dijous, 24 de desembre de 2020

Nadala dos mil vint

EL NADAL DE LES VAQUES
El futur és al bol de llet.
Te’l feien prendre abans de dormir
si eres baixet i havies de créixer més.

Els nens anàvem a les vaques
pel camí de carro amb lletera de llauna
(la mare bulliria la llet). 
Els pagesos tenien bassa, 
on descobríem capgrossos. 
Al bosc, dels esquirols, no en sabíem res,
més que les deixes: pinyes rosegades.
I res, res de l’existència dels lirons.

Ell tenia una col·lecció dels seus nius
als nou anys (Berkeley, segle divuit)
i d’ous fossilitzats, i tenia més ciència
i curiositat que nosaltres al segle vint.
Per això va aconseguir que als nens, 
a classe, en calçotets, ens vacunessin.
Investigador, poeta i metge anglès,
en diu la Viquipèdia, d’Edward Jenner, 
el descobridor de la vacuna. 
Del poeta, no en sabem gran cosa. 
Potser, els somnis del nen dins seu.

Aquesta nit un nen salvarà el món.
Haurà de néixer i créixer, créixer més.
El seu futur i el nostre és al bol de llet.
Per això hi ha un bou a l’establia.

AGC



Edward Jenner (Berkeley, Anglaterra, 17 de maig de 1749 – 26 de gener de 1823), va 
descobrir la vacuna contra la verola, a partir de la teoria que el fet de passar la verola 
de les vaques et protegia de patir la verola humana. Ho va demostrar inoculant pus 
agafat de les mans de la lesió d’una pagesa munyidora contagiada de verola bovina a 
un nen sa de vuit anys. 












 

diumenge, 1 de novembre de 2020

L’elefant va creuar tots els ponts menys un

"L'elefant, després d'haver passat molts ponts en el seu viatge per Europa, es va negar a passar-ne un, malgrat que veia que hi passaven els homes i els cavalls que l'acompanyaven, perquè no l'hi semblava prou sòlid per resistir el seu pes."

El món com a voluntat i representació, Arthur Shopenhauer


El filòsof del segle XIX, pel qual la cosa en si és l'irracional, analitza la base intuïtiva de la intel·ligència amb exemples com aquest. A mi, em serveix per creure en les meves intuïcions a l'hora d'escriure i deixar-me anar. 


Montse Garcia Catalan


diumenge, 27 de setembre de 2020

Records d'estiu

 

Milenio, Manuel Vázquez Montalbán
Farenheit 451, Ray Bradbury
Lenín, Víctor Català
Els cosacs, Lev Tostoi
El brogit i la fúria, William Faulkner
Noticias felices en aviones de papel, Juan Marsé
Nosaltres, qui, Mireia Calafell
Paraules al vent, Miquel Martí i Pol
A propòsit de no res, Woody Allen
Els ullastres de Manhattan, Ponç Pons

I per primer cop he vist una mustela (AGC)



diumenge, 9 d’agost de 2020

Fahrenheit 451


Farenheit 451, Ray Bradbury, trad. de Jaume Subirana (Proa, gener del 2020)

Per fi, al càmping, podem prescindir de la realitat de les pantalles —o una mica més.
    Són moltes les reflexions que ens proporciona aquest clàssic, recentment reeditat, sobre el present. Una d'elles és que llibres i literatura són un reservori d'humanisme, mentre que l'abassegador món audiovisual colonitza la vida quotidiana. Interessant el rol del periodisme en aquesta societat distòpica: l'acumulació de dades manté la ciutadania prostrada al poder. 

dimarts, 4 d’agost de 2020

El jardí secret

"L'heura gruixuda cobria densament la paret, la clau estava enterrada sota els arbustos, cap ésser humà no havia travessat aquell porta des de feia deu anys... i tot i així se sentien sorolls a l'interior del jardí: corredisses de peus que semblaven perseguir-se entre els arbres, i sons estranys que semblaven veus que xiuxiuejaven i intentaven ofegar exclamacions i crits d'alegria."

El jardí secret, Frances Hodgson Burnet (Viena Edicions, tercera edició febrer del 2020)

L'hem llegit en veu alta abans d'anar a dormir. Aquests dos personatges preadolescents consentits i desgraciats a parts iguals han tingut èxit entre les meves filles. Se salven gràcies a cultivar un jardí i a esbrinar les plantes i els animalons durant el despertar de la primavera. Aquest exercici i el contacte amb una família pagesa i humil de Yorkshire que els posa un mirall al davant operen la transformació. Una mica bucòlic tot plegat, però sembla que funciona. L'anglès del nord rural és traduït com un català occidental, també ha funcionat, fa augmentar el contrast entre els dos mons i és un al·licient —sobretot llegit en veu alta.  A mi, la novel·la se m'ha fet una mica llarga amb un argument morós, que costa que avanci. Deu ser que originalment era una sèrie en fulletons. 
    He descobert que just n'estrenen una pel·lícula enguany. 

El nostre jardí secret. AGC

diumenge, 2 d’agost de 2020

Vaig a buscar tabac...

