dijous, 29 de març de 2018

El pit-roig, la Dickinson i jo

Abans que acabi el març —i per celebrar el meu aniversari­­— aquesta cita:

501 El pit-roig és l'únic

El Pit-roig és l'Únic
que interromp el Matí
amb pocs, urgents i esverats Informes
quan Març amb prou feines és aquí.

El Pit-roig és l'únic
que inunda el Migdia
amb la seva quantitat querubínica,
un abril que tot just naixia.

El Pit-roig és l'únic
que des del seu Niu, sense parlar,
proclama que Llar i Certesa
i Santedat són el millor que hi ha.

Emily Dickinson, Aquesta és la meva carta al món, traducció de Marcel Riera, Proa, novembre del 2017

     Les majúscules arbitràries, aquí i allà, són marca de la Dickinson, que les utilitzava com una manera d'expressar-se més.
     Una matinada d'hivern a Barcelona, abans de descobrir aquesta poeta nord-americana del segle XIX i de llegir-ne aquest poema, vaig veure per primer cop i últim —fins ara— un pit-roig posar-se a l'estenedor de casa. I em va sortir aquest poema dickinsonià:


PIT-ROIG

Apareix al pentagrama de l'estenedor.
No me l'esperava entre el brancatge
de cables i antenes. Canta agraït
a l'alba d'hivern. Ciutadà involuntari,
no enyora temps millors entre fulles
els dies llargs, verds i grogs de primavera.
Aixeca el vol, se n'hi ha estat uns segons.
Per què tan lleu presència deixa petja?
A diferència d'ell, argent viu, l'ànima
meva és morosa i plena d'escrúpols.


AGC

ARMANDKAT

dissabte, 17 de març de 2018

Pedrolo antimilitarista

Una contribució més a l'Any Pedrolo [vegeu entrada anterior]. Al capítol 25 de Cròniques d'una ocupació, articles del 1988 :


"A la meva Catalunya independent no hi hauria cap central [nuclear]  en les condicions que hi són ara, si en necessitàvem alguna; la fabricació d'armament seria proscrita i no comptaríem amb cap exèrcit. En aquesta Catalunya podria començar un moviment internacional de desnuclearització i desmilitarització."

També hi explica que l'independentisme no és una ideologia i que és ben possible que no tots combreguem amb el mateix model de societat. Però, si per això, rebutgem la independència, Pedrolo diu que acceptem viure en una societat que ens contraria i, a més, ens despersonalitza.



Any Pedrolo, any pedrolià

Publicat a Media.cat el 14 de març



El catalans no tenen Estat, l'Estat ens té a nosaltres. Si no ho haguéssim llegit a Pedrolo, podríem dir que ens ha caigut la bena dels ulls. La intervenció de la Generalitat i l'aplicació de les mesures del 155 fan evidents la subjugació institucional i econòmica. L'impediment d'investir el president, el sotmetiment del poble català. Mai com ara se'ns fa evident la condició de poble ocupat, que l'escriptor denunciava fa trenta anys. 
     Cròniques d'una ocupació (La Llar del Llibre, març del 1989), recull vint-i-set articles que foren publicats al diari Avui el 1988. És l'any del Mil·lenari i el dels Jocs Olímpics de Barcelona a l'horitzó, celebracions per les quals la Generalitat havia de demanar perdó: Catalunya havia agafat massa protagonisme dins del Regne d'Espanya. El combat de Pedrolo —"el combat sempre és ara, o no n'hi ha"— és sobretot contra la subjugació ideològica, per desemboirar-nos de la fàbrica ideològica espanyolista. 
     Per exemple: els que volen emancipar-se d'un Estat, que no concep la plurinacionalitat, són nacionalistes i, en canvi, els que donen cobertura a la indivisibilitat de l'Estat nació, no ho són. Aquests darrers creuen que només l'Estat potser nació, però no es consideren nacionalistes i, en canvi, diuen que els que defensen, per al seu poble, justament els que ells tenen, sí que ho són. 
     Si l'Any Pedrolo ens fa apropiat acostar-nos al vessant periodístic de l'escriptor, el 2018 també ho fa a la resta de la seva obra, perquè la vida dels catalans se'ns ha tornat pedroliana, novel·lescament parlant. Com molts personatges de l'escriptor de l'Aranyó (Segarra), vivim en una societat on el poder fa por. La persecució per convocar manifestacions, per escriure cançons, per fer ostentació de crespons grogs, per exemple, ens situen en la condició de societat oprimida. La limitació de les llibertats ens pot afectar en l'expressió d'allò que pensem i, per tant, condiciona allò que podem pensar. 
     A l'obra de teatre més destacada de l'escriptor segarrenc, Homes i No, la revolta contra No pot ser contra un opressor tangible, però també és la revolta contra tota mena de límits, començant pels del coneixement. Sobre el desenllaç, l'editor, Guillem Jordi-Graells, ens diu que Pedrolo: "No fa altra cosa que exposar honestament la creença que la superació d'un límit sempre en revela una altre de successiu, un nou repte. Però l'adquisició que s'ha fet és irreversible, patrimoni comú". Així mateix, l'octubre passat res va ser en va i ara continua la lluita contra els límits.



Ràfols Casamada, 1996