dimarts, 24 de desembre del 2019

Nadala dos mil dinou


Llúcia Garcia Torras
Lapònia

Viatjàvem al Pol Nord
amb la furgo de l’avi.
Ho teníem tot parlat
feia dies, mesos, anys.
Carregàvem vitualles,
portàvem salconduit
per saltar el Pirineu.
Tot fosc i clandestí,
els fars, un feix boirós.
Eren uns temps estranys
per segons quines coses.
No escoltàvem cap no,
com mariners al mar,
com tuàregs al desert,
brivalls dins de les coves.
Vam passar llacs, muntanyes,
la tundra i d’avets boscos,
on un país sense límits
definits és Lapònia.
Com el foc de guineu,
fet de fusta podrida,
fa una resplendor tènue,
verda, lila, magenta,
l’aurora boreal.
L’avi va obrir el garatge.
Vam sortir ben inflats.
Ho havíem planificat
a les hores del pati
dins el barco banyera
plantat sota palmeres.
—Com aquest país remot,
no tindrem mai més límits—,
ens vam dir, més que amics.
AGC


Violeta Garcia Torras

diumenge, 1 de desembre del 2019

Quan joves desarmats van derrotar un exèrcit

D'esquerra a dreta: AGC, Joan Canela, Joan Oliveras, Dolors Sabater, José Santiago, Francesc Arnau, Igansi Niubó, Albert de la Cruz, Eduard Díaz, parella de De la Cruz i Joan Carles Isal


Albert Garcia, empresonat el setembre, recorda com el seu advocat, en un recés de l’entrevista amb el Jutge militar Izquierdo, li aconsella que arrenqui a córrer. <<Em va tocar a mi tranquil·litzar-lo i explicar-li que m’havia preparat per aquell moment, i que a més, en el pitjor dels casos, no m’estaria a la presó més de quinze dies>>.
Insubmissió! Quan joves desarmats van derrotar un exèrcit, Joan Canela, Sembra Edicions, València, octubre del 2019

Dijous passat vam presentar el llibre de Joan Canela a la llibreria Saltamartí de Badalona. Vam fer memòria de la participació de Badalona al moviment d’insubmissió. Dotze anys de lluita, des que 1989 l’objecció de consciència va passar a dir-se insubmissió fins que es va suspendre el servei militar obligatori el 2001. 1.670 presos de consciència, polítics al cap i a la fi, en una democràcia —s’hi inclouen la presó preventiva, compliment de condemna, tercer grau i també les presons militars de desertors. D’aquests, tres badalonins: Marià Sans, José Santiago – insubmís sobrevingut a la caserna— i qui signa. Més de 600 joves passarien a la clandestinitat. D’aquests, els badalonins Roberto Soria —potser cas arxivat—, Jaume Costa i Àlex Graupera. Un altre miler van ser jutjats i condemnats sense entrar a la presó. D’aquests, els badalonins Ignasi Niubó, Joan Oliveras i Joan Carles Isal. També hi ha els casos d’Albert de la Cruz i Miguel Garcia, dels quals en desconec el desenllaç. Milers més, entre 20.000 i 50.000, van seguir la mateixa via sabent el risc que corrien, estima Canela.

Per què estàvem preparats? Per què estàvem disposats a assumir la repressió? Perquè segons la nostra escala de valors sortia més a compte anar a la presó que no pas fer el servei militar. Perquè com deia dijous la Dolors Sabater el símbol del fusell trencat era molt potent (el Moviment d’Objecció de Consciència el 1989 el va adoptar de la War Resisters Internacional). Perquè com diu Pau Pérez, al llibre, la repressió et destrossa, però en el cas de la desobediència civil t’enforteix. Perquè com deia l’advocat Francesc Arnau als judicis: aprendre a matar és execrable. Perquè com deia el manifest d’insubmissió: “No permetrem que l’Estat ens segresti la vida ni que els militars ens robin la joventut.” Perquè com deia la mare del poeta Charles Simic, la guerra és una cosa d’homes immadurs. Perquè Pepe Beúnza va fer el primer pas el 1971. Perquè Henry David Thoreau va encunyar el terme desobediència civil i Lev Tolstoi, el d’insubmissió. Perquè Gandhi va vèncer sempre. Perquè Albert Einstein era tan bon científic com humanista i, per això, era antimilitarista. Perquè...

