Nadala dos mil divuit

Violeta Garcia Torras

Les Flandes, Piera

Un lloc és bona cosa per fer-nos el temps nostre

al llibre esgavellat que serà la memòria.

Aquí, barranc boscós: pollancres pelats, ara,

retallen el cel plata. El picot garser surt

dels brucs i tria els troncs eriçats i s'hi arrapa.

Avui, l'ocell tacat vermell posa la cirera

i ens fa més feréstec aquest marc de Nadal.

Els nens juguen al rei entre els escorrancs.

Els plors de la fadrina van fer-los ben profunds.

Sense consol voltava per aquest indret ple.

Casada la volien, amb un vell. I desfeta,

ella va ser el lloc. Cada any el trepitgem,

un lloc de faula on, entre festes, ens esbargim,

on no ens reca el passat i el futur no el pensem,

per més que, en el present, no som més que paisatge

per l'aigua treballat i del temps som camins.

AGC

Llúcia Garcia Torras

Per raspallar-se el feixisme

Quin fat ens porta
a imaginar essències
incomprensibles?

Joana Raspall

Exili d'Ovidi

aquest temps que hem sofert serà molt recordat.
brillarà a la tenebra el record d'un nom: el teu.
el teu nom, recordat, enyorat, serà com un gerani
saganant, ningú no necessitava tant la llibertat com tu.
ningú no va patir, com tu, la fam de llibertat,
l'exili, hi ha un moment, minúscul, al llarg del
dia, mentre fem el que hem de fer, dins de la llibertat
guanyada, que recordem i diem el teu nom en veu
baixa, i és com si tinguéssim a les mans un gra de
blat, un pètal d'aigua. tu, clar, ovidi, refusat,
abandonat al més cruel destí per l'arbitrarietat d'un 
césar falsament moralitzant, et recordem, encara
ens encens les pupil·les, ens cremes com una pòlvora
les mans plenes de propòsits, oh ovidi, fill nostre
i pare nostre, pare d'aquesta llibertat que gaudim i que
és teua i dels qui han patit, com tu, dins la feroç
dictadura.

"V", Exili d'Ovidi, Vicent Andrés Estellés

#EstimatsJordis

Un any de presó injusta per un delicte inexistent. #EstimatsJordis #LlibertatPresosPolítics #Autoinculpat = autoinculpeu-vos

 I article publicat a Media.cat el 26 de setembre:


Desig de ser civilitzat

Matinada 1 d'octubre, 6 h: posem que una vintena de persones salvaguarden cadascun dels 2.229 col·legis electorals. A fora, desenes o centenars de persones, per cadascun d'ells, fan de cordó per impedir el manament judicial del Tribunal Superior de Justícia de desallotjar els centres. A les nou del matí, s'obren els centres. L'acció policial, la civilitzada i la incivilitzada, en tanca 112. Tot i així 2, 286.217 milions de persones voten. 
     Sabem que el Govern, a l'últim, va lliurar l'organització del referèndum a la ciutadania. No van ser els funcionaris qui van obrir els col·legis i muntar les meses. Tampoc van treballar els funcionaris del centre de recollida de dades de les jornades electorals. En primer lloc, prop de 45.000 persones haurien desobeït el manament del Tribunal Superior de Justícia. Després, centenars de milers s'haurien arremolinat a les portes dels centres per garantir que moltes més votessin. 
     Sembla fàcil entendre que va ser un acte de desobediència civil massiu si ens cenyim a l'1 d'octubre. Podríem discutir si aquest moviment perseguia el reconeixement del dret d'autodeterminació o una insurrecció, un alçament contra el govern establert, per fer efectiva la secessió, extrem que, com es va veure, era impossible de realitzar sense un control efectiu del territori. En tot cas, seria un judici d'intencions. L'economista Anton Costas, en l'article 'La desobediència civil', publicat a La Vanguardia el 5 de setembre, es decanta pel "cop revolucionari", després de descartar la desobediència civil, en base al fet que el Parlament aprova el 6 de setembre la Llei del referèndum. 
     Costas adopta un punt de vista erudit a l'hora d'analitzar els Fets d'Octubre. Cita la teoria de la desobediència civil del filòsof nord-americà John Rawls. Nega el pa i la sal, a les desenes de milers de persones que, espontàniament, van acudir en suport de la idea del referèndum jugant-se-la. ¿El sobiranisme no pot estar inspirat en Gandhi i Luther King en el fet que, davant l'autisme de l'Estat, organitzi actes de desobediència i resistència? Rawls sosté que una de les funcions de la desobediència civil és la millora del sistema democràtic allí on l'Estat té dèficits. ¿Dèficit que, en la democràcia espanyola, no es posa en evidència davant les democràcies del Canada i el Regne Unit?     
      Penso que Costas pertany a un sector benpensant, civilitzat, de l'establishment, que aspira al diàleg entre les parts. Però està atrapat en l'Espanya del a por ellos si no reconeix la part aclaparadora de la societat catalana, representada en l'arc Parlamentari en un 80%, com s'ha dit, que reclama un dret que posa les bases per al diàleg, mentre que; l'altra part en nom de l'Estat no n'accepta cap. Al meu entendre, l'1 d'octubre s'esdevé que una minoria social apel·la al sentit de justícia de la majoria (l'Estat) i dona constància que s'estan violant les condicions de lliure cooperació, tal com fa la desobediència civil, segons Rawls.

