dijous, 26 de desembre de 2013

El Nadal de T.S. Eliot

Esquirol i pinya, Llúcia Garcia Torras

Per acabar les referècies de la Nadala dos mil tretze, aquí sota el poema "El cutivo de árboles en Navidad", de T.S. Eliot, en versió de José M. Valverde. És una mena d'assaig, en el format breu del poema, per a mi definitiu sobre el tema. El veritable esperit de Nadal rau en l'admiració fantasiosa de l'infant per un imaginari que compleix una funció quan serà adult. 
      Aquest sentiment de l'infant resta com una pinya rosegada, per l'esquirol del temps, a les mans de la persona madura.  


El cultivo de árboles en Navidad

Hay varias actitudes hacia la Navidad,
de algunas de las cuales podemos prescindir:
la social, la torpe, la abiertamente comercial,
la juerguista (las tabernas abiertas hasta la medianoche),
y la infantil –que no es la del niño
para quien la vela es una estrella, y el ángel dorado
extendiendo las alas en lo alto del árbol
no es solo un adorno, sino un ángel.
El niño se asombra del Arbol de Navidad:
dejadle seguir en el espíritu de asombro
ante la Fiesta como un acontecimiento no aceptado como pretexto;
de modo que el arrebato refulgente, la sorpresa
del primer árbol de Navidad recordado,
de modo que las sorpresas, el deleite en nuevas posesiones
(cada cual con su olor peculiar y emocionante),
la espera del pato o el pavo
y el esperado respeto ante su aparición,
de modo que la reverencia i la alegría
no se olviden en la experiencia posterior,
en el aburrido acostumbrarse, la fatiga, el tedio,
la conciencia de la muerte, la conciencia del fracaso,
o en la piedad del converso
que puede estar manchada de presunción
desagradable a Dios e irrespetuosa para los niños
(y aquí me acurdo también con gratitud
se Santa Lucía, su canción i su corona de fuego);
de modo que antes del fin, la octogésima Navidad
(con <octogésima>> quiero decir la que sea la última)
los recuerdos acumulados de emoción anual
queden concentrados en una gran alegría
que también ha de ser un gran temor, como la ocasión
en que el temor invadió todas las almas:
porque el principio nos hará recordar el fin
y la primera venida, la segunda venida.

T.S. Eliot
Poesias reunidas 1909-1962, 
Alianza Literaria, Madrid, segona Edició, 2006. 

dimecres, 25 de desembre de 2013

Els ulls encesos de Carner

Bosc, Violeta Garcia Torras



Aparador

Bales, tabals, trompetes i cavallets i nines:
            aquestes són joguines
            per a jugar-hi els nins.

Davant, els ulls encesos dels nins, les galtes fines,
            que prou serán joguines
            d’inconeguts destins.


El tomb de l’any, Josep Carner, Barcelona, Edicions Proa, tercera edició, abril de 1984 


Per a la nadala d'enguany, he pres els "ulls encesos" del poema de Carner. L'encert del poema és que Carner ens posa a banda i banda de l'aparador de joguines. Els observadors són observats. L'objecte d'admiració rau en qui l'admira. I aquest és el nostre bé preuat: la il·lusió dels nens. I d'aquesta, què en serà en un futur?

dimarts, 24 de desembre de 2013

Nadala dos mil tretze


Bosc i esquirol. AGC

La llum primera
Voldríem conservar la llum primera
afuada i arran de les coses,
com el sol d’hivern. La llum primera,
ullets encesos dels nens, clavats
a l’aparador de les joguines
que vam tenir i no oblidem.
Una llum que és a la mirada
dels petits i ara se’ns escapa
en caminar pel seu bosc frondós;
fuig al trepig del silenci blanc,
com l’esquirol, salta i desapareix;
sols en sabem la pinya rosegada.
Ens n’adonarem que l’hem perduda,
la llum? No ens brilla al pessebre
devastat dels anys. L’oblit, la nostra
terra de palmeres escapçades:
el tronc, monument de l’antic nervi
on pujava saba cap a l’ull.
AGC



dilluns, 18 de novembre de 2013

Democràcia i escola


L'Univers veurà la llum, Mariona Omedes


L’educació és un procés vital i no una preparació a una vida futura. L’escola ha de representar la vida actual, vida tan real i vital com la que el noi fa a casa, al veïnat o al pati on juga. 
Democràcia i escola, John Dewey (Eumo Editorial, Vic, octubre de 1989)


