divendres, 25 de desembre de 2015

Nadala dos mil quinze

Llúcia Garcia Torras, 9 anys
El ric captaire

Se m'han fet de vidre els peus gelats.
Rondo pels carrers, fred i empobrit.
Les finestres vessen llum de diorama,
però, a fora, desig i il·lusió són fràgils.

Temo si se'm trencarà el caminar,
si d'un clot s'elevarà Satanàs,
si em temptarà amb l'entrepà de la raó,
si ha arribat l'edat de la veritat.

Em sento amb el nas enganxat al vidre
de la casa amb la corona verda,
l'estrella a l'arbre de braços oberts,
l'escena de molsa, suro i paper,
on la vida és somni de bell nou.

Que tocar de peus a terra glaça
l'ànima i pitjor que no tenir aigua
és no tenir set, diu el meu plateret.


AGC 

divendres, 13 de novembre de 2015

El Mecanoscrit... i Segon origen


"No hem traït en absolut el llibre. L'esperit i les sensacions, pel que hem diu la gent, són les que han tingut llegint-lo", m'explicava Carles Porta, director de Segon origen, a l'Entrevista a La Terra. Jo també vaig tenir les mateixes sensacions. Crec que la força de la història rau en la identificació amb una parella fundacional. No és com si nasqués un nou món quan formem parella? Partim de zero i aspirem a l'absolut. Llavors hi ha la necessitat de l'autosuficiència —l'hort n'és una bona expressió—i la consegüent relació amb l'entorn natural: surten les arrels atàviques del caçador, del conreador.
      El Mecanoscrit... és una obra existencialista: els protagonistes estan condemnats a ser lliures. Condemnats per una situació que no han triat, en el seu cas és d'absoluta carència. Però lliures, perquè la seva vida depèn de les seves decisions, en són absolutament responsables. Viure una llibertat total, expressada amb la felicitat que comporta per als joves, és una altra clau de l'èxit de l'obra de Pedrolo. No és casual que sigui la més llegida en català de tots els temps, és una obra pedra de toc de joventut, moment en què es desvetllen les preguntes existencials.
       Més coses, la cadena de prioritats en inaugurar una nova civilització permet a Pedrolo remarcar la importància de la cultura i la necessitat d'aprofitar el coneixement acumulat. Salvar els llibres és un dels objectius de l'Alba i el Dídac —l'escena a la Biblioteca Nacional de Catalunya és commovedora—, salvar l'art i crear nous continguts, a través de la fotografia i la gravació audiovisual, per donar comptes de la continuïtat de la humanitat.   
       La força de la història també creix per a nosaltres perquè passa en el nostre paisatge, descrit per Pedrolo i que Porta ens posa en imatges eficientment: Lleida, Barcelona, el Baix Llobregat i el film afegeix Menorca.
     El pare de l'Alba de Pedrolo havia estat a la presó perquè ella "pogués decidir com decidia". El de l'Alba del Carles Porta també és crític amb la societat, en aquest cas una societat que ha portat la Terra al col·lapse. Aquí l'encert de Porta és substituir l'atac alienígena per un cataclisme causat pel canvi climàtic. Tenim doncs un missatge social i compromès amb la humanitat. I tal com ens explica Porta a l'entrevista (resumit aquí en aquests dos minutets audiovisuals), a Segon origen es pot llegir un missatge global i local emancipador, del tot pedrolià.



dissabte, 31 d’octubre de 2015

Tardors

A hora foscant

És tard, els camins ja no em tempten. —
I us sé, del verger dins el clos,
caiguts, trepitjats en la boira,
oh dies, oh fulles, oh flors!

Mes passes es tornen furtives
com d'un indecís estranger.
Sospiren espectres de dàlies
enmig del foscam ploraner.

Al lluny neda un so de campanes
que uneix els vivents als caiguts.
S'escampa la nit invencible,
mar d'illes que són solituds.

I em criden el llum a la taula
i algun voleiant pensament,
la vella cadira malmesa
i un full de paper malcontent.

És de Josep Carner (1884-1970) i em sembla molt escaient per aquest vespre, vigília de Tots Sants. L'he tret d'una antologia de Joaquim Molas  sobre el Príncep dels poetes.


     D'altra banda, aquests dies llegia Opus posthumous/Poemas tardíos del nordamericà Wallace Stevens (1879-1955), i hi he trobat coincidències amb el poema "Farewell without a guitar/Adiós sin guitarra". En versió de Daniel Aguirre a Lumen, primera edició del gener del 2010:


Adiós sin guitarra

El paraíso brillante de la primavera ha llegada a esto
Ahora el verde milhojas cae al suelo.
Adiós, días míos.

El rojo milhojas
llega a este trueno de luz
en su otoñal terminal...:

una tormenta española,
una extensa, todavia aragonesa,
en que el caballo camina hasta casa sin jinete,

con la cabeza baja. Las reflexiones y repeticiones,
los vuelcos y vaivenes de los sentidos frescos
del jinete que era,

son una construcción final,
como cristal y sol, de la realidad masculina
y de aquella otra y su deseo.


    Tots dos són poemes de tardor, una tartor associada també a l'avançada edat dels autors. El de Carner és molt més de l'estat d'ànim del poeta en relació amb l'espai i el temps. El del nord-americà fa una reflexió més enllà, sobre la vellesa, i als versos finals posa en contrast la imaginació i la realitat, motiu general de la seva obra, cosa que, segons he llegit a Sam Abrams en una altra antologia, el fa un poeta difícil.

diumenge, 20 de setembre de 2015

Senyor, un servidor? Som indestriables el meu poble i jo

A la manera dels cacics —persones influents que exerceixen un control sobre els assumptes polítics, administratius o socials en certes societats rurals— ens diuen a qui no hem de votar  —que és com dir-nos evidentment a qui hem de votar. Em fa pensar en La fàbrica de 1958 del Miquel Martí i Pol:

"Hi ha cent prohibicions
per metre quadrat
resumides en una:
No penseu; és pecat"

La resposta —i ,perdoneu, se m'acut un altre poema també d'aquesta altra època per a aquestes actituds d'un altre temps:
"Senyor, servidor?
Som indestriables,
el meu poble i jo".




Sóc del mateix poble que el cap de llista del PP, Badalona, i els nostres avis van venir d'allà mateix: Vélez-Blanco i Vélez-Rubio (Almeria). 

diumenge, 13 de setembre de 2015

Joan Argenté i el maig, in memoriam

El 6 d'agost moria el poeta badaloní Joan Argenté i Artigal als 84 anys. Tanscric aquí sota el poema "Mes de maig al badiu" del poemari, Seminocturn, semidiürn, que va guanyar el Carles Riba del 1975. El tinc al volum que deu aplegar tota la seva producció, o gairebé: Obres Poètiques, Muntaner editors, 2001, "el tou de l'obra d'un poeta que per a mi retrata una època, la del pas del franquisme a la mica de desencís de l'actual etapa democràtica", diu Jordi Maluquer al pròleg.
     El maig és el millor mes de l'any. Sobretot per als que ens hem criat a Badalona.
La primavera arriba al seu esplendor, el verd tendre també es deixa veure a les ciutats, els arbres han posat les fulles, l'aire és fresc i dens i el sol i la fresqueta han arribat al punt just d'equilibri a la roda de l'any. Llavors arriba la Festa del Micaco, la Festa del Badiu, la Fira de l'Arrop, la Festa Baix a Mar (sardinada popular a la platja), la Crema del Dimoni... la Festa Major de Badalona. Any rere any, de nen a jove, de jove a gran, queda inscrita a la sang aquesta crida de la primavera al seu punt àlgid i de les ganes de celebrar-la.
     Aquest mes, el de l'exaltació dels sentits, li escau al poeta Joan Argenté, deutor del surrealisme francès. Sovint la seva poesia és juganera, a partir de dites, frases i cançons populars enfila el poema. Recull amb tendresa moments de la vida amb una mirada infantil, innocent, primigènia, és com un Joan Miró de la poesia. Els poemes són oberts, les imatges no és resolen o es relliguen necessàriament.
     "Mes de maig al badiu" tracta el pas del temps. Sempre se'ns fa evident en els dies de l'any que són assenyalats. Aquí el maig és el temps que convoca els records del poeta (fixeu-vos en el començament irònicament cartesià i tant encertat al cap i a la fi: parlar és recordar!). L'espai on passa també és significatiu: el badiu —paraula autòctona, com els badalonins designem l'eixida, els patis modestos de les cases de planta baixa—, se'ns dubte un espai on els nens que l'han tingut s'hi han criat.

