dilluns, 26 de desembre de 2011

Nadala 2011

 Llúcia Garcia i Torras



El ninot de neu
De l'aigua neix el món.
La neu se’m fondrà
i, a l’estiu,
el meu cor serà al sud;
el cérvol em beurà
de nit.

Tot ha de canviar:
el sol em desfarà.
Tot ha de canviar:
la neu se’m fondrà.

Del silenci blanc,
l’aigua brollarà
de dia.

   AGC


                                                                        
     Aquesta és la Nadala del 2011. Ens hem inspirat en el conte The Snowman, Raymond Briggs, editat per Hanish Hamilton, a Londres el 1978. És un clàssic anglès, sense lletra, dibuixat a llapis. El 1982, Dianne Jakson el va traslladar al cinema. La pel·lícula, com el conte, no ha perdut gens amb els anys. Aquí podeu veure’n el fragment culminant, quan el ninot de neu agafa de la mà el nen i junts s'envolen. Llavors sona l’única part musical cantada: Walking in the air, composada per Howard Blake. 


 

diumenge, 18 de desembre de 2011

La nit de l'hipopòtam

Pep Montserrat

El Cavall Fort, número 1184, de la segona quinzena de novembre, publica La nit de l’hipopòtam amb unes il·lustracions excel·lents de Pep Montserrat. És el cinquè conte que publico en la revista juvenil de més tradició a casa nostra. Abans hi he publicat: Elis Elis puxinel·les, El món perdut maia, Capità Escarlata i L’esperit del quetzal.
   Al número següent, el 1185, Cavall Fort celebra el seu cinquantenari!




dissabte, 26 de novembre de 2011

Contra la indiferència

En les darreres entrevistes a La Terra, hem buscat una anàlisi de les causes de la crisi econòmica. Hem entrevistat un sociòleg, un economista i en el número de novembre el periodista, escriptor i filòsof, Josep Ramoneda.  A l’epíleg de Contra la indiferencia (Galaxia Gutenberg), Ramoneda escriu:“La impunidad de los que la han provocado es tan escandalosa que es difícil entender la falta de reacción salvo que el virus de la indiferencia se haya impuesto definitivamente”.

dijous, 27 d’octubre de 2011

Memòria


"Un home és tot el que ha fet. Si ho oblida és un got de cap per avall, un buit tancat."   

   De El pes de la papallona, Erri De Luca, Edicions Bromera, febrer de 2011. Traducció d'Anna Casassas Figureras. És una novel·la curta d'aquest entranyable autor italià, on un caçador vell i el cap dels isards es busquen. L'isard suporta sovint el pes determinant d'una papallona a la banya. Conté una prosa plena de recursos poètics molt ben trobats, com el de la cita.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

Arcadi Oliveres

Foto: Dani Codina


      A La Terra d’aquest mes conversem amb l’Arcadi. Quan governs espanyol i català apel·len a la responsabilitat dels ciutadans perquè entenguem les concessions econòmiques a les entitats financeres i alhora que ens retallin les polítiques públiques, aquest doctor en Ciències Econòmiques defensa allò evident al sentit comú: si els bancs els hem salvat amb fons públics, s’han de nacionalitzar. “En aquests moments, la quantitat que el govern espanyol ha donat als bancs i caixes ja supera els 40.000 milions d’euros. Per tant, cada ciutadà, sense saber-ho, ha donat mil euros a la banca”, Aturem la crisi. Les perversions d’un sistema que és possible canviar, Angle Editorial, Barcelona, tercera edició, juny 2011.
            Oliveres tant ens adverteix que els plans de pensions són còmplices de l’especulació com que un salari mínim és possible. Si ho diu una veu autoritzada en economia, val la pena pensar-hi i no donar per fet tot allò que ens volen vendre, sigui en nom del futur, la responsabilitat o altres idees abstractes.
            Justícia i Pau és l’entitat des de la qual Oliveres treballa.

