El mirall buit

Finalista Premi Miquel Arimany, 2017

No és prou que a cada instant mori una mica.
Cal que morin també, dins meu, els meus records
i jo els perdi...

Màrius Torres


És tan buit el mirall de la memòria

Joan Margarit, 'El present i Forès', Joana





PÒRTIC


Les tres edats de la dona*

Tova com l’ou dur, la pell de ma filla.
Tibant, pel pèndol del dia i la nit,
la de la companya. Com pergamí,
la de la mare. Què hi té escrit?
  
*Títol del quadre de Gustav Klimt




Alzheimer

Rellotge sense busques,
avui sense demà,
vol d’ocell sense niu,
correntia sense riu,
camí per descobrir
i, també, el mandala.




Memòria

Forn d'on surt el pa dia
a dia de massa mare.
Pedal de bicicleta.
Flama un cop apagada
l'espelma per demà.
Llibre que reescrivim.




Davant de la llei

Plores els pares davant del retrat
i jo et dic paraules de consol:
que ara tindrien prop de cent anys
i que això no pot ser. Però dius
que els estimes i que no ho entens
i jo dic que és llei de vida, però
t’entenc: és una llei sense justícia
a la ment sense memòria que sent
l’ahir com l’esbatec d’ales a frec
d’orelles.
                  I em veig cloure les mans
i fer una força d’arbre que cau
(a l’arrel, se li esbaldrega la terra)
d’aquí quaranta anys davant del retrat
viu del pare i teu i dir-me llavors:
sou a punt de l’oblit i us estimo.





EL MIRALL BUIT


Gener

A ma mare, el món se li fa petit:
tots els llocs de sa vida convergeixen
en un, com la neu fosa del sol
agafa l’únic camí ral de l’aigua.




Febrer

L'ametller floreix sense tenir fulles.
No sap florir, ha oblidat les glaçades.
La mare es lliura a viure al ras del temps,
sense records que li subjectin el present.

  


Març

El passat t'és un llibre esgavellat
pel vent, mare. Com tornar-te'l refet?
L'Alícia, aquí una pàgina estripada:
segurament anàveu de bracet,
amigues joves que teníeu el temps
a la mà com no teníeu altra cosa.
¿Passejàveu riera amunt, riera avall?
Les seves passes, un grapat de veces.
Va morir de leucèmia. El record
és teu, mare, ocult. Per a nosaltres,
era la teva trista cançó antiga.




Abril

Hi ha una vella que mira balcó avall
entre l’emparrat de flors: buguenvíl·lea
que esquitxa. Les plantes li esclaten
pertot, res se li marceix. Mira avall,
a casa ho té tot net i endreçat,
viu en els altres i els altres som nosaltres
els fills que la necessitem com heura
la roca on arrapar-se i enfilar-se.




Maig

L’asfalt cruel a l’extrem de la ciutat:
els arbres que cenyeixen carrers ploren,
inútilment, són les volves de pol·len,
moren sobre el terra enquitranat.
La mare ha passat de ser al centre, el foc
de casa, a una peça arraconada.
El present li cau sobre la terra
lapidada. La flor boqueja al ferm.




Juny

Ta casa se’t fa una casa estranya,
i ella t’estima com l’ou covat.
Sant Joan no et diu res d’anhels futurs,
i els blats colltorcen el cap per a tu.
Les arrels se’t fan branques mare ara,  
el vent orfe dels anys les ha girades.

El teu home et fa un petó, que sents furtiu,
però ell t’és la casa, el pa i la terra.




Juliol

S’aixequen les aromes al capvespre
de les herbes i els conreus, al camp;
de salobre, marisc i quitrà, al port.
L’estiu són les olors del record, anys
d’anhel al pit, i dels vius desenganys.
Sense l’intermediari Memòria,
la mare respira mates fragants,
flors i fruits, com qui enxarxa els peixos. 




Cercaves al pedregar
l’únic bocí capaç d’arrossegar
la memòria.
En l’aspre vent del nou món, Vicent Alonso

 Agost

La mare diu avui que fa fred. L’Alzheimer
són còdols a la riba, la memòria
és l’ordre dels resquills arrossegats.
A la ment brillant, els records fulguren;
aquí s'ajunten restes.
                                           ¿Qui passeja
a la seva platja i cull distret
petxines o garotes despuntades,
per guardar a casa, com les joies
que fan llum dels dies ferits per l’amor?      




Setembre

Ma mare interroga l’horitzó mut
d’alta mar: no hi ha terra a la vista.
Al deixant, l’aigua silencia el passat.
Junts fem vela cap a un port incert.
...
Com el geògraf que deixa els mapes
perquè enfilem amb seguretat
el camí, m’has traçat rius i senderes,
per on avui, mare, tu t’esgarries.




Octubre

La resina ha esborrat els anells
de les soques nues d'arbres tallats.
No llegirem els anys passats: els secs,
difícils, com per als homes, la guerra;
els humits, l’oblit de la por i la fam.
La meva mare és una arrel
de tronc escapçat, faig sense tardor;
i jo em sé un peu al seu costat dreçant-me
per la saba que em regala i m’estira.




Novembre

El sol s'ha fet baix pel camí del riu,
el terra, dur sota els peus. Li agafo
la mà, a la mare. Els arbres són pelats,
els trèmols no poden fer pampallugues.
Les baies són tresor coral·lí a l’arbust.
Caquis i magranes pengen marcits,
oblidats en la calma desfullada,
senectut sense consol de la mà.




Desembre

Les branques roges de baies aguanten
senceres. L'avet no ha estat feliçment
amputat com cada any per Nadal.
La casa s’ha deixat del guarniment.
La mare ha oblidat la raó del jardí.




CODA


Mare

Al pom gastat de la porta de casa,
m'agafes la mà, de nou per sempre:
al mànec de fusta del ganivet,
al motllo d'on trec paraules que dic.

Em fas companyia des del meu rostre
distret al mirall oval de l'armari.



  
Silenci

—El silenci és el lloc de Déu—, a l'ermita.
Et vaig acostar a la pica de marbre
(havies estat creient sense intermediaris),
ni d'esma et vas persignar, el silenci
creixia dins teu. La fe, petxina buida.
El senyal de la creu t'era acotar-te
a collir flors al marge del camí,
el sol i la pluja que ara no tens;
què n'he de fer d'aquesta primavera?
Quin déu ens relliga a tu i a mi, mare?

Allò petit que creix, mor i perdura
calladament m'acosta a tu dia a dia.




Llegat

Puc estirar un fil de la memòria
—i no és pas gastar-lo, a l'inrevés,
és fer-lo més gruixut, com repassar
la lletra mal girbada—, et veig cuinant,
entre fums i aromes de cassoles,
passar el fil amb ulleres i didal,
concentrada embastar el teu vestit.
Puc, però em costa veure el que eres,
quan feies i desfeies, més que els últims anys
emboirada del cap per traginar.
No tenim res escrit que la memòria
refaci, mare.
                        Voluntat de ser
—el teu pols ferm sobre el full dels dies
que és com l'ordre del blat a les espigues—,
té prou gruix i sentit, lligall de cartes
que no pesa per dur sota el braç.




 Orfe

Per més que corri, ja no faré mai tard
a casa teva, on m’esperaves
al defora amb l’abraçada dels renys.





Montserrat Catalan Mor (Montgat, 24 de gener del 1934 - Santa Maria de Palautordera 28 d'agost del 2016)