Les vaques també ploren


El pare sempre ha dit: "Les vaques també tenen sentiments". He comprovat que tenia raó. No li ho vaig posar mai en dubte: és un pagès al capdavant d'una explotació lletera de dues-centes vaques. Ho deu saber per experiència. Però, quan vaig començar a treballar amb ell, tampoc pensava que era una veritat com un temple (el germà gran havia marxat a estudiar a Barcelona i jo, la nena, vaig passar a ser el suport a l'explotació). La primera feina que se'm va encarregar va ser donar el biberó als vedells, perquè, com que les vaques tenen sentiments, el meu pare els deslleta després dels primers dies de calostre, que és la primera llet. No els deixem junts més temps perquè la mare li agafa sentiment i es passa dos dies bramant.
            Els vedells són com nens: cadascun té la seva mirada i la seva manera d'agrair-te que l'alletis, que li donis menjar o que li netegis el box individual plantat al prat de davall. Em va encaterinar una vedelleta que se m'acostava perquè l'amoixés i que sempre buscava que li fregués el coll. Era bufona com un sol: el creuament de tres races feia que les taques —mai hi ha dues vaques tacades igual—, fossin rosses. Per tant, només sortir del cobert amb el carro de menjar, ja la distingia d'entre totes a la llunyania.  

Lluís Farré


            Dels vedellets vaig passar a tractar les vaques fadrines i les eixutes aviades a la Borda d'en Guitart. Era un prat que s'enfilava com una llengua verda pel vessant de la muntanya. Les vaques són molt curioses i, quan anava a buscar-ne alguna per conduir-la a l'estable, se m'acostaven totes a frec de pell, com per preguntar-me coses. A mi ja m'anava bé, perquè em protegien del brau. El pare em diu que sempre l'he de tenir ben lluny, que, si no, que surti del tancat. A vegades brama, molestat perquè he entrat a casa seva; llavors li tiro un roc, per deixar-li clar qui mana aquí, i se'n va tot dolgut a l'altra banda del prat.
            Un dia me'n va passar una amb ell; per sort la vaca rossa, que ja era fadrina, la tenia com una amiga amb qui sempre podia comptar a la Borda d'en Guitart. Vaig entrar al prat però no pas per treballar. M'havia agafat la tarda per pintar. Volia fer el paisatge del prat amb llum de posta, així que portava el cavallet en una mà i el maletí i el llenç a l'altra. Al principi les vaques encuriosides van seguir-me, però jo em vaig anar enfilant prat amunt per agafar perspectiva i gairebé totes van anar abandonant-me. Només la meva amiga em va acompanyar. Ja m'estava bé, perquè el brau havia començat a bramar més del compte en veure'm a aquella hora desacostumada pel seu prat i amb aquelles andròmines. Vaig plantar el cavallet i m'hi vaig posar. Feia dies que havia estudiat com pintar el joc dels verds del prat amb les vaques escampades sota el cel rogent de la posta. Vaig treballar força: la paleta va quedar empastifada amb un predomini magenta. Quan vaig enllestir, el sol s'havia post rere la muntanya però encara hi havia llum. Vaig desmuntar, em vaig carregar els estris a banda i banda i vaig començar a baixar orgullosa d'haver resolt el paisatge. 

Lluís Farré

            Però el color incendiat del cel que contenia el llenç va ferir la sensibilitat del brau. De lluny el vaig veure venir enfurit cap a mi. Vaig girar cua i vaig anar a buscar recer a la casa borda que dóna el nom al prat. Per sort, la rossa, la meva amiga, va interposar-se entre el brau i jo i em va donar temps de refugiar-me a l'antiga cabana de pedra seca. La rossa barrava el pas de la porta, decidida a muntar guàrdia, perquè el brau m'esperava sense deixar de bramar a l'altra flanc. La bramadissa va fer venir el meu pare, que va treure'm d'aquell destret i, sortosament, ho podem explicar com una cosa divertida. 
            Una altra cosa que ha dit sempre el pare és: "El paisatge on ens hem criat el portem dins tota la vida". També és una altra veritat com un temple, creieu-me. Quan l'arrendador de la Borda d'en Guitart va vendre's la muntanya a una empresa minera, ens vam sentir com si ens haguessin regirat les entranyes. Ens va obligar a reduir les pastures al prat de davall. Les fadrines s'hi van traslladar, al costat dels vedells. Les màquines i els camions van prendre el prat a les nostres remugants. I el paisatge que teníem al davant, la llengua verda que s'estenia muntanya amunt, va canviar. Ara teníem al davant la Gravera d'en Guitart. Les excavadores, com grans dinosaures, es van anar menjant el vessant a queixalades com si es tractés d'un pastís.
            Entremig la fadrina rossa va passar a ser una vaca lletera. Des de l'estable contemplava com el prat on havia crescut desapareixia. Un jorn, quan la vaig anar a buscar per a la munyida del vespre, la vaig trobar reticent. Aquell dia les excavadores havien llevat de la nostra vista l'última llenca verda. Encarada a la gravera, la rossa no es deixava moure. La vaig amoixar: tenia llàgrimes als ulls!
            No vaig aconseguir moure-la cap a la munyidora. Ho vaig dir al pare, que no s'ho creia. Però el pare, quan la va veure va fixar-se en una altra cosa: la rossa tenia el braguer pansit. No tenia llet, era eixuta.             Vam tornar-la al prat de davall amb les fadrines. El pare va dir que calia alimentar-la bé perquè es recuperés. Van passar dies i dies, i el braguer no s'inflava.
            Vaig tenir la pensada de millorar el seu estat d'ànim, quan m'estava a casa entre els meus quadres. La vaca rossa s'enyorava del paisatge on s'havia criat. Jo podia recuperar-li la visió. Vaig tornar-la a l'estable i, a la paret, al costat de la vista de la Gravera d'en Guitart, li vaig penjar el quadre que vaig pintar el dia que el brau em volia envestir. Tot això, el pare s'ho va prendre amb escepticisme. Jo creia, però, que, si les vaques tenen sentiments, havia de funcionar. D'altra banda, cada dia l'amoixava força i li feia unes fregues al braguer.             
       Al cap d'una setmana, la rossa va tornar a donar-nos llet. Les vaques són un bestiar tan sensible...!
       Ara al pare sempre li dic: "L'art consola i ens fa viure intensament".

Lluís Farré



 Publicat al Cavall Fort, número 1340, segons quinzena de gener del 2020

Text: Albert Garcia

Il·lustracions: Lluís Farré

Cap comentari: