prostrada al poder. 

dimarts, 4 d’agost de 2020

El jardí secret

"L'heura gruixuda cobria densament la paret, la clau estava enterrada sota els arbustos, cap ésser humà no havia travessat aquell porta des de feia deu anys... i tot i així se sentien sorolls a l'interior del jardí: corredisses de peus que semblaven perseguir-se entre els arbres, i sons estranys que semblaven veus que xiuxiuejaven i intentaven ofegar exclamacions i crits d'alegria."

El jardí secret, Frances Hodgson Burnet (Viena Edicions, tercera edició febrer del 2020)

L'hem llegit en veu alta abans d'anar a dormir. Aquests dos personatges preadolescents consentits i desgraciats a parts iguals han tingut èxit entre les meves filles. Se salven gràcies a cultivar un jardí i a esbrinar les plantes i els animalons durant el despertar de la primavera. Aquest exercici i el contacte amb una família pagesa i humil de Yorkshire que els posa un mirall al davant operen la transformació. Una mica bucòlic tot plegat, però sembla que funciona. L'anglès del nord rural és traduït com un català occidental, també ha funcionat, fa augmentar el contrast entre els dos mons i és un al·licient —sobretot llegit en veu alta.  A mi, la novel·la se m'ha fet una mica llarga amb un argument morós, que costa que avanci. Deu ser que originalment era una sèrie en fulletons. 
    He descobert que just n'estrenen una pel·lícula enguany. 

El nostre jardí secret. AGC

diumenge, 2 d’agost de 2020

Vaig a buscar tabac...

    "— Vaig a buscar tabac— respongué, amb la intenció de no tornar, però Bièletzkii l'engrapà pel braç.
      — Jo tinc diners—féu en francès.
      — No hi haurà manera de partir-se'n, caldrà pagar —pensà Olenin, i la consciència de la seva poca traça l'omplí d'enuig. —I ¿Per què no he de fer com Bièletzkii? Calia no venir, però, ja que no ho he fet, no tinc dret a malmetre l'alegria llur. És qüestió de beure com un cosac..."

Els cosacs, Lev Tolstoi (trad. de Francesc Payarols, Enciclopèdia Catalana, 1992)

Amb tant poc espai dues expressions ben suades i que Tolstoi ja escrivia al segle XIX. "Anar a buscar tabac" és una excusa més vella que l'anar a peu, doncs. I "beure com un cosac" n'és una que també la fem servir, no si des que l'escriptor insubmís rus va escriure la novel·la. El que mai no hauria dit és que allò que beuen els cosacs, almenys a la novel·la, és vi. Els cosacs són viticultors, tenen vinyes a les ribes del Tèrek a la part nord de la serra caucàsica. Per tant, s'embriaguen ben mediterràniament!
    És clar que això és l'anècdota. És una novel·la prodigiosa en la transformació del protagonista Olenin. Un jove aristòcrata que mena una vida superficial i que al Càucas es troba ("l'home és un ésser que es busca"), gràcies a la caça i al contacte amb la natura i la vida rural dels cosacs. 




diumenge, 3 de maig de 2020

Lladres que entren a casa quan dorms


Publico al blog Lladres que entren a casa quan dorms. En el marc de la crisi del 2008, el dissenyador Pep Ferré entra en una crisi personal que el durà a una ruptura i a un viatge a El Hierro. És el 2011 i l’illa està assetjada per tremolors sísmiques, hi ha una erupció a punt d’esclatar i no se sap per on. Pep troba una correspondència entre la seva crisi existencial i el neguit dels habitants de l’illa: el terra tremola sota els seus peus.
      A les portes d’una nova crisi, he tret del calaix aquest relat perquè m’ha semblat que era prou sòlid i ple de significats en un moment que ens caldrà fer catarsi. Espero que us engresqui.


