dissabte, 17 de gener de 2015

Seixanta-un poemes, Francesc Parcerisas


Per a què serveix la poesia?  Jo dic que per prendre consciència de l'experiència vital —Henry Miller deia que la literatura serveix per accelerar l'experiència. Aquesta es veu a ella mateixa en la distància, en el pas del temps. Les paraules poden mesurar aquesta distància quan reconstrueixen el passat. Llavors, ens causa admiració i sorpresa confrontar la nostra identitat amb la síntesi de l'experiència què és el poema. El poema ens empeny per elevar-nos damunt la cresta del temps.
     Les paraules i el pas del temps. El mateix pas del temps és un dels pocs temes de la poesia (l'amor, la mort... Es poden comptar amb els dits d'una mà!). És així, que el poeta es qüestiona, sovint, quin sentit donen les paraules a l'existència. Es qüestiona ell mateix.
       M'hi ha fet pensar molt Seixanta-un poemes, de Francesc Parcerisas (Quaderns Crema, novembre del 2014), mestre meu als tallers de poesia de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. La veu poètica salva vivències del pas del temps, les congela a través de les paraules. Llavors es pregunta pel sentit d'això: les paraules, la raó, la llengua i, en darrer terme, també, la mateixa funció de la poesia.
     Sobre les paraules, al poema "Garrofer enterc":
 "Em fa feliç saber
—com ho deu saber la roca vella—
que en les paraules només hi ha
una llum petita del sentit,
un esquinç de tot allò que ens crema."
Si més no, tenir una petita llum és més que no tenir res. I tot i tenir aquesta eina sempre serà poc, però ineludible:
"I, tot i així, la llengua li sembla pobra i poca,
li sembla sempre massa feble cada mot,
fins que agafa el vas de la tauleta
i, amb la mica d'aigua
que ella hi ha deixat,
s'humiteja, a poc a poc,
els llavis enfebrits per les paraules".
Diu a "Vas d'aigua". Fins i tot, les paraules, la raó, pot ser una amenaça per a la realitat sensible, per aprofitar el present (carpe diem):  
"i sense més paraules
que la cega immediatesa
del tu aquí, de l'aquí jo
—que el temps és poc
i massa paraules ens el buidarien".
Afirma a "Nadal". Però en canvi sovint són tan vitals com el sexe:
"... Els mots i el sexe
se'ns han fet bons, com un plugim
amable de tardor..."
A "Distància". Les paraules són insignificants, però sabem que les empeny el temps:
"Rere totes les paraules
un sol abisme poderós:
la rauxa roja del futur".
A "Rere totes les paraules...". Per a què serveix la poesia, doncs? Per aturar, minímament, el temps, com un "Còdol" que reté el corrent de l'aigua, on s'hi encalla:
"l'aigua del riu que llepa el còdol/
perquè la teva mà s'hi enfonsi/
i el triï, únic, fent-lo penyora
on el temps s'ha d'encallar"
     A "Clot", la poesia serveix per detectar quins moments t'han deixat petja:"... que aquests instants/calcularan no deixar-te mai del tot". Fins i tot Parcerisas s'inventa un artefacte, l'atraapaanys —a semblança del parany per a rates-, que ens pot servir com a metàfora de l'instrument que pot ser la poesia per atrapar vivències. L'aparell serveix per congraciar els anys bons, en aquest cas els tendres, amb el present i que encomani aquesta bondat a l'experiència que pugui quedar a partir d'ara:

L'atrapaanys
Que, si alguns han estat bons,
una engruna d'aquella bondat
ens en sigui esquer: els dies d'estiu
d'un nen amb peus descalços,
l'amor regalat a l'adolescent llunyà,
la tarda lenta amb la pietat dels morts...
Petites molles de pa que, endurides,
s'assequen com una vella goma d'esborrar
que estripa el paper rebregat de la memòria.
I que cada llambreig de mar
damunt la mica fulgent de la sorra
lluï a la baga primitiva de coure
per fer coincidir l'esgüell de la rata
amb la venjança feliç del que fou bo
—i inútil, com tot, però nostre—
i perdurable com l'amenaça,
l'oblit, el dolor o el goig.