Essent lliure ets a la presó

L'acusen de rebel·lió impròpiament perquè no va protagonitzar cap "aixecament violent". La mentida judicial serveix per a una persecució política que viola llibertats fonamentals, com el dret de manifestació.  
     Cuixart, fa poc més d'un any, per a La Terra de setembre del 2017, ens explicava de manera impecable que l'1 d'octubre era un pas per abordar els greus problemes, d'0rdre econòmic i social, que tenallen Catalunya. Aquí l'extracte audiovisual: 

Cuixart exercint la seva llibertat no menteix, i essent lliure és a la presó. La Fundació Josep Irla ha publicat el llibret Cent cites per la llibertat. En trio tres: 

"El símptoma més clar de l'exercici de la llibertat és no haver de mentir"

Maria Aurèlia Capmany (1918-1991)

"La llibertat absoluta burla la justícia. La justícia absoluta nega la llibertat. Per a ser fructífers, ambdós ideals han de trobar els seus límits en l'altre."

Albert Camus (1913-1960)

"Si no creiem en la llibertat d'expressió de la gent  a la que detestem, aleshores no creiem en absolut en la llibertat d'expressió"

Noam Chomsky (1928)

Camina com un poble entre els pobles

POBLE

I

Poble, retroba, 
entre totes les fulles, 
la teua fulla.

II

Poble, retroba, 
entre totes les pedres, 
la teua pedra. 

III

Poble, camina
com un poble entre els pobles. 
Camina i canta.

Vida secreta (1975), Vicent Andrés Estellés

Tanka la festa

TANKA LA FESTA

Pugen els coets 
i en la fosca s'apaguen
dies que el cel toquen.
Brins de cendra ens cauran
als cabells i a la pell.

AGC

HAIKÚ D'ANAR FENT

Alimenta't
amb el pa dels records
i fes camí. 

AGC

Josep Fontana mai no serà absent

"Les obres de Josep Fontana ens han ensenyat com les situacions socials injustes no són resultat d'unes circumstàncies inevitables, sinó que sempre han estat el fruit d'unes decisions interessades i de les prioritats imposades pels grups socials dirigents".

Borja de Riquer i Permanyer, a La Vanguardia 

La darrera entrevista que li vaig fer a La Terra el 2015 i extracte audiovisual aquí sota. Per saber-ne més vegeu l'etiqueta Josep Fontana

Estrella de mar

La vida és plena a la platja,

el sol salvatge fem pacífic

i l'ànim d'infant dardaire

renovem a l'aigua. Soc pare

i em deixo portar per la filla

amb les ulleres i el tub,

el cap dins el món submergit:

silenci frisós, peixos i algues

dansen a les roques amb crancs.

Cull una estrella i un núvol

de mica s'alça de la sorra.

Després, el premi se'ns despunta

i a la galleda fa patir

mentre ens eixuguem la sal.