Lladres que... Ferran Bosch

dijous, 30 d’abril de 2020

Anna Frank, periodista

“Es tracta de treballar per no seguir sent una ignorant, per avançar, per arribar a ser periodista, que és el que vull ser”, es diu Anna Frank el 4 d’abril de 1944, als catorze anys. Les dues famílies confinades en un altell d’una empresa d’Amsterdam, amagades de la Gestapo, estan molt ben informades. Escolten la BBC i la ràdio alemanya, els porten diaris i saben què diu l’Holanda lliure, la informació de la resistència. Parlen holandès i alemany, entenen l’anglès i estudien francès. Anna contrasta la propaganda patriòtica d’ambdós costats i sap de la realitat a través dels enllaços amb l’exterior i del que veu per la finestra.
Aquests dies de rodes de premsa diàries amb preguntes tancades, manca de dades obertes i propaganda militar i patriòtica innecessària, un sap que el periodisme no és aquí. “A nosaltres, els joves, ens costa doblement de mantenir les nostres opinions, en un temps en què tot idealisme es troba esclafat i anorreat, en què els homes revelen les seves pitjors qualitats i en què la veritat, el dret i Déu són posats en dubte” (Diari…, dissabte 15 de juliol de 1944). Serveixi de paral·lelisme quan la comunicació institucional de la lluita contra la pandèmia es fa en termes bèl·lics. I la majoria sabem què vol dir informació de guerra.
Si els carrers són buits, el periodisme és a les cases. En el que transmeten els familiars, amics, coneguts i saludats a les converses telefòniques, videoconferències i xarxes socials —que sempre cal verificar. A les xarxes veiem estadístiques de contagi de països com Islàndia i Corea del Sud, que han fet les proves a tota al població. Les corbes de contagi per franges d’edat ens diuen el contrari dels països on només fem testos als hospitalitzats: Islàndia té el pic de contagi dels 40 als 49 anys; Corea del Sud, dels 20 als 29 anys. Així, doncs, aquí vivim enganyats perquè només veiem els que desenvolupen la malaltia.
“Aquest matí han agafat el nostre venedor de llegum; tenia dos jueus a casa seva. És un cop terrible per a nosaltres, no solament perquè dos pobres jueus més es troben al caire de l’abisme, sinó perquè el venedor de llegum es troba en el mateix bany” (Diari…, dijous 25 de maig de 1944). Tenim contacte amb la realitat quan un amic perd el pare, la mare, o els avis i expressa el dolor per no haver-los pogut acompanyar i vetllar. També quan un company pagès ens explica que al poble la gent s’asseu als bancs del carrer, com si res no passés.
“El que em passa em sembla meravellós, no solament les transformacions visibles del meu cos, sinó el que s’esdevé en el meu interior” (Diari..., dimecres 5 de gener de 1944). Hi ha un sector informatiu adolescent que cal tenir en compte, perquè d’aquesta crisi sanitària que ens ha abocat al confinament en sortiran els hàbits informatius del futur. Si youtubers i youtuberes i instagramers i instagrameres ja ocupaven l’imaginari col·lectiu juvenil; ara, a més, amb la pandèmia tenen un motiu comú. El que en diuen, i com ho diuen, marca tendència informativa.
El 8 de juliol de 1944 Anna Frank explica que la majoria de la gent no sap que la tavella dels pèsols és una delícia: l’art d’esgranar els pèsols, treure la pel·lícula amarga de la tavella i menjar-se-la. Aquest aprofitament de la realitat confinada ens indica el camí.
Plaça d'Anna Frank, Gràcia. AGC

dilluns, 13 d’abril de 2020

Adolescència confinada


El que em passa em sembla meravellós, no solament les transformacions visibles del meu cos, sinó el que s’esdevé en el meu interior” (Diari..., dimecres 5 gener 1944). No és el context històric ni la tragèdia anunciada, el principal valor del Diari d'Anna Frank. És l'adolescència oberta en canal. La dissecció del cor i el cap. Aquest punt de vista de confrontació amb el món. “A nosaltres, els joves, ens costa doblement de mantenir les nostres opinions, en un temps en què tot idealisme es troba esclafat i anorreat, en què els homes revelen les seves pitjors qualitats i en què la veritat, el dret i Déu són posats en dubte” (Diari ..., Dissabte 15 de juliol 1944). Llegir-lo ens apropa als nostres adolescents avui confinats. 


Selecta, 1992, trad. R. Folch i Camarasa



Ens mira Anna Frank,
còmplice confinada.
Cap guerra dura
més que els cels blaus i els mots.
En quaderns creixen dies.
AGC

dissabte, 11 d’abril de 2020

Han arribat els falciots també

10/4

Falciot silent
dibuixes a mig aire
la clau de sol.

7/4

Les orenetes 
ens pregunten què hi fem
aquí tot l'any.

AGC

dissabte, 4 d’abril de 2020

Falta mantega!

Dimarts, 22 desembre 1942

"A l'Anex ens alegrem tots de la notícia: per Nadal tindrem 125 gr. de mantega. El diari n'anuncia mitja lliure, però aquesta ració està reservada als privilegiats que obtenen les seves targetes de l'Estat, i no pas als jueus amagats que, per economia, compren quatre targetes per vuit persones. 
    Cadascú de nosaltres ha volgut fer alguna pastisseria amb mantega. Aquest matí, jo he confeccionat galetes i dues coques."

