Culdellàntia

 

culdellàntia

m. [AF] Ornament tipogràfic col·locat a la fi d’un capítol. DIEC

Rondalles de Hans Andersen, il·lustració, Arthur Rackham, EDITORIAL JOVENTUT, primera edició abril del 1969. Traduïdes per Josep Carner.

Del primer llibre que em van regalar a la vida. Va ser la veïna del costat. A casa no n'hi havia, de llibres. S'ha convertit en un tresor.

Kiruna a Cavall Fort

El número de Sant Joan, de la segona quinzena de juny, Cavall Fort publica Kiruna (el podeu llegir al blog, enllaçat al títol).

És de fet un conte que passa al maig. Amb neu. A la ciutat més al nord de Suècia. 

El podeu escoltar dramatitzat. 

Luciano Lozano

Kivu a Cavall Fort

Podeu llegir Kivu, publicat a Cavall Fort, la primera quinzena de març. És el desè conte que hi publico.

I també el podeu escoltar en Audiotext (versió dramatitzada amb diverses veus i amb ambientació. Que ben fet!) 

Ha comptat amb unes excel·lents il·lustracions de Mercè López

La vida no té cap sentit. Visca la vida!

 "La vida no tenia cap significat i, vivint, l'home no servia cap propòsit determinat. No tenia cap mena d'importància si naixia o no naixia, si vivia o deixava de viure. La vida no tenia cap sentit, i la mort, cap consqüència. Phillip exultava, tal com havia exultat en la seva adolescència, quan s'havia tret de les espatlles el pes de la fe en Déu; li semblava que es treia de sobre l'última càrrega de responsabilitat i, per primer cop a la vida, experimentà una autèntica sensació de llibertat. La seva insignificancia es convertia en poder, i de sobte se sentí reconciliat amb el cruel destí que havia semblat encalçar-lo, car, si la vida no tenia cap significat, el món era mancat de crueltat. El que feia o deixava de fer, no tenia cap importància. No importava el fracàs, i l'èxit no valia res. Ell era una de les més insignificants criatures d'aquella massa humana que pul·lulava durant un breu espai de temps sobre la superfície de la terra i era totpoderós perquè havia assolit d'arrencar del caos el secret del no-res. Els pensaments s'encavalcaven a tropells en l'anhelosa imaginació de Phillip, i ell respirava profundament amb alegre satisfacció. S'hauria posat a cantar i a saltar. Feia molts mesos que no era tan feliç...

... i aleshores comprengué plenament per què Cronshaw li havia regalat el tapís persa. Talment com el teixidor elabora el dibuix de la seva obra sense cap finalitat determinada, llevat del seu plaer estètic, així l'home podia viure la seva vida, o bé si hom el veia obligat a creure que els seus actes estaven sotmesos a una voluntat aliena, així podia observar la seva vida com un subtil dibuix. Hi havia tan tan poca obligació com utilitat a fer això o allò altre. Era merament quelcom que feia per al seu propi plaer. Amb els diversos esdeveniments de la vida, els actes realitzats, els seus sentiments, les seves idees, podrien compondre un dibuis ordenat, elaborat, complicat o bell, i per bé que el seu poder d'elecció no fos més que una il·lusió, malgrat que no fos més que una al·lucinació en què les aparences estaven teixides amb raigs de lluna, no importava: semblava i, per tant, era. En la vasta trama de la vida (riu que brolla de cap deu i que no flueix eternament de cap mar), sense més base per a les seves fantasies que el fet que res no tenia significat ni importància, l'home podia obtenir una satisfacció en la selecció dels diversos fils que constituïen un dibuix".

De la servitud humana, W. Somerset Maugham, Traducció de Jordi Arbonès, Ed. Proa, 1985

Novel·la de formació, on les vivències del protagonista des que neix fins a la trentena, al tombant del XIX, culminen amb aquesta reflexió. Per cert, que l'entrada catalana a  W. Somerset Maugham, no cita aquesta traducció catalana, obra llarga i més que rellevant de la seva carrera, per ser la més propera a una narració autobiogràfica.