Què en podem aprendre? La desobediència civil és un procés: van caldre 12 anys per produir un canvi legislatiu. S’inicia amb la no col·laboració, un gest de compromís personal dins una estratègia col·lectiva. Però aquí no s'acaba. Calen un seguit d’actes de suport, d’amplificació. Mètode: acció passiva no violenta. Com remarca Gabriela Serra, la cosa no anava de ser valents davant els militars, policia, polítics; anava de decidir què era més útil i correcte en cada acció. Així, vam fer nombroses manifestacions, encadenaments, ocupacions de casernes i centres d’organitzacions que oferien places a la Prestació Social Substitutòria, pintar corbetes de rosa, ocupar el Castell de Montjuic... imaginació al poder. 

     Els judicis. La lluita judicial va ser clau, va obligar l’Estat ha fer lleis diverses. Fins a la despenalització, els insubmisos podien ser perseguits per quatre codis penals diferents. Va posar en contradicció la Constitució Espanyola. El conflicte entre el deure a servir a l'Estat i el dret a la llibertat ideològica, Article 30 i Article 16, respectivament. Va obrir moltes bretxes en l’aparell judicial. El fiscal general de l’estat demanava aplicar les penes de presó i els fiscals territorials el contradeien. El jutges buscaven diverses maneres per absoldre. I vam aprendre, des dels primers consells de guerra, que la diversitat estratègica no resta si hi ha un finalitat comuna. Pot enriquir-la. Així, vam fer judicis espectaculars, altres pur tràmit, insubmissió total –no aparèixer al judici i ser declarat en rebel·lia—, o bé presentar-se i no col·laborar en el judici. 
     Les autoinculpacions. Una campanya on ens podíem declarar inductors a infringir la llei. Molta gent de la cultura va donar suport als insubmisos. “Al meu pis tinc un insubmís”, emmarcat en aquesta campanya. 
     Aliances i complicitats amb altres lluites: el feminisme, el moviment per l’alliberament gai, l’anticapitalisme, la defensa del territori (ecologisme), el moviment veïnal, l’independentisme o la solidaritat i la cooperació internacional. Com recorda Jordi Muñoz (MOC), la insubmissió estableix vasos comunicants en l’acció i el discurs a l’hora de denunciar un poder masclista, homòfob, que trepitja, malmet i contamina el territori, que oprimeix les nacions a Espanya, que participa del comerç d’armament que oprimeixen altres pobles del món. 

Què n’ha quedat? Són molts els fruits, entre els quals el de mantenir la brasa de la cultura de la desobediència, a Catalunya ve de lluny, des de la Revolta de les Quintes del 6 de juliol del 1845. El 2003 aporta una estructura i un estat d’opinió a les grans manifestacions contra la invasió d’Iraq. Avui continua la campanya desmilitaritzem l’educació. I continua la campanya d’objecció fiscal. El 2016 el Parlament aprova la moció per la desmilitarització de Catalunya! 
     Vam començar l’aniversari dels 30 anys el 20 de setembre amb un acte a la Model. Amb l’objectiu de fer memòria de la insubmissió, com una experiència reeixida de desobediència civil. I només fa uns mesos dèiem que era difícil trobar un relat del moviment, per la seva mateixa naturalesa —horitzontal, assembleari i apartidista— i el fet de contradir el discurs de l’esquerra oficial. Joan Canela n’ha fet un.
      Jordi Cuixart, que també va ser insubmís, fa l'epíleg. Així, establim un vincle amb l’1 d’octubre. Els insubmisos somiàvem societats insubmises?