A l’escola l’Univers de Gràcia, nascuda fa cinc cursos i en barracons, els infants treballen les àrees formals d'aprenentatge dins la pràctica del treball per projectes i les reforcen en els ambients que escull lliurement cadascú. Si la tesi de Dewey és que l’escola ha de ser un equivalent de la societat democràtica, l’Univers s’exercita de portes en dins: els alumnes prenen decisions, per exemple trien el nom de la classe —serà el primer projecte de curs—, i són cridats a ser protagonistes del seu aprenentatge. També, de portes en fora, mestres i famílies hem tingut la sort de trobar-nos l'escola per fer i això ens ha obligat a organitzar-nos, per una lluita que va més enllà del dia a dia, i fer política. 
     El Festival internacional de cinema independent de Barcelona ha seleccionat L’Univers veurà la llum, un audiovisual que la realitzadora Mariona Omedes va crear el maig passat per reivindicar la construcció de l’escola. Demà es projectarà al CCCB. S’hi veu reflectit que la lluita de l’escola és una experiència per als nostres fills vers la democràcia.      
     Quan vam fer aquesta acció artística, el maig passat, vam sortir a TV·3, a l'InfoK.

dissabte, 26 d’octubre de 2013

L'economia és un casino


“Una crisis que no puede reducirse a las consecuencias de la crisis financiera y que no obedece a causas meramente económicas, sino a un proyecto social que ha comenzado por la privatización de la política y aspira a conseguir la privatización entera del propio estado. Un proyecto que no solo amenaza la continuidad de los servicios sociales que proporcionan el estado del bienestar, sino que pone en peligro el propio estado democrático  y la sociedad civil que lo sostiene.”
 El futuro es un país extraño, Josep Fontana, (Pasado&Presente, maig 2013)

A La Terra portem dos anys recollint el testimoni intel·lectual de la crisi. Hem entrevistat aquells que han anat a les arrels per explicar l'arbre esfullat que ens ha quedat al jardinet de la societat del cadascú a la seva. Afegim l’autor de El futuro es un país extraño, on fa recompte dels esdeveniments des l’inici de la crisi, entre el 2007 i el 2008, fins enguany. La tesi de Fontana és que la crisi econòmica és una crisi social rere la qual hi ha la imposició d’un model neoliberal. Tot documentat amb fets per anar l’arrel de la qüestió. Un d’aquests és que durant el mandat de Clinton als EUA es va derogar la llei que impedia que els bancs utilitzessin els diners dels seus dipositants per especular. L’economia de base financera es va globalitzar i va conduir a extremar la desigualtat entre els divins que tenen capacitat per jugar en aquest món de casino i la resta de mortals.
     Independentisme • Fontana, historiador que va tenir el mestratge de Jaume Vicenç Vives, però ha estat intel·lectual de l'esquerra vinculada a l'històric PSUC , veu que el trencament amb l’Estat espanyol és causat per no haver encaixat la identitat catalana i el malestar social de la crisi, i tots dos fan un tot que mou la gent que aspira a una societat nova. L’historiador atent a aquest moment històric, si acaba de documentar l’actual crisi, ara prepara un llibre on rastreja el fet català des dels seus orígens fins avui.   

dimecres, 18 de setembre de 2013

El pagès, un supervivent


El escritor es escritor en tanto que escribe. Si no escribe, no es escritor. Un labrador es labrador en tanto que cultiva la tierra. Sin tierra, el labrador no es labrador. Esto es una evidencia. Pero, en el simulacro social, un ingeniero es ingeniero aunque no ingenie nada. Se graduó como ingeniero y morirá como ingeniero. El escritor, como el labrador, es un superviviente.
 El pueblo de la noche, Manuel Rivas, Santillana, Madrid, 2003