Ho tenim tot: salut, pau i amor,

però no-res ens recorda què som:

éssers mancats al món ingràvid.

La retornem al mar com l'astre

caigut al fons de la nostra ànima

perquè es refaci dels nostres dols.

AGC

Es Grau, Menorca. AGC

Camí de guilla

AGC, 27 de juliol, Montseny

El sol mig alçat desperta colors,

la fronda encara degota i no cruix

com al migdia amb la premsa de llum.

Coneix tots els cants, fresses i silencis.

Sap que el talp medita sota el rostoll.

La llebre, no sap per què, ha saltat avall

prop dels corrals i el mas abandonats,

temples del passat aquí a muntanya.

Llavors, a l'última ronda d'avui,

l'home d'ulls com móres ha aparegut.

Se'l mira com un intrús dins de casa

parat a l'estúpid camí de pedres,

que creua el seu camí entre la bardissa.

S'asseu rere els brucs, ja passarà, badalla.

Però l'home, quiet, sense pell ni instint,

li clava els ulls, malejant el temps.

AGC

L'aniversari dels deu anys de la crisi econòmica

Publicat a Media.cat el 3 de juliol

Els primers anys de la crisi econòmica vaig entrevistar economistes i sociòlegs que publicaven llibres que l'explicaven. Ho vam fer a la premsa de tots els nivells i les ràdios i les televisions. La caiguda de Lehman Brothers el 2008, per les subprime, van posar en evidència que s'havia viscut en una histèria neoliberal que abraçava l'especulació del mercat internacional de fluxos financers. Aquest fer també havia arribat al costat de casa: les nostres caixes venien hipoteques d'alt risc i preferents. La bombolla immobiliària va tenir una dinàmica pròpia a l'Estat espanyol, ni tant sols li va caldre ser greixada pel mercat internacional de finances, s'havia generat els seus propis actius tòxics. Proporcionalment, va ser més monstruosa que l'americana.
     Al 2011 parlàvem de recessió. Van arribar les retallades. Vam constatar que les pèrdues es socialitzaven i els beneficis es privatitzaven. La festa d'uns pocs la pagàvem tots. El deute privat havia contaminat el deute públic. Ens van endossar la pirueta conceptual del deute sobirà, que ajuntava els dos anteriors, així oblidàvem l'origen privat de tot plegat i els governs salvaven els bancs haguessin fet les malvestat que haguessin fet. O perquè en poguessin fer més: Rato amb Bankia i les targetes black; vaja pijar-se a la cara dels contribuents.
     En les entrevistes que vaig fer vam intentar desentranyar les causes, diguem-ne culturals, que havien portat a la crisi. Eren les escoles de negocis que legitimaven el poder econòmic des de la teoria econòmica, la idea que les lleis del mercat són inexorables, que el mercat és lliure, racional i està per sobre de la política. Dins d'aquest ambient, els especuladors s'havien endeutat fins al coll i no eren capaços de tornar el deute. Amb tot, el neoliberalisme no feia autocrítica i els seus valors persistien.
     En aquest context, Catalunya va viure un episodi digne de menció, que a les pàgines de La Terra vam abordar a bastament. El 2012 el Govern d'Artur Mas apostava pel projecte Eurovegas al Baix Llobregat: una gran ciutat de casinos que depredava una zona agrària única al costat de Barcelona. La Generalitat avalava valors contraris a la superació de la crisi: el joc i el diner fàcil. El model econòmic per fer front a la crisi era tornar al totxo i als serveis de baixíssim valor afegit. Si estàs borratxo torna a beure per sortir de la ressaca!
     Recentment hem entrevistat a la revista La Terra el conseller d'Economia d'aleshores, Andreu Mas-Colell, perquè a Turbulències i tribulacions. Els anys de les retallades, (Edicions 62, març del 2018) ens explica, amb perspectiva, els anys de la crisi. Ens ho temíem, no deixar caure els bancs era un dogma! Eurovegas, una martingala! Mas-Colell que somia una economia de gran valor afegit i per això va crear la conselleria d'Economia i Coneixement, va haver de fer la gara-gara al magnat Sheldon Adelson tot i sabent que el projecte no arribaria a bon port. Per esperit esportiu, per competir amb Madrid.
     Deu anys de la crisi econòmica del segle, celebrem l'aniversari, a veure si ens fem grans.