    "— Vaig a buscar tabac— respongué, amb la intenció de no tornar, però Bièletzkii l'engrapà pel braç.
      — Jo tinc diners—féu en francès.
      — No hi haurà manera de partir-se'n, caldrà pagar —pensà Olenin, i la consciència de la seva poca traça l'omplí d'enuig. —I ¿Per què no he de fer com Bièletzkii? Calia no venir, però, ja que no ho he fet, no tinc dret a malmetre l'alegria llur. És qüestió de beure com un cosac..."

Els cosacs, Lev Tolstoi (trad. de Francesc Payarols, Enciclopèdia Catalana, 1992)

Amb tant poc espai dues expressions ben suades i que Tolstoi ja escrivia al segle XIX. "Anar a buscar tabac" és una excusa més vella que l'anar a peu, doncs. I "beure com un cosac" n'és una que també la fem servir, no si des que l'escriptor insubmís rus va escriure la novel·la. El que mai no hauria dit és que allò que beuen els cosacs, almenys a la novel·la, és vi. Els cosacs són viticultors, tenen vinyes a les ribes del Tèrek a la part nord de la serra caucàsica. Per tant, s'embriaguen ben mediterràniament!
    És clar que això és l'anècdota. És una novel·la prodigiosa en la transformació del protagonista Olenin. Un jove aristòcrata que mena una vida superficial i que al Càucas es troba ("l'home és un ésser que es busca"), gràcies a la caça i al contacte amb la natura i la vida rural dels cosacs. 




diumenge, 3 de maig de 2020

Lladres que entren a casa quan dorms


Publico al blog Lladres que entren a casa quan dorms. En el marc de la crisi del 2008, el dissenyador Pep Ferré entra en una crisi personal que el durà a una ruptura i a un viatge a El Hierro. És el 2011 i l’illa està assetjada per tremolors sísmiques, hi ha una erupció a punt d’esclatar i no se sap per on. Pep troba una correspondència entre la seva crisi existencial i el neguit dels habitants de l’illa: el terra tremola sota els seus peus.
      A les portes d’una nova crisi, he tret del calaix aquest relat perquè m’ha semblat que era prou sòlid i ple de significats en un moment que ens caldrà fer catarsi. Espero que us engresqui.


Lladres que... Ferran Bosch

dijous, 30 d’abril de 2020

Anna Frank, periodista

“Es tracta de treballar per no seguir sent una ignorant, per avançar, per arribar a ser periodista, que és el que vull ser”, es diu Anna Frank el 4 d’abril de 1944, als catorze anys. Les dues famílies confinades en un altell d’una empresa d’Amsterdam, amagades de la Gestapo, estan molt ben informades. Escolten la BBC i la ràdio alemanya, els porten diaris i saben què diu l’Holanda lliure, la informació de la resistència. Parlen holandès i alemany, entenen l’anglès i estudien francès. Anna contrasta la propaganda patriòtica d’ambdós costats i sap de la realitat a través dels enllaços amb l’exterior i del que veu per la finestra.
Aquests dies de rodes de premsa diàries amb preguntes tancades, manca de dades obertes i propaganda militar i patriòtica innecessària, un sap que el periodisme no és aquí. “A nosaltres, els joves, ens costa doblement de mantenir les nostres opinions, en un temps en què tot idealisme es troba esclafat i anorreat, en què els homes revelen les seves pitjors qualitats i en què la veritat, el dret i Déu són posats en dubte” (Diari…, dissabte 15 de juliol de 1944). Serveixi de paral·lelisme quan la comunicació institucional de la lluita contra la pandèmia es fa en termes bèl·lics. I la majoria sabem què vol dir informació de guerra.
Si els carrers són buits, el periodisme és a les cases. En el que transmeten els familiars, amics, coneguts i saludats a les converses telefòniques, videoconferències i xarxes socials —que sempre cal verificar. A les xarxes veiem estadístiques de contagi de països com Islàndia i Corea del Sud, que han fet les proves a tota al població. Les corbes de contagi per franges d’edat ens diuen el contrari dels països on només fem testos als hospitalitzats: Islàndia té el pic de contagi dels 40 als 49 anys; Corea del Sud, dels 20 als 29 anys. Així, doncs, aquí vivim enganyats perquè només veiem els que desenvolupen la malaltia.
“Aquest matí han agafat el nostre venedor de llegum; tenia dos jueus a casa seva. És un cop terrible per a nosaltres, no solament perquè dos pobres jueus més es troben al caire de l’abisme, sinó perquè el venedor de llegum es troba en el mateix bany” (Diari…, dijous 25 de maig de 1944). Tenim contacte amb la realitat quan un amic perd el pare, la mare, o els avis i expressa el dolor per no haver-los pogut acompanyar i vetllar. També quan un company pagès ens explica que al poble la gent s’asseu als bancs del carrer, com si res no passés.
“El que em passa em sembla meravellós, no solament les transformacions visibles del meu cos, sinó el que s’esdevé en el meu interior” (Diari..., dimecres 5 de gener de 1944). Hi ha un sector informatiu adolescent que cal tenir en compte, perquè d’aquesta crisi sanitària que ens ha abocat al confinament en sortiran els hàbits informatius del futur. Si youtubers i youtuberes i instagramers i instagrameres ja ocupaven l’imaginari col·lectiu juvenil; ara, a més, amb la pandèmia tenen un motiu comú. El que en diuen, i com ho diuen, marca tendència informativa.
El 8 de juliol de 1944 Anna Frank explica que la majoria de la gent no sap que la tavella dels pèsols és una delícia: l’art d’esgranar els pèsols, treure la pel·lícula amarga de la tavella i menjar-se-la. Aquest aprofitament de la realitat confinada ens indica el camí.
Plaça d'Anna Frank, Gràcia. AGC

