diumenge, 21 d’octubre de 2012

Prats


Petita i blanca
enyora el mar
la teva casa.
Enyora l’aire
d’una cançó,
d’una besada.

La teva pell
és del color
sense mirall
de terres clares.
Els camps llaurats
beuen de nit
el teu alè,
la teva calma.

Moren els mars.
Petita i blanca,
es va morint
la teva casa.
Creixen els camps
i les campanes,
tot el que és guany,
tot el que emparen
les teves mans,
tot el que estimes
rossa i descalça.

 “Petita i blanca”, de Soledat de paisatges, Joan Vergés, Joaquim Horta Editor, Barcelona 1959.

Reprodueixo el poema d’aquesta primera edició que vaig comprar fa vuit anys en una llibreria de vell. Vaig sortir de l’establiment com si hagués tornat de l’illa del tresor: només n’hi ha 350 exemplars.
Els poemes d'en Joan Vergés existeixen per a mi a casa en la veu i la música del Toti Soler. Vaig descobrir el poema i la faceta com a cantant del nostre gran guitarrista cap al 1997, en una reedició en cd del disc Liebeslied, l’original en vinil és del 1972. El músic refaria el disc a Cançons el 2000,  on tornaria a cantar les mateixes peces amb poemes de Vergés, Joan Vinyoli, Josep Palau i Fabre i Marià Manent. Hi ha discos que són d’una època i d’altres que no et canses d’escoltar i t’acompanyen sempre. En aquest segon cas, imagina’t si, a més, al cap d’uns anys el cantat te’l refà de nou. Doncs això és Cançons.
Després, el 2006, presentat pel Joan Elies Adell, vaig veure el Joan Vergés recitant els poemes a la seu de l’Omnium en un cicle de poesia. Un home petit, metge jubilat de setanta-vuit anys, que era redescobert per un públic selecte. Amb aquest motiu li publicaven una antologia on no hi faltava “Petita i Blanca”.
Doncs bé, aquesta història no s’acaba. Ara Prats acaba de publicar el seu primer disc Pla b, i fa una versió roquera extraordinària de la cançó d'en Toti Soler. Prats és Marc Prats, el seu pare, Albert Prats Soler, que ha fet les il·lustriacions de l’àlbum, és cosí de Toti Soler. I en Marc és un company de la meva promoció de periodisme i, no només això, un amic. Per això, estic tant orgullós del seu disc, la seva música a tot el Pla b i que hagi musicat de nou "Petita i blanca".  Aquí al you tube en versió acústica. 


   

diumenge, 7 d’octubre de 2012

Sonata a Kreutzer


A la ciutat, un home pot viure cent anys i no adonar-se mai que fa temps que és mort i enterrat. No hi ha mai ni un moment per analitzar la pròpia consciència; s’està ocupat tot el temps. Hi ha els negocis, la vida social, la preocupació per la salut, posar-se al dia en la vida artística, vigilar la salut dels fills i arranjar la seva educació. (...) i tanmateix la vida continua tan buida com sigui possible. Bé, així era com vivíem, i d’aquesta manera no sentíem tan agudament el dolor de viure plegats.

Sonata a Kreutzer, Lev Tolstoi, traducció de Josep Sales, Edició del Diari de Barcelona, 1989

     Des de la lucidesa de l’embogit, Tolstoi escodrinya les interioritats de la relació matrimonial, fonamentada en l’atracció sexual que la inicia i la guia, encara que sigui rere la sublimació amorosa. Aquí un fragment que posa de manifest l’amagar-se rere el dia a dia els aspectes que no funcionen de la relació. 
     Per acabar, un fragment de la sonata de Beethoven que dóna títol a aquest relat llarg, el protagonista de la qual remarca que el presto del primer moviment embriaga els sentits: “Per a mi, aquesta música, de totes maneres, va tenir un efecte devastador; em produïa la il·lusió que descobria noves emocions”.