Lladres que entren a casa quan dorms

La nit pot ser confusa com un rellotge aturat. El silenci, blanc, com un plat net, sec i endreçat. Els somnis sempre seran clarividents. La fosca del pis mai és completa: per sota la porta del carrer, s’escola la llum de l’escala. Fins i tot m’arriba del llit estant, a l’habitació. Sento un sorollet furtiu. Una clau estrangera es fica al pany. No passa el forrellat. Furguen. El pany no cedeix. Fressegen. El cor se’m dispara. El brogit persisteix i s’intensifica, però sempre en un to baix, clandestí. Em pren el pànic. Em vull aixecar, però el cos no em respon. Els sentits són sords a la crida de la voluntat. Estic garratibat, com si m’haguessin lligat els membres des de dins el matalàs. El silenci és aclaparador i sobresurt el fresseig. Se’m fica a les orelles com formigues al cau. Llavors, crido:

—No entreu!

            M’incorporo, sobresaltat, al llit.

           

Vaig tenir aquest malson un parell o tres de vegades. Els lladres entren pel terrat —m’havia explicat la veïna—; el cargol que aguanta el cadenat al muntant de la porta cedeix. Efectivament, m’hi havia fixat, el bastiment de fusta era de l’any de la picor, tan antic com la casa, de les antigues de Sants. Del cantó del terrat, el batent tenia el color d’ala de mosca d’haver absorbit el sol dels últims cent anys. La del segon segona es va despertar amb un homenàs furgant els calaixos de la tauleta de nit. Ella s’arronsava dins del llit. Feia veure que no la despertava el tràfec al seu voltant. Per morir-se de por! La veïna xerrotejava i jo amb la clau a mig ficar. Quan l’ensopegava al replà —érem veïns porta per porta—, se m’enganxava com una paparra. Era una vídua de seixanta anys, molt eixorivida, amb el cabell tenyit de color caoba i ulleres grosses mig fumades a la part alta i amb degradat. Cuidava dues germanes iaies, de vuitanta anys en amunt, que vivien a l’altra punta del barri. S’hi estava matí, tarda i vespre, per això coincidíem poc. Però quan m’ensopegava, no em deixava anar. El barri ja no és el que era. Aquest mes m’he quedat sense paga perquè l’altre dia van atracar les germanes. Pobres velletes. Un llatinoamericà me les va arraconar en la foscor de la porteria quan sortien a comprar el pa. No tenen entranyes aquests. I abaixant el to de veu: Els pitjors són els xinos. Els mires i no saps què pensen...

Entomava aquest raig de paraules esperant que es tallés per si sol, sense intervenir. Però se’m ficaria dins el cap sense saber-ho: com un peixet d’argent que hagués passat per sota la porta fins a trobar recer dins les capses de records sota el llit. Se m’havia escolat entre els pensaments que jo elaborava amb seqüències del sopar que havia de preparar un cop a la cuina de casa. Cavil·lava si la xocolata ratllada es tirava a la cassola amb la sípia sofregida o més tard amb les patates esqueixades, l’aigua i el gotet de vi ranci.

Així va ser com aquella temporada els malsons em feien parlar en somnis i botar sobre el llit. Vaig canviar el pany i vaig posar un passador, d’aquells que falquen la porta quan obres per dins.

Despertava la meva parella, és clar. Ella sempre tenia una paraula de consol i m’abraçava contra el seu pit. M’era el sol dels dies; la frescor, a l’estiu; l’escalfor, a l’hivern. Una benplantada mediterrània: el ventre llis i els malucs amples; cabells d’atzabeja, rínxols per sobre les orelles, ulls blau fosc, nas aguilenc... Detalls del seu cos que jo trobava prodigiosos. Els hauria glossat com un mestre de belles arts, però m’ho guardava per dins, per no ser pres per un carallot.

Era La bellesa del mestre Llimona al parc de Montjuïc. Al començament de la nostra relació, n’havia fet apunts del natural de totes dues juntes, ella i l’estàtua. M’era com tenir junts l’instant i l’eternitat. Les dibuixava amb llapis de carbó. Intentava igualar la noia de pell color de fusta i la model de marès. Com sentíem la sang que ens punxava! Érem amants que no tenien semblant a tot Barcelona —era l’etapa de puixança en la nostra relació. Tot era color. El món de la parella quan navega per la banda amable de la vida. Fèiem aquella deriva erràtica dels enamorats per la ciutat: els parcs, les places i les seves terrasses, el moll, la platja, els museus, els teatres... Encaixàvem en tot, m’era com el guant a la mà. Tot eren coincidències de criteri, per sobre del substrat de la carn.

Durant vuit anys, els nostres fils s’havien cosit en un entredós ben refinat. Tot adorn.