dilluns, 13 d’abril de 2020

Adolescència confinada


El que em passa em sembla meravellós, no solament les transformacions visibles del meu cos, sinó el que s’esdevé en el meu interior” (Diari..., dimecres 5 gener 1944). No és el context històric ni la tragèdia anunciada, el principal valor del Diari d'Anna Frank. És l'adolescència oberta en canal. La dissecció del cor i el cap. Aquest punt de vista de confrontació amb el món. “A nosaltres, els joves, ens costa doblement de mantenir les nostres opinions, en un temps en què tot idealisme es troba esclafat i anorreat, en què els homes revelen les seves pitjors qualitats i en què la veritat, el dret i Déu són posats en dubte” (Diari ..., Dissabte 15 de juliol 1944). Llegir-lo ens apropa als nostres adolescents avui confinats. 


Selecta, 1992, trad. R. Folch i Camarasa



Ens mira Anna Frank,
còmplice confinada.
Cap guerra dura
més que els cels blaus i els mots.
En quaderns creixen dies.
AGC

dissabte, 11 d’abril de 2020

Han arribat els falciots també

10/4

Falciot silent
dibuixes a mig aire
la clau de sol.

7/4

Les orenetes 
ens pregunten què hi fem
aquí tot l'any.

AGC

dissabte, 4 d’abril de 2020

Falta mantega!

Dimarts, 22 desembre 1942

"A l'Anex ens alegrem tots de la notícia: per Nadal tindrem 125 gr. de mantega. El diari n'anuncia mitja lliure, però aquesta ració està reservada als privilegiats que obtenen les seves targetes de l'Estat, i no pas als jueus amagats que, per economia, compren quatre targetes per vuit persones. 
    Cadascú de nosaltres ha volgut fer alguna pastisseria amb mantega. Aquest matí, jo he confeccionat galetes i dues coques."

Diari d'Anna Frank (traducció de Ramon Folch i Camarsa, Ed. Selecta, vuitena edició 1992)

Res a veure la seva penúria amb la nostra. Però hi ha una correlació amb la mantega respecte el confinament d'aquests dies. Va ser la primera cosa que vaig trobar a faltar al prestatge del súper —sobretot, la Cadí. Es demostra que la gent sap el que es bo, perquè el prestatge buit de mantegues contrastava amb el prestatge ple de margarines, a sota. 
    Ahir em van dir que no tenien farina. I ja fa dies que costa trobar enlloc llevat. Per aquí hi ha moltes annes aquests dies que passen el confinament fent galetes, coques i pastissos!


dilluns, 30 de març de 2020

Passeig d'aniversari


Avui en faig cinquanta. S’han fet realitat molts somnis. Un d’ells passar més temps amb els de casa. D’acord que a un preu massa alt: confinament de la població. I aquest patiment general. Em sap molt greu per qui ho passa malament de debò. I pels presos polítics, que havien trencat el seu confinament total. I tant sols han tingut un tast de llibertat, que deu haver estat com un tresor després de més de dos anys de captiveri. Són gent baquetejada, però forta. N’hem d’emprendre d’ells.
      Fins i tot les adversitats tenen una cara amable. Aprofitem aquests dies per fer-nos la casa comfortable. I ens tenim encara més afecte. Bevem el vi de la collita pròpia. Se’ns farà un record entranyable. Sempre esperem les vacances per estar junts, per tenir una experiència compartida, perquè sabem que les hores centrals del dia són hores robades a qui més estimem. Per això, els dies de festa són penyora d’amor. I ara és com si ens desviéssim cada dia del camí a l’escola, ens escapolim amb els més propers i ens enfilem a l’arbre regalat, per veure passar les hores. Serà com un matí que brillarà amb el sol de primavera i la piuladissa dels ocells per sobre dels dies grisos, anodins i confosos tots.
      Tot això ha estat molt bonic en teoria la darrera setmana. Perquè he treballat molt des de casa. Hauria volgut només llegir els llibres que em venen de gust. Però hem anat molt a estudi. Cosa que, per altra banda, sempre et fa anar més enllà, i aprendre.
      Hauria volgut escriure tres entrades al blog. Una sobre en Jordi Lara. El club de lectura teníem una cita amb ell a casa seva dimecres passat. Tant a la Màquina d’espavilar ocells de nit com a Mística conilla, el protagonista visita Andalusia i enveja els parents que poden ignorar el seu país perquè els ha sortit de franc. Nosaltres no podem ignorar el discurset d’en Pedro Sánchez sobre la unitat, col·locat amb calçador gràcies a l’estat d’alarma.
      “És molt senzill quedeu-vos a casa”, sobre aquesta consigna gira la novel·la Acte de violència, de Manuel de Pedrolo. Una acció de desobediència civil contra un règim autoritari. La comunió col·lectiva en una lluita per la llibertat. En canvi, la realitat és un sarcasme, aquesta lluita no és contra l’estat autoritari. Però ja veurem com en sortirà, d’aquesta, la crisi de la democràcia espanyola.
      Finalment, hauria volgut escriure sobre el confinament d’Anna Frank. Llegeixo el seu diari. Comença el dia del tretzè aniversari, el seu avantpenúltim aniversari. Ella no ha pogut créixer però ha fet créixer moltes generacions. Ens descobreix el seu món interior en relació amb les circumstàncies històriques. Per aprendre'n. 

