dijous, 25 de desembre de 2014

Nadala dos mil catorze

Calendari d'advent

Dies emmotllats de xocolata amb llet
caigueu del calendari i taronges,
dels tarongers. Ompliu-nos la casa
de baies vermelles i vesc perlejat.
Dies emmotllats de xocolata amb llet,
feu primavera als turons: grocs de gatosa,
blanca i violàcia bruguerola, randes
del marfull i blaus del romaní.
D’afers eficaços desemmotlleu-nos
si som peces que es mouen en el tauler.
No hi ha negocis amb la natura,
un vent definitiu arrenca fulles
i dins la foscor un nou temps madura,
per donar-nos el fruit dels uns als altres.



                        Albert Garcia Catalan, 2014
                                  

                                   Dibuix: Llúcia Garcia Torras

dimecres, 17 de desembre de 2014

El Govern espanyol contra Catalunya des d'Europa

"És així com encaro aquesta etapa [l'oportunitt de construir un nou Estat] que tot just engeguem. I ho faig sense renunciar ni un gram a les meves conviccions ecologistes, d'esquerres, feministes, pacifistes, llibertàries i europeistes"
Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d'Europa, Raül Romeva, Rosa dels Vents, Barcelona, setembre del 2014

Romeva mostra el seu perfil ideològic en aquestes ratlles. Però el llibre sobretot explica l'experiència política dels deu anys d'eurodiputaat d'ICV-EUiA. A l'entrevista que li hem fet a La Terra (aquí en versió on-line), remarca que el Govern espanyol ha volgut recentralitzar l'Estat des de la Unió Europea i com hi ha un marc polític espanyol que rema en aquest sentit. En arribar al Parlment Europeu, Romeva veia molt senzill aconseguir que el català esdevingués una llengua activa, però no només Aleix Vida-Quadras la va vetar, també els membres espanyols del grup socialista. Un cop tancat aquest període polític europeu, Romeva afirma des dels fets constatats: "No té sentit que per anar a Brussel·les hagis de passar primer per Madrid. Cal canviar el rumb".
     També, entre altres coses, denuncia que l'Acord Transatlàntic sobre Comerç i Inversions [TTIP] s'està negociant d'esquena a la ciutadania i eludint el debat polític. Vegeu l'extracte audiovisual:

dissabte, 8 de novembre de 2014

Salvador Cardús i el procés tranquil


Aquest professor de sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona és l’home tranquil. La seva veu sobre el procés sobiranista és alta i clara, però asserenada. En té motius: “La darrera enquesta que s’ha fet diu que el 88 % dels catalans acceptaria el resultat de la consulta fos quin fos”. Per això, afirma, a l’entrevista que li faig a La Terra (vegeu pàgina, 14), que la societat catalana és prou madura per plantejar-se el dilema de trencar amb l’Estat espanyol o mantenir-s'hi i que no passi res.
     Es basa en els estudis del Consell Assessor de la Transició Nacional, on ell participa, per aventurar que l’endemà de la independència hi haurà una col·laboració necessària entre Catalunya i Espanya, per exemple, dins d'un consell ibèric, com ara el Consell dels Estats Bàltics (vegeu l'extracte audiovisual aquí sota).
     Una altra cosa seria com la política de paper pot embrutir les coses. Cardús a Política de paper. Premsa i poder a Catalunya 1981-1992, Edicions la Campana, abril de 1995, va recollir aleshores com es construeix el discurs des dels mitjans de comunicació i, també, com es poden perdre els escrúpols. M’explica una cosa inquietant d’avui: el director d’un diari de Madrid li va dir a un conseller de la Generalitat que la unitat d’Espanya està per sobre de la veritat.
     Hem de confiar que la societat catalana i l’espanyola són prou madures, també, per destriar la manipulació de la legítima interpretació de la realitat.



dijous, 11 de setembre de 2014

Retorn, de Montserrat Abelló

AGC

Per això, com que sóc filla
d’aquesta terra tan trepitjada,
he sortit rebel.
I encara que tot m’hi agermana,
recordo les atzavares
i les nombroses espines
de les figueres de moro
que creixen prop de les nostres platges.