divendres, 23 de setembre de 2011

Crisi

"No em consta que uns quants dels economistes neoliberals que recomanaven les polítiques financeres que ens han dut a aquest infern hagin estat processats", Salvador Giner a El futur del capitalisme (Edicions 62, segona edició, juny de 2011).
     Caldria no oblidar que la recessió econòmica ha vingut precedida d'una histèria neoliberal, els ideòlegs i seguidors de la qual no n'han rendit comptes. Només cal veure la pel·lícula Inside job. L'entrevista de La Terra, aquest mes, a Giner, ens aporta moltes pistes sobre com se'ns ha plantat aquest mur de la crisi al davant i els intersticis per on començar a enderrocar-lo.  

diumenge, 19 de juny de 2011

Rebequeria

Avui he estripat el somni
dels teus ulls, de matinada,
al tou de l’altre coixí.

Aprendré a desvetllar noves
albes, sense l’esperança
de la troballa impossible
que he inventat tantes vegades:
cada dia els teus ulls plàcids
a prop, a l’altre coixí.

Demà, de nit, buscaré amb desesper
els bocins escampats del sol desig
de somiar-te els ulls al meu costat

De Enyors i tornes, Lali Ribera i Rodergas, XIV Premi Alella a Maria Oleart. La comarcal Edicions, Argentona, segona edició, Maig de 2011.

     Hi ha una música poderosa que fa néixer el poema. Una música que només se la sap l'autor. No és pas música en sentit literal, si no el sentiment que fa de líquid amniòtic a les paraules mentre es van posant una rere l’altre. Per això, quan el poema és musicat, hi ha la possibilitat d’objectivar aquest irracional. Aquest sentiment primigeni que no són les paraules però que viu dins les imatges que expressen.
      La Lali és mestre a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i s’ha permès el luxe de ser-ne, també, alumne -moment en el qual vam coincidir en un taller de poesia. Acaba de publicar un bon poemari: de paraula mesurada, imatges directes i amb molta vida. A dins, aquest poema que de seguida t'atrapa. Ara escolteu-lo cantat per la Beth i musicat per l’Andreu Roig. Vegeu-ne la música interior objectivada.


diumenge, 29 de maig de 2011

Pagesia emancipadora

L'alimentació és massa important per deixar-la en mans dels mercats. Hi ha una avantguarda social que milita en el moviment de la pagesia. Un moviment global, que, necessàriament, es fonamenta en la lluita local: la sobirania alimentària. Això té sentit si tenim present que tres quartes parts dels milions de persones que passen fam al món són, precisament, pagesia, la qual, sovint, no produeix per a ells o no té els mitjans de producció. Al primer món, la ciutadania conscienciada amb aquest moviment hauria de consumir productes de proximitat i que provenen d'explotacions agràries respectuoses amb el medi ambient.
     Aquest mes a La Terra l'entrevista està dedicada a l'economista, sociòloga i autora de documentals sobre la pagesia Silvia Pérez-Vitoria. És francesa. El cognom: pare exiliat. Diu: "És important que la societat prengui consciència que cal anar cap a un model d’agricultura més autònom”. El 5 de març va presentar a Barcelona el llibre El retorno de los campesinos (Icària Editorial, Barcelona, octubre de 2010). La tesi és que el moviment de la pagesia tornarà el pagès al seu lloc fonamental dins la societat i aquest pas farà el sistema social més sostenible.
     Si us interessa llegir l'entrevista, podeu descarregar La Terra en pdf al lloc web d'Unió de Pagesos.

diumenge, 22 de maig de 2011

L'art d'escriure

Si bé escriure és un exercici, com explica Murakami a l’entrada anterior; escriure és, sobretot, un art. Erich Fromm, a L’art d’estimar (Edicions, 62, onzena edició, novembre de 1978) diu que per practicar aquest art, com qualsevol altre art, cal disciplina, concentració i paciència.
            Amb tot, per a Henry Miller, a Tròpic de càncer (Edhasa, primera edició: abril de 1990), calen tres altres coses que t’assegurin tranquil·litat d’esperit:
            No cal tenir braços ni cames per escriure. Cal tenir seguretat, pau i protecció”.