Nadala dos mil vint-i-dos

Combregues amb rodes de molí

Creus en les històries dels altres:

si tres vells munten tres camells des d’Àsia,

si Maria és mare sense concebre,

si l’àngel anuncia bondat de Déu.

Creus en la força del vent i els molins,

l’aigua bombada riu amunt fins la presa,

el gas sota el mar per un tub des d’Àfrica,

la central nuclear que irradia el país.

Creus en l’home ric i el cotxe més ràpid,

el noi del carretó i la ferralla,

la dona que assassina i menteix,

i la guerra engegada a Europa.

Creus i camines sota alts molins.

Puges la carena àrida i, entre ells,

l’ermita de pedra, mil·lenària;

aquí combregues i tens els dubtes.

Paisatge amb molí, Violeta Garcia Torras

Ermita, Llúcia Garcia Torras

Combregues amb rodes de molí, AGC

Qui és el notari literari de les Terres de Ponent?

A La Terra de novembre publiquem l'entrevista dedicada a l'Ignasi Aldomà i el que ell diu és el llibre de tota una vida: L'ignot oest. Una geografia viscuda (Pagès Editors, 2021). Una geografia viscuda i llegida, perquè sobre la pell d'aquest Ponent oblidat no només hi han terres de conreu, terres campes, molins de vent...., també els qui n'han  dit coses i l'han carregat de sentit. Les pàgines de L'ignot oest estan ben adobades de cites: Màrius Torres, Guillem Viladot, Manuel de Pedrolo, Dolos Miquel, Pere Rovira, Txema Martínez... i el gran Josep Vallverdú, és clar. 

    Aquí un fragment que no ha cabut a l'entrevista: 

PREGUNTA: "A la gran plana li ha faltat el Jesús Montcada, el Josep Pla o el Pep Coll que enlairessin els prosaics aconseguiments rurals.” Amb el llibre anterior vas provar de situar en  Josep  Vallverdú com el notari literari de Ponent?

IGNASI: En Vallverdú que més ha treballat aquestes terres i les té molt apamades. Però ha fet una literatura juvenil, potser més específica. El gran literat de projecció universal no hi ha sigut. Això no vol dir que tinguem narrador o poetes extraordinaris, però tenen un públic limitat.

I aquí sota un fragment audiovisual on Aldomà parla dels premis nacionals Felip Domènech, del film Alcarràs, sobre la implantació de les renovables i sobre el fet que l'entrada de grans corporacions a la producció pot ser la fi de la pagesia i del paisatge. 

 

Quan els pijos es tornaven hippies

"Anava a la gran mola de l’insti. Graduava set-cents xavals i l’últim curs era la classe més petita, això us dona una idea de la seva enormitat. Aquest districte inclou la part més cutre de la ciutat —la nostra— i la part més pija. Això pot portar problemes. Els portava, quan els Socs apallissaven els Greasers, però aquells dies amb tot allò de pau, amor i bon rotllo, les baralles havien afluixat. A més, ara era difícil explicar-li a un Soc què era un Greaser. Ara els Greasers portaven serrell enlloc de portar els cabells pentinats enrere —així el portàvem en Marc i jo— i els Socs miraven d’anar vestits com pobres. Portaven texans vells i les samarretes senzilles per fora, com els Greasers sempre havien fet perquè no tenien res més. Us explicaré què vaig pensar: amb aquestes armilles de pell amb serrells i Levi’s de botigues de marca, aquests xavals han gastat més pasta a semblar pobres de la que gastaven per aparentar rics. És de boixos.