Aleshores teníem al davant un altre punt de trobada. M’havia fet entendre que som arbres girats del revés: arrelem amb els fruits. Aquells dies del malson, m’estava fent a la idea de sumar el projecte definitiu de ser pare al feix de projectes indefinits que tenia pendents.

Lladres que... Ferran Bosch

Corria el 2011. Quan vam descobrir els sous indecents dels banquers enmig de la crisi. Els bancs no concedien crèdits. L’Estat i la Generalitat exaltaven l’austeritat per deixar d’invertir. La feina, a l’estudi Hierro&Ferré, s’aprimava. Les empreses ens rebaixaven els costos dels dissenys, fèiem menys il·lustracions i les revistes que compaginàvem havien anat caient perquè havien tancat l’aixeta de les subvencions.

Aquell any, el juliol va ser, estranyament, poc calorós. I, en canvi, la tardor no va arribar, només la vam conèixer per les fulles cansades del arbres. Uns quants volcans van entrar en erupció a la Terra, el més proper amenaçava des de no se sabia quin punt l’illa d’El Hierro. Indret dels meus somnis, la promesa d’un camí.

Aquet racó de món es va convertir en un mite des que vam muntar l’estudi, l’Oriol Hierro i jo, Pep Ferré. L’illa va ser el nostre símbol. A vol d’ocell, era com una ferradura surant al mar. Això ens va inspirar el logotip de l’estudi. Tot manllevat de la nebulosa d’Internet, és clar. El viatge a l’illa —i l’observació de la vista aèria en persona—, el vam anar postergant. Va quedar guardat i planxat sota piles de paper d’impremta —revistes, fulletons, cartells— i pàgines web; la feina.

Mentrestant, restaven els còdols arrodonits sota el corrent de l’aigua, en forma de ferradura. Aquest era el logotip nostre; com una metàfora del present: ajocats a la llera i per sobre ens passava la vida. N’hi havia de blancs de llet i de blancs esvaït tirant a quars, de rosa i verd jaspiat, de color de pissarra amb vetes blanques i de vermellós d’argila, com esberla d’un test. Tota una varietat de mides i gruixos, alguns de petits, més a prop del gra de sorra. Tots eren un ressò de la roca que els havia configurat, l’esquinçall polit, desgastat pel temps. Pedres condemnades a l’oblit d’arena al llit del riu.

Els dies corrien sobre nostre a l’estudi. Un corrent més o menys intens de treball, però una rutina igual d’impertorbable que l’aigua incolora vista de prop. Fins que la feina a l’estudi es va aprimar a la meitat del 2011, com deia. Les empreses que van resistir l’embat de la crisi ens rebaixaven el preu, valor de la nostra dedicació.

Després, entre l’estiu fresc i la tardor calorosa, ella em va deixar.

Havia trigat massa a decidir-me a ser pare. Jo em pensava que n’estava molt d’ella, encara. I em turmentava. La meva ànima plorava: veus perdudes d’infant/ en la sang se m’esqueixen. Una cançó que em ballava pel cap a tothora. Se m’havia enganxat d’una de les  peces de Toti Soler que escoltàvem habitualment a l’estudi, mentre treballàvem. El desamor, com l’amor, és una pugna mental del malalt monomaníac contra l’home raonable.

Per fer-me créixer el desconsol i fer-me tocar fons l’autocompassió —encara que jo no ho veiés així en aquell moment—, vaig agafar-me una excedència a la feina. A l’estudi, també li aniria bé: un sou menys donava oxigen a la precària tresoreria.

Me’n vaig anar a El Hierro. Era el moment que el volcà nadó bavejava lava sota el mar. Pocs dies abans de pujar a l’avió, els telenotícies oferien imatges del mar tintat de l’illa, com per una sípia gegant arponada.  

Durant l’estiu, n’havíem seguit les informacions, a la Xarxa. Per què l’illa més occidental de les Canàries era sotraguejada per terratrèmols? Les vacances havien portat a la ruptura. Jo no havia posat ni la meitat d’afany per anar enlloc tots dos, on esbargir-nos del curs laboral, que el que havia posat per anar a les Canàries després. Com sempre, m’havia esforçat a aturar qualsevol indici de planificació, de compromís envers la tirallonga de dies que un cop a l’any aïllem dels gargots de l’agenda. A ella, li va semblar la màxima expressió de la meva manca d’implicació en el projecte comú.

El destret i el cor agrejat va emergir un dia de sol i platja, ja ben entrades les vacances, ensardinats a Sitges. Primer ens havíem acalorat dins el cotxe, a les cues d’entrada a la població. Ens va costar trobar un racó de sorra, a la platja. La brisa marina no va tonificar prou les nostres ments i vam mal menjar en una terrassa. Llavors, a les escales de l’església, on esperàvem veure el sol declinar i sucar-se com una galeta maria en un mar de cafè amb llet, va esclatar el malestar.