AGC
      A casa, som uns afortunats que fa mig any tenim terrassa. Però no ha vingut cap saltaterrats a robar-nos les obligacions a la Laia i a mi per poder estar per la Llúcia i la Violeta al 100 %. Tanmateix, estem més junts i això fa molt. Som uns privilegiats: si fem un passeig per jardineres, hi tenim una parra: fa creíxer els pàmpols a batzegades. Va venir una marieta a destemps i va marxar avorrida. Després va venir la plaga de pugons que es menjava les fulles tendres i vermelles de la buguenvíl·lea. Les flors d’espígol són una festa per a abelles, abellots i borinots. A primer hora de la tarda ens visita una trepa de gafarrons, ocells petits amb la panxa groga que s’atipen de les nostres herbes. Les merles fan el seu xiulet líquid, al cap vespre. Negres amb el bec carbassa precedeixen el caliu que surt de les finestres quan es fa fosc. Per passar aquests dies, com sempre, del que es tracta és de tenir una cassola al foc, alguna cosa coent-se lentament. Com diu en Joan Vinyoli al seu Passeig d’aniversari: "tot el blat es torna pa de vida".
       Estem bé, salutacions i abraçades a tots, gràcies per felicitar-me o senzillament per ser-hi en una banda o altra.

"Tant és així que l'àrid
hivern amb què s'obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il·limitat, 
i tot el blat es torna pa de vida". 

Passeig d'aniversari, Joan Vinyoli (Editorial Empúries, Barceloa, tercera edició: març de 1986)

dissabte, 21 de març de 2020

Dia Internacional CONFINAT de la poesia

Senglars urbans
s'adormen als carrers
buits i amansits.

Flors dels turons
ploren olors perdudes. 
El vent, abracen.

AGC

dimarts, 25 de febrer de 2020

Canteu, canteu, ninetes

"Ja a l'habitació, deixes la guitarra espanyola a una cantonada, escampes el contingut de la motxilla sobre el llit i el distribueixes a la manera de solter —a pilones desmanegades— per l'armari, el prestatge i la taula. Deses la llibreta on ara escrius aquestes línies sobre una petita taula, així serà més fàcil posar-se a escriure. T'has proposat escriure com a mètode de reflexió. 
     T'atures davant la capsa blava de galetes daneses, la capsa de l'alegria. La poses al llit, l'obres i comproves que tot encara hi és: el pot de Vicodina, el paper de fumar, el tabac picat, el pol·len afganès i la maria. També l'haixix culer per quan arribin vaques magres i un grapat mal comptat d'amfetes que dubtes que facis servir. Estàs força orgullós de la tasca de proveïment feta en només un parell de dies ".

Canteu, canteu ninetes, Blai Manté, Brau edicions, Premi Empordà de Novel·la 2019

Seguit d'aquest fragment, l'autor fa una descripció impagable de l'efecte que té sobre el protagonista tant l'haixis com la maria. Canteu, canteu, ninetes seria per a la droga tova el que l'obra de Charles Bukowski és per a l'alcohol. També en ofici literari, tot i ser la primera novel·la de l'autor. Mentre el llegia m'ha fet esclatar de riure, com mai, i també m'ha fet plorar. M'ha fet vibrar i aquesta és la prova del seu valor literari. 
        Manté ha encunyat el terme "ficció de proximitat", per presentar el seu projecte modestament. Però és de proximitat no pas perquè el personatge porti el mateix nom de l'autor. No és pas de proximitat perquè la novel·la estigui situada a Menorca i els protagonista sigui mataroní, com l'autor. Ho és perquè fa un retrat psicològic dels personatges que et fa entrar i viure les seves circumstàncies, vaja bona literatura. 


