Publicat
a Media.cat, el 21 de novembre del 2017
Hola Jordi,
Aquesta setmana passada ha estat la de les
candidatures. Però jo et vull parlar de l’anterior, la del Dia de la llibertat,
12 de novembre. Va ser, efectivament, una manifestació lluminosa al carrer de
Marina. L’espectre ampli i central de la societat catalana no es fa enrere:
gent esperançada, que defensa drets i llibertats, que compta amb un projecte
per acostar les decisions a la ciutadania.
A
l’altra banda, hi ha la ley y el orden, els líders de la qual estan
disposats a retallar tots els drets i les llibertats fins on faci falta. Fins a
justificar, tristament, la violència policial, una justícia, que se salta
l'estat de dret, com a instrument repressiu, les mentides per agreujar l’escola
catalana, l'amenaça als mitjans públics catalans amb la manca de pluralitat
dels seus mitjans públics. Tot això ja ho saps.
El
que jo hem pregunto és: ¿La ciutadania espanyola no es mereix poder caminar amb
el cap ben alt per tot el món com ho fa la ciutadania canadenca i la del Regne
Unit? Els seus polítics, mira on l’han fotut, per no reconèixer el dret
d’autodeterminació, present en la Declaració Universal dels Drets Humans des de
mitjan segle XX.
La
seva marca, la imatge espanyola, és tenir homes bons a la presó, atonyinar gent
gran, passar per sobre la democràcia. Faig un esforç d’empatia amb la
ciutadania de l’altra part, perquè penso que no hem d’amagar-nos de la nostra
força moral. Sé que tu la fas servir. És un dels millors instruments que tenim.
Els
insubmisos perseguíem als noranta posar en evidència la injustícia de la llei a
partir d’acceptar-ne les mesures punitives. Allò era un joc de nens comparat
amb els empresonaments per sedició i rebel·lió. No és el mateix posar en
qüestió una llei, que perd legitimitat a tot l’Estat, la del servei militar
obligatori, que enfrontar-se a una aplicació irregular i injusta de la llei per
escarmentar un moviment polític independentista. Avui no denunciem la llei en
si, sinó l’ús impropi que se’n fa.
En
el teu cas, tal com deies en la carta
publicada al diari ARA, entre altres irregularitats, crida
l’atenció que la jutge Lamela prengui la decisió extrema de la presó
incondicional per supòsits de risc que la fiscalia no havia demanat i dels
quals no t’has pogut defensar. Cal concretar, com dius, aquests termes
irregulars.
No
n’hem de deixar passar una. Per això, també, Unió de
Pagesos ha denunciat el Senat i el Govern d’Espanya davant la
Comissió Europea per infringir la legislació europea amb les mesures aprovades
de l’article 155. Han vulnerat, entre altres aspectes concrets, el dret
fonamental de la ciutadania de Catalunya a participar en els afers públics. No
hem de donar res per perdut. Hem de perseverar en posar de manifest
l’autoritarisme de l’Estat espanyol.
Esteu
a la presó per no oposar resistència al mal. A ¿Quina és la meva fe?, Tolstoi
parla de la doctrina de la no resistència al mal. Ho he llegit a l’entrevista
que li fa George Kennan, a Así era Lev Tolstoi 1 (Acantilado, gener
del 2017). L’estratègia dels presos de consciència dels noranta i la dels
presos polítics catalans d’avui és igual i potent. Crear empatia per remoure
consciències. Sou persones honorables que heu defensat la democràcia i la
no-violència com a únic mitjà del moviment polític.
Sí,
nosaltres hem de ser lluminosos, mentre molts dels polítics espanyols i
catalans continuen teixint la història de l’Espanya més obscura.
Salut i República
P.S. Faré una versió d’aquesta carta per a en
Jordi Cuixart, el vaig
entrevistar a l’agost. Després vam està parlant del fet que ell
també va ser insubmís.