Després d’allò, em vaig fer el desconsolat, però va ser palès que aquell dia no vaig defensar la relació. Les actituds, com petxines coriàcies, pesen més que no pas els discursos esfilagarsats de les discussions de les parelles, les fibres de les algues que s’endú la ressaca.

A El Hierro, a diferència del Sitges de bullici estival, el volcà nounat havia engegat a dida la temporada d’estiu. Viatjar per despit és un error: si et sents sol és la manera més fàcil d’inflar aquest sentiment com una bombolla. Per sort, els illencs no em van fer sentir un estrany ni un viatger solitari i deprimit. Em tractaven amb familiaritat. Estaven amoïnats per l’illa i a l’hostal era com un fill que havia tornat a casa per donar suport als pares durant un mal pas. M’havia allotjat a Las Puntas, a la banda oposada del volcà florent, lluny dels geògrafs i funcionaris espanyols que s’havien traslladat a calibrar-lo. Era l’indret de la posta de sol a l’horitzó, de la cala on banyar-se a la tarda. En Juan i la Maricruz regentaven l’hostal de vuit habitacions. El més petit del món, deien. Abocat a l’oceà, les ones li mossegaven els fonaments de pedra. Era l’últim nervi enganxat a la terra d’Europa. No podia haver triat un lloc més extrem. El que reclamava la meva situació emocional extrema.

Em prenien per un dibuixant naturalista més —en devien haver vist a carretades. Quan em servien, sobre la taula, havien entrellucat el meu bloc amb dibuixos al carbó de figueres de moro, els aeoniums —la flor de cactus que creix fins a les roques—, i sabines encorbades pel vent. A partir d’aquí, no havien fet gaire escarafalls pel fet de tenir un home sol i vern. No sospitaven que jo era una ànima en pena.

El seu fill estudiava dret a Tenerife, sense massa èxit, pel que deien. Son pare ja li havia aconsellat que tornés: en una illa tan petita sempre fan falta braços. La mare dubtava dels homes amb carrera que no s’havien acabat de trobar: El pitjor a la vida és ser un professional cretí, deia la Maricruz en castellà canari.

Allí em teniu, a ponent de l’illa, la més occidental i més meridional d’Europa, el que s’havia considerat la fi del món, abans del Descobriment. Les tremolors sota els peus feien pensar també en la fi del temps. El 18 de juliol, els herreños havien començat a patir terratrèmols i a final d’octubre se n’havien registrat milers: vivien el dia entretallat de tremolors. És clar que la percepció de les primeres, n’és una, diferent de quan ja n’estàs foguejat. Aquell primer mes, la Maricruz no havia aclucat l’ull ni una sola nit i en Juan explicava que es va convertir en un barrendero: escombrava la sorra de la porxada, compulsivament, i allà on fos que hagués envaït la casa. Volia posar a lloc els canvis causats pel bram tel·lúric, per més lleus que fossin. Com en qualsevol xoc emocional, va viure un primer moment de negació de la realitat. Tots dos patien un estrès provocat per la mare natura.

Al començament, els illencs no sabien per on petaria la gravidesa de la terra. Els científics havien anunciat que havia d’esclatar un volcà, però no n’havien detectat l’indret, a l’illa. Malgrat els missatges tranquil·litzadors de les autoritats, molts pensaven, com la Maricruz, que tenien els dies comptats a El Hierro. Finalment, la matinada del 10 d’octubre, els terratrèmols van ser substituïts per un tremor volcànic, un senyal sísmic llarg i continu: era el pas del magma pel conducte eruptiu. Un helicòpter va descobrir l’ebullició del mar a cinc quilòmetres del port de La Restinga. Ara ja sabien de quin mal havien de morir.

Jo havia arribat pocs dies després. Quan el bombolleig de l’aigua marina havia fet emergir bombes volcàniques que suraven negres i fumejants a l’oceà. El volcà havia parit i la tensió subterrània havia cessat.

Més endavant van tornar els terratrèmols. El primer de tots el vaig notar quan m’estava a la terrassa de l’hostal i la tassa del cafè va quequejar uns segons sobre la taula de plàstic i va deixar el plat inundat. La majoria eren lleus: o t’hi acabaves sensibilitzant o els acabaves ignorant.