De “Retorn”, de Montserrat Abelló


He triat un fragment del que jo diría és el poema més llarg de la poeta que va morir abans d’ahir als 96 anys. Fa referencia al seu retorn de l’exili. En posar els peus a Catalunya, recorda la nena que sentia des de la seva cambra, a la nit, el ressò de les passes dels soldats que van al front i el record les encadena amb les passes dels exiliats de després: “Perquè encara sóc la mateixa/de les llargues nits caminades/damunt l’herba dels camps/sembrats de tanta paüra”. 

dimarts, 19 d’agost de 2014

Guatemala i l'Esperit del Quetzal


L’agost del 1999 vaig fer de cooperant d’Arenys Solidari a Guatemala. El meu objectiu era elaborar un reportatge audiovisual (Projectes i realitats, respostes des de Guatemala, en va ser el resultat). El cas és que portar una càmera a l’espatlla —d’aquelles tan voluminoses de l’època— dóna una autoritat sobredimensionada i, al tercer dia de ser allà, cridat per uns indígenes, vaig anar amb uns companys, tots molt joves, a inspeccionar un poblat afectat per les pluges a la regió de Sololá. Fins i tot vaig donar comptes a una representant de les Nacions Unides de l’estat d’aquella població. D’aquesta experiència va néixer L’esperit del Quetzal, que ara podeu llegir on-line, publicat a Cavall Fort el febrer del 2010. N’he recuperat les il·lustracions de Javier Andrada, un mestre amb molt d’ofici que, entre altres, ha il·lustrat col·leccions de contes clàssics infantils i juvenils de La Galera. 

divendres, 25 de juliol de 2014

Bateig de foc a Cavall Fort



El Cavall Fort d'aquesta quinzena publica el conte meu Bateig de foc amb unes il·lustracions excel·lents de Jordi Lafebre. Està inspirat en les estades d'estiu al càmping de muntanya Can Cervera, al Montseny. 
     És el sisè conte que publico en la revista juvenil de més tradició a casa nostra. Abans hi he publicat: Elis Elis puxinel·lis, El món perdut maia, Capità Escarlata, L’esperit del quetzal i La nit de l'hipopòtam.

divendres, 18 de juliol de 2014

L'home que plantava arbres



Perquè el caràcter d’un ésser humà reveli qualitats realment excepcionals, cal tenir l’oportunitat de poder observar com actua al llarg de molts anys. Si els seus actes estan desproveïts de qualsevol mena d’egoisme, si el principi que els dirigeix és una generositat sense comparació, si no els inspira l’afany d’obtenir recompenses d’enlloc i si, a més, ha deixat una empremta visible en el món, és que ens trobem, sense cap marge d’error, davant d’un caràcter inoblidable”.
L’home que plantava arbres, Jean Giono, Viena Edicions, Barcelona, Tercera edició, desembre del 2010 

Aquest és l’encapçalament del conte de Giono. El 1987 els quebequesos en van fer l’excel·lent pel·lícula que he encastat aquí. Dura mitja horeta i la vius com si et llegissin un conte abans d’anar adormir, d’aquells que toquen fondo i et fan pensar i somiar.
     L’ambientòleg Martí Boada escriu un epíleg al conte de Giono. Ens parla del culte als arbres al món i a Catalunya. Remarca que, inconscientment, en guardem veneració: “De fet, encara ara, sigui quina sigui la nostra ideologia o religió, d’una manera ben natural abaixem la intensitat de la veu, talment com si haguéssim entrat en un temple o en una catedral”.
     Giono va ser a les trinxeres de la Gran Guerra i va ser arrestat per haver fet campanya a favor de l’objecció de consciència amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial.
     L’obra de Giono commou Henry Miller. El nordamericà li dedica un capítol sencer a Els llibres de la meva vida (Apòstrof, Deriva, primera edició,Barcelona, gener del 2001). Del Giono, qualificat d’anarquista camperol, en remarca: “Si Giono és un anarquista, aleshores també ho foren Emerson i Thoreau. Si Giono és un camperol, aleshores també ho fou Tolstoi. Però no comencem a tocar l’essència d’aquestes grans figures tot considerant-les des d’aquests angles. Giono ennobleix els camperols en les seves narracions; Giono amplia el concepte de l’anarquisme en les seves elucubracions filosòfiques”.

dissabte, 28 de juny de 2014

Objecció fiscal a les despeses militars

                   

"Una ordre ha fet d'aquestes ombres tranquil·les enemics nostres; una altra ordre les podria convertir en amics. En qualsevol taula, uns senyors que cap de nosaltres no coneix signen un escrit, i heus aquí que, d'aquell moment ençà, per anys i panys el nostre desig suprem esdevé allò que, en temps normal, és objecte d'abominació de tothom i castigat amb la darrera pena"

Res de nou a l'oest, Erich Maria Remarque, Edicions Proa, Quarta edició de 1968. La traducció és de Joan Alavedra, la primera edició data del 1929, mateix any de publicació a Alemanya. 


Aquesta novel·la és la més brutal que he llegit contra les guerres. L'autor és un soldat alemany que narra la seva vivència a la Gran Guerra. Publicada el 1929, va ser un best-seller, se'n van vendre quatre millions. El 1930 ja se'n va fer una pel·lícula (el you-tube de dalt, n'és un fragment). 
     Després d'haver viscut l'horror de la guerra, Paul Remark —nom veritable de l'autor—, l'escriu quan el partit nazi es troba en plena creixença i s'adona que Alemanya en prepara una altra. Quan el nazisme s'instal·la al poder el 1933, Remark s'ha d'exiliar i el llibre és cremat públicament a Alemanya.
      Avui 28 de juny fa cent anys de l'assassinat de Francesc Ferran d'Àustria, arxiduc d'Austria, a Sarajevo. Magnicidi que va portar a la Gran Guerra. Va ser l'inici de la barbàrie del militarisme contemporani. 
      Un any més he desarmat els meus impostos. Faig objecció fiscal a les despeses del Ministeri de Defensa, que representen el 3,90 % dels pressupostos de l'Estat el 2014. Es tracta de desviar 100 euros de la declaració de la renda, en concepte d'objecció fiscal a les despeses militars, a una entitat que consideris que compleix una funció social determinada. El Servei d'Objecció Fiscal explica els passos per fer-vos objectors. I una xifra: l'Estat espanyol gasta 45,27 milions d'euros al dia a mantenir l'estructura militar. 
      Jo desvio els diners a les campanyes de desarmament i desmilitarització de Fundipau.

dimecres, 18 de juny de 2014

Mariano Marzo i la transició energètica


Vaig travessar Londres a peu — uns deu quilòmetres de distància — en direcció cap al nord per anar-me a reunir amb una antiga amant... Aquell dia el nostre acte amorós va ser llarg i ens va deixar una sensació punyent de fracàs. Després, en una cambra de claror polsosa i mobiliari de plàstic tronat, vam parlar dels temps passats... la Daiane es demanava quin govern i quins ideals tenien la culpa de tot plegat i com la situació hauria pogut anar d’una altra manera... La Diane es delia per l’època de la màquina i de la producció industrial: hi havia hagut un temps que els automòbils havien estat part integrant de la seva vida. Sovint parlava del plaer de conduir un cotxe, de viatjar sotmesa a un codi de normes... Feia prou fred  perquè les fogueres de les cantonades dels carrers fossin enceses i la gent, formant-hi rotllana al voltant, parlava”.
“Març de 199...”  Entre els llençols, Ian McEwan, Quaderns Crema, primera edició, novembre del 1987

L’escriptor anglès al 1975 imaginava un Londres dels anys noranta sense energia. Arribarà un temps que les fonts energètiques s’hauran exhaurit? En qualsevol cas, viurem canvis sorprenents en el nostre dia a dia si els governs de torn no ho fan millor. 
     He entrevistat el catedràtic de Recurdos Energètics de la Universitat de Barcelona, Mariono Marzo. Les reserves de petroli, gas i carbó es consumeixen i cada cop és més cara l'extracció. L’era del petroli barat s’ha acabat, diu. Hem d’emprendre una transició energètica, emfasitza. Per encarrilar el futur del planeta, davant del canvi climàtic galopant, hem d’invertir l’actual balanç de consum: 60 % d’energia procedent de la combustió i el 20 % de les renovables. 
       Què ha fet l’Estat Espanyol per caminar cap aquí? Ha creat una bombolla energètica, per manca de regulació i planificació, i ara fa recular les renovables. “Estem deixant el sistema energètic en mans dels mercats financers i això no ens porta enlloc”, apunta Marzo.  L'entrevista en pdf a la pàgina 10 i un fragment audiovisual: