A Kiruna, la ciutat més al nord de Suècia, Valfrid no dorm. Ha saltat de la llitera, ha sortit de l'habitació i, assegut a les escales, contempla la capsa de minerals. El sol de nit entra per la claraboia i pel finestral de les golfes. El mineral més preuat que té és un tros d'ambre, translúcid com la mel; és com la llum d'aquesta nit. Diuen que té cinquanta milions d'anys i que va ser extret amb excavadores gegants a Alemanya. El frega contra la màniga del pijama, després se'l posa als cabells sobre l'orella i, de cua d'ull, veu com se li ericen. Juga una estona amb aquesta electricitat simple i pròpia. Després es mira el quars transparent, l'ametista lila i la malaquita verda, tots portats de l’estranger. Continua amb els pòrfirs i, com sempre, acaba jugant amb els nombrosos trossos de magnetita i ferros, tots aconseguits pel pare de la mina de Kirunavaara.
Són imants. Li agrada calcular a quina distància són atrets els claus que escampa pel graó i veure quin dels minerals té més força. Després juga amb la força negativa entre ells i, com si fos un Jedi que coneix la Força de l'Univers, empeny amb l’imant que té a la mà un altre imant a distància pel terra del graó. Entre ells s’interposen dos centímetres màgics: un camp magnètic oposat, que no es veu, els fa repel·lir-se enlloc d’atraure’s i enganxar-se.
Hi ha una força que els desplaça. Aquest pensament el fa abandonar la capsa de minerals a l'escala i puja a les golfes. Veu el paisatge encara nevat al finestral. És maig i serà de les últimes nevades. Entre els arbres despunta l'església: el triangle vermell de la teulada i la lluerna i, per sobre, el campanar amb la punxa i el penell. Volves dispersades pel vent, avui suau, es posen als arbres. Els bedolls encara estan pelats. Els flocs encanten Valfrid, que comença a pesar figues amb el cul al tamboret i els colzes a l'ampit de la finestra.
Passa un tros de nit com si res i, de sobte, el desperten els gossos. Veu un grup de múixers, que fan una de les seves últimes sortides a primera hora. Els gossos tiren el trineu amb turistes. Deuen haver fet nit a l'hotel de gel.
Pensa en el seu germà petit, que dorm com un liró a la llitera de baix. L’ha advertit més d’un cop:
—Casa nostra es desfarà com l'hotel de gel.
—Però què dius? Si és de pedra, fusta i ferro —respon l'il·lús. Només té deu anys, se'n porten dos i encara va a l'escola.
—Que sí, s'ensorrarà. I, abans que passi, ens traslladarem de casa.
Però el seu germà no perd el son per això.
Tots dormen. Valfrid baixa les escales. I torna a pujar amb el mòbil de la mare. Fa una foto per la finestra. Li surt un contrallum horrorós. Llavors agafa el carbonet i els llapis. Esbossa el contorn del paisatge. Aquesta vista desapareixerà un dia. Aquesta casa, també. “Quan temps ens queda, aquí?”, pensa.
Molts companys de l'institut també hauran de fer la mudança. La mina de ferro s'empassa la ciutat. Els besavis van escapçar els turons per treure'n la magnetita. Els avis van començar a perforar per sota. I ara els pares remouen les entranyes de la mina sota la ciutat. Quinze quilometres de mineral. Kiruna proveeix tot el món des de fa més d'un segle.
És diumenge, a casa es lleven tard. El pare el troba acabant el dibuix.
—T'ha quedat molt bé. L'emmarcarem.
—És el que he vist tota la vida. L'església desapareixerà—informa amb una ganyota; ho diu més que res per fer la ganyota, ja que la informació és de sobra coneguda per tots dos.
—No. Només la traslladaran. Com l'ajuntament i l'institut on vas —diu el pare arrossegant les paraules.
—Tot canviarà —insisteix ell, i fa morros.
—Au va, no n'hi ha per tant, ens n’anem a tres quilòmetres d'aquí. Des de la casa nova, veuràs el ferrocarril i el llac Luossajärvi.
—Però no serà casa meva.
—Una casa és el que hi ha dins. Hi tindràs les mateixes coses: els mobles, la llitera, el pòster de Star Wars, la capsa de minerals...
—No farà la mateixa olor. L'olor de casa és molt nostra.
—I tant, la portem amb nosaltres. La de les torrades amb mantega del matí, del te que fa la mare a la tarda, l'olor de net que surt de la rentadora...
—L'olor aspre del ferro de la capsa dels minerals —Valfrid talla el seu pare. I tots dos resten silenciosos una bona estona.
El silenci, aquest amic quan un està sol però que és incòmode ara al costat del pare.
—Els homes, a la mina, despertem la roca, adormida durant segles, milers d’anys, i li donem una vida nova. Agafem la seva força —diu el pare, finalment—. Va, anem a preparar l’esmorzar per a la mare i el teu germà.
Segueix el pare escales avall i fa el que fa ell: amb la mà ressegueix el ferro agradablement calent del radiador.
—Posa llenya i atia el foc, mentre jo poso aigua al bullidor.
Ho fa amb les pinces de ferro. Posa els tions dins l’estufa de ferro. Contempla com la llenya pren i fa caliu a poc a poc. Fins que el broc del bullidor, com una xemeneia de ferro, deixar anar el vapor. La torradora metàl·lica fa saltar les torrades. Les tasses fragants de te i l’olor de pa torrat fan cantar els àngels. La mare i el germà s’asseuen a taula, agraïts, davant del pa i la mantega. Tots quatre es fan petons de bon dia.
—He somiat que la nostra casa és desenganxava i volava amb tots a dins —explica el germà petit —, com una nau, i érem feliços perquè viatjàvem gràcies a la brúixola de l’avi, i cada dia era diumenge.
—I no havies d’anar a escola, oi? Espavilat! —la mare li pega un calbot afectuós. I tots riuen.
A mig esmorzar, sobre la taula, amb el cap repenjat sobre els braços, Valfrid s’adorm.
Cavall Fort, núm. 1462
AGC
Il·lustració: Luciano Lozano
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada