divendres, 29 de març de 2019

Quaranta-nou anys

Quaranta-nou anys
—sota estels i flors— de
rodar infructuós.

AGC [Versió d'Issa Kovayashi

Tsuki  hana ya shijuu ku nen no  muda hokoo

Bajo la luna y las flores, 
Cuarenta y nueve años
De infructuoso vagabundeo.

Versió d'Alberto Manzano, Haiku de las estaciones, Hiperión, Madrid, 2016, segunda edición revisada


Perfectrhyme
 


"La simple menció del nom d'Issa em convenç que el poeta autèntic no té llibertat d'escollir el seu material. És prou clar que el material l'escull a ell i no a l'inrevés. Una peònia galtaplena no es mostrarà a ningú que no sigui Issa —no pas a Buson, ni a Shiki, ni tan sols a Basho.

Seymour: una introducció, J.D. Salinger, traducció de Manuel de Pedrolo, Barcelona, Edicions 62, 1971 

"La peonía, así de grande, 
Dice la niña
Abriendo los brazos."

Versió d'Alberto Manzano, ibídem.

diumenge, 24 de març de 2019

La pionera

Sola, oreneta, 
sense abrigall, t'he vist, 
la pionera.

AGC
 
Ahir la vaig veure al  Turó del Carmel. Foto de Marcel Xic Favet



dilluns, 18 de març de 2019

Insubmissió

Pràcticament, ha coincidit la celebració dels 30 anys d'insubmissió amb la publicació de Contra la guerra i la violència, de Lev Tolstoi, Angle Editorial, desembre del 2018, dins la col·lecció dels Clàssics de la Pau i la Noviolència, promugda per l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Probablement, el primer d'encunyar el terme insubmissió va ser Tolstoi al final del s.XIX. El Moviment  d'Objecció de Consciència a l'Estat espanyol el va agafar per engegar la campanya a partir del 1989, com he explicat a Per molts anys, insubmissió!  Directa. El cas és que, a l'època, aquests escrits de Tolstoi traduïts els havia llegit en La insumisión y otros textos, Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo, Madrid, 1993. Avui tenim la traducció del rus al català d'Arnau Barios i amb una referència clara dels escrits traduïts, ja que l'edició castellana d'aleshores amagava que els fragments eren extrets de l'assaig: El regne de Déu és dins vostre. 
     Aquí faig la cita on surt per primera vegada el terme insubmissió: 
"Si la majoria de la gent prefereix sotmetre's abans que insubordinar-se, no és perquè hagi sospesat sòbriament tots els avantatges i inconvenients, sinó perquè està exposada a un hipnotisme que l'atreu cap a la submissió. Sotmetent-se, la gent només obeeix aquelles exigències concretes que li fan, sense pensar i sense cap esforç de la voluntat; per a la insubmissió calen un pensament propi i un esforç que no estan a l'abast de tothom. Si, excloent el sentit moral de la submissió i la insubmissió, ens conforméssim només amb els avantatges, la insubmissió també seria sempre més avantatjosa que la submissió"

A més de l'escrit Directa, vaig publicar el 20 de febrer el següent article a Media.cat 


Els insubmisos somien societats insubmises?

Avui fa 30 anys vuit joves van declarar-se insubmisos al jutjat militar de Barcelona. Es tractava d’una presentació simultània de 57 insubmisos arreu de l’Estat. A principi de març, el jutge militar va enviar tres d’ells a la Model en presó preventiva; considerava que eren un perill públic, a pesar que s’havien lliurat i feien públic i notori el seu delicte. Justament, eren un perill públic per iniciar una campanya de desobediència civil. Yon Sànchez, Josep Maria Moragriega i Carlos Hinojosa van publicar a El País el 8 de març del 1989 l’article “Desde de la cárcel: insumisión”: “Saben, igual que nosotros, que el servicio militar obligatorio está en crisis, que la gran mayoría de jóvenes y la población en general tiene una opinión contraria al mismo. A pesar de ello siguen empeñados en que se mantenga el servicio militar obligatorio y se respete la Ley de Objeción. Pero para conseguirlo sólo les queda el recurso represivo. No obstante, la represión no es signo de fortaleza sino de debilidad. La practican los que no pueden convencer de otra forma“.
            La campanya de desobediència civil que van engegar amb l’empenta del moviment antimilitarista, anticapitalista i llibertari va ser reeixida. Al llarg de deu anys s’estima que 50.000 joves es van fer insubmisos a l’Estat, 15.000 a Catalunya. Al llarg de deu anys, l’Estat va canviar les lleis fins a quatre vegades per tombar l’estratègia de la insubmissió. Els jutges civils van rebre la patata calenta i responien de manera diversa. Al final, només vuit insubmisos catalans van complir condemna a la presó. Entre ells, Pere Comellas, que va complir-la a la Model el 1995.
            Avui, en Pere, en Yon, en Josep Maria, en Carlos i molts altres insubmisos tornarem a la Model. Però, lliurement. Commemorarem la insubmissió amb un acte polític i musical. Ens preguntarem en què va consistir l’èxit de la campanya d’insubmissió? El desembre del 2001, l’Estat espanyol suspenia el servei militar obligatori. Però sobretot el triomf va ser sobre la percepció social majoritària, que és l’objectiu de tota desobediència civil, produir un canvi de mentalitat en la societat i propiciar un canvi legislatiu.
             L’Estat va fracassar en voler fer passar els insubmisos per joves passotes.  Era indubtable el seu compromís: assumien el risc personal que suposa la desobediència civil per transgredir la llei. La seva actitud i la presó deslegitimaven el servei militar obligatori i la llei d’objecció de consciència. La mili posava els joves en un entorn d’una ètica molt qüestionable, on imperava l’abús —sovint casos de novatades acabaven amb greus i fatals conseqüències. L’exèrcit és antieducatiu, l’obediència cega xoca amb una societat que s’obre a la democràcia, i en l’espanyol preexisteixen ideals feixistes.
             El PSOE va intentar rentar la cara a l’exèrcit i no se’n va sortir. La insubmissió va provocar un problema gros. El 1993, l’Estat tenia entre 3.500 i 4.500 insubmisos. Com a afirmava la revista Ajoblanco: “Si s’engarjolessin tots els insubmisos, aquests formarien el 10 % de la població reclusa espanyola.” La imatge de l’insubmís va anar guanyant  terreny a l’opinió pública, més amb la participació d’Espanya el 1991 a la Guerra del Golf. A partir d’aquí, el sistema de poder, polític, judicial i mediàtic intenta disminuir el seu impacte (mereix un capítol a part el paper galdós de la premsa durant la Guerra del Golf, queda reflectit a Las mentiras de una guerra. Desinformación y censura en el conflicto del Golfo). Fins i tot, partits polítics d’esquerra, com IC, adopten un distanciament estratègic. La repressió és molt selectiva, s’acaba amb la presó preventiva i la majoria de condemnes no impliquen presó.
        Al final d’aquests recorregut hi ha la suspensió del servei militar. I l’emergència d’un sentiment antimilitarista generalitzat que respon amb grans manifestacions contra la segona guerra d’invasió de l’Iraq el 2003. La insubmissió ha reeixit sobretot perquè la majoria de la societat ha perdut la por. Els insubmisos somniàvem amb societats insubmises. La realitat és que el raonament lliure del poder hipnòtic de la raó d’Estat ha guanyat terreny. La capacitat d’insubordinació de la gent l’1 d’octubre del 2017 a Catalunya n’és un bon exemple. Al cap i a la fi, milers de persones van desobeir el manament del Tribunal Superior de Justícia de desocupar els centres de votació. Allò va ser una expressió massiva de desobediència civil. No era ciència ficció somiar una societat insubmisa. 

AGC

 
 Marc Barrovés, Yon Sànchez, Xavier Artal, Jordi Clotet i Eduard Díaz, companys insubmisos, el 20 de febrer a la Model al matí abans de l'acte commemoratiu del vespre