dissabte, 14 de maig de 2011

L'exercici d'escriure

"Si vols escriure concentrat i sense descansar, el que has de fer és anar enviant aquesta informació al teu cos i assegurar-te que l'aprèn. D'aquesta manera, a poc a poc augmentaràs els límits del que pots fer i apujaràs el llistó pràcticament sense adonar-te'n. És el mateix procés que sortir a córrer cada dia per enfortir  la musculatura i acabar tenint un cos de corredor. Donar estímul i mantenir-lo. Donar un estímul i mantenir-lo. És un procés que requereix paciència, però el resultat és segur."

De què parlo quan parlo de córrer, Haruki Murakami, Empúries, Barcelona, segona edició, setembre de 2010. Pàgina 74.
     Aquest novel·lista d’èxit internacional, del qual no he llegit cap novel·la –encara—, m'ha atrapat amb aquest assaig. Afirma que calen tres qualitats per ser novel·lista: talent, concentració i resistència. Assegura que escriure una novel·la és un acte tan físic com intel·lectual.


Morir de dia

En un bar musical de Badalona, 1986 o 87: concert dels Flai Tunai, grup de rock urbà, el més consolidat de la ciutat. El cantant abans de començar explica que acaba d’arribar de l’hospital. Jo, adolescent, entre el públic, com els meus col·legues, sabem de què parla: el cavall li ha causat algun problemet. I m’admiro de pensar que tenim un Lou Reed o un Keith Richards entre nosaltres. Que autèntic.
            La drogaadicció és una hipoteca els interessos de la qual mai no acabes de pagar. O l’acabes pagant amb la vida. Molts de la nostra generació amb un petit esforç de la memòria ens acaba sortint el cas d’algú que amb el cavall s’hi va quedar. El cantant dels Flai Tunai. I, després, posant-ho en comú, t’adones que l’heroïna va fer estralls a casa nostra, sobretot entre la generació dels nostres germans grans.
Morir de dia és una pel·lícula documental que explora el context de l’entrada de l’heroïna als anys 70 a Barcelona a través de quatre casos. El poeta germà petit dels Maragall: Pau "Malvido". La dona de Pau Riba: Mercè Pastor. L’artista Pepe Sales, nebot de l’autor d’Incerta glòria. I Juanjo Voltas, que no pertanyia a la contracultura il·lustrada però no va ser menys escriptor que els altres alhora de deixar un testimoni. Com es diu a la pel·lícula, van ser ànimes inquietes que van anar buscar respostes en un lloc equivocat: el cavall. Però què va fer que aquests temperaments confluïssin en aquesta addicció letal? La pel·lícula en defineix el marc cultural, polític, mèdic i judicial .
Era un projecte del cineasta Joaquim Jordà que no va poder dur a terme i la guionista Laia Manresa l'ha fet possible. I ha aconseguit fer un treball igual d’incisiu i contundent com els més punyents de Jordà. I, formalment, excel·lent.
Llibres: Julià Guillamón va recollir les poesies de Pau Malvido en una recopilació de poetes contraculturals de l’època: Poètica de la contracultura.
No vaig passar de llegir les primeres 100 pàgines de El almuerzo desnudo, de William S. Burroughs (Anagrama 1986, sisena edició). Ara bé, en recordo l’epíleg, molt aclaridor sobre què és l’addicció. L’autor nordamèrica explica que l’addicció a l’heroïna la va superar per mitjà d’una substància, l’ampomorfina.

dissabte, 30 d’abril de 2011

Amor in progress


Ens havíem dit que ens ho diríem tot.
En passar el temps, però, esdevingué prohibit
anomenar pecats, obligacions, les perles del dolor,
la incomprensió dels dies que morien estèrils.
Els suggeriments eren terriblement castigats.
Quan no hi havia beutats, hi havia silenci.
En aquest humus i amb la pluja que queia
quan dormíem, creixeren flors estranyes.
...

