dimecres, 18 de setembre de 2013

El pagès, un supervivent


El escritor es escritor en tanto que escribe. Si no escribe, no es escritor. Un labrador es labrador en tanto que cultiva la tierra. Sin tierra, el labrador no es labrador. Esto es una evidencia. Pero, en el simulacro social, un ingeniero es ingeniero aunque no ingenie nada. Se graduó como ingeniero y morirá como ingeniero. El escritor, como el labrador, es un superviviente.
 El pueblo de la noche, Manuel Rivas, Santillana, Madrid, 2003

A La Terra de setembre, entrevistem el cineasta, Pere Joan Ventura, en motiu de l’emissió del documental Plou i fa sol. Ventura és l’autor de El efecto Iguazú, premi Goya el 2002, sobre la mobilització dels treballadors de Sintel, un avís que l’economia globalitzada ens feia anar pel pedregar. A Plou i fa sol, Ventura reivindica l’agricultura periurbana des de la vivència dels pagesos de l’entorn de l’àrea metropolitana. Un espai on la terra és molt cobejada i on els pagesos són aquests supervivents de Rivas. Ventura aprofita aquesta circumstància per copsar moments de gran bellesa i sentiment. Ens fa sentir, a tots, nostàlgia de la terra.
     Plou i fa sol a TV·3 a la carta. L’entrevista a Pere Joan Ventura, a La Terra, página 12. I aquí sota (si feu clic a la foto), breument, l’autor del documental ens explica el per què del documental, la repercussió que va tenir a mig reportatge el projecte Eurovegas i un apunt sobre el procés creatiu. 


AGC




diumenge, 15 de setembre de 2013

Formentera, el lliri de platja i Villangómez

Lliri de platja de Formentera. AGC

Encara amb el sol de l’illa a la pell, poso aquí aquest record dels quatre dies passats a Formentera, que quedi com el rastre dels camins que dibuixen les sargantanes a les dunes. Pot semblar una illa àrida, però la riquesa vegetal és indubtable. Segurament perquè han aconseguit protegir-la. És de digna admiració com han preservat la costa. Al perímetre de les platges hi ha una passarel·la de fusta per als vianants i una corda a banda i banda per evitar que els passejants trepitgin les dunes. L’objectiu és garantir la regeneració de la coberta vegetal. I malgrat l’assolellada d’estiu, el 9 de setembre, a les platges de Migjorn, aquí i allà floreix el lliri de platja. Diuen que s’obre a la nit i mor vint-i-quatre hores més tard. Tot un dia que la seva olor dolça es fa un lloc entre l’olor de sal i marisc del mar.
     Per acabar de celebrar aquesta entrada, que és com una cua de les vacances, desenganxada de la sargantana, però que encara belluga, un poema de l’eivissenc Marià Villangómez.



Illa fidel 

No trobaràs la terra que jo veig,
ni tan sols el seu lloc a on guiada
és la nau, viatger. Una altra alenada
m’afavoreix el rumb, bé de llebeig

bé de gregal, més pura. Abstret passeig,
dins meu, per una illa treballada
i ja en saó. I la túnica daurada
no es desclou sense un llarg, dur malaveig.

No trobaràs la pedra que s’arrela
en quaranta anys de somni i de desig
i floreix en uns cims de poesia.

L’aire que hi duu coneix sols una vela.
Veuràs el puig, el solc, l’arbre... I jo, enmig,
altra llum dins la llum, més fèrtil dia.

Sonets a Balansat, Marià Villangómez Llobet, Edicions 62, Poetes del XX, maig del 2013

dissabte, 14 de setembre de 2013

La muntanya d'ametistes


AGC

Abans que se me l’endugui en el record, la fixo aquí. La muntanya del massís del Montseny, dels dies d’estiu passats a la seva falda. La seva memòria és circular, a cada estació sap el que li toca, així sigui el meu afany.
     Diuen que el Montseny havia tingut ametista dins les seves entranyes. Guerau de Liost ho recull i sembla que no s'ho inventa, que se n'ha trobat a Sant Marçal:


A la muntanya d’ametistes

Apoteòsic, d’enroscades trompes
soni l’esclat imperial. Un jorn
set lapidaris, traficants de pompes,
la cuita violaren de ton forn.

I prodigares —camperola festa—
no pas de ginebrons d’òpal espars
ni el topazi florit de la ginesta,
sinó violes en cristall de quars.

Avui, sorruda, ta dolor consagra
d’exhausta mina l’oblidat renom.
I encara sotges amb la testa magra

el responsori de les boires tristes
que sots avall s’agemoleixen com
un enderroc de noves ametistes.


La muntanya d’ametistes, Edicions 62, Poetes del XX, abril del 2013