Diari d'Anna Frank (traducció de Ramon Folch i Camarsa, Ed. Selecta, vuitena edició 1992)

Res a veure la seva penúria amb la nostra. Però hi ha una correlació amb la mantega respecte el confinament d'aquests dies. Va ser la primera cosa que vaig trobar a faltar al prestatge del súper —sobretot, la Cadí. Es demostra que la gent sap el que es bo, perquè el prestatge buit de mantegues contrastava amb el prestatge ple de margarines, a sota. 
    Ahir em van dir que no tenien farina. I ja fa dies que costa trobar enlloc llevat. Per aquí hi ha moltes annes aquests dies que passen el confinament fent galetes, coques i pastissos!


dilluns, 30 de març de 2020

Passeig d'aniversari


Avui en faig cinquanta. S’han fet realitat molts somnis. Un d’ells passar més temps amb els de casa. D’acord que a un preu massa alt: confinament de la població. I aquest patiment general. Em sap molt greu per qui ho passa malament de debò. I pels presos polítics, que havien trencat el seu confinament total. I tant sols han tingut un tast de llibertat, que deu haver estat com un tresor després de més de dos anys de captiveri. Són gent baquetejada, però forta. N’hem d’emprendre d’ells.
      Fins i tot les adversitats tenen una cara amable. Aprofitem aquests dies per fer-nos la casa comfortable. I ens tenim encara més afecte. Bevem el vi de la collita pròpia. Se’ns farà un record entranyable. Sempre esperem les vacances per estar junts, per tenir una experiència compartida, perquè sabem que les hores centrals del dia són hores robades a qui més estimem. Per això, els dies de festa són penyora d’amor. I ara és com si ens desviéssim cada dia del camí a l’escola, ens escapolim amb els més propers i ens enfilem a l’arbre regalat, per veure passar les hores. Serà com un matí que brillarà amb el sol de primavera i la piuladissa dels ocells per sobre dels dies grisos, anodins i confosos tots.
      Tot això ha estat molt bonic en teoria la darrera setmana. Perquè he treballat molt des de casa. Hauria volgut només llegir els llibres que em venen de gust. Però hem anat molt a estudi. Cosa que, per altra banda, sempre et fa anar més enllà, i aprendre.
      Hauria volgut escriure tres entrades al blog. Una sobre en Jordi Lara. El club de lectura teníem una cita amb ell a casa seva dimecres passat. Tant a la Màquina d’espavilar ocells de nit com a Mística conilla, el protagonista visita Andalusia i enveja els parents que poden ignorar el seu país perquè els ha sortit de franc. Nosaltres no podem ignorar el discurset d’en Pedro Sánchez sobre la unitat, col·locat amb calçador gràcies a l’estat d’alarma.
      “És molt senzill quedeu-vos a casa”, sobre aquesta consigna gira la novel·la Acte de violència, de Manuel de Pedrolo. Una acció de desobediència civil contra un règim autoritari. La comunió col·lectiva en una lluita per la llibertat. En canvi, la realitat és un sarcasme, aquesta lluita no és contra l’estat autoritari. Però ja veurem com en sortirà, d’aquesta, la crisi de la democràcia espanyola.
      Finalment, hauria volgut escriure sobre el confinament d’Anna Frank. Llegeixo el seu diari. Comença el dia del tretzè aniversari, el seu avantpenúltim aniversari. Ella no ha pogut créixer però ha fet créixer moltes generacions. Ens descobreix el seu món interior en relació amb les circumstàncies històriques. Per aprendre'n. 

AGC
      A casa, som uns afortunats que fa mig any tenim terrassa. Però no ha vingut cap saltaterrats a robar-nos les obligacions a la Laia i a mi per poder estar per la Llúcia i la Violeta al 100 %. Tanmateix, estem més junts i això fa molt. Som uns privilegiats: si fem un passeig per jardineres, hi tenim una parra: fa creíxer els pàmpols a batzegades. Va venir una marieta a destemps i va marxar avorrida. Després va venir la plaga de pugons que es menjava les fulles tendres i vermelles de la buguenvíl·lea. Les flors d’espígol són una festa per a abelles, abellots i borinots. A primer hora de la tarda ens visita una trepa de gafarrons, ocells petits amb la panxa groga que s’atipen de les nostres herbes. Les merles fan el seu xiulet líquid, al cap vespre. Negres amb el bec carbassa precedeixen el caliu que surt de les finestres quan es fa fosc. Per passar aquests dies, com sempre, del que es tracta és de tenir una cassola al foc, alguna cosa coent-se lentament. Com diu en Joan Vinyoli al seu Passeig d’aniversari: "tot el blat es torna pa de vida".
       Estem bé, salutacions i abraçades a tots, gràcies per felicitar-me o senzillament per ser-hi en una banda o altra.