De “Trens rigorosament vigilats”, Càrrega de color, Anna Aguilar-Amat, Meteora, Barcelona, gener de 2011.

dissabte, 23 d’abril de 2011

Sant Jordi


La literatura és sovint el buit que cal omplir-nos
com se’ns omplen de llàgrimes els ulls,
De New York, Navokov & Bicicletes, Àngels Gregori, Edicions Bromera, Alzira, novembre, 2010. Premi Alfons el Magnànim de València de Poesia. I encara:


Com aprendre, per exemple,
que l’amor dels pares és igual
que els llibres dins d’una prestatgeria:
que sempre estan, i sempre esperen.

dissabte, 16 d’abril de 2011

Literatura naturalista


No parlo del naturalisme, del corrent literari del XIX. No. Parlo de la literatura que té la història natural com a doll de l’experiència per nodrir la novel·la. I que pot atrapar els joves. Encara tenen la curiositat tendre per la natura. Com els nens, el seu ull veu les coses més arran; conserven aquella mirada primigènia. I viuen una etapa de descobriment molt aguda.
El naturalista Gerald Durrell en seria el màxim exponent. Amb la trilogia on explica la seva peculiar infantesa a l’illa grega de Corfú: La meva família i altres animals; Ocells, bèsties i parents; i El jardí dels déus. Les dues primeres traduïdes per Pep Julià i la tercera per Jordi Arbonès.
L’evolució de la Calpurnia Tate, de Jacqueline Kelly (La Galera, Barcelona 2010), és una novetat que no té pèrdua. Narra la història d’una nena d’onze anys, l’única de cinc germans, que viu un any ple de novetats, a Texas, el 1899. Per un cantó, el món adult ja la crida –i l’engavanya— i, per l’altre, troba en l’estudi de la natura la drecera per fer-se seu el destí. En això i en allò, l'avi li fa de torsimany. És un naturalista que descobreix la seva vocació al front, durant la guerra de secessió, quan adopta, accidentalment, una cria de ratpenat. El ratpenat l’espera, penjat d’un cordill cap per avall, a la tenda individual després de la batalla. Commou el contrast entre la violència al front, la misèria moral que comporta tota guerra, i el sentiment de protegir l’animaló.
És una novel·la d’iniciació per a joves. Tot i que també és just el que diu la contraportada del llibre: “Una novel·la per a totes les edats”.
Un fragment petit revelador:
"Em semblava estrany que els meus pares no entenguessin com l’avi havia pogut girar l’esquena a la seva antiga vida. D’ençà que m’havia parlat del seu ratpenat, jo ho trobava ben lògic.
—Tampoc no em queden gaires dies –em va dir mentre estàvem asseguts a la biblioteca—. Per què hauria d’esmerçar-los en assumptes de drenatge i factures endarrerides? He d’anar amb cura i invertir cada hora amb saviesa. Em sap greu no haver-me adonat d’això fins que vaig arribar als cinquanta anys. Calpurnia, faries bé d’adoptar aquesta actitud a una edat més primerenca. Passa amb cura cadascuna de les hores que et toquin. "

dilluns, 4 d’abril de 2011

Fenologia

Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears, Joan Estrada, Francesc Jutglar, Toni Llobet, Linx Edicions, Bellaterra, març de 2010

Dijous passat, 31 de març, vaig sentir un xisclet característic que m’era familiar. Que em va electritzar. Com una crida que m'arribava molt a dins. I divendres, quan anava a la feina: enmig de la Via Laietana, a les 9 del matí, les vaig sentir i, finalment, les vaig veure: un estol de 4 o 5 orenetes. Les primeres que he vist enguany.
   Confirmat, dissabte en vaig veure a Valls (Alt Camp). Tenen la panxa blanca. Són les orenetes cuablanca que veig a Barcelona, primer, i després a Piera (Anoia) durant tot l’estiu. Les altres, les vulgars, que per a mi són les excepcionals (amb aquesta cua forcada tan llarga i recta com d’un aeroplà d'acrobàcies), les veig al Montseny (Vallès Oriental) sobrevolant els camps de conreu. La primavera va arribar el 21. Però res ens ho confirma fins que aquests ocells ens la porten. 
   Aquests esdeveniments sempre em fan pensar en Pere Comes, l'home de Cardedeu (Vallès Oriental) que durant més de cinquanta anys es va dedicar a registrar els canvis que la natura presentava cada dia. En vaig fer un reportatge premiat per Cavall Fort: Pere Comes i el canvi climàtic.
    

