diumenge, 15 de febrer de 2015

Per què la natura és la metàfora de les passions?


"El món neix en cada besada", obra de Joan Fontcuberta, plaça d'Isidre Nonell de Barcelona. AGC

No  era pas la primera vegada que veien arbres, cel blau, herba, que sentien l’aigua passant i la brisa bufant entre les fulles; però era com si no ho haguessin admirat mai, com si la natura no hagués existit fins aleshores, o com si no hagués començat a ser bella fins al sadollament dels seus desigs
Madame Bovary, Gustave Flaubert, Barcelona, labutxaca, segona edició, agost de 2011, Edicions 62, labutxaca, segona edició, agost del 2011

Un es pot preguntar per què en una societat mecanitzada i tecnològicament avançada els elements i les seves fineses continuen sent recurs d’expressió dels sentiments en la literatura. En poesia farien la funció del correlat objectiu: les coses, objecte, que fan d'expressió dels sentiments del subjecte.
Un pintor em va explicar, plantat amb el cavallet i el llenç davant del paisatge, que contemplar el joc dels verds del bosc, els prats, els conreus i els jardins era provat, pels psicòlegs, que ens transmet serenor. Els sentits obtenen la gratificació, bàsicament, a través de les coses vives, allò del qual estem constituïts. Per això, la natura continua essent el recurs metafòric que l’escriptor posa per connectar amb els lectors, busca allò més compartit del ser íntim.
Vaig subratllar aquest fragment de l'obra de Flaubert, emmarcat dins el Realisme de la literatura del XIX, perquè m'agrada i penso que pot explicar aquest per què. I ara vull compartir un trosset del Werther, de l'alemany Goethe, que inaugura el Romanticisme, pel sentiment contraposat a la cita de Madame Bovary:
"Oh! tota aquella magnífica natura la veig al davant meu inanimada, i erta com una estampa vernissada, i de tot aquest espectacle no puc vessar en mi i fer passar del meu cap al meu cor ni la gota més petita d'un sentiment de felicitat".
Les desventures del jove Werther, J. W. Goethe. Traducció de Joan Alavedra. Editorial Selecta, tercera edició: 1967    



diumenge, 1 de febrer de 2015

Ciutat Morta i El chinago, de Jack London

"¿Qué importaba si le cortaban la cabeza sin ser el condenado? Al fin y al cabo era sólo un chinago. Y ¿que importaba un chinago más o menos? Además, quizá no era un error. Desconocía lo que pasaba en el interior de las cabezas de sus superiores. Pero ellos sabían lo que hacían. ¿Quién era él para enmendarles la plana?
Por un bistec. El chinago. Jack London, Alianza Cien, Alianza Editorial, Madrid 1993.

El gendarme Cruchot fa aquesta "reflexió" quan s'adona que porta per error el xinès Ah Cho al patíbul. El jutge s'ha deixat la lletra final de qui volien decapitar: Ah Chow. Han triat un altre dels condemnats per un crim entre els treballadors xinesos a la plantació de Tahití. De fet, cap dels cinc condemnats n'ha estat l'autor, i la condemna de partida és del tot irracional: "Estaba claro que cinco o seis hombres no podían infligir dos puñaladas". Per escarmentar la comunitat de treballadors, condemnen el grup que pot haver presenciat el crim i trien un d'ells, A Chow, l'alt i cepat, per ser guillotinat. A Cho, de vint-i-dos anys, és baixet. L'evidència no fa que el capatàs i els gendarmes es facin enrere. A Cho té un últim pensament: "La cuchilla no hacía cosquillas. Eso fue lo último que supo antes de saber nada".
            El cas de Rodrigo Lanza —(quines coses tenen els cognoms!) Triat com a autor de llançar la pedra que va deixar un Guàrdia Urbà tetraplègic— i la resta de condemnats pel cas 4-F, m'ha fet pensar en el conte de London. El prejudici —"los tres sudacas" diuen els urbans als primers arrestats— i l'abús de poder són evidents en el conte i en la realitat que retrata Ciutat Morta. Hi ha moltes diferències, és clar. El fil conductor del cas de London és el racionalisme inhumà d'una cadena que té per objectiu l'eficiència d'una explotació als Mars del Sud. El de Ciutat Morta és un col·lectiu policial que actua com a banda de matons venjatius.
            La pel·lícula està molt ben feta. Vaig anar a veure-la al cinema Texas amb presentació del Ventura Pons i un dels directors. No crec en el debat sobre la parcialitat del documental. Com deia el director, l'altra part està representada en els escrits de les condemnes.
            La cadena d'arbitrarietats van portar, un dels condemnats, la poeta Patrícia Heras al suïcidi. El valor humà d'Heras val més que el de cent pinxos perdonavides torturadors amb uniforme. La pregunta que cal fer-se és per a qui es decideix aquesta societat.