L'ESTRANY entre estranys —una experiència docent—

 Llegim l’obra de Camus en la traducció de Joan Fuster en un 4rt d’ESO pla curricular grupal adaptat, d’alumnes que no seguiran els estudis de batxillerat. Penso en Daniel Pennac, a Com una novel·la explica que va llegir El perfum, de Patrick Süskind, a una classe amb alumnes amb dificultats. La pregunta que em faig és: ¿L’estrany interpel·la nois i noies de 15 i 16 anys d’una ciutat de comarques amb força diversitat?

Es tracta de llegir la novel·la en veu alta a classe d’expressió oral i treballar-la amb activitats de comentari de text. Per començar, els parlo de l’autor. L’origen matern menorquí de Camus, els dirà alguna cosa? Que l’escriptor premi Nobel tingués el futbol com a esport picarà l’ullet a un 4art d’ESO on bona part de nois i noies juguen en equips federats? La moral existencialista els fornirà d’un recurs de reflexió de cara al seu futur? ¿Que la vida no té sentit i un té la responsabilitat de donar-la-hi, pot arribar a aquests adolescents, molts dels quals amb l’autoestima baixa d’un fracàs escolar patent en l’últim curs de l’ensenyança obligatòria?

L’obra de Camus se’m presenta com una reflexió sobre els valors ben actual. En algun equip docent, he sentit a dir l’expressió: “es nota que és un noi o noia amb valors”. Justament un aspecte que no és objecte d’avaluació, però se’ns dubte és com una infraestructura amb la qual alguns compten i d’altres no. Un aspecte de la vida, com tots, en construcció, al cap i a la fi. Vist així: L’estrany pot extreure una reflexió als meus alumnes? Penso que sí. Certament, el seu comportament  durant el primer trimestre em va fer veure que és una classe testosterònica —14 nois i només quatre noies—, sense cohesió interna, on els nois que no volen fer res roben tot l’espai possible al conjunt. 

Què els pot dir el comportament nihilista de Meursault? El nivell de vida humil del protagonista palesa unes subjeccions clares. Per exemple, el personatge té sentiment de culpa per deixar l’oficina els dies que ha d’anar a enterrar la mare. Ell es creu molt independent i lliure, però ¿ho és realment, de lliure? La reflexió sobre el fet que el món laboral et pot xuclar la vida fins a trepitjar els valors em semblava pertinent. Jo mateix ho he experimentat en el món de l’empresa privada: els assumptes urgents d’aquesta em van impedir assistir al funeral d’una cosina, primer, i d’un tiet, després. Aquests alumnes, abocats a estudis més pràctics i instrumentals, o ja directament al món del treball, ¿no se’ls presentaran aviat subjeccions d’aquesta mena? Com les confrontaran? En classes anteriors, els he parlat de l’associacionisme juvenil i els he preguntat si coneixen entitats i sindicats i si tindrien interès de formar-ne part. “Ni les conec ni m’interessen”, és la resposta majoritària. 

¿El compromís i la llibertat són quelcom contradictori? El protagonista de Camus se sent lliure de tot, precisament per no establir vincles: amb la família, l’empresa, la parella, Déu... Què els diu això als meus alumnes? S’adonaran de la trampa? Justament, el nostre protagonista, que no vol lligams, acaba essent presa d’un veí trapasser, Raymond, pel qual es deixa arrossegar sense adonar-se’n. ¿I no acaba essent ell mateix un assassí, víctima de les circumstàncies ambientals (fins i tot estrictament: la calor sufocant) per manca de principis?

Meursault és un jove que evita fer-se amb la gent gran, no els tracta. Al comentari de text, proposo als alumnes: “Meursault passa la vetlla amb amics de l’asil de la mare, però no hi parla. Parles amb gent gran? Habitualment o ocasionalment? Explica per què sí o per què no”. En general, els meus alumnes tenen lligams familiars i vincles amb gent gran. Els exercicis d’expressió han de conduir a l’autoreflexió al llarg de la lectura. De retruc, emergeixen contextos familiars que expliquen coses: l’alumne que mou més soroll i pretén boicotejar la classe té un pare absent: “Va marxar a l’estranger i ja no ha tornat”, dit en paraules seves.  