dimecres, 30 de març de 2011

Belluguets



Tots els nois de la classe de Tom eren fets amb el mateix motlle: belluguets, sorollosos i impertinents.”
Les aventures de Tom Sawyer, Mark Twain, La Galera, Barcelona, setembre de 2010
Sovint atribuïm a la pèrdua de valors de la nostra societat i als mals del nostre temps que els nens siguin moguts i males peces. És una mala deducció. La canalla és la canalla, ara i aleshores, aquí i allà.

dijous, 24 de març de 2011

Poesia per a la gent

Sóc lector de poesia. Sovint penso que en els temps que corren de tenir poc temps, de la vida accelerada, de la fragmentarietat dels models comunicatius, etcètera; la poesia hauria de tenir molt d’èxit. Perquè és el gènere literari que ofereix el màxim grau d’intensitat emocional amb el mínim de temps. Un poema el pots acabar entre parada i parada de metro. I t’ha pogut commoure, somoure i tocar os.
            Tanmateix, m’equivoco. Pocs lectors ho són de poesia. I hi ha grans devoradors i, sobretot, devoradores de literatura, i de la bona, però que no els arriba la poesia. Sovint es diu que és perquè la poesia requereix més esforç. I un podria pensar que es tracta d’un esforç de la intel·ligència. Però jo penso que no. Allò que requereix la poesia és un esforç del cor. Perquè la poesia és un mirall, per mitjà del qual un interpreta els propis sentiments gràcies a l’experiència del poeta. I deu ser que ens costa enfrontar-nos a nosaltres mateixos.
            Però la poesia no és poc accessible. Agafem els poetes catalans vius que tenen més carrera, els sèniors de la poesia catalana: Montserrat Abelló, Màrius Sampere, Joan Margarit, Jordi Pàmies, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas, Pere Rovira i Àlex Susanna. I, oh! Sorpresa: no fan poesia per a filòlegs. Fan poesia per a la gent (tot i que en Sampere té aquest vessant més especulatiu, d’acord). L’experiència moral en la seva obra, la pot entendre qualsevol persona adulta amb un mínim d’inquietud. I són un referent per saber de l’experiència moral del nostre temps.  
            Per a mi, és un esdeveniment quan un d’ells treu un nou llibre. Darrerament, hem estat de sort: en Margarit, fa pocs mesos, va publicar No era lluny ni difícil, Proa, Barcelona, novembre de 2010. I ara, en Rovira ha tret Contra la mort, Proa, febrer de 20011. Un pessic d’aquest. A “Els ulls”:

El dia que els ull meus es moriran,
veuran en la foscor aquesta mirada:
Un llamp de joventut enamorada
que estellarà la porta de l’espant.

Per cert, que dilluns va ser el Dia Mundial de la Poesia. Com a mínim, el dia serveix perquè un poeta difongui un poema.
També, i ja posats, recomano la secció de El poeta del mes, a Ciutat Oci. La tria la fa en Biel Barnils. Jo la segueixo.


