El vent sempre bufa a favor


Era un dia de tardor d’aquells que el vent erosiona les pedres. Les palmeres es vinclaven com arcs tensats. Quan el cerç es fa el senyor, neguiteja els agricultors de la plana deltaica. A Enric, el noi orfe del poble, no l’amoïnava pas el mal temps: treballava a casa. Feia setmanes que s’estava en una masia, a cul de vent i de parets gruixudes, entre canals, horts i finques de tarongers. Durant temps hi havia emmagatzemat els olis reciclats, la sosa, el sabó en pols i els motllos. Així que, quan va aconseguir la conducció d’aigua, s’hi va instal·lar. Patia coixesa de naixement, no podia anar amunt i avall com si res, i no era qüestió de tenir casa i magatzem separats.
            Aquell matí de novembre s’hi va posar i pensava estar-s’hi tot el dia. Hi dedicaria tota la jornada i al cap de tres dies podria rondar amb els sabons per a les mans acabats de fer. 


            Peret va veure que la xemeneia de la masia abandonada fumejava quan conduïa de camí al banc. No el va sorprendre: sabia que l’havia ocupada Enric Lo Sabonero. Conduïa sense presses quan va sortir de la cooperativa. Dedicaria el temps a fer gestions i no aniria al tros: no era un dia per escarrassar-s'hi. Per això, va reposar la mirada sobre el mas esbalandrat; no ho hauria fet un dia de tràfec.  
            De tornada, se’l va tornar a mirar: el vent escombrava el torterol de fum de la xemeneia. Va aparcar sota el cartell de l’Agrícola Deltaica. Prengué el sobre amb els 3.500 euros de la guantera i sortí del cotxe. Se’l va posar a la butxaca del cul perquè el pany de la porta de la cooperativa se li resistia. Es va haver d’ajupir per forcejar. El sobre va caure a terra i el bitllets van volar. Va girar-se en rodó per engrapar els que pogués, però els euros havien aixecat el vol com un estol d’estornells i s’escampaven cap al poble.
            Era la mensualitat dels nois. Els va cridar de fora estant i van córrer, ell al capdavant, rere els diners. Tots quatre es van dispersar pels carrers. Quan les ratxes queien, el bitllets baixaven. Peret i cada noi ho explicaven a la gent que els veia saltironant d’un cantó a l’altre del carrer a la caça dels papers estampats. Aviat gairebé tot el poble se’n va assabentar. Tothom buscava al seu entorn. En van collir als jardins, als horts i a les places.
            Peret, esgotat, va refer-se a La Cantina. L’amo, Lo Mut, li va posar una aigua amb anís. La taula del bar va ser el centre de reunió; els vilatans li van anar portant el que havien espigolat aquí i allà. Els van trobar gairebé tots. Només n’hi va faltar un de cent. Lo Mut va veure en Peret ennuegar-se i llagrimejar d’emoció. El pagès li va confessar que, en cap moment, des que els va veure voleiar, no s’havia imaginat que els recuperaria tots. O gairebé. 



            Era un dia d’estiu d’aquells que el sol estavella les pedres al pic del migdia. Pel camí, Enric lo Sabonero havia vist palmeres amb la capçada estranyament esbadellada. Trastejava, a pas ranquejant, el carro del súper, que s’havia apropiat, ple de sabons. Tornava a casa aclaparat per la calor. Tenia la llengua seca i el gust amarg de l’esmorzar de garrofes. A casa, l’esperava com a molt, un plat d’arròs. Va passar per davant la Cooperativa deserta: a aquella hora tothom era a dinar.  
            Al juny, Peret va sorprendre el poble quan va instal·lar el quiosc d’autoservei a peu de carretera. Sota tendal de bigues de fusta i havia llaunes de conserva i pots de melmelada que residien sobre una cambra frigorífica suau que mantenia la fruita i la verdura a la temperatura òptima. La nevera era alimentada per panells solars situats al sostre del quiosc. Era un prototip fet per uns dissenyadors engrescats amb la idea que els va portar Peret. Sobre el taulell, sobresortia una balança elèctrica a sota de la qual s’obria un calaixet un cop la pantalla indicava el preu. Podies pagar i agafar-te el canvi tu mateix.
            Després que tots els seus conciutadants contribuïssin a agafar bitllets al vol, Peret va empescar-se aquesta botiga, basada, ras i curt, en la confiança.
            Al cap de dos mesos de funcionament, Peret va explicar a Lo Mut que el quiosc anava bé, tot i que calculava que desapareixia un quilo de fruita a la setmana sense pagar. “Però no ho trobo important. Ho és més el servei que faig al poble”, va dir, satisfet. Lo Mut tenia la llengua fluixa i va arribar a coneixement de tothom que no tot el poble era de fiar. Això va ferir l’orgull col·lectiu, el qual, després de l’episodi dels 3.400 retornats, era molt alt. Molts vilatans van deixar de comprar sabó per a les mans al pobre Enric. Tothom pensava que sabia quedat els cent euros que van faltar per completar la paga als nois de la cooperativa. Ni tan sols el violent cerç podia exonerar Lo Sabonero d’aquell prejudici.
            

            Peret va veure Enric rere les costelles de la persiana. Efectivament, Lo Sabonero s’aturava davant del quiosc, mirava a banda i banda, agafava una peça de fruita i continuava el camí. Peret va sortir a encalçar-lo. Enric no es va sobresaltar: al poble tots es coneixien. Quan Peret li va dir que volia fer tractes, el va convidar a entrar a la casa abandonada que havia agençat.
            A partir d'aquell dia, el quiosc oferia gènere de neteja. Així, la cooperativa avançava amb espècies —el quilo de fruita setmanal— a Enric els ingressos de la venda de sabons.

           Un bitllet de cent euros restava encallat a l’ull de la palmera del Mas Peret. El pagès el va descobrir quan, enfilat a la teulada amb una mànega, va haver de fer el tractament del morrut, l’escarabat que està matant el palmerar mediterrani. 



 Publicat al Cavall Fort núm. 1363 maig 2019 
Text: Albert Garcia Catalan
Il·lustracions: Albert Asensio