L'U d'Octubre vam construir un temple

molt més que un temple, bastiria

amb les meues paraules, aspres i

humils, una marjada com aquelles

que vaig veure un dia a mallorca.

les pedres, sàviament organitzades, 

amb una organització ben sòlida, 

contribueixen a salvar de l'erosió

la terra batuda pels vents marins

m'agradaria, amb una semblant assemblea

de pedres, preservar amb els meus mots

un idioma, un país, una forma de vida, 

i que ningú no sapigués mai quin és el meu nom,

com tampoc hom sap el nom de l'autor d'una marjada. 

"LXX" Horacianes, Vicent Andrés Estellés

En l'acte final commemoratiu del mig any de L'1 d'Octubre a la plaça de la Revolució de Gràcia, un actor va tancar-lo recitant aquest poema. En vaig quedar fascinat. No el vaig trobar a l'antologia que tenia del poeta de Burjassot (Horta Nord). Em vaig jurar que em llegiria l'obra completa fins trobar-lo, la de l'Editorial 3i4 en deu volums que m'estic comprant. I avui, al segon volum, m' ha sortit! 

Temple prehistòric a Menorca. AGC2017

Autobús matiner, de Màrius Sampere

Autobús matiner

Vosaltres no coneixeu Nietzsche
ni ell no es referia a vosaltres
quan organitzà el superhome
dins la màgica esfera d'un perill
que eternament haurà de repetir-se
com esdevenidor sense fatiga, 
sense satisfacció 
ni ensopiment.

L'autobús, cap a la tendra fosca, 
descabdella el que heu somiat de dolces
mentides, i el món, tot el món, és
anar emoblicant la primera cigarreta
del dia, la de gust més fort,
damunt la carmanyola i la taronja. 

És cert, demà mateix, com ara, 
espolsareu els brins de l'"extra fino", 
i el conductor farà el mateix badall, 
i pujarà aquell home amb sabatilles, 
aquell que baixa a Triomf i sembla tísic. 

Però Nietzsche
no es referia a vosaltres. 

El seu protagonista no sentí
mai a les cuixes la fredor d'una taronja
de Califòrnia, pesant, feta de grills i subgrills, 
ni li arribava al nas aquest efluvi
de truita i gasolina a parts iguals.
El seu heroi
no coneixia 
satisfacció
ni ensopiment
ni cansament, 
i vosaltres
no coneixeu Nietzsche. 

L'home i el límit, Màrius Sampere (1968)

Aquet llibre li va merèixer el premi Carles Riba. Explicava Sampere que el jurat pensava, m'imagino que portava pseudònim, que L'home i el límit era de Manuel de Pedrolo. Certament, el títol és ben pedrolià, i els poemes de caràcter civil i de vers lliure ho deurien fer pensar. Deia que també va tenir la sorpresa que li atorguessin.

Per saber-ne més, del poeta que ens va deixar ahir, teniu bones referències a l'entrada del blog de Jaume Subirana. 

I aquí, un altra poema seu que jo citava, súper : Les Tres Xemeneies de Sant Adrià del Besós.

Perquè amb Sampere, ell des de Santa Coloma i jo des de Badalona, compartíem el mateix retall del cel, sky line. 

Lletra UOC

La insuportable lleugeresa

Article publicat a Media.cat el 9 de maig

Jair Domínguez és l'heroi de la ferrenya Sant Esteve de les Roures (sic), jove triomfador, honor de tota la localitat. Va marxar del poble i ha arribat a l'Olimp, a la TV3. Gràcies al seu bec d'or, aquest guionista en té prou amb dues frases per trobar el desllorigador nacional. "Hi haurà morts... i ara per fi hem descobert que la república no es construeix amb llacets i manifestos, sinó amb sang i foc", va etzibar el 23 de març a l'Instagram. Ironia a banda, no calien veus com la seva. Era un dia de consternació, la segona detenció de membres del Govern de l'1 d'octubre i de la presidenta del Parlament.