L’estrany va quallar entre els meus alumnes com ho va fer El perfum entre els de Pennac? En principi, més aviat no, a jutjar pels resultats de l’avaluació: la meitat van suspendre el trimestre. Les respostes de comentari de text se les passaven uns als altres sense massa interès per com els interpel·lava a cadascun —jo els deixava fer, perquè aquest flux d’informació, almenys els feia compartir, davant una empresa comuna, certa companyonia. 

Va ser difícil establir un diàleg oral fluid entre alumnes i entre alumnes i professor. Per això, els vaig fer exposar les reflexions finals individualment. Aquí vaig obtenir alguns bons resultats, sobretot dels alumnes tapats pels de la tabola, però la majoria va acudir a la Intel·ligència Artificial (IA) per respondre l’examen oral i ni tan sols s’havien après bé les respostes d’aquesta. En general, no es van implicar gaire i els murris es van emportar la meitat de la classe cap a la indiferència, quan no, com Raymond amb Meursault, cap al perdre’s en les pulsions. D’aquí, el títol del present article “L’estrany entre estranys”. 

Ara bé, no seria just dir que la història de Camus no va fer feina. En vam llegir la primera part i en vam tenir la visió completa a través de la pel·lícula del 1967 de Luchino Visconti, protagonitzada per Marcello Mastroianni —ho vam fer l’any que s’estrenava una nova versió als cinemes, la de François Ozon, al meu parer una proposta estètica molt bona, però que en la clau de volta de l’obra camusiana, els motius del crim, afegeix confusió més que complexitat. El film de l’italià posa de manifest el context colonial, classista, racista i masclista on apareix l’individu que es vol existencialment pioner. Aquí, l’alumne d’ascendència marroquina, que no seguia la lectura i només badava boca per afegir-se als que volien demostrar que no farien res a classe, va despertar. A l’examen oral final individualitzat, s’ amagava rere les respostes de la IA. Vaig picar pedra: “Això que em dius no diu res de la teva visió de L’estrany”. “És que no tinc res a dir d’una obra racista”. Per fi en va sortir alguna cosa!

AGC

L'ODISSEA d'Armonía Rodríguez

 

Primer dia de professor substitut. Expressió oral, una classe maria en un grup amb dificultats d’atenció. No tinc experiència docent ni estudis escènics (més aviat la llufa de la por escènica), no tinc res preparat... Com franquejo la porta al món de la docència? A quins déus m’encomano? A cap, a Homer. N’heu sentit a parlar? No... I de l’Odissea i Ulisses? ... I d’Ítaca?, aquesta illa existeix, sabeu a quin país està? No... per tota resposta de 18 adolescents. És la primera narració que s’ha fet a la història, la mare de totes les narracions, de totes les novel·les! I de les sèries i els films que mireu avui dia! Us en faig cinc cèntims... Ara us explico el retorn d’Ulisses... Camino amunt i avall davant de la pissarra, gesticulo amb l’arc a la mà, l’intento tensar i no puc perquè soc els pretendents aprofitats de Penèlope...l’agafo com a captaire i l’aconsegueixo tensar marcant el puny i la força del braç... disparo i passo la fletxa pels dotze cèrcols fins a la diana. Em descobreixo i soc Ulisses. I he guanyat el silenci de l’aula i un salconduit per a tot el curs: la narració. 

La meva entrada a l’obra primigènia de la narració va ser gràcies a la Universitat de Teatre Lliure de Badalona el 2 de febrer del 1984, que la representava al teatre de Sant Josep. El bo del cas, i per això en sé la data, és que els serveis de cultura de l’Ajuntament van editar-ne un llibret de 27 pàgines amb l’adaptació per a les escoles i el lliuraven a tota l’audiència! Encara més: el text és d’Armonía Rodíguez i els dibuixos de Juan Antonio Sánchez, que era el nostre professor de plàstica a l’Artur Martorell i, a més, actuava a l’obra. 

Guardo el llibret com un tresor, i gràcies a aquest i al record —vague— de l’escenificació, he tingut clars els episodis punyents i la marca literària, a ferro roent, dels fets que s’hi narren. Per això, sé veure, des dels 15 anys que ho sabria, que l’Odissea de Christopher Nolan m’escatima la Nausica —noia que descobreix nu el nostre protagonista a la platja. Molt després vaig llegir la primera adaptació en prosa, de Joan Alberich i Mariné, a l’editorial l’Esparver, i per això també sé que el pas d’Ulisses per la terra dels faecis, Nausica és la filla del rei de Faècia, desencadena tot el flashback.  