     Blai és un músic contractat com a monitor per mitjà d'un programa que ocupa persones amb diversitat funcional per fer un inventari d'ocells a S'Albufera des Grau. S'ocupa de la Imelda, en Maneló, l'Anaïs i en Litus. En Blai personatge ens explica aquesta experiència en present històric i en segona persona, cosa que ens introdueix en el punt just de proximitat, com si revivissis uns fets recents vistos en pantalla gran. Blai mira d'ajudar quatre espècimens, com ocells amb l'ala trencada en estat de cures, mentre ell està caient del cel a la velocitat vertiginosa que li procura el trencament amb la seva parella. D'aquesta sinèrgia (i tot el contrari) en surt una catarsi col·lectiva, com la de les cançons del rock i el pop que recorren tot el llibre. La novel·la es podria haver titulat tant "Cançons de redempció", "El que portem a dins", com Canteu, Canteu, Ninetes.
    
Aquí una versió, més emotiva si pot ser encara que l'original de Bob Marley, del Jonnhy Cash i Joe Strummer, aquest darrer, el cantant mític de The Clash, va morir d'una afecció cardíaca poc després d'aquesta col·laboració.  

 

 


diumenge, 16 de febrer de 2020

Les vaques també ploren

Cavall Fort ha publicat al número 1.380, segona quinzena de gener, el conte Les vaques també ploren. Es tracta del vuitè conte que hi publico, acompanyat de tres il·lustriacions excel·lents de Lluís Farré, al qual felicito i agraeixo que hagi deixat fer-ne aquesta versió digital al meu blog. 
     Vaig escriure aquest conte després d'una visita a la granja d'en Joan Guitart, a Castellar de Tost (Alt Urgell). Em va explicar com funcionava la seva feina i em va ensenyar prats de muntanya. Ara, quan llesco la mantega Cadí i l'unto sobre la torrada, no puc deixar de pensar en aquell paisatge i aquelles vaques felices que produeixen un llet tan cremosa, especialment apta per a la mantega i els formatges de la Cooperativa Lletera del Cadí.


Lluís Farré



      Apunto els altres contes, alguns d'ells publicats aquí, en pàgines d'aquest blog que no es veuen a la pàgina d'inici: Elis elis putxinel·lis, El món perdut Maia, Capità Escarlata, L'esperit del quetzal, La nit de l'hipopòtam, Bateig de foc, El vent sempre bufa a favor i aquest darrer.


 

dilluns, 13 de gener de 2020

Dues lectures sobre el passat roent

Publicat a Media.cat, el 8 de gener

La primera és del nostre col·lega Joan Canela, que ha estat editor de Mèdia.cat: Insubmissió! Quan joves desarmats van derrotar un exèrcit (Sembra Edicions, octubre de 2019). Traça la història del moviment de desobediència civil més nombrós fins al canvi de mil·leni a l’Estat. Un bon treball periodístic a partir, sobretot, d’entrevistes a molts dels protagonistes. Explica dotze anys de lluita, des que el 1989 l’objecció de consciència va passar a dir-se insubmissió fins que es va suspendre el servei militar obligatori el 2001. Els costos personals formaven part de l’estratègia: 1.670 presos de consciència, presos polítics, al cap i a la fi, en democràcia —s’hi inclouen la presó preventiva, compliment de condemna, tercer grau i també les presons militars de desertors.
     Els insubmisos van desbordar l’Estat. Canela estima que van participar-hi entre 20.000 i 50.000 joves. El llibre és un compendi de les vicissituds de la desobediència civil, que s’ha d’entendre com un procés obert, que inclou moltes etapes, on hi ha protagonistes que representen una lluita col·lectiva, on s’estableixen vasos comunicants amb altres moviments, on se succeeixen diferents estratègies segons el moment, on s’atien les contradiccions al si de la judicatura i es guanya l’opinió de la societat amb accions originals i fermes en la noviolència.
     Fa 30 anys cap diccionari tenia l’entrada “insubmissió”. Avui, sí, el DIEC 2 diu que és el “moviment social que proposa la desobediència dels joves cridats a fer el servei militar o el civil”. Igual que a Catalunya, el terme “insubmissió” va ser més que normalitzat i popularitzat arreu de l’Estat. Però una simple recerca al Diccionario de lengua española us farà caure d’esquena: encara no n’ha admès l’accepció. És rellevant. Demostra que la crisi de la democràcia espanyola d’avui ve de lluny causada per un sistema de poder obsolet que es resisteix a acceptar la realitat.
      La segona recomanació fa un salt al 2017: Música i pols (Proa, setembre de 2019), un dietari de Pere Rovira. El dia a dia de l’escriptor als setanta anys és una radiografia del país l’any que se’ns farà més present el passat. La seva mirada reuneix totes les capes de la vida: l’íntima i familiar, la domèstica i la social. Totes, com en qualsevol vida, interrelacionant-se.
      En la primera capa, Rovira lluita amb les armes de la lectura i l’escriptura contra les xacres de l’edat i la tristesa davant les ombres de la mort. Rovira passa comptes amb la poesia i, entre altres, contraposa l’amor empíric, sòlid, llarg i ple amb la seva parella, a l’amor romàntic teòric, incert i inconsistent de molts poetes. Serà una any ple d’emocions: veurà créixer artísticament la seva filla i un altre fill el farà avi. La vida domèstica passa, bàsicament, en dos escenaris, al Segrià i al Delta de l’Ebre, on les seves relacions ens donen a conèixer la gent i el país.
      La dimensió social del poeta i doctor en filologia, que ha estat professor a la Universitat de Lleida, és especialment interessant el 2017. Consigna que, majoritàriament, les coneixences que ha conreat durant temps amb la intel·lectualitat espanyola progressista adopten les tesis de la dreta davant el conflicte català. N’esprem les contradiccions. El dietari té l’afegit de fer-nos viure l’enjòlit d’una novel·la a mesura que s’acosta l’1 d’octubre. Al final, el conjunt del dietari ens deixa una obra literària que, a més, retrata l’any que el partits espanyols de govern i els seus ajudants fan de botxins de la democràcia i inicien el que Rovira en diu “la degradació moral d’un país que començava a ser digne i que torna a enfonsar-se en la vilesa dels seus pitjors anys”.