A més, el trasbals de la natura se m’adeia, era com una metàfora del meu estat d’esperit. Quan un pateix, ja li està bé trobar-se enmig de qualsevol expressió de la força desbocada de la natura. Fa empetitir el patiment. Tot jo trontollava com un edifici que ha perdut el centre de gravetat. Els fonaments se m’havien somogut. El trencament de la terra, la sentia com a pròpia. Per una esquerda, se m’escapava el futur, la incertesa del qual m’era un desassossec semblant al que havien pogut sentir aquella parella d’afables illencs.

El Hierro. GRAFCAN

Amb el terra que no s’aguantava sota els peus, agafava poc el Seat Panda llogat. I després d’una setmana, veient que pagava el lloguer sense fer-ne ús, el vaig tornar al port, a l’altra banda de l’illa. Vaig tornar en taxi a Las Puntas, allà on es podria dir el far del final del món. M’estava a l’hostal contemplant el vaivé de l’oceà. Em banyava a la cala. Hi prenia apunts de roques, farallons que albirava al mar i sobretot de plantes de l’entorn de la casa. Després que aquell entorn, en pla curt, de conjunt, general o paisatge obert hagués entrat al meu bloc; vaig començar a fer excursions. Enfilava la carretera i m’endinsava a la plana de la badia de El Golfo. Aquest golf dóna forma de ferradura a l’illa, perquè és el buit que havia deixat l’antic volcà, la meitat del qual s’havia esqueixat i s’havia ensorrat dins l’oceà.

A la plana, un matí, vaig descobrir la tardor benigne als pàmpols, encara verds però girant cap al groc i el vermell a les puntes. Vinyes sobre terra basàltica vora el mar, era tot el que esperava el meu cor. Un paisatge humà que em fes companyia. La llum, a les Canàries, és al mar i al cel, la terra és fosca i els vessants basàltics no afavoreixen la vida vegetal. Aquella vinya era un prodigi. M’hi vaig endinsar amb el llapis de carbó a la mà, com un trosset d’ànima de l’illa collit de terra, disposat a prendre apunts del natural, com qui va a treballar al tros. Però m’hi vaig endinsar, sobretot, perquè aquell paisatge m’era familiar: un reducte de la meva infantesa. Que jo trepitgés una vinya de terra negra vora l’Atlàntic era el més a prop que havia estat des de feia trenta anys de la vinya d’argila rogenca amb vista al Mediterrani que treballava l’avi. El palau de la llum de la infantesa! La primera verema, d’on brollen les deus de la meva memòria. Aleshores era més petit que els ceps vells i retorts.

Camino sota el sol desbocat de setembre. Els ceps surten del terra com braços peluts d’home, negrosos, i tenen les mans obertes, els dits volen gratar el cel. Les branques sarmentoses, vestides de pàmpols verds em sobrepassaven i veig el raïm des de baix. És temps de verema, porto a la mà unes tisores esmussades de la punta. Als ulls tenen lligada una beta blanca que em fa dues voltes al canell i un llaç me’l cenyeix. M’han preparat unes tisores pensades només per a mi. Me les han posat per treballar. Per primer cop, el pare, la mare, els germans, els avis compten amb mi. Els sóc útil. Intento tallar gotims. Si me’n surto, els poso a la portadora ovalada amb dues nanses com dos nassos apuntant el terra. Tothom fa el mateix. És una activitat que iguala grans i petits. És la felicitat del treball en comú. I aquell sol del matí que ho amara tot, que ho desborda tot, i que no aclapara un cos petit.

Al marge, espera el carro de fusta que tira el burro. Pujar al carro és tot el que pot desitjar un nen de quatre anys. Cofoi, l’avi em porta —el nen petit de la família— al costat, mentre mena les regnes. Arribem a un edifici estrany, arran del camí, que té els fonaments a la feixa de baix. Al primer pis té un únic finestral, on aboquen el raïm des del camí. A la planta, a la feixa de baix, hi ha un misteri.

Després de passar el raïm pel finestral, em descalcen i m’hi passen. És un espai ombrívol perquè aquesta banda està orientada al costat oposat del migdia. Trepitjo el raïm, com els altres. Primer, amb angúnia, després, de mica en mica, el fred i la humitat passen. Les plantes dels peus s’escalfen amb el trepig i, finalment, l’eufòria de la feina m’envaeix entre el furor col·lectiu. L’ull de la memòria és com mirar pel forat del pany, no em deixa veure més que un espai cenyit, i aquest sóc jo i els altres en queden fora, són un barrejat. Arribats aquí recordo el primer gest d’autonomia personal: m’escapoleixo i baixo a la feixa de baix, al cantó solar. Jo sol! Passo per una portalada a la planta i descobreixo el doll que raja de dalt cap a la tina, aquí baix. Agafo l’escambell, m’hi enfilo i poso la boca de gairell. Bec el most, dolç: el doll primigeni.

