dimarts, 25 de febrer de 2020

Canteu, canteu, ninetes

"Ja a l'habitació, deixes la guitarra espanyola a una cantonada, escampes el contingut de la motxilla sobre el llit i el distribueixes a la manera de solter —a pilones desmanegades— per l'armari, el prestatge i la taula. Deses la llibreta on ara escrius aquestes línies sobre una petita taula, així serà més fàcil posar-se a escriure. T'has proposat escriure com a mètode de reflexió. 
     T'atures davant la capsa blava de galetes daneses, la capsa de l'alegria. La poses al llit, l'obres i comproves que tot encara hi és: el pot de Vicodina, el paper de fumar, el tabac picat, el pol·len afganès i la maria. També l'haixix culer per quan arribin vaques magres i un grapat mal comptat d'amfetes que dubtes que facis servir. Estàs força orgullós de la tasca de proveïment feta en només un parell de dies ".

Canteu, canteu ninetes, Blai Manté, Brau edicions, Premi Empordà de Novel·la 2019

Seguit d'aquest fragment, l'autor fa una descripció impagable de l'efecte que té sobre el protagonista tant l'haixis com la maria. Canteu, canteu, ninetes seria per a la droga tova el que l'obra de Charles Bukowski és per a l'alcohol. També en ofici literari, tot i ser la primera novel·la de l'autor. Mentre el llegia m'ha fet esclatar de riure, com mai, i també m'ha fet plorar. M'ha fet vibrar i aquesta és la prova del seu valor literari. 
        Manté ha encunyat el terme "ficció de proximitat", per presentar el seu projecte modestament. Però és de proximitat no pas perquè el personatge porti el mateix nom de l'autor. No és pas de proximitat perquè la novel·la estigui situada a Menorca i els protagonista sigui mataroní, com l'autor. Ho és perquè fa un retrat psicològic dels personatges que et fa entrar i viure les seves circumstàncies, vaja bona literatura. 


     Blai és un músic contractat com a monitor per mitjà d'un programa que ocupa persones amb diversitat funcional per fer un inventari d'ocells a S'Albufera des Grau. S'ocupa de la Imelda, en Maneló, l'Anaïs i en Litus. En Blai personatge ens explica aquesta experiència en present històric i en segona persona, cosa que ens introdueix en el punt just de proximitat, com si revivissis uns fets recents vistos en pantalla gran. Blai mira d'ajudar quatre espècimens, com ocells amb l'ala trencada en estat de cures, mentre ell està caient del cel a la velocitat vertiginosa que li procura el trencament amb la seva parella. D'aquesta sinèrgia (i tot el contrari) en surt una catarsi col·lectiva, com la de les cançons del rock i el pop que recorren tot el llibre. La novel·la es podria haver titulat tant "Cançons de redempció", "El que portem a dins", com Canteu, Canteu, Ninetes.
    
Aquí una versió, més emotiva si pot ser encara que l'original de Bob Marley, del Jonnhy Cash i Joe Strummer, aquest darrer, el cantant mític de The Clash, va morir d'una afecció cardíaca poc després d'aquesta col·laboració.