dimarts, 24 de desembre de 2019

Nadala dos mil dinou


Llúcia Garcia Torras
Lapònia

Viatjàvem al Pol Nord
amb la furgo de l’avi.
Ho teníem tot parlat
feia dies, mesos, anys.
Carregàvem vitualles,
portàvem salconduit
per saltar el Pirineu.
Tot fosc i clandestí,
els fars, un feix boirós.
Eren uns temps estranys
per segons quines coses.
No escoltàvem cap no,
com mariners al mar,
com tuàregs al desert,
brivalls dins de les coves.
Vam passar llacs, muntanyes,
la tundra i d’avets boscos,
on un país sense límits
definits és Lapònia.
Com el foc de guineu,
fet de fusta podrida,
fa una resplendor tènue,
verda, lila, magenta,
l’aurora boreal.
L’avi va obrir el garatge.
Vam sortir ben inflats.
Ho havíem planificat
a les hores del pati
dins el barco banyera
plantat sota palmeres.
—Com aquest país remot,
no tindrem mai més límits—,
ens vam dir, més que amics.
AGC


Violeta Garcia Torras

diumenge, 1 de desembre de 2019

Quan joves desarmats van derrotar un exèrcit

D'esquerra a dreta: AGC, Joan Canela, Joan Oliveras, Dolors Sabater, José Santiago, Francesc Arnau, Igansi Niubó, Albert de la Cruz, Eduard Díaz, parella de De la Cruz i Joan Carles Isal


Albert Garcia, empresonat el setembre, recorda com el seu advocat, en un recés de l’entrevista amb el Jutge militar Izquierdo, li aconsella que arrenqui a córrer. <<Em va tocar a mi tranquil·litzar-lo i explicar-li que m’havia preparat per aquell moment, i que a més, en el pitjor dels casos, no m’estaria a la presó més de quinze dies>>.
Insubmissió! Quan joves desarmats van derrotar un exèrcit, Joan Canela, Sembra Edicions, València, octubre del 2019

Dijous passat vam presentar el llibre de Joan Canela a la llibreria Saltamartí de Badalona. Vam fer memòria de la participació de Badalona al moviment d’insubmissió. Dotze anys de lluita, des que 1989 l’objecció de consciència va passar a dir-se insubmissió fins que es va suspendre el servei militar obligatori el 2001. 1.670 presos de consciència, polítics al cap i a la fi, en una democràcia —s’hi inclouen la presó preventiva, compliment de condemna, tercer grau i també les presons militars de desertors. D’aquests, tres badalonins: Marià Sans, José Santiago – insubmís sobrevingut a la caserna— i qui signa. Més de 600 joves passarien a la clandestinitat. D’aquests, els badalonins Roberto Soria —potser cas arxivat—, Jaume Costa i Àlex Graupera. Un altre miler van ser jutjats i condemnats sense entrar a la presó. D’aquests, els badalonins Ignasi Niubó, Joan Oliveras i Joan Carles Isal. També hi ha els casos d’Albert de la Cruz i Miguel Garcia, dels quals en desconec el desenllaç. Milers més, entre 20.000 i 50.000, van seguir la mateixa via sabent el risc que corrien, estima Canela.

Per què estàvem preparats? Per què estàvem disposats a assumir la repressió? Perquè segons la nostra escala de valors sortia més a compte anar a la presó que no pas fer el servei militar. Perquè com deia dijous la Dolors Sabater el símbol del fusell trencat era molt potent (el Moviment d’Objecció de Consciència el 1989 el va adoptar de la War Resisters Internacional). Perquè com diu Pau Pérez, al llibre, la repressió et destrossa, però en el cas de la desobediència civil t’enforteix. Perquè com deia l’advocat Francesc Arnau als judicis: aprendre a matar és execrable. Perquè com deia el manifest d’insubmissió: “No permetrem que l’Estat ens segresti la vida ni que els militars ens robin la joventut.” Perquè com deia la mare del poeta Charles Simic, la guerra és una cosa d’homes immadurs. Perquè Pepe Beúnza va fer el primer pas el 1971. Perquè Henry David Thoreau va encunyar el terme desobediència civil i Lev Tolstoi, el d’insubmissió. Perquè Gandhi va vèncer sempre. Perquè Albert Einstein era tan bon científic com humanista i, per això, era antimilitarista. Perquè...