Hi ha una altra cosa de boixos de la qual em vaig adonar per primer cop el dilluns. Soc un tio llest, per això em van posar a classes amb altres xavals espavilats. Molts d’aquests paios eren dels que en dèiem Socs. Ells sempre es feien els col·legues amb mi, i havia anat a més d’un grapat de festes a les seves cases i havia sortit amb algunes de les ties que hi vivien. Aleshores pensava, bé, els hi agrado. Soc el gran amic xaval-espavilat Bryon, per això els hi agrado. Ara ho veia clar. No els agradava. La veritat és que, probablement, els hi feia por. Però era un “blanc pobre”, i ells eren “progres”, per això em convidaven a les festes on tothom volia veure algú del rotllo, això els encomanava a ells el bon rotllo. Sempre m’havia preguntat per què en aquestes festes la gent que se m’acostava intentava parlar amb mi de polítics i xusma d’aquesta de la qual no n’havia sentit parlar mai. Jo no estava al dia d’aquestes coses. Quan llegia, m’agradaven coses com Hemingway —els diaris m’avorrien. Si giro a l’esquerra, és tot el que sé de l’esquerra, a la dreta, el mateix. Tinc una idea vaga que l’esquerra és de hippies i la dreta és de pagerols, però en realitat no en sé molt més.

Ara ho sabia. Aquell dilluns podia veure a través de la gent i sabia què estava passant. Si jo hagués estat un negre hauria estat doblement popular, però la integració a la nostra escola encara no xutava, i no hi teníem gaires negres. Els tios enrotllats probablement m’haurien ofert les mans de les seves germanes per casar-m’hi, si hagués estat negre. Vaig conèixer alguns negres, uns lluitadors genials dels afores de Brumley. Hauria de recordar-me de portar-me’n un parell amb mi a la pròxima festa. Llavors ells podrien parlar de la Revolució Negra i dels Panteres Negres, de la qual els tios enrotllats coneixen tant poc com jo sé què és la dreta i l’esquerra política."

That was then, this is now, S. E. Hinton, 1971, Penguin Random House 2021 (trad. AGC amb acompanyament de Jack Recasens) 

Si heu llegit Els marginats o heu vist la pel·li de Francis Ford Coppola Rebeldes (The outsiders, en tots dos casos), us sonarà la història d'aquests joves de Tulsa (Oklahoma) que estan separats per bandes que es barallen: rics (Socs) contra pobres (Greaser). En aquest llibre, que existeix traduït al català com a Això és una altra cosa (Alfaguara), els temps han canviat, ens trobem a final dels seixanta i la conjuntura social ha creat noves modes, les baralles entre bandes ja no estan ben vistes, i les diferències socials es volen dissimilar enlloc de fer-ne ostentació entre els joves. Hi ha una pel·li, versió doblada en català com a Ara és difrent, amb guió d'Emilio Estévez i la mateixa Hinton, però situada als vuitanta. 

Bé, tot plegat era per dir que Hinton, amb aquestes dues novel·les i Rumble Fish (El noi de la moto, Estrella Polar), m'han servit d'inspiració per abocar-me a escriure una novel·la juvenil. D'aquí el silenci al blog durant tants mesos. He hagut d'exprémer cada moment de dolça llibertat creativa per un sol fi. A veure si se'n sent parlar. 

Més novel·les juvenils recomanades

Segueixo apuntant títols de novel·la juvenil posats aprova en lectures en veu alta a les meves filles. Idees que poden servir per als regals de Reis. Aquí els teniu valorats d’un a cinc estrelles. (L'ordre correspon al qual els vam llegir, no té importància.)

Quan un toca el dos, Anna-Greta Winberg (trad. Josep M. Custòdio)***
El Noi de la Moto, S. E. Hinton (trad.Pep Julià) ****
Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada, Sherman Alexie (trad. Yannick Garcia) *****
Els marginats, S. E. Hinton (trad. Pep Julià)*****
El senyor de les mosques, William Golding (trad. Manuel de Pedrolo)*
Tom Sawyer, detectiu, Marc Twain (trad. C.A. Jordana)***
Tot per l’aire, Jason Reynolds (trad. Carla Benet Duran)**
Vint mil llegües de viatge submarí, Jules Verne (trad. Jaume Creus) ***
Noel et busca, Àngel Burgas *****