MES DE MAIG AL BADIU

Parlo, o sigui, recordo: les tardes mig parades,
la terra humida, les baixes tàpies,
la lluna de la tarda a sobre els caps del món
i començar a inclinar-se les branques del racó,
llavors, ningú no et deia que et moguessis
i resaves, seguies poques ratlles de núvols fum al cel,
i venia el cansament com una esfera
o un capvespre de seda que es partia;
petites clivelles als geranis del jardí
portaven tot el temps que passava per les cares.          


     Per acabar, una cançó homenatge que li fa l'Oriol Tramvia. És com un videoclip de promoció del poeta.

dilluns, 3 d’agost de 2015

Poesia anglo-americana i antimilitarisme

Llúcia Garcia Torras

Un any més, a l'hora de fer la Declaració de la Renda, em van sobrar motius per fer objecció fiscal a les despeses militars —el Ministeri de Defensa consumeix el 3,79 % dels pressupostos de l'Estat espanyol el 2015.

            Encara que amb retard, per celebrar-me l'acte de desobediència, he extret noms i poemes —en reprodueixo només cinc per no fer-ho llarg— que recorden la maledicció de les guerres a Poesia anglesa i nord-americana contemporània (Barcelona, Edicions 62, 1994). D'aquesta antologia de Sam Abrams, m'ha cridat l'atenció l'important gruix de poetes anglesos tocats per la Primera i la Segona Guerra Mundial. Resulta que una antologia general de poesia del segle XX és un testimoni colpidor de la barbàrie que va viure Europa. Un, espontàniament, s'adona de la relació entre poesia i antimilitarisme. I, pensant-hi una mica més, és fa fàcil d'entendre aquest vincle. Mentre que la literatura es fonamenta en l'humanisme, el militarisme anorrea l'individu i la guerra, precisament, deshumanitza.  

        Edward Thomas, Ezra Pound, Siegfried Sassoon, Rupert Brooke, Isaac Rosenberg, Wilfred Owen, Edmund Blunden, són els noms dels poetes de la Primera Guerra Mundial.

            Comencem per Edward Thomas, nascut el 1878 a Londres, es va allistar a l'exèrcit a principi del 1915 i el 1917 el van destacar al front, on va morir durant la primera hora de combat a la Batalla d'Arras.



El mussol

Vaig baixar del turó, no afamat, si bé amb gana;

enfredorat, si bé l'escalfor de dins meu

frenava el vent del nord; cansat, si bé semblant-me

que no hi hauria res com un descans domèstic.



Un cop a l'hostal em donaren menjar, foc, repòs

perquè em veien amb gana, fredor i fatiga.

La nit sencera quedà portes enfora

tret del crit d'un mussol i d'una immensa tristesa.



Sonava llarg i nítid, trèmol, per aquell turó,

no pas amb nota alegre ni causant-me alegria,

sinó contant-me clar de què, aquella nit, en entrar,

jo m'havia salvat i els altres no pogueren.



I amarg fou el menjar, i el meu repòs

també amarg i tens, pel crit del mussol,

veu dels qui jeien sota els estels,

pobres i soldats, buits de joia per sempre.

(Traducció de de Dídac Pujol). 