Aquest record flueix de l’inconscient, ho amara tot, és un record que no el recordo, hi és. I allò que persisteix és la nostàlgia d’aquella llum. La llum de la infantesa no és una llum reconeixible més endavant, a la vida. No he vist una radiació tant intensa com el sol del setembre dels anys vuitanta a la vinya de l’avi. Encarat al sol del migdia, a ulls mig clucs —perquè els raigs me’ls fereixen— quina percepció tan gran del paisatge! La terra rogenca sota els peus i, davant per davant, el salt de la mar, com una muntanya que puja, llampurnejant, el Mediterrani com una enorme sardina d’escates vives que es dreça.

No he portat mai ulleres de sol. He tingut por que em privessin de la intensitat del sol, de redescobrir la pàgina dels anys més tendres que t’aconhorten tota la vida. De la mateixa manera, la idea abstracta de la felicitat m’és la llum concreta del migdia solar com un massatge sobre la pell.

Sóc un pagès desnaturalitzat, trasplantat al cau de l’oficina. Després de vuit i deu hores diàries davant l’ordinador se’m fa sorra als ulls. Amb el cansament, la pantalla és un llum que s’obre i es tanca, parpelleja, en una habitació fosca. Una tortura fina pel nervi òptic, gairebé imperceptible. Potser d’aquí neix la nostàlgia d’una intempèrie idealitzada, amb un sol groc, infantil, pintat a l’extrem del full, els raigs del qual s’espargeixen un a un cap a tu.

Ajagut en un marge, vaig dibuixar la vinya d’El Hierro. Va ser com retrobar la pica baptismal i deixar-hi caure una llàgrima. La  tardor començava a torrar els pàmpols de la vinya veremada de novembre. Talment com els ceps sense raïm, jo sentia les mans buides.

Se’m va fer la tarda. La llum esbiaixada va fer néixer l’ombra als ceps, una fosca amansida sobre la terra negra, però que havia de créixer, estirar-se. Me la vaig imaginar desmesurada sobre el paper. L’ombra crepuscular s’ageganta per davant del cos que s’interposa al sol. Talment les cabòries de l’home creixen amb els anys per davant de la seva petitesa: el dol per un passat perdut i per un futur incert se m’havia fet gran, desmesurat. Aquesta ombra allargada va senyorejar sobre els meus dibuixos al carbó. Fins que vaig dir prou, i vaig decidir continuar el passeig.

Vaig caminar entre una renglera que em va menar a un pou. Al capdamunt hi suava un càntir. Vaig gosar beure a galet. Després vaig notar que el terra tremolava sota els meus peus, va ser força llarg aquest terratrèmol, però no em va preocupar ni poc ni molt.

Acte seguit, un vell em va agredir i em va fer fora de la vinya a cops de garrot.

La primera garrotada em va agafar desprevingut i em va obrir un trau al front: la sang tèbia em regalava galtes avall. Les envestides següents, les vaig parar com vaig poder amb el braç — quasi me’l trenca— i altres parts del cos. Fora, fora d’aquí!, gemegava més que no pas cridava. No em va deixar parlar-hi. Jo era un intrús que havia violat el seu terrer. Que no havia respectat casa seva era tan evident com que hauria merescut explicar-me. Però no vaig tenir el benefici del penediment i em va expulsar a cops. A sobre, vaig ensopegar, és clar, caminant enrere, enretirant-me per parar els cops. Quan era a terra, l’home tampoc no va tenir misericòrdia. Què ho feia? L’espant davant d’un estranger que no se li coneixen les intencions o un acarnissament que res tenia a veure amb mi, sinó amb alguna cosa que jo simbolitzava per a ell? Em vaig aixecar, girar cua i vaig rebre cops a l’esquena. Un cop foragitat de la vinya, l’home em va deixar i jo vaig enfilar la carretera, tot malmès: coix, amb traus al cap i blaus al braç dret i a l’esquena. Havia perdut el bloc de notes i el carbó durant l’escomesa.

Caminava com un gos apallissat pel voral. Va aturar-se un Mehari. El conduïa una noia a la trentena. Em va recollir. Si era una illenca, era del tot diferent a la Maricruz. Tenia la pell colrada i una cabellera llarga i rinxolada d’un castany cremat. Els ulls verds. Vestia una camisa blanca a ratlles de color corall, anava tota espitregada i sota la camisa apuntaven els mugrons durs, a causa de l’aire que traspassava tot el cotxe descapotat. Li vaig explicar que m’havien inflat a garrotades. Aquests bimbaches, va exclamar-se prement els llavis i movent el cap a banda i banda.

Em va dur al metge de San Andrés i després em va tornar a Las Puntas, ja a entrada de fosc. Pel camí de tornada, em va explicar que estava a l’atur a causa del volcà ditxós perquè treballava en un club de busseig a La Restinga. El volcà submarí havia aturat tot el negoci d’aquest esport i la pesca. Parlava en accent canari però diferent del de la Maricruz i el Juan.