A La Terra de setembre, entrevistem el cineasta, Pere Joan Ventura, en motiu de l’emissió del documental Plou i fa sol. Ventura és l’autor de El efecto Iguazú, premi Goya el 2002, sobre la mobilització dels treballadors de Sintel, un avís que l’economia globalitzada ens feia anar pel pedregar. A Plou i fa sol, Ventura reivindica l’agricultura periurbana des de la vivència dels pagesos de l’entorn de l’àrea metropolitana. Un espai on la terra és molt cobejada i on els pagesos són aquests supervivents de Rivas. Ventura aprofita aquesta circumstància per copsar moments de gran bellesa i sentiment. Ens fa sentir, a tots, nostàlgia de la terra.
     Plou i fa sol a TV·3 a la carta. L’entrevista a Pere Joan Ventura, a La Terra, página 12. I aquí sota (si feu clic a la foto), breument, l’autor del documental ens explica el per què del documental, la repercussió que va tenir a mig reportatge el projecte Eurovegas i un apunt sobre el procés creatiu. 


AGC




diumenge, 15 de setembre de 2013

Formentera, el lliri de platja i Villangómez

Lliri de platja de Formentera. AGC

Encara amb el sol de l’illa a la pell, poso aquí aquest record dels quatre dies passats a Formentera, que quedi com el rastre dels camins que dibuixen les sargantanes a les dunes. Pot semblar una illa àrida, però la riquesa vegetal és indubtable. Segurament perquè han aconseguit protegir-la. És de digna admiració com han preservat la costa. Al perímetre de les platges hi ha una passarel·la de fusta per als vianants i una corda a banda i banda per evitar que els passejants trepitgin les dunes. L’objectiu és garantir la regeneració de la coberta vegetal. I malgrat l’assolellada d’estiu, el 9 de setembre, a les platges de Migjorn, aquí i allà floreix el lliri de platja. Diuen que s’obre a la nit i mor vint-i-quatre hores més tard. Tot un dia que la seva olor dolça es fa un lloc entre l’olor de sal i marisc del mar.
     Per acabar de celebrar aquesta entrada, que és com una cua de les vacances, desenganxada de la sargantana, però que encara belluga, un poema de l’eivissenc Marià Villangómez.



Illa fidel 

No trobaràs la terra que jo veig,
ni tan sols el seu lloc a on guiada
és la nau, viatger. Una altra alenada
m’afavoreix el rumb, bé de llebeig

bé de gregal, més pura. Abstret passeig,
dins meu, per una illa treballada
i ja en saó. I la túnica daurada
no es desclou sense un llarg, dur malaveig.

No trobaràs la pedra que s’arrela
en quaranta anys de somni i de desig
i floreix en uns cims de poesia.

L’aire que hi duu coneix sols una vela.
Veuràs el puig, el solc, l’arbre... I jo, enmig,
altra llum dins la llum, més fèrtil dia.

Sonets a Balansat, Marià Villangómez Llobet, Edicions 62, Poetes del XX, maig del 2013

dissabte, 14 de setembre de 2013

La muntanya d'ametistes


AGC

Abans que se me l’endugui en el record, la fixo aquí. La muntanya del massís del Montseny, dels dies d’estiu passats a la seva falda. La seva memòria és circular, a cada estació sap el que li toca, així sigui el meu afany.
     Diuen que el Montseny havia tingut ametista dins les seves entranyes. Guerau de Liost ho recull i sembla que no s'ho inventa, que se n'ha trobat a Sant Marçal:


A la muntanya d’ametistes

Apoteòsic, d’enroscades trompes
soni l’esclat imperial. Un jorn
set lapidaris, traficants de pompes,
la cuita violaren de ton forn.

I prodigares —camperola festa—
no pas de ginebrons d’òpal espars
ni el topazi florit de la ginesta,
sinó violes en cristall de quars.

Avui, sorruda, ta dolor consagra
d’exhausta mina l’oblidat renom.
I encara sotges amb la testa magra

el responsori de les boires tristes
que sots avall s’agemoleixen com
un enderroc de noves ametistes.


La muntanya d’ametistes, Edicions 62, Poetes del XX, abril del 2013