     A la  poesia d'Ezra Pound (1885-1972) escrita durant la Primera Guerra Mundial, Homage to Sextus Propertius i Hugh Selwyn Mauberley , s'aprecia un progressiu desencís amb la civilització occidental, diu l'antòleg. 

     I sobre el següent: Siegfried Sassoon (1886-1967), neix a Brenchley, Kent, fill d'una família jueva adinerada. La bestialitat de la guerra va contrastar d'una manera brutal amb la seva vida acomodada de Kent i va desvetllar el gran poeta que portava a dins. Va escriure una llarga sèrie de poemes cruels, durs, irònics, austers i crítics sobre la insensatesa de la guerra, que estan recollits en diversos volums: The Old Huntsman (1917), Counter-Attack (1918) i War Poems (1919). Després de la guerra, a Satirical Poems (1926), encara culpava els dirigents militars, eclesiàstics i governamentals del despietat assassinat de milers de joves i de la misèria espiritual i econòmica de Gran Bretanya.



Ells

El bisbe ens diu: <<Quan els nois tornin

no seran els mateixos, car hauran lluitat

per una causa justa: el darrer assalt

a l'Anticrist; la sang dels seus companys

compra el dret a criar una raça honorable.

Han reptat la Mort, li han plantat cara.>>



<<Cap de nosaltres no és ja el mateix>>, els nois responen.

<<En George ha perdut les cames i en Bill ha quedat cec;

el pobre Jim té un tret al pit i és a punt de morir

i en Bert està sifilític: no trobareu

ni un sol vailet que hagi lluitat sense canviar "una mica">>

I digué el bisbe: <<Els camins del Senyor són inescrutables.>>



    Continuem amb dos més, el text és de l'antòleg: Rupert Brooke, nascut a Rugby, el 1887, va estudiar al King's College, Cambridge. En esclatar la guerra va entrar a la marina i, de permís el 1914, va escriure els cinc sonets de guerra que el van fer famós arreu del món. El 1915 va morir de septicèmia a bord d'un vaixell anglès i va ser enterrat a l'illa grega de Skyros. Després de la seva mort, Brooke es va convertir ràpidament en un mite: per un costat va ser el símbol de la gran època daurada de la cultura liberal que va quedar truncada per la guerra i, per l'altre costat, va ser el símbol dels soldats sacrificats en la flor de la joventut.

            Isaac Rosenberg va néixer a Bristol el 1890, de pares lituans. A la tardor del 1915 s'allista a l'exèrcit, no per raons patriòtiques sinó per ajudar econòmicament la seva família. El 1916 va al front i escriu els seus millors poemes sobre les experiències a la guerra. El 1918 mor al front d'un tret mentre feia la guàrdia.



Sortida del dia a les trinxeres

La foscor s'esmicola.

És el mateix Temps druídic de sempre;

sols una cosa viva em salta a la mà,

una estranya, sardònica rata,

mentre arrenco una rosella del mur

per posar-me-la darrera l'orella.

Rata estrafeta, et dispararien si sabessin

les teves simpaties cosmopolites.

Ara has tocat aquesta anglesa mà

i aviat, sens dubte, faràs el mateix

amb una d'alemanya, si és que et ve de gust

de creuar el prat adormit entremig.

Sembles somriure per dins mentre passes

ulls durs, braços i cames bells, altius atletes

amb menys sort a la vida que tu,

penyores dels capricis del crim,

estesos sobre el ventre de la terra,

els camps esqueixats de França.

¿Què veus als nostres ulls,

a la flama i el ferro xiscladors

llançats sobre els cels tranquils?

Quins tremolors, quins cors esgarrifats?

Roselles arrelades a les venes

cauen i cauen sempre,

però la meva, a l'orella, esta segura...

sols una mica blanca, de pols.

(Trad. de Josep M. Jaumà.)



     Wilfred Owen, neix a Oswertry, Shropstshire, fill d'un cap d'estació de línies ferroviàries. El 1913 marxa a França a fer de professor d'anglès. El 1915 torna a Anglaterra i s'allista a l'exèrcit. Va morir el 1918 ajudant els seus homes a creuar el Canal Sambre, just una setmana abans de l'armistici. Segons Abrams: Sense cap mena de dubte, Owen és el gran poeta anglès de la Primera Guerra Mundial i, segurament, el més gran poeta de guerra de tota la tradició anglo-americana.

            D'Edmund Blunden (1896-1974), l'antòleg diu: El registre temàtic era més aviat restringit: el paisatge de Kent i Sussex, les tràgiques experiències de la Primera Guerra mundial (que el van torturar tota la vida)...

Llúcia Garcia Torras
 
Citem cinc poetes amb poemes antibel·lcistes de la Segona Guerra Mundial a l'antologia esmentada: Henry Reed, William Stafford, Alun Lewis, Charles Causley, Keith Douglas.

            Henry Reed va néixer justament el 1914, a Birgmingham, i va morir el 1986. Passa a la història de la poesia gràcies a un sol poemari: Lliçons de la guerra. "D'una ironia fina i elegant sobre les experiències de la seva època d'entrenament abans d'anar al front".

            William Stafford (1914-1993), de Hutchinson, Kansas, va ser objector de consciència i durant la Segona Guerra Mundial va treballar en equips de conservació dels boscos.



AL MONUMENT NO-NACIONAL AL LLARG

DE LA FRONTERA CANADENCA



Aquest és el camp on no hi va haver batalla,

on el soldat desconegut no va morir.

Aquest és el camp on l'herba va unir mans,

on no hi ha hagut cap monument

i l'únic fet heroic és el firmament.



Els ocells volen sense fer soroll,

despleguen llurs ales a l'aire lliure.

Ningú va matar —ni morir— en aquest indret

santificat pel descuit i per un aire mansuet

que la gent l'exalça oblidant-ne el nom.



            Alun Lewis va néixer a Aberdare, un petit poble miner a Gal·les, el 1915, i va morir d'una ferida de bala a Birmània el 1944.  Alun Lewis, citarà Edward Thomas, el primer poeta citat al capdamunt, al poema "Ha plogut tot el dia".

            Charles Causley nascut el 1917 a Lauceton, Cornualla, va iniciar la seva carrera com a poeta el 1940 mentre estava a bord de destructors i portaavions.

             I per acabar: Keith Douglas nascut a Tunbridge Wells el 1920 va ser un poeta molt precoç que va morir el 1944 en el desembarcament de Normandia.

           

Vergissmeninnicht

Han passat tres setmanes i els combatents han marxat,

hem tornat pel camp del malson

on hem tornat a trobar l'indret, on hem trobat

el soldat estenallat al sol.



El canó amenaçador del seu fusell

sobresortia. Aquell dia, mentre avançàvem

una bala seva va colpir el meu tanc

amb la força d'un diable.



Mireu. Aquí, entre el botí de la trinxera,

el retrat profanat de la seva noia

que hi ha escrit: Steffi Vergissmeinnicht

amb cal·ligrafia gòtica.



El veiem gairebé amb satisfacció,

humiliat, com si hagués pagat,

com si la seva pròpia gent se n'hagués rigut

i és dur i és bo ara que ell ha caigut.



Però ella ploraria en veure

les negres mosques que volen damunt seu,

la pols sobre els seus ulls erts

i el cau rebentat de les seves entranyes.



Perquè aquí l'amant i l'assassí es barregen

en un sol cos i en un sol cor.

I la mort, en escollir aquest soldat,

ha ferit l'amant de mort.



            Altres poetes de l'antologia de Sam Abrams tenen poemes sonats contra la guerra, però no són els escollits. En trobem per exemple de l'anglès Auden, el nord- americà, Robert Graves, el gal·lès R.S. Thomas a l'antologia que Jordi Cornudella va fer el 2003 en motiu de la invasió de l'Iraq: Maleïdes les guerres. Poesia universal de tots els temps sobre els desastres de la guerra (Edicions 62 - Empúries).