Mentre enraonava, aixecava els dits, com per acompanyar les paraules: portava tres anells a cada mà, fins i tot al polze. Diries que era una illenca ben moderna. Es deia Coral i el seu home el coneixien a l’illa per Fernando de los Burros. Ell es dedica a la ramaderia, —va dir, arquejant les celles fines i cisellades—. Recupera el burro autòcton de l’illa. Vivien en una finca, penjada prop del mirador de Jinama.

Van passar els dies. I vaig viure l’hivern benigne de l’illa: no em va caldre abric. Era un hivern sec, sense nuvolades. El sol impertèrrit. El clar de lluna retallava de nou, com la posta, les frondes baixes de les mates de l’illa i els farallons al mar. Les nits estrellades eren immenses. El cel era un niu. Vaig enganyar la solitud passant el Nadal amb l’estudi del cel.

Amb taxi, vaig fer cap al nord, a la biblioteca de Valverde, on vaig trobar llibres d’astronomia —a El Hierro havia renunciat a l’ordinador i a l’Internet, com un franciscà que renuncia als vestits i a les sabates. Va ser anant rere els llibres d’astronomia que vaig assabentar-me de l’actualitat de l’illa als diaris. Trenta famílies de pescadors de La Restinga i treballadors dels clubs de busseig vivien de la donació d’aliments. Això havia provocat un conflicte perquè, al nord de l’illa, a resguard dels capricis del nen volcà submergit al mar, també en reclamaven. Hi havia desplaçats i això havia posat en guàrdia la població no tan directament afectada, però igualment neguitosa. L’espaiositat facilita la convivència, i una illa pot ser com un cop de puny.

Vaig intentar aprendre’m el mapa del cel, per saber què veia a les nits a ull nu. Buscava la consciència de la meva poquedat davant la immensitat de l’Univers, perquè atenués la meva gran pena. No m’havia deslliurat d’aquella agror que emergia de la boca de l’estómac. Segurament patia símptomes de depressió. Em sentia com un vaixell errant enmig de l’oceà. Mirant el cel podia ser una diminuta estrella en el mar de l’Univers: perduda, misèrrima i sense nom. M’esmerçava a descobrir-les, a posar-los noms. Jo que em sentia ignorat, no podia ignorar-les, havia de treure-les de l’entrellat. Era una manera més de buscar-me, de situar-me en algun lloc, d’aferrar-me a alguna roca, perquè m’enfonsava en aquell marasme de la crisi personal.  

Les estrelles titil·laven damunt el cap i la terra tremolava sota els peus. El 20 de gener de 2012 els sismògrafs ja havien registrat més de 12.000 terratrèmols, segons la premsa. Se n’arribaven a produir quinze en una jornada.

Tres dies més tard en vaig notar almenys tres. Era a la platja, estirat al pendís de sorra, encarat a mar, ulls clucs contra el sol: escoltava el ressò del progressiu retrunyir de les ones que es trencaven en rastellera al llarg de la cala. I, de sobte, el tremor de la terra: va ser com sentir passar el metro a molts pisos per sota, tal com passa a Barcelona. Em vaig incorporar i, a cinquanta metres, vaig veure la Coral.

—L’has sentit?—, vaig cridar.

—Sí, sí. Suposo que tu ho deus viure com alguna cosa extraordinària. — Va cridar atansant-se’m.

Vestia la mateixa brusa escullerada i duia uns pantalons esportius, com de malla negra fins al turmell, que li remarcaven els malucs i les cames primes. Es va aclofar davant meu. Duia una xarxa plena de closques de petxina.

—Són fàcils de trobar en una platja de sorra volcànica— vaig remarcar.

—Sí, són com clapes de llum, com estrelles al mig del cel—. Me’n va ensenyar una d’especialment maca perquè tenia tons rossos i corall al dors de la balba— Per a mi, són més interessants que les pedres precioses. Perquè són les restes d’un ésser viu. Que bonic que un ésser tan petit pugui deixar aquest testimoni després de la mort. És el record d’un desig, d’una voluntat. És com la carcassa d’una barca que el vent del passat n’ha inflat les veles per arribar-nos avui.

El segon tremor es va fer sentir. El sol de la tarda restava impertorbable mentre el terra sota nostre navegava; érem presos per la catifa d’Al·ladí. Els seus ulls verds m’eren el llambreig de l’aurora boreal. Tenia l’expressió greu i els cabells forts, llargs i caiguts, però de mar esvalotada. Em feien pensar que era tot un temperament i que tenia una tempesta dins del cap.