Què en podem aprendre? La desobediència civil és un procés: van caldre 12 anys per produir un canvi legislatiu. S’inicia amb la no col·laboració, un gest de compromís personal dins una estratègia col·lectiva. Però aquí no s'acaba. Calen un seguit d’actes de suport, d’amplificació. Mètode: acció passiva no violenta. Com remarca Gabriela Serra, la cosa no anava de ser valents davant els militars, policia, polítics; anava de decidir què era més útil i correcte en cada acció. Així, vam fer nombroses manifestacions, encadenaments, ocupacions de casernes i centres d’organitzacions que oferien places a la Prestació Social Substitutòria, pintar corbetes de rosa, ocupar el Castell de Montjuic... imaginació al poder. 

     Els judicis. La lluita judicial va ser clau, va obligar l’Estat ha fer lleis diverses. Fins a la despenalització, els insubmisos podien ser perseguits per quatre codis penals diferents. Va posar en contradicció la Constitució Espanyola. El conflicte entre el deure a servir a l'Estat i el dret a la llibertat ideològica, Article 30 i Article 16, respectivament. Va obrir moltes bretxes en l’aparell judicial. El fiscal general de l’estat demanava aplicar les penes de presó i els fiscals territorials el contradeien. El jutges buscaven diverses maneres per absoldre. I vam aprendre, des dels primers consells de guerra, que la diversitat estratègica no resta si hi ha un finalitat comuna. Pot enriquir-la. Així, vam fer judicis espectaculars, altres pur tràmit, insubmissió total –no aparèixer al judici i ser declarat en rebel·lia—, o bé presentar-se i no col·laborar en el judici. 
     Les autoinculpacions. Una campanya on ens podíem declarar inductors a infringir la llei. Molta gent de la cultura va donar suport als insubmisos. “Al meu pis tinc un insubmís”, emmarcat en aquesta campanya. 
     Aliances i complicitats amb altres lluites: el feminisme, el moviment per l’alliberament gai, l’anticapitalisme, la defensa del territori (ecologisme), el moviment veïnal, l’independentisme o la solidaritat i la cooperació internacional. Com recorda Jordi Muñoz (MOC), la insubmissió estableix vasos comunicants en l’acció i el discurs a l’hora de denunciar un poder masclista, homòfob, que trepitja, malmet i contamina el territori, que oprimeix les nacions a Espanya, que participa del comerç d’armament que oprimeixen altres pobles del món. 

Què n’ha quedat? Són molts els fruits, entre els quals el de mantenir la brasa de la cultura de la desobediència, a Catalunya ve de lluny, des de la Revolta de les Quintes del 6 de juliol del 1845. El 2003 aporta una estructura i un estat d’opinió a les grans manifestacions contra la invasió d’Iraq. Avui continua la campanya desmilitaritzem l’educació. I continua la campanya d’objecció fiscal. El 2016 el Parlament aprova la moció per la desmilitarització de Catalunya! 
     Vam començar l’aniversari dels 30 anys el 20 de setembre amb un acte a la Model. Amb l’objectiu de fer memòria de la insubmissió, com una experiència reeixida de desobediència civil. I només fa uns mesos dèiem que era difícil trobar un relat del moviment, per la seva mateixa naturalesa —horitzontal, assembleari i apartidista— i el fet de contradir el discurs de l’esquerra oficial. Joan Canela n’ha fet un.
      Jordi Cuixart, que també va ser insubmís, fa l'epíleg. Així, establim un vincle amb l’1 d’octubre. Els insubmisos somiàvem societats insubmises?

 

dilluns, 19 d’agost de 2019

Els pits de Catalunya (sic)

Arribant al port de Barcelona per mar, el 14 d'agost. AGC


Al sortir de Barcelona, la muntanya de Montjuïc sembla una proa immensa que talla les onades cap a llevant, com ha dit un gran poeta; mes, com ses companyes, Sant Pere Màrtir, Tibidabo, i Montalegre, se va apetitant a cada rodada d’hèlice, deixant veure les veres muntanyes. Montjuïc sembla tot seguit abaixar-se, abaixar-se i pendre forma d’una barca de pescadors anclada per una nit en eixa costa, niu d’àligues de nostra marina, una llanxa penjada en los vaixells del gran port d’eixes serres; i les que a Barcelona rodegen semblen petits rebolls al costat del roure, petites arrels de nostres cordilleres que van a perdre’s en la mar.

            Montseny se deixa veure cada punt mes i més coronat, com lo vell patriarca, de sa cabellera d’argent, que li baixa espatlles avall; i son company Montserrat aixeca amb sos cent braços de tità lo trono de nostra reina i patrona perquè beneesca eixes terres i eixes mars, eixes muntanyes i eixes valls d’on lo català trau la força i los esplets, eixes boscos on es tallen los arbres mestres de nostres naus i les jàsseres de nostres fàbriques; i eixos pobles que blanquegen a la darrera llum del sol, com vols de tudons que van a jóc.



