dijous, 7 de març del 2013

A qui beneficia el descrèdit de la política?


­—“La culpa és dels polítics”.
—“Si hem d’esperar res de la classe política...”
—“No és cosa ni de dretes ni d’esquerres, la política no ens ho resoldrà”

Alto! Parem compte. Fins i tot caure en posar tots els polítics al mateix sac i carregar tots els neulers a la política no és innocu. De fet, és fer política encara que sigui una política vençuda per la indiferència o el nihilisme. Com a ciutadans, vulguis o no vulguis, no estem deslligats de la política i tots som polítics, fins i tot quan deleguem per acció o omissió en uns professionals que exerceixin l’ofici. Cal recordar-ho, ara que més casos de corrupció dels càrrecs públics han emergit de sota les pedres i el descrèdit generalitzat plana com l’aire que es respira. A qui beneficia el descrèdit de la política?
     A La Terra, aquest mes, entrevistem Quim Brugué, catedràtic de Ciència Política de la UAB. Acaba de publicar És la política, idiotes! (Papers amb Accent, Girona, octubre 2012).  Atenció. Ens diu que el cinisme envers la política no és només una reacció dels ciutadans, és un discurs construït: “El descrèdit de la política i la seva debilitat afavoreix els grans interessos econòmics, els que tenen més poder”.
      Podeu descarregar-vos la revista  La Terra i l'entrevista (pàgina 10).  I aquí sota en teniu un tall audiovisual, on Brugué explica el perquè del títol.




diumenge, 3 de març del 2013

Any Espriu


Cançó d’albada

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.

Caçons de la roda del temps, El caminant i el mur, Salvador Espriu

Quan jo era un adolescent em va impressionar una cita de l’Odissea d’Homer; són tallants les evidències expressades a la literatura, més quan s’és dita des de la seva primera obra: “I tanmateix ben de jorn havia de presentar-se’t el destí de la mort, que ningú que és nat se n’esquiva! ”. Per això, m’agrada tant com comença les Cançons de la roda del temps, on cada poema és un moment del dia. Aquest és el meu Espriu, per on he de començar a redescobrir-lo aquest any.
     Divendres, a la Casa de València de Barcelona, Laia Carreras i Arran van presentar el disc i l’espectacle: Arran sempre de terra. Salvador Espriu per ell mateix. Un repàs lúdic, amb música d’acordió i contrabaix, de l’obra i el personatge.
     N’hem d’estar molt agraïts. Ens tornen a posar l’Espriu sobre la taula. Entre el públic hi havien arenyencs, que se’l senten tan seu. Un sentiment que els el conec perquè vaig treballar dos anys a Ràdio Arenys. Com el deuen haver percebut interpretat per gent de terra endins? (la Laia i la Maria del grup són de Santa Coloma de Queralt, de les terres segarrenques de la Conca de Barberà). La grandesa del poeta és, evidentment, que se’l facin seu arreu del país. Però també estaria bé que ens el tornin a presentar sense la mitificació que se’n va fer a la Transició. Això no vol dir que oblidem l’Espriu del Raimon, que és un bon art. Vull dir que la política pot pesar massa a l’hora d’acostar-se a l’obra.