diumenge, 28 d’octubre de 2018

Exili d'Ovidi

aquest temps que hem sofert serà molt recordat.
brillarà a la tenebra el record d'un nom: el teu.
el teu nom, recordat, enyorat, serà com un gerani
saganant, ningú no necessitava tant la llibertat com tu.
ningú no va patir, com tu, la fam de llibertat,
l'exili, hi ha un moment, minúscul, al llarg del
dia, mentre fem el que hem de fer, dins de la llibertat
guanyada, que recordem i diem el teu nom en veu
baixa, i és com si tinguéssim a les mans un gra de
blat, un pètal d'aigua. tu, clar, ovidi, refusat,
abandonat al més cruel destí per l'arbitrarietat d'un 
césar falsament moralitzant, et recordem, encara
ens encens les pupil·les, ens cremes com una pòlvora
les mans plenes de propòsits, oh ovidi, fill nostre
i pare nostre, pare d'aquesta llibertat que gaudim i que
és teua i dels qui han patit, com tu, dins la feroç
dictadura.

"V", Exili d'Ovidi, Vicent Andrés Estellés

dilluns, 15 d’octubre de 2018

#EstimatsJordis

Un any de presó injusta per un delicte inexistent. #EstimatsJordis #LlibertatPresosPolítics #Autoinculpat = autoinculpeu-vos


 I article publicat a Media.cat el 26 de setembre:


Desig de ser civilitzat

Matinada 1 d'octubre, 6 h: posem que una vintena de persones salvaguarden cadascun dels 2.229 col·legis electorals. A fora, desenes o centenars de persones, per cadascun d'ells, fan de cordó per impedir el manament judicial del Tribunal Superior de Justícia de desallotjar els centres. A les nou del matí, s'obren els centres. L'acció policial, la civilitzada i la incivilitzada, en tanca 112. Tot i així 2, 286.217 milions de persones voten. 

     Sabem que el Govern, a l'últim, va lliurar l'organització del referèndum a la ciutadania. No van ser els funcionaris qui van obrir els col·legis i muntar les meses. Tampoc van treballar els funcionaris del centre de recollida de dades de les jornades electorals. En primer lloc, prop de 45.000 persones haurien desobeït el manament del Tribunal Superior de Justícia. Després, centenars de milers s'haurien arremolinat a les portes dels centres per garantir que moltes més votessin. 
     Sembla fàcil entendre que va ser un acte de desobediència civil massiu si ens cenyim a l'1 d'octubre. Podríem discutir si aquest moviment perseguia el reconeixement del dret d'autodeterminació o una insurrecció, un alçament contra el govern establert, per fer efectiva la secessió, extrem que, com es va veure, era impossible de realitzar sense un control efectiu del territori. En tot cas, seria un judici d'intencions. L'economista Anton Costas, en l'article 'La desobediència civil', publicat a La Vanguardia el 5 de setembre, es decanta pel "cop revolucionari", després de descartar la desobediència civil, en base al fet que el Parlament aprova el 6 de setembre la Llei del referèndum. 
     Costas adopta un punt de vista erudit a l'hora d'analitzar els Fets d'Octubre. Cita la teoria de la desobediència civil del filòsof nord-americà John Rawls. Nega el pa i la sal, a les desenes de milers de persones que, espontàniament, van acudir en suport de la idea del referèndum jugant-se-la. ¿El sobiranisme no pot estar inspirat en Gandhi i Luther King en el fet que, davant l'autisme de l'Estat, organitzi actes de desobediència i resistència? Rawls sosté que una de les funcions de la desobediència civil és la millora del sistema democràtic allí on l'Estat té dèficits. ¿Dèficit que, en la democràcia espanyola, no es posa en evidència davant les democràcies del Canada i el Regne Unit?     
      Penso que Costas pertany a un sector benpensant, civilitzat, de l'establishment, que aspira al diàleg entre les parts. Però està atrapat en l'Espanya del a por ellos si no reconeix la part aclaparadora de la societat catalana, representada en l'arc Parlamentari en un 80%, com s'ha dit, que reclama un dret que posa les bases per al diàleg, mentre que; l'altra part en nom de l'Estat no n'accepta cap. Al meu entendre, l'1 d'octubre s'esdevé que una minoria social apel·la al sentit de justícia de la majoria (l'Estat) i dona constància que s'estan violant les condicions de lliure cooperació, tal com fa la desobediència civil, segons Rawls.