5 de març de 1883, Jacint Verdaguer a Viatges, Edicions 62, primera edició de 1986.



La foto no fa justícia, però de debò que arribant al port, fa cinc dies, vaig veure Montserrat a banda esquerra i el Montseny a la dreta. A l'"Oda a Barcelona" (o "A Barcelona), Verdaguer diu que són els pits de Catalunya. I jo, com cada estiu, passo uns dies en un dels mugronets!

"Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,/ esclaus de ta grandesa, Besós i Llobregat,i ser de tos reductes troneres avançades/los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat."

 

Monserrat des del Montseny. AGC

21 d'agost del 2019. AGC

dijous, 15 d’agost de 2019

Si el món fos sempre així, com el veig ara

Binimel·là, Menorca, 5 d'agost a les 9 i 17 minuts del vespre. AGC

Posta d'estiu
amb infants i mar. Què en 
diran de grans?

AGC


"Si el món fos sempre
així, com el veig ara: 
a la maresma, 
les barquetes de pesca
arrossegant les xarxes" 

     
De Minamoto No Sanetomo (1192-1219). Una de les cent tankes del Cent de cent, Hyakunin isshu, traduïdes per Jordi Mas López (Ediciona Vitel·la, Bellcaire d'Empordà, novembre del 2011). La tanka és d'origen mediaval. Totes aquestes són vitals i amb sentiment, res a veure amb el zen. Quina tradició més brutal la japonesa: el govern imperial disposava l'Oficina de Poesia dins de la seva estructura!

diumenge, 28 de juliol de 2019

El mite animalista

Lierre Keith/ Captain Swin

Article publicat a Mèdia.cat el 25 de juliol del 2019

Lierre Keith és una escriptora feminista i ecologista nord-americana, editora i fundadora de campanyes de protesta contra la violència contra les dones i contra el militarisme. Corrien els vuitanta, als 16 anys, en una edat influenciable per l’entorn, segons diu ella mateixa, quan va fer-se vegana. Va adoptar una dieta vegetariana extrema obeint a raons nobles: justícia, compassió i sostenibilitat. “Per a mi, tot aquell que menjava carn negava la realitat, jo era la única que m’enfrontava als fets”. Els vegetarians per raons polítiques li oferien raons molt convincents per lluitar contra les relacions de poder des de l’arrel.
         Keith, activista i amb voluntat d’anàlisi, al llarg dels anys, va anar acumulant informació que obria dubtes al seu posicionament. Amb tot, la deixava de banda, perquè en aquell moment qüestionava el seu estil de vida. També va acumular un seguit de xacres: en aquella edat tendre va perdre la regla, diu que patia una sequedat a la pell insuportable, li queia el cabell, va desenvolupar una malaltia degenerativa de les articulacions i, entre altres, tenia depressions. Tot i així, se sorprenia quan, de visita a comunitats de vegetarians que vivien al camp, veia persones que, a primer cop d’ull, semblava que patien càncer pel seu aspecte demacrat.
Finalment, el patiment físic va fer que abordés la revisió dels seus plantejaments. Vegana durant vint anys, va posar en crisi les raons morals, polítiques i nutricionals del vegetarianisme. Va concloure que no acceptar la depredació és una moral de nul·la harmonia amb la natura; com a projecte pel medi ambient és insostenible, fa necessària l’agricultura més industrialitzada i la petjada de carboni; i que una dieta vegana no aporta els nutrients necessaris per mantenir el cos a llarg termini.  
         Avui no està d’acord amb els vegetarians que ataquen la ramaderia per si mateixa i barregen tot tipus de ramaderia amb la ramaderia industrial. “Aquests vegetarians no busquen la veritat sobre la sostenibilitat ni la justícia”, diu. Keith continua essent una ecologista radical però amb un projecte que li dona coherència: el policultiu amb ramaderia des del moviment sostenible local. Ha explicat l’experiència i ha exposat els arguments a partir d’un estudi pluridisciplinar ben referenciat a El mito vegetariano. Alimentos, justicia i sostenibilidad (Captain Swing, 2018).
         Escrit al 2009, fins fa un any no es va publicar en castellà. Però, als mitjans d’aquí, va passar sense pena ni glòria. Els darrers anys, els nostres diaris, per omplir de novetat les seccions de tendències, ens han cosit a articles de cultura vegana, i els magazins de ràdio i programes de televisió no han deixat de fer-se’n ressò. El llibre de Keith ens va agafar en un moment de popularitat d’allò que a la cultura anglosaxona ja porta algun tomb més.  
I avui tenim accions animalistes a Catalunya, d’activistes que diuen que les verres i les vaques són noies, i que s’han de deixar anar. Activistes que no entenen de benestar animal entren a les granges, esglaien els animals, els toquen i posen en risc la seva salut, donen aigua a vedells que han de mamar només. Es pensen que els drets dels animals han d’acabar amb el cicle de vida productiu del bestiar. Formen part d’una internacional de papanates, amb la qual, sense saber-ho, molts periodistes han combregat. 

AGC