Alejandro

 

El maig és el millor mes de l’any. Les cireres no vindran soles de plaça. Vindran amb els seus records. Durant el pont, marxàvem al poble. Aleshores anàvem els tres germans al seient del darrere sense cinturó. En aquell Seat 600 del pare, per al qual calia portar corretges de recanvi del transmissor del motor, perquè es trencaven en enfilar els colls de muntanya. Sovint també calia empènyer-lo costa avall quan la bateria feia figa. 

Però un cop arribats, la vida era una altra. La canalla no teníem res a fer i per això ho podíem fer tot. Quan em cansava de jugar amb ma germana —al mig, entre el meu germà gran i jo—, tenia sempre per company de jocs l’Alejandro del poble. El meu homònim, però masculí. 

—Alexandra, sigues bona noia —em deia la mare—, no tornis tard de voltar-la.

       Aleshores agafàvem la bicicleta i desapareixíem fins a l’hora de dinar, o si era la tarda, fins a l’hora de sopar.

       Primer de tot, ens penjàvem al cirerer del marge del camp i per sobre del riu. Ens enfilàvem a les branques més aspres i còmodes i, ajaguts, com senadors romans panxacontents, preníem a cor què vols les cireres inflades i vermelles al nostre abast. De les branques, en dèiem habitacions. Cadascú tenia la seva. 

       Des d’allí érem més a prop de la vida aèria. L’Alejandro sabia els noms de tots els ocells, que vèiem a tocar entre les branques o albiràvem al camp. Jo preguntava: com es diu aquest grog amb barret i corbata negre? Mallerenga! I aquests que xerrotegen i tenen els colors de les fulles seques? Pardals. I aquest gros al mig del camp? Perdiu. I quan no en sabia el nom, se l’inventava; jo l’enxampava perquè el meu pare tenia un llibre d’ocells. 

       Un dia li vam demanar l’escopeta de balins al meu germà per caçar per primer cop. L’Alejandro i jo vam desaparèixer entre camps i boscos. Apuntàvem els ocells al vol i no hi havia manera. Ara l’un ara l’altre. Vam entendre que calia que l’ocell estigués quiet. Finalment, vam matar un pardal a la branca d’un ametller. Va ser el primer i l’últim. Ens va fer molta pena. Vam penjar l’escopeta i no la vam agafar mai més.


        Aquella mateixa tarda, mentre jèiem en un prat florit, on les papallones voleiaven i els abellots zumzejaven, va aparèixer un ramat de cabres. La pastora se’ns va acostar. Ens va oferir un traguet de vi de la bóta que portava penjada! Es va asseure al nostre costat i ens va explicar aquesta història d’adults: 
       —Fa un temps el pastor d’aquí la vora volia casar la filla amb el vell, propietari de la finca del costat. Això permetria ajuntar dos masos, fugir de la pobre vida de pastor i donar més futur a la seva filla i a la descendència. Ella no ho volia de cap manera i es va passar nits senceres plorant. Però no podia contradir el pare. Així anaven les coses, aleshores. Fins que la noia va deixar de plorar la nit abans del compromís. Enlloc de plorar, va fer una altra cosa: es va tallar els cabells ben arran. L’endemà va calçar-se pantalons i va presentar-se així davant del vell. Com deien abans: semblava un gallimarsot. I és així com tota sola va posar fi a aquell prometatge. Històries de poble. 
       Li vaig presentar l’Alejandro. I ens va dir: 
       —Ara que us feu grans, haureu d’aprendre a explicar les vostres històries, també.


Aleshores l’Alejandro li va explicar el conte de l’os (jo mateixa l’havia llegit). El conte passava en un bosc. Prop de l’hivern, l’os va encauar-se. Va caure en el son profund de la hibernació. I llavors, mentre ell dormia, van arribar homes i màquines. Van talar la meitat del bosc i van construir allí mateix una fàbrica. La sortida del cau va quedar dins de la fàbrica, i quan a la primavera l’os es va llevar, va trobar-se l’encarregat que el volia fer treballar. <<Però jo no sóc un home, jo sóc un os>>. Així, va queixar-se a l’encarregat, al director, fins al president; a tota la cadena de càrrecs i no hi va haver manera. L’os va treballar fins que va arribar un altre hivern i es va encauar. La fàbrica, mentrestant, va queda abandonada i va desaparèixer. Quan la primavera següent l’os va despertar, l’animal va tornar a ser qui era i a passejar pel bosc. 
       A la pastora li va agradar molt el conte. Llavors, va fer petar la llengua molts cops seguits perquè el gos d’atura recollís les cabres. I va desaparèixer pel camí del bosc tal com havia aparegut. Quina llibertat! 
Guardo aquest record molt endins. Perquè aquella dona feia vida d’home. O així s’entenia aleshores. Avui les coses han canviat força. I, a més, va ser el primer adult que no em va tractar com un infant.
       Al poble, amb l’Alejandro, vaig trobar la meva natura assilvestrada i el meu jo. Aleshores tot era diferent d’avui. Era abans que jo prengués la meva identitat masculina i pogués canviar la a final del meu nom de noia per la e de noi. Abans que tothom em digués Àlex, d’Alexandre, com em dic ara. Abans de sentir-me lliurement com un noi. Com l’Alejandro, el meu amic imaginari del poble. 
       L’amic imaginari em va ajudar molt. Vam collir un cistell de cireres i el vam portar a casa. Els vaig explicar qui era l’Alejandro i que les havíem collides junts. També, que volia portar l’amic del poble a l’institut. Així va ser com vaig portar les cireres i l’Alejandro a la ciutat. D’aquesta manera, vaig començar a explicar-me i a fer-me entendre. 
       El temps passa, tot canvia; coses que abans no s’entenien, avui són més fàcils d’entendre. 
       I també hi ha coses que, per sort, no canvien: el temps de les cireres. Les cireres no vénen soles de plaça. Porten records. Encara em fa gràcia posar-me’n dos parells penjades com arracades. Igual que aleshores amb l’Alejandro.




Albert Garcia Catalan

Il·lustracions: Carles Arbat

Publicat a Cavall Fort, núm. 1.411, primera quinzena de maig de 2021