dilluns, 14 de març de 2011

Ramon Barnils

Avui fa deu anys de la seva mort. Agafo Ramon Barnils. Articles, La Magrana, Barcelona, novembre de 2001. Hi tinc dues pàgines assenyalades amb doblecs a l’escaire. Són dos articles del recull dels seus millors. L’un porta per títol “Vinyoli i la púrria”. Està signat al desembre de 1984, poc després de la mort de Joan Vinyoli. El periodista es plany que el Govern hagués deixat morir un gran poeta sense concedir-li la medalla d'or de la Generalitat. I això perquè Joan Vinyoli bevia. La classe política dirigent és la púrria del títol.
        L’altre article assenyalat és “Ferrater, de la goma al plástico”. Datat el 31 de gener de 1973, el primer aniversari de la mort de l'autor de Les dones i els dies. Joan de Segarra, al pròleg, assegura que Gabriel Ferrater havia estat una gran influència per a Barnils.
Ambdós articles expliquen força qui era en Barnils. Un periodista culte, que explicava les coses amb claredat i llibertat. El món de la poesia, de la literatura, de la cultura, era al seu cap.  Era un periodista de cultura, no vull dir pas especialitzat en cultura. Va ser un referent en vida i, després, ha arribat a la categoria de símbol.  
Fa poc més de deu anys que un grup de periodistes amb consciència social i nacional i dels valors a preservar de la professió ens reuníem per sopar. En morir en Barnils, no vam dubtar a autoanomenar-nos Grup de Periodistes Ramon Barnils.

dissabte, 12 de març de 2011

Insubmissió

Dimecres, 9 de març, va fer deu anys de la suspensió –no pas abolició— del servei militar obligatori a l’Estat Espanyol. Alguns se n’hauran penjat la medalla. Cal recordar, però, que la “suspensió” va ser el final d’un procés que va iniciar en Pepe Beúnza, primer objector polític, els anys setanta, va continuar amb el naixement del Moviment d’Objecció de Consciència als 80, el qual, juntament amb altres entitats afins, van ser el caldo de cultiu perquè apareguessin els primers insubmisos el 1989.
           Esta composición y esta fuerza del ejército, necesarias a la garantía del Poder, son las que han introducido en la concepción social de la vida el germen desmoralizador” (La Insumisión y otros textos, Lev Tolstoi, Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo, Madrid, 1993).  Tolstoi, al tombant de segle XIX-XX, posava de manifest la contradicció moral, ètica, de l'exèrcit en una societat de persones amb capacitat de decisió. La disciplina militar anorrea l’individu per forçar-lo a la violència. Aquesta misèria moral serveix tant per l’oblidable servei militar obligatori, com per l’actual exèrcit professional. Acceptem que hi hagin altres, sobretot si són immigrants, principal carn de canó actual, que lliuren la seva voluntat a qui monopolitza la violència.
            A més, cal tenir present el que ens costa l'exèrcit. “Los impuestos exigidos al pueblo para fines de guerra absorben la mayor parte del beneficio del trabajo que el ejército deberia proteger”, diu Tolstoi. Això no ha canviat gaire. Podem fer alguna cosa, podem  fer objecció fiscal i no contribuir a la despesa militar. 
             Els blocs que en parlen, de l'efemèride: Plujademais; Mioz mirades




dimarts, 8 de març de 2011

Ametller


Foto: Flors d’ametller a Piera (Anoia), el 7 de març. AGC

Si ve una gelada,
ta blanca florida
quedarà marcida
com herba segada.
Mes tu hauràs florit,
i, a l’infinit,
devota jardinera,
li has dat la flor primera.

               Jacint Verdaguer

            Extret de Els arbres a la poesia catalana, Maria Victòria Solina i Jordi Bigues, Tres i Quatre, València, 2007; on podem comparar el tractament divers dels poetes a un mateix arbre. Es tracta d’una antologia, l’origen de la qual es remunta al 29 de febrer de 1980. Aquell dia l’escola Thau de Barcelona celebra el Dia de l’Arbre. La professora de ciències naturals l’impulsa perquè els nens plantin arbres als terrenys d’esbarjo de l’escola, ja que troba que estan mancats d’arbres. El cas és que en Joan Triadú, n’és el director, i prepara un recull de poemes mecanografiat i ciclostilat sota el títol L’arbre en la poesia catalana moderna. Heus-lo aquí! Vint-i-set anys després.
            Avui, quantes escoles mancades d’arbres hi ha i sense la possibilitat d’arbrar uns terrenys inexistents?

Avui fa un any



8 de de març de 2010

La ciutat és trista i relliscosa
quan plou. Si neva, és una altra.
El paisatge acostumat muda com
camp d'ametllers amb les primeres flors.
Tot exòtic, l’asfalt expulsa rodes.
El silenci s’imposarà alegre.
Les volves són ocells de llum, vesteixen
arbres, guarneixen terrats de Nadal.