Ara bé, ella també em va explorar aquell matí. Després de parlar una estona, em va calar: Què fas sol, a l’illa, des de l’octubre? I em va fer una altra pregunta retòrica: Fuges d’algú o de tu mateix?

La vaig portar a l’hostal, i li vaig ensenyar els blocs de dibuixos. Se’ls va mirar amb fruïció. Amb l’admiració de qui adora els treballs manuals. Li vaig dir, mig en broma, que ja ho havia dibuixat tot, d’El Hierro. Em va respondre que ni pensar-hi. Que m’ensenyaria el llangardaix de l’illa.

Vam agafar el Mehari i vam enfilar la carretera cap a Frontera, deixant, als marges, sabines encorbades pel vent i figueres de moro que ens deien adéu amb les seves pales com mans.

El llangardaix d’El Hierro viu en un reducte de l’illa. És una espècie en extinció. El vaig poder dibuixar arrapat a la rugositat de la roca volcànica amb la qual mimetitza: confon la seva pell, sobretot la del cap, més gravada, comparteix el mateix negre esvaït de la roca volcànica, tan sols als flancs llueix dues franges de taques de color de fibres de lli, el teixit amb el qual s’embenaven les mòmies de l’antic Egipte. Restava immòbil sota d’un drago, l’arbre mil·lenari de Canàries, que s’havia fet una soca ampla com un armari. Rematava l’escena un silenci immemorial —si no hagués estat per al presència de la Coral, m’hauria cregut estar-me petrificant. Va ser llavors que vaig notar el tercer terratrèmol del dia. I per fi, es va moure, la bèstia. És un llangardaix gros. Em va semblar balb, com una persona agegantada que li costa arrossegar la còrpora pel món. Em va agafar pena. El vaig veure com un ésser perdut en els confins del temps, com si ja no fos d’aquest món, a punt de deixar-nos. En aquesta illa, estatge d’arbres, ocells i animals rars, la finitud, la inevitabilitat de la mort i l’anhilació, se’m feia més present. Encara més, em feia pensar en la mort més dura, la desaparició sense poder restar en els altres ni deixar un bri de sediment i, per tant, la gratuïtat d’una vida buida i closa en ella mateixa.

Andoni Canela. EP

La Coral em va convidar a dinar a casa seva. Deia que encara havia de conèixer dues espècies més en extinció: el burro que intentava recuperar en Fernando i en Fernando mateix.

El seu company em va rebre amb una familiaritat sorprenent, com si em conegués de tota la vida. Era un paio més gran que ella, ranejava la quarantena. Barbut, amb el cabell fosc lleugerament cremat pel sol, duia camisa sense coll i pantalons de lli.

A casa tenien unes quantes catximbes d’aigua, encensers per totes les lleixes, alguns llibres entre petxines, estrelles de mar i corall blanc i coral·lí. També, força minerals i roques volcàniques aquí i allà: pedra pomes i pedra basàltica. Dos o tres budes despistats jeien entre tot plegat, però decoratius no pas en capelleta. Semblava més la casa d’uns marxants de quincalla hippie que no pas la d’uns ramaders. D’entre les prestatgeries bigarrades, la Coral va destriar una bomba volcànica.  

—És de les que van emergir a l’inici de l’erupció.—La va agafar de la lleixa i l’acaronava com si es tractés d’una criatura de bolquers.—És com un ou. Veus? Això és la closca, negra. Però per dins...—en realitat estava partida de biaix i la va obrir—, pedra pomes blanca!

Va dibuixar el seu millor somriure. La bomba era la quitança del volcà que l’havia deixat sense feina.

Per la seva banda, en Fernando em va presentar, amb un to afectat, en Zenit i la Nadir, la parella de burros que tenien en un tancat on hi havia un petit cobert. Em va parlar de l’ovulació de la femella i del cobriment més propici en sintonia amb el calendari lunar. En Fernando xerrava com si fos un Robinson acabat de rescatar.

Em vaig adonar que el projecte era incipient i que segurament era l’enèsim projecte de la seva vida. En aquell instant, em van agafar ganes d’arrencar a córrer. Però estava atrapat. No podia fer-los un destret, més quan la Coral m’havia recollit de la carretera després de la pallissa a la vinya.

En Fernando va cuinar verdures al vapor dins uns recipients de vímet que va posar sobre el pot de l’aigua bullint. I després, un peix a la planxa, força insuls. Però l’ànima del dinar va ser el Ronmiel. Me’n va explicar les virtuts:

—Els canaris no bevem per a nosaltres, no. Bevem per a elles. M’entens? —em va dir aixecant el braç i tancant el puny— A aquest beuratge, se li ha de trobar el punt, que és just abans d’embriagar-te. Llavors et concedirà el vigor que elles necessiten. Quan el descobreixin a la Península...

