dissabte, 14 de juliol del 2018

L'aniversari dels deu anys de la crisi econòmica

Publicat a Media.cat el 3 de juliol

Els primers anys de la crisi econòmica vaig entrevistar economistes i sociòlegs que publicaven llibres que l'explicaven. Ho vam fer a la premsa de tots els nivells i les ràdios i les televisions. La caiguda de Lehman Brothers el 2008, per les subprime, van posar en evidència que s'havia viscut en una histèria neoliberal que abraçava l'especulació del mercat internacional de fluxos financers. Aquest fer també havia arribat al costat de casa: les nostres caixes venien hipoteques d'alt risc i preferents. La bombolla immobiliària va tenir una dinàmica pròpia a l'Estat espanyol, ni tant sols li va caldre ser greixada pel mercat internacional de finances, s'havia generat els seus propis actius tòxics. Proporcionalment, va ser més monstruosa que l'americana.
     Al 2011 parlàvem de recessió. Van arribar les retallades. Vam constatar que les pèrdues es socialitzaven i els beneficis es privatitzaven. La festa d'uns pocs la pagàvem tots. El deute privat havia contaminat el deute públic. Ens van endossar la pirueta conceptual del deute sobirà, que ajuntava els dos anteriors, així oblidàvem l'origen privat de tot plegat i els governs salvaven els bancs haguessin fet les malvestat que haguessin fet. O perquè en poguessin fer més: Rato amb Bankia i les targetes black; vaja pijar-se a la cara dels contribuents.
     En les entrevistes que vaig fer vam intentar desentranyar les causes, diguem-ne culturals, que havien portat a la crisi. Eren les escoles de negocis que legitimaven el poder econòmic des de la teoria econòmica, la idea que les lleis del mercat són inexorables, que el mercat és lliure, racional i està per sobre de la política. Dins d'aquest ambient, els especuladors s'havien endeutat fins al coll i no eren capaços de tornar el deute. Amb tot, el neoliberalisme no feia autocrítica i els seus valors persistien.
     En aquest context, Catalunya va viure un episodi digne de menció, que a les pàgines de La Terra vam abordar a bastament. El 2012 el Govern d'Artur Mas apostava pel projecte Eurovegas al Baix Llobregat: una gran ciutat de casinos que depredava una zona agrària única al costat de Barcelona. La Generalitat avalava valors contraris a la superació de la crisi: el joc i el diner fàcil. El model econòmic per fer front a la crisi era tornar al totxo i als serveis de baixíssim valor afegit. Si estàs borratxo torna a beure per sortir de la ressaca!
     Recentment hem entrevistat a la revista La Terra el conseller d'Economia d'aleshores, Andreu Mas-Colell, perquè a Turbulències i tribulacions. Els anys de les retallades, (Edicions 62, març del 2018) ens explica, amb perspectiva, els anys de la crisi. Ens ho temíem, no deixar caure els bancs era un dogma! Eurovegas, una martingala! Mas-Colell que somia una economia de gran valor afegit i per això va crear la conselleria d'Economia i Coneixement, va haver de fer la gara-gara al magnat Sheldon Adelson tot i sabent que el projecte no arribaria a bon port. Per esperit esportiu, per competir amb Madrid.
     Deu anys de la crisi econòmica del segle, celebrem l'aniversari, a veure si ens fem grans.