"Tant és així que l'àrid
hivern amb què s'obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il·limitat, 
i tot el blat es torna pa de vida". 

Passeig d'aniversari, Joan Vinyoli (Editorial Empúries, Barceloa, tercera edició: març de 1986)

dissabte, 21 de març de 2020

Dia Internacional CONFINAT de la poesia

Senglars urbans
s'adormen als carrers
buits i amansits.

Flors dels turons
ploren olors perdudes. 
El vent, abracen.

AGC

dimarts, 25 de febrer de 2020

Canteu, canteu, ninetes

"Ja a l'habitació, deixes la guitarra espanyola a una cantonada, escampes el contingut de la motxilla sobre el llit i el distribueixes a la manera de solter —a pilones desmanegades— per l'armari, el prestatge i la taula. Deses la llibreta on ara escrius aquestes línies sobre una petita taula, així serà més fàcil posar-se a escriure. T'has proposat escriure com a mètode de reflexió. 
     T'atures davant la capsa blava de galetes daneses, la capsa de l'alegria. La poses al llit, l'obres i comproves que tot encara hi és: el pot de Vicodina, el paper de fumar, el tabac picat, el pol·len afganès i la maria. També l'haixix culer per quan arribin vaques magres i un grapat mal comptat d'amfetes que dubtes que facis servir. Estàs força orgullós de la tasca de proveïment feta en només un parell de dies ".

Canteu, canteu ninetes, Blai Manté, Brau edicions, Premi Empordà de Novel·la 2019

Seguit d'aquest fragment, l'autor fa una descripció impagable de l'efecte que té sobre el protagonista tant l'haixis com la maria. Canteu, canteu, ninetes seria per a la droga tova el que l'obra de Charles Bukowski és per a l'alcohol. També en ofici literari, tot i ser la primera novel·la de l'autor. Mentre el llegia m'ha fet esclatar de riure, com mai, i també m'ha fet plorar. M'ha fet vibrar i aquesta és la prova del seu valor literari. 
        Manté ha encunyat el terme "ficció de proximitat", per presentar el seu projecte modestament. Però és de proximitat no pas perquè el personatge porti el mateix nom de l'autor. No és pas de proximitat perquè la novel·la estigui situada a Menorca i els protagonista sigui mataroní, com l'autor. Ho és perquè fa un retrat psicològic dels personatges que et fa entrar i viure les seves circumstàncies, vaja bona literatura. 


     Blai és un músic contractat com a monitor per mitjà d'un programa que ocupa persones amb diversitat funcional per fer un inventari d'ocells a S'Albufera des Grau. S'ocupa de la Imelda, en Maneló, l'Anaïs i en Litus. En Blai personatge ens explica aquesta experiència en present històric i en segona persona, cosa que ens introdueix en el punt just de proximitat, com si revivissis uns fets recents vistos en pantalla gran. Blai mira d'ajudar quatre espècimens, com ocells amb l'ala trencada en estat de cures, mentre ell està caient del cel a la velocitat vertiginosa que li procura el trencament amb la seva parella. D'aquesta sinèrgia (i tot el contrari) en surt una catarsi col·lectiva, com la de les cançons del rock i el pop que recorren tot el llibre. La novel·la es podria haver titulat tant "Cançons de redempció", "El que portem a dins", com Canteu, Canteu, Ninetes.
    
Aquí una versió, més emotiva si pot ser encara que l'original de Bob Marley, del Jonnhy Cash i Joe Strummer, aquest darrer, el cantant mític de The Clash, va morir d'una afecció cardíaca poc després d'aquesta col·laboració.  

 

 


diumenge, 16 de febrer de 2020

Les vaques també ploren

Cavall Fort ha publicat al número 1.380, segona quinzena de gener, el conte Les vaques també ploren. Es tracta del vuitè conte que hi publico, acompanyat de tres il·lustriacions excel·lents de Lluís Farré, al qual felicito i agraeixo que hagi deixat fer-ne aquesta versió digital al meu blog. 
     Vaig escriure aquest conte després d'una visita a la granja d'en Joan Guitart, a Castellar de Tost (Alt Urgell). Em va explicar com funcionava la seva feina i em va ensenyar prats de muntanya. Ara, quan llesco la mantega Cadí i l'unto sobre la torrada, no puc deixar de pensar en aquell paisatge i aquelles vaques felices que produeixen un llet tan cremosa, especialment apta per a la mantega i els formatges de la Cooperativa Lletera del Cadí.


Lluís Farré



      Apunto els altres contes, alguns d'ells publicats aquí, en pàgines d'aquest blog que no es veuen a la pàgina d'inici: Elis elis putxinel·lis, El món perdut Maia, Capità Escarlata, L'esperit del quetzal, La nit de l'hipopòtam, Bateig de foc, El vent sempre bufa a favor i aquest darrer.


 

dilluns, 13 de gener de 2020

Dues lectures sobre el passat roent

Publicat a Media.cat, el 8 de gener

La primera és del nostre col·lega Joan Canela, que ha estat editor de Mèdia.cat: Insubmissió! Quan joves desarmats van derrotar un exèrcit (Sembra Edicions, octubre de 2019). Traça la història del moviment de desobediència civil més nombrós fins al canvi de mil·leni a l’Estat. Un bon treball periodístic a partir, sobretot, d’entrevistes a molts dels protagonistes. Explica dotze anys de lluita, des que el 1989 l’objecció de consciència va passar a dir-se insubmissió fins que es va suspendre el servei militar obligatori el 2001. Els costos personals formaven part de l’estratègia: 1.670 presos de consciència, presos polítics, al cap i a la fi, en democràcia —s’hi inclouen la presó preventiva, compliment de condemna, tercer grau i també les presons militars de desertors.
     Els insubmisos van desbordar l’Estat. Canela estima que van participar-hi entre 20.000 i 50.000 joves. El llibre és un compendi de les vicissituds de la desobediència civil, que s’ha d’entendre com un procés obert, que inclou moltes etapes, on hi ha protagonistes que representen una lluita col·lectiva, on s’estableixen vasos comunicants amb altres moviments, on se succeeixen diferents estratègies segons el moment, on s’atien les contradiccions al si de la judicatura i es guanya l’opinió de la societat amb accions originals i fermes en la noviolència.
     Fa 30 anys cap diccionari tenia l’entrada “insubmissió”. Avui, sí, el DIEC 2 diu que és el “moviment social que proposa la desobediència dels joves cridats a fer el servei militar o el civil”. Igual que a Catalunya, el terme “insubmissió” va ser més que normalitzat i popularitzat arreu de l’Estat. Però una simple recerca al Diccionario de lengua española us farà caure d’esquena: encara no n’ha admès l’accepció. És rellevant. Demostra que la crisi de la democràcia espanyola d’avui ve de lluny causada per un sistema de poder obsolet que es resisteix a acceptar la realitat.
      La segona recomanació fa un salt al 2017: Música i pols (Proa, setembre de 2019), un dietari de Pere Rovira. El dia a dia de l’escriptor als setanta anys és una radiografia del país l’any que se’ns farà més present el passat. La seva mirada reuneix totes les capes de la vida: l’íntima i familiar, la domèstica i la social. Totes, com en qualsevol vida, interrelacionant-se.
      En la primera capa, Rovira lluita amb les armes de la lectura i l’escriptura contra les xacres de l’edat i la tristesa davant les ombres de la mort. Rovira passa comptes amb la poesia i, entre altres, contraposa l’amor empíric, sòlid, llarg i ple amb la seva parella, a l’amor romàntic teòric, incert i inconsistent de molts poetes. Serà una any ple d’emocions: veurà créixer artísticament la seva filla i un altre fill el farà avi. La vida domèstica passa, bàsicament, en dos escenaris, al Segrià i al Delta de l’Ebre, on les seves relacions ens donen a conèixer la gent i el país.
      La dimensió social del poeta i doctor en filologia, que ha estat professor a la Universitat de Lleida, és especialment interessant el 2017. Consigna que, majoritàriament, les coneixences que ha conreat durant temps amb la intel·lectualitat espanyola progressista adopten les tesis de la dreta davant el conflicte català. N’esprem les contradiccions. El dietari té l’afegit de fer-nos viure l’enjòlit d’una novel·la a mesura que s’acosta l’1 d’octubre. Al final, el conjunt del dietari ens deixa una obra literària que, a més, retrata l’any que el partits espanyols de govern i els seus ajudants fan de botxins de la democràcia i inicien el que Rovira en diu “la degradació moral d’un país que començava a ser digne i que torna a enfonsar-se en la vilesa dels seus pitjors anys”.