     Sant Esteve de les Roures i els seus personatges —vegeu la paròdica sèrie al Polònia— ens brinden l'oportunitat de destapar-nos l'independentisme kitsch. Per a Milan Kundera, a La insuportable lleugeresa de l' ésser*, el kitsch, aplicat als moviments polítics, és aquell que exclou del camp de visió tot el que té d'inacceptable: la merda. Posa d'exemple la gran marxa general de l'esquerra, que ens conduirà a la societat justa sense suar la camisa, ni esquinçar-se-la perquè no hi hauran contradiccions al si d'una causa ideal.
     L'independentisme kitsch, després del xoc de trens, és el del república o república, és a dir, o tot o nul. Som al poble de Sant Esteve..., tots independentistes a les portes de l'albada nacional. Frivolitats a part, seguim en què això va de democràcia. Som demòcrates abans que res? A l'altra banda, el bloc del 155 difícilment resisteix la pregunta després d'assumir la violència policial contra ciutadans pacífics, la presó fonamentada amb la mentida, la insídia contra l'adversari i, a falta de no aguantar el debat polític, la distorsió de la realitat de Catalunya —que la Guàrdia Civil s'inventi el poble de Sant Esteve... és el símbol de la seva infàmia. 

     El 1968, Moscou va segrestar durant sis dies el president reformista txec Alexandre Dubcek per forçar-lo a signar un compromís que l'obligava a fer enrere les reformes. La resistència civil de la Primavera de Praga va humiliar els russos, aquests s'hi van tornar amb l'abús de poder. I va venir la repressió i l'exili. És el context de la novel·la de Kundera. Me la vaig llegir l'octubre passat, buscava un obra literària que m'expliqués un context semblant al que vivíem.
     Reixes a través, Raül Romeva recordava el 18 d'abril a l'Ara en Pepe Beunza, el primer objector de consciència de l'Estat de caràcter polític. Va entrar a la presó el 1971 i s'hi va estar més de dos anys. Una lluita en solitari de presó, que es va fer eco, anys més tard, entre els insubmisos, els quals van deslegitimar el servei militar obligatori, suspès per llei el 1999. La presó, una eina política, diu Romeva, que vol dir fer evident la injustícia de qui la pateix. Allò que ens fa mal és la nostra força. Els exiliats ajuden a fer-ho veure, des del trist desterro. I, aquí, que difícil!, penses en el pes dels dies sense horitzó a la presó i, a fora, sents la insuportable lleugeresa. Més tard o més d'hora, però, els demòcrates i pacifistes faran caure el mur.

AGC

La insuportable lleugeresa de l'ésser, Milan Kundera, Tusquets, Barcelona, 1a edició: abril de 2014. Traducció de Xavier Lloveras

Dos poemes civils a sis mesos de L'U d'Octubre

Cartell

El rostre serigrafiat del polític

penja a la plaça les hores mortes,

com papallona al panel descrita:

persona determinada i convençuda,

incorruptible i generosa.

Fa molts anys vaig conèixer una noia,

s'enamorava per dos camins excloents: 

pel físic i per l'intel·lecte. Érem a la vintena;

li vaig dir que no em digués per quin

se m'havia acostat; ara sé perquè:

m'hauria sentit tant insecte garfit,

com polític tancat o a l'exili.

Manifestació

Avancem cap a un cau de llops.

Hem aturat el trànsit i l'asfalt ara

és el camí de bosc cap a on ens sembla

que la llopada s'està disputant les nostres

entranyes. S'ensenyen les dents, es repten

els uns als altres amb la mirada fosca i vermella

per uns trossos de vísceres que tenen en terra.

Nosaltres ho sabem perquè tenim un buit

que es regira a la panxa, sabem què ens han pres

i volem recuperar-ho: és com un bolic ja sense

forma, però que un cop posat a lloc s'amoroseix.

S'ha fet fosc. Com el foc en una cova,

al cap del carrer neix un blau encès de sirenes.

Ha estat el silenci somort de la gentada,

uns instants, i llavors l'hem recuperada:

—La Dignitat, que no ens pesa i ens fa lleugers.

AGC

Cornèlia O'Callaghan