    
Si teniu més interès per saber coses d'aquest poemari, Jordi Llavina va fer una entrevista, com cap s'ha fet a en Francesc Parcerisas als mitjans, el 28 de novembre a El Punt Avui.
             El 30 de novembre passat, familiars, amics i  alumnes seus, vam participar en una celebració dels seu setantè aniversari. Vam veure'l en forma —sense cap mena de dubte i per molts anys—, i la prova d'això són aquests Seixanta-un poemes, que, com sempre que treu un poemari, molts l'esperàvem en candeletes.

dijous, 15 de gener de 2015

Un malson amb aire condicionat


"El automóvil se dibuja en mi imaginación como el símbolo mismo de la falsedad y el espejismo. Ahí están, miles y miles de ellos, en tal profusión que pareciera que no hay hombre tan pobre que no pueda poseer uno. En Europa, Asia y África, las masas de trabajadores exhaustos contemplan con ojos húmedos este Paraíso en el que el obrero va a trabajar en su propio coche (...). Ven un bonito y brillante coche que ronronea como un gato; ven infinitas carreteras de hormigón tan suaves y lisas que al conductor le cuesta trabajo mantenerse despierto; ven cines que parecen palacios, ven grandes almacenes con maniquíes vestidos como princesas. Ven el brillo y la pintura, las fruslerías, los cacharros, los lujos; no ven la amargura en el corazón, el escepticismo, el cinismo, el vacío, la esterilidad, la desesperación, el desaliento que devora al trabajador americano.

Henry Miller, 1940. A Una pesadilla con aire acondicionado, Navona Editorial, Barcelona, primera edició, octubre del 2013. Traducció de José Luís Piquero

Ens hem comprat un cotxe. 

 Llúcia Garcia i Torras

dissabte, 10 de gener de 2015

Thomas Wolfe per primer cop en català

                                                                    Foto: Laia Torras


"Aquella breu suma de mi mateix, l'univers dels meus quatre anys que va ser tan curt per mesurar-lo, tan llunyà, tan infinit per ser recordat."
El nen perdut, Thomas Wolfe, Viena Edicions, novembre del 2014

A El nen perdut, Wolfe reconstrueix el record del seu germà de dotze anys que va morir de tifus quan ell en tenia quatre. En tres parts, com tres contes, el llibre té un poder evocatiu magnètic que fa que un es pregunti pels primers records guardats de la infantesa. El nen perdut és el germà, però també ho és el nen que ell va ser i que ha desaparegut: "Saps que ara ets només un àtom sense nom en la buidor, una xifra breu i polsegosa que gira sense nord en un temps innombrable, i que tots els somnis, la força, la passió i les creences de la joventut són morts"
            La reconstrucció del passat més tendre serveix a l'escriptor per resoldre el dol familiar que ha arrossegat tota la vida: "I així, havent-ho trobat tot, vaig saber que tot s'havia perdut", diu cap al final. Wolfe va morir als 37 anys a causa d'una pneumònia, que va degenerar en una tuberculosi.
            El cas és que El nen perdut és la primera traducció d'una obra de Thomas Wolfe al català, gràcies a la jove Viena Edicions i al seu traductor, Marcel Riera, poeta i polític badaloní. 

divendres, 9 de gener de 2015

La màquina del temps


Rod Taylor, mort avui, va ser l'actor de La màquina del temps, pel·lícula que jo tenia present per haver-me fascinat de petit. La idea de viatjar en el temps és pueril, però no per això m'ha deixat de ser fascinant. Per això, fa poc vaig llegir-ne l'obra de H.G.Wells, trobada la tercera edició de l'Editorial Empúries del 1996 en una llibreria de vell. I en vaig quedar meravellat, per ben escrit, no debades és un clàssic, i per suggeridor: "Sempre estem allunyant-nos del moment present. Les nostres existències mentals, que són immaterials i no tenen dimensions, passen per la Dimensió del Temps a una velocitat uniforme des del bressol fins a la tomba".
     I és molt aguda la reflexió que comporta la societat que descobreix el personatge en el futur 802.701: "És una llei de la naturalesa que passem per alt que la versatilitat intel·lectual és la compensació pel canvi, el perill i la inquietud. Un animal perfectament en harmonia amb el seu entorn és un mecanisme perfecte. La naturalesa mai no apel·la a la intel·ligència fins que l'habitud i l'instint ja no són útils. No hi ha intel·ligència allà on no hi ha canvis ni necessitat de canvis. Només participen d'intel·ligència aquells animals que s'han de trobar amb un enormea varietat de perills i necessitat. 
      Així, doncs, pel que veia, l'home del món superior havia derivat cap a una feble boniquesa, i el món subterrani cap a una mera indústria mecànica". Els uns, fructívors, acaben sent el bestiar manso dels altres, els caníbals.
     Amb tot, en aquest futur remot i estrany, l'home de la màquina del temps hi troba un signe de familiaritat: "Fins i tot quan la ment i la força havien desaparegut, la gratitud i la tendresa mútua encara vivien en el cor de l'home". Amb aquesta frase final acaba la novel·la de Wells.