He rebut, d’herència política familiar, la traducció poètica de Carles Riba, L’Odissea (Editorial Alpha, Barcelona, 1953!), i ves que no m’hi atreveixi aquest estiu, però la decisió competeix amb la reconstrucció que en fa Agustí Bartra a Odisseu, des d'un exili viscut en pròpia carn. I més tard més d’hora, segueixi el fil amb les estrenes d’enguany: Odissea (Bernat Metge, traducció de Pau Sabaté), i Odissea de Samuel Butller (Blackie Books, traducció de Xavier Pàmies.) —la de Stephen Fry la descarto perquè em sembla un embolic de tant digerit i contextualitzat per diferents bandes.

Del cinema, en guardo el record d'"Ulisses", l’encarnació de Kirk Douglas (Mario Camerini, 1954), posada per l’únic canal de televisió dels setanta. I l’any passat no vaig faltar a la cita de "El retorn" (Uberto Pasolini), centrada en l’episodi final i que em va semblar extraordinària perquè ofereix complexitat sense trair la història. També vaig xalar l’altre dia amb l’"Odissea" de Nolan, tot i que ho encaixes com una versió adaptadíssima i americanitzadíssima.

Tot això té sentit per parlar de la importància de tenir una referència en edat tendre de l’Odissea. El viatge d’Ulisses és una aventura juvenil que ens serà la pedra de toc de les pròximes experiències literàries —incloc el cinema, que és sinó narració.

Com un retorn juvenil al text, fa tres anys, em vaig emocionar amb les vint-i-una il·lustracions de Genie Espinosa en format gegant a l’exposició “El viatge d’Ulisses” que en va fer el Palau Robert de l’obra adaptada de Meritxell Blai, publicada per la Galera.

 

És això, la imaginació s’encén com un foc a l’edat de descoberta. Quina sort vam tenir a Badalona, gràcies a l’Armonía i al Juan Antonio Sánchez! I a l’Ajuntament. Clar que sí, la literatura, un servei públic. 

Il·lustracions de Juan Antonio Sánchez

Decàleg del professor novell

     Educar és donar la paraula, Jaume Cela i Joan Domènech (Octaedro, juliol de 2025) m’ha insuflat moral alhora d’iniciar aquesta nova etapa. És tan sucós, que m’ha amarat d’una actitud oberta. I tot i que de la teoria a la pràctica hi va un bon tros, almenys ja tenia això: actitud. La pràctica ha vingut amb totes les dificultats, però anava advertit, i la teoria m’ha protegit força.

Amb aquest llibre i amb La lectura i la vida, d’Emili Teixidor (Columna, desembre del 2007), m’he fet aquest decàleg: 

Decàleg del professor novell de llengua i literatura

—Has d’estimar (ho fer-ho veure) els alumnes; volen ser coneguts i reconeguts.

—L’objectiu és inocular ganes d’aprendre, individualment, però també en companyia, cooperant, treballant en equip. “Els problemes individuals necessiten una resposta col·lectiva”. 

—La metodologia ha de ser flexible i ha de dependre del moment, context, mestre i grup. 

—Cal buscar la finalitat en allò que ha de ser comú a tots i, a la vegada, cadascú ha de trobar el seu destí. 

—No obsessionar-se amb l’alumne disruptiu. 

—No podem estar a l’aula sense mirar: atenció a la mirada dels altres i adreçar una mirada també als que passen desapercebuts: els donarà confiança, seguretat, els animarà a intervenir o a participar. 

—“Per molt singular o petita que sigui una experiència, sempre és important fer-la realitat amb els recursos de què es disposi, perquè la vida i l’educació flueixen i no tornen enrere. De vegades, només cal el vincle, la relació i el testimoni d’un dia per transformar tota una vida.” 

—Professor com a comunicador elegant, sense afectació, i mantenir la cortesia, parlar amb respecte i sense crits.

—Contagiar el desig de llegir, no pas com un vas —el cervell— buit, sinó com encendre un esbarzer amb el foc que ens remou. 

—Per últim, el professor de llengua i literatura té un avantatge: és a través de les paraules que podem conèixer millor els nostres sentiments i les històries són un mirall de les nostres emocions. Aquesta és la missió oculta dels llibres que no ha de passar per alt l’assignatura.