L’incomptable somriure avança.
Llençol que guarda mobles al carrer,
inspira nens al joc. Tapa el dia
del corrent quotidià; i ells
no saben que el guardaran com
dent de llet a la capsa dels records.

AGC

Com tota entrada d’aquest bloc, mereix fer un apunt bibliogràfic. No vull només autocitar-me. En dir: L’incomptable somriure avança; trasllado, amb més o menys fortuna, el clàssic “El mar, somriure innombrable”, a l’efecte lluminós de la neu. En la literatura, i en la poesia en particular, des que Èsquil va encunyar aquesta imatge per descriure el mar, ha estat incomptables vegades parafrasejada. Josep Pla en parla al Quadern gris, i en diu “innombrable”, com he posat més amunt. Jo tinc la versió catalana d'Èsquil on el mar és més que  innombrable i més que un somriure. Surt a la primera tragèdia de la història: Prometeu encadenat. Prometeu, després de ser engrillonat al penyal de cara al mar i condemnat ha estar exposat a la intempèrie eternament, diu això:

Aire sagrat, ratxes del vent lleugeres,
deus fluvials,
de les ones marines
riure infinit
, oh mare de tot, Terra,
us invoco, i la santa rodona
del Sol! Sóc déu: dels déus, veieu què enduro?


(Les set tragèdies, Èsquil, Edicions 62, juny de 1986, primer edició, versió poètica de Manuel Balasch)

dimecres, 2 de març de 2011

La Terra

Acabem d'estrenar el disseny nou de la capçalera d'Unió de Pagesos: La Terra. L'anterior disseny era de fa més d'onze anys; i jo aquest abril en farà nou que hi treballo. Alguns els recorda el diari nou Ara. Aprofito per confessar que, sobretot, ens hem inspirat en El Periódico, i hem agafat algunes idees de l'Avui. El redisseny, l'ha executat en Xavier Cáliz, autor de l'anterior. Com a llibre de referència ha tingut: Dissenyo de la notícia, Cases y Associats.

diumenge, 27 de febrer de 2011

Qualsevol nit pot sortir el sol

Fins als sis anys, la ratlla entre la realitat i la imaginació és difuminada. Ho diuen els psicòlegs (Roser Pérez Simó a El desarrolo emocional de tu hijo, Paidós, Barcelona, 2001). El nino dels nens té la màgia de penetrar la realitat des de la  imaginació. Els personatges dels contes se’ls fan molt vius. Llegir o explicar contes als nens és molt gran.
Ara, les meves filles, gairebé cinc i dos anys i mig, s’han enganxat a Qualsevol nit pot sortir el sol, il·lustrat per Sergio Mora, editat per Satélite K. La gran se sap de memòria la cançó, i la petita, la segueix i assenyala cada personatge dibuixat mentre la canta el pare, la mare o, en darrer lloc, des del cd, el seu autor. El qual per cert, per a elles, és un personatge més. M’exigeixen que en Jaume Sisa aparegui en els contes inventats d’abans d’anar a dormir. Ja les he avisades que, un dia, si el trobem passejant per Ciutat Vella, el saludarem. I serà tan real, com als contes!
Hi ha la cançó en un YouTube d’ombres xineses, preciós.

Quarantena

   Al cap del carrer dels quaranta, he fet tres canvis. Vaig a córrer tres cops a la setmana per recuperar el fons i l'exercici del cos. He traslladat el meu compte corrent d'una caixa d'estalvis a l'única banca ètica a l'abast: Triodos Bank. I, en tercer lloc, enceto aquest bloc.
   Sense pietat, Sam Abrams al Calculations... (Proa, Barcelona 1997):

   Quarantena

   Abans, la neu de desembre sempre era benvinguda,
   un canvi de ritme per assuaujar les flames de la joventut;
   ara, però, tens el calfred de l’hivern a la sang.