Des que els pares es van separar, fem coses
estranyes a casa. Tan estranyes com anar de
vacances al càmping. Jo no hi comptava i havia fet una provisió de jocs per a
la Wii: els havíem intercanviat amb els companys de classe. També havíem encetat
un campionat a través de la Xarxa: així podíem jugar junts a distància des dels
llocs de vacances respectius. Per això, em vaig quedar amb un pam de nas quan
la mare em va dir que, aquell estiu, ens n’anàvem de càmping a la muntanya. I
adéu-siau televisió i adéusiau ordinador. Em va assegurar que hi hauria
diversió perquè el càmping organitzava activitats i em va plantar davant el
fulletó del programa. Tan bon punt vaig llegir-ne una línia a l’atzar, em va
caure de les mans: Campionat
de pedra, paper i tisora.
Vaig suplicar a la mare que s’ho repensés. Vaig jurar i perjurar que tot
aquell estiu tindria l’habitació endreçada, faria la cuina, el bany, planxaria
la roba... no faria més el ronsa al llit! No va servir de res. Estava condemnat
a canviar la nostra casa ampla i confortable per una tenda de campanya de
quatre metres quadrats plantada sobre una feixa inclinada. I, apa, a dormir
sobre una màrfega que amb prou feines dissimularia els bonys del terra dur! Em
desvetllaria la piuladissa dels ocells de bon matí, i a la nit la murga dels
grills i les granotes. Això si les múltiples picades de mosquit m’havien deixat
agafar el son.
Un cop instal·lats al càmping, vaig fer el buit a la mare. La vaig fer anar sola a la piscina. Tal com l’havia avisada, no m’interessaven les ac-ti-vi-tats. Jo m’estava escarxofat a la gandula paint el mal dit silenci del bosc. A la parcel·la del costat, s’havia instal·lat una família amb una noia de la meva edat. Ella tampoc no anava a la piscina. Era una mica estrafolària.
Sortia a passejar amb barret d’explorador i salabret. Tornava al cap d’una
estona, posava les papallones dins d’una capsa transparent, agafava un bloc de
paper i llapis i les dibuixava. En acabat, obria la capsa i les deixava escapar.
Ens vam conèixer perquè, en un d’aquests alliberaments, l’estol de
papallones va anar a posar-se sobre els meus cabells, cosa que em va
esgarrifar: la gandula se’m va plegar i vaig anar a petar a terra. Ella va
esclafir a riure i va etzibar:
–Bateig de foc!
Violeta, es deia. Es va disculpar i em va dir:
–Perdona si sóc una mica assilvestrada. Vols venir a herboritzar?
“I què carai vol dir herboritzar?”, vaig pensar.
–Però, això, no ho fan els gats?
Ella va tornar a esclafir.
–No, els gats es purguen amb les herbes. Vull dir si m’acompanyes a collir
herbes per estudiar-les.
Vaig fer cara de peix.
Així va començar el primer passeig amb la Violeta.
Vora el marge del camí que menava al prat de les vaques, em va dir que les
flors blanques eren pastanagues bordes. Per comprovar-ho, vaig agafar la planta
amb les dues mans per sota les fulles. Estava molt ben arrelada i havia de fer
molta força. Vaig fer palanca amb les cames. La vaig arrabassar, però amb la
inèrcia vaig caure enrere i vaig picar amb les mans el filat electrificat.
Quina enrampada!
–Bateig de foc –va tornar-hi, la Violeta.
Efectivament, la rel de l’endimoniada planta feia olor de pastanaga.
Després, vam saltar al prat per observar més flors. Les vaques pasturaven
tranquil·les i no les immutava la nostra presència. Hi havia flors grogues, la
dent de lleó; me’n va fer bufar el plomall d’angelets i demanar un desig.
“Connexió a Internet ara!”, vaig pensar.
Tot seguit, em va assenyalar una llagosta que prenia el sol.
–Segur que és la llagosta d’ales blaves –va dir.
Ella estava al cul de l’insecte i jo al cap. De sobte, va picar de mans. La llagosta va fer un salt cap a mi. Em vaig fer enrere, vaig relliscar i el meu cul va aterrar sobre una buina humida i llefardosa.
–Bateig de foc! –vam dir tots dos alhora, ella esclafint de nou i jo amb
cara de circumstàncies.
Efectivament, la llagosta havia desplegat unes ales blaves.
El passeig naturalista va acabar aquí. Però la Violeta encara em guardava
una sorpresa per ala nit. Em va citar a l’hort de les patateres, al costat del
bar.
–Veurem l’esfinx de la calavera –va dir, misteriosa.
Havia d’acudir a aquella convocatòria: si no, em prendria per un cagat. La
mare va consentir aquella escapada nocturna i em va revelar un secret que
m’havia amagat fins aleshores: el bar del càmping disposava de xarxa Wi-Fi per
a tots els clients!
Llàgrimes de Sant Llorenç: avui 13 d’agost
és la millor nit per a observar la pols estel·lar del cometa Swift-Tuttle.
Aquesta era la llegenda del cercador que vaig fer servir a l’ordinador del
bar.
La Violeta em va cridar des de fora la finestra. Vaig deixar el campionat
de jocs en xarxa. Em va portar a l’hort de les patateres per observar la paret
del darrere del bar, on penjava un llum d’exterior. Allí em va descobrir aquell
monstre de papalló. Feia la mida de la mà. Tenia les ales negres esquitxades de
color lli i a la creu, rere el cap, lluïa la calavera ocre, com si es tractés
d’un tatuatge. Aquesta les superava totes!
Aleshores se’m va acudir que jo també podia sorprendre la Violeta. La vaig
conduir al punt més elevat del càmping. La vaig fer ajeure panxa enlaire al meu
costat. Li vaig dir que observés el cel estrellat i... vam començar a fruir de
l’espectacle: la volta del cel deixava caure espurnes!
–Estels fugaços! –va exclamar, extasiada.
I jo vaig dir, solemnement:
–Bateig de foc!
Mai no havia tingut cap noia tan a prop. Era de nit però li distingia els
ulls tan blaus com les ales de la llagosta. Ens vam fer un petó.
Les vacances es van acabar. Se’m va fer trist separar- me de la Violeta. Ara és la mare que diu que, des que vam tornar del càmping, faig coses estranyes.
Albert Garcia Catalan
Il·lustracions: Jordi Lafebre
Publicat al Cavall Fort, 1.248, segona quinzena de juliol de 2014