Els avantatges de ser un marginat, Stephen Chbosky, (trad. Marta Pera) ****

Mereixen un comentari tres llibres recuperats de la nostra època boomer. Per un cantó, El senyor de les mosques. Guarda interès literari, però no ha aguantat el pas del temps, es fa llarga. Al darrere hi ha una tesi antropològica. Per això ens el feien llegir al BUP.
    En canvi, Els marginats i El noi de la moto de l’autora Susan E. Hinton són una revelació encara. Com em van passar per alt a la meva adolescència! Més endavant sí que vaig veure la pel·li de Rebeldes, a la tele, i La ley de la calle, als cinemes Verdi, títols de cartell dels dos films de Francis Ford Coppola fets simultàniament de les dues novel·les respectives.
    Els marginats (The outsiders) exposa una lluita de classes en tota regla entre joves urbans als seixanta. “...la majoria de les persones grans no saben res de les batalles que tenen lloc entre nosaltres”. Els “socs”, abreviatura de “socials”, la jet set, els nens rics del West-side, com diu el protagonista, i els “greaser”, el grup al qual pertany el protagonista, els nois de l’East Side: “nosaltres som més pobres que els socs i que la gent de classe mitjana”. La majoria dels quals, a més, es crien als carrers, molts d’ells sense pares.
    La història atrapa, commou i fa prendre consciència social a parts iguals. I El noi de la moto (Rumble Fish), és un pas més de Hinton. Una història semblant però més depurada i estilitzada. És llegeix d’una tirada, no es pot deixar.
    Els personatges calen. Aquests nois dels anys seixanta confrontats amb les seves circumstàncies socials han impressionat les adolescents de casa. I després veure les pel·lis tots junts va ser rodó.

Llúcia Garcia

Aquests 10 títols s'ajuntarien als primers 40 que vam llegir: Quaranta lectures juvenils en veu alta   

Gatsby

Llúcia Garcia Torras

 "Durant un temps el somieig li va servir per deixar córrer la imaginació, alhora que li insinuava agradablement que la realitat era irreal i li prometia que els fonaments del món s'erigien fermament sobre l'ala d'una fada".

El gran Gatsby, F. Scott Fitzerald (trad. Ferran Ràfols), La Breu Edicions, setembre 2021

Aquest temps nostre permet llegir el llibre i, acte seguit, veure les pel·lis a través de les plataformes. La del Robert Redford, del 1974, i la del Leonardo DiCaprio, 2013. La primera amb un realisme que permet entendre l'època, classista i racista, i el fons del personatge: a un escalafó social més baix que lluita per apuntar-se a la festa dels de dalt, i és la lluita que l'ha fet ser millor que allò a què aspira: la doble moral de la vida lleugera i decadent. La segona és hiperrealista, d'aquestes que no dissimulen els efectes especials dels muntatges d'ordinador, i emfasitza una vida que només és façana, una cosa molt d'actualitat. 

Llúcia Garcia Torras

Díptic de Nadal

PRÍNCEP DE LA SABANA

Pell fosca, ulls brillants, empeny el carretó, 

porta ferralla a dins, per vorera i asfalt.

La ciutat inhòspita no el mira a la cara.

Invisible, com ell, l'estel lluu sobre els ferros, 

la sal de la pastera, record que els ha brunyit.

Si el ferroveller li accepta les calderes, 

vells retops, barres, bombes, enviarà els diners

a l'altra riba, on viu el nen sota el portal.

Príncep de la sabana, empeny el carretó.

Els cotxes són feres, la gent només són nyus.

AGC

Llúcia Garcia Torras

SCROOGE AL RAVAL

Quan va ser el petit, tenia regals i amor.

El pare presentava les joguines d'estranquis.

L'home madur triarà els regals amb amor.

D'amagat, mentre dormin, els farà llaç blau mau.

Qui podia haver estat, escriu l'assