diumenge, 13 de març de 2016

Joana Raspall per a petits i per a grans


El nét de la poeta Joana Raspall, Ernest Cahué, ha fet una aplicació amb jocs a partir de la poesia de l'àvia: unmondepoesia.cat. Aquí la Joana Raspall continua fent l'escaleta als infants, joves i no tan joves perquè s'agafin a la poesia. Ho explica a Vilawebtv.
     La poeta, que va morir l'any del seu centenari, el 2013, se la coneix sobretot per la poesia per a infants, i per ser autora de diccionaris; jo en tinc un de sinònims. Però hi ha una poeta per a adults. 
     Els darrers mesos, cada matí, en llevar-me, he anat llegint un, dos, tres o un grapat de poemes de la seva poesia lírica completa a Batec de paraules, (El Cep i la Nans Edicions, Vilanova i la Geltrú, octubre del 2013), editada en motiu del centenari. 
     Aquesta altra Joana Raspall és la de la veu interior, tan clara i directa com la poeta per als infants, però amb els dubtes, el qüestionament d'un mateix, el compromís social, l'amor i l'erotisme, i tot el que inclou el trànsit del temps sobre la pell que ja es clivella. És una poeta que no va abandonar mai l'afany d'escriure i, per tant, són els poemes de tota una vida; el conjunt és una obra diversa, profunda i a la vegada propera.
     En trio un de l'apartat "Vivències":


El recer
M'he construït un recer de silenci
i el vull convertir en la nua bellesa
d'allò subtil que s'esmuny del contacte
d'un barroer grapejar de l'intrús.
Marbres eteris són zelosos guardes
de les imatges encara increades;
les mans profanes no els desbastaran.
No hi ha cap marbre més dur que el silenci.
No hi ha cap vel més espès que l'intern.
No hi ha cap món més real que el del somni".

     Si la voleu escoltar en una conversa, és impagable l'entrevista telefònica que li va fer Pius Morera el 27 de febrer del 2013, als 99 anys, al programa de Ràdio Sant Vicenç de Montalt, Aparador de poesia


Aparador de poesia. Homenatge a Joana Raspall per la seva trajectòria literària, patriòtica i humana. from Carme Llobera Balasch on Vimeo.

dijous, 10 de març de 2016

Jaume Fuster i La guardia del rei

Article publicat a Media.cat, el 2 de febrer

Fa divuit anys de la mort d'en Jaume Fuster. L'aleshores escriptor més llegit de la generació dels setanta moria el 31 de gener del 1998 a causa d'un càncer de pulmó. Tres anys abans l'havia entrevistat, el 3 de febrer del 1995, a la seva casa de Barcelona, crec que al carrer de Nàpols, en motiu de la publicació, feia cosa d'un mes, de la novel·la La guàrdia del rei (Edicions 62, 1994). Ve a tomb parlar-ne a Media.cat perquè és una novel·la crítica amb els mitjans de comunicació de masses.
     Veníem de la primera Guerra del Golf Pèrsic del 1990, una guerra que es va oferir com un espectable televisiu; es va esperar a què hi hagués prime time per fer el primer atac de l'operació nord-americana Tempesta del Desert. Els periodistes incrustats en l'exèrcit mentien, els d'aquí es veien obligats a parlar positivament de la guerra i els diaris feien infografies excel·lents de l'estratègia com si fos un joc. Fuster se serveix del tema com un dels leitmotiv de la novel·la per mostrar la banalització de la informació en pro de l'espectacle. 
     La novel·la deixa retratats els comunicadors vedets, els productors i les forces manipuladores que hi ha darrera el mitjà estrella. "A la televisió les coses no són com són. Són com sembla que són. A la vida, sovint també", cita de Josep M. Puyal, la primera de les cites que obren el llibre. Fuster va buidar el pap sobre el que pensava del món de la televisió, després d'haver-hi treballat com a guionista, tant a Televisió Espanyola com a TV3. El mestre de la literatura de gènere va construir la novel·la, en aquest cas, utilitzant els gèneres de la televisió: el discurs del locutor, el dels guions, les tècniques de la sit-com o del reality-show, de les retransmissions esportives o dels noticiaris. Bé, és una novel·la recomanable en general i, en particular, per a la gent del ram.
     L'entrevista la vaig publicar a la revista Zitzània de la Facultat de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra. Només es tractava d'un exercici per a l'assignatura d'en Lluís Bonada Premi Trajectoria 2015—, el qual ens havia apuntat un llistat de persones entrevistables de diferents àmbits. D'aleshores ençà, n'he fet moltes, d'entrevistes, i cap ha estat tan entranyable com aquella. Potser perquè era l'únic escriptor del qual m'ho havia llegit tot, i perquè m'orientava cap al periodisme cultural que era on jo hauria volgut anar a raure. El cas és que em vaig trobar que la meva primera entrevista la feia al meu millor referent. Penso que vaig tenir molta sort, però alhora m'ha costat patir d'un mal elegíac de la meva primera vegada!