La Coral es fumava un porro de maria a l’altra extrem de la taula i somreia amb condescendència: ja es devia conèixer aquella cantarella. Quantes vegades l’hauria sentida?

La sobretaula es va fer llarga, pesada.

Em vaig aixecar, per anar al lavabo. Tenia el cap espès per l’alcohol. En tornar, la taula era buida. Vaig sentir-los a l’habitació, la porta era entreoberta. Ella, sobre el llit, de quatre grapes oferia la seva gropa. Ell la penetrava. La Coral em va veure, però sense mirar-me: va posar la seva mirada perduda sobre el meu esguard. Res més.

Vaig girar cua. Abans de sortir per la porta, vaig identificar el bloc de dibuix que havia perdut a la vinya, entre un llum de pedra de sal i un bloc d’ametista amb cristalls violetes que apuntaven al sostre. Em va semblar just que se l’apropiessin: les ombres allargades dels ceps, com cabòries que superen el cos de qui les té.

Vaig sortir a fora i vaig començar a caminar carretera avall. Era el camí del mirador de Jinama. Des d’allà, l’illa semblava una campana gegant que surés a l’oceà: la plana fins al mar era la rebava que encerclava la muntanya. Des de l’alçada, contemplava el bosc que no coneix l’hivern, els conreus parcel·lats per murs de pedra sobre la pàtina de carbó; més enllà, el blau de la badia i l’horitzó que s’enfilava amunt. I em vaig veure a mi en tot allò, ja com un record de mi en un altre present: era com si m’hagués alçat, també, des d’una talaia del temps i aquesta em permetia veure els dies, els mesos i els anys passats. El Hierro, una solució de continuïtat de la meva vida. Aquest i no un altre era el tresor de l’illa.

Se’m van fer les set de la tarda. La posta oferia un degradat de colors bellíssim, gràcies al cel ventejat. A la ratlla de l’horitzó, el sol post havia deixat un carbassa intens rere seu que s’esblaimava a mesura que pujaves la mirada al cel. D’aquí, passaves d’un to incolor a un blau igualment esblaimat, i en aquest, instal·lat, surava un tall fi de lluna nova horitzontal, com un somriure subtil, adreçat a mi. A la seva esquerra, poc més amunt, Venus —el planeta del capvespre—, intens, una llum sense pampallugues, rodona, fins i tot a ull nu. Dos dits més amunt, en línia recta, Júpiter, igual d’intens, però petit. Tots dos flotaven sobre un cel blau fosc, tirant a marí com més pujaves la vista al zenit. Els tres astres es feien companyia perduts en aquell mar cromàtic que va durar el temps d’un grapat de passes, mentre davallava per la carretera. Era el 23 de febrer de 2012. L’endemà agafava l’avió de tornada.  

L’experiència a l’illa no em va fer escurçar el dol amorós o el que fos que havia de produir-se dins meu, per tornar-hi, a l’amor. Perquè el que passa cada dia, per més extraordinari que sigui, és un fragment imperceptible de la realitat. Només després, amb perspectiva, pots veure què significa.

Han tornat els lladres que entren a casa quan dormo. La meva companya em desperta si començo a bramar en somnis. Em fa un petó, s’ajeu i m’agafa la mà. Primer la prem amb força. Poc a poc l’afluixa: ella torna a agafar el son. La miro i penso que tinc la vida plena: d’ella i la seva gravidesa; un intrús és a punt d’entrar a les nostres vides.      

            Des d’aquest matí de març, al balcó d’un cinquè pis de l’Eixample, veig la capçada dels plàtans que tenen les branques embotonades de fulletes verd tendre. Branca avall hi ha el tronc amb clapes d’escorça grisa i algun ull fosc, ferides que han fet revora, per on ara l'arbre respira.

Als meus peus, al trespol del balcó, l’aeònium que em vaig endur, la falsa flor que fan les seves fulles, escampada per un camp reduït a una cassola de terrissa. Tot un prat per un cactus acostumat a créixer entre clotets de roca reblerts de terra de pluja o entre grava basàltica. S’hi farà, perquè la ciutat és una gran roca: al cel, les gavines de potes grogues i ales argentades, i al carrer, passen rabents els taxis de Barcelona, com salamandres entre les escletxes. Els cotxes són una espècie que pul·lula en una illa rocosa i els homes que els menen, un animal que evolucionarà, se li atrofiaran les cames i potser li apuntarà la cua de rèptil, però mantindrà els braços per sostenir les mans ocupades al volant. I procrearà i perdurarà, per més ondes sísmiques que sotraguin el terra que trepitja.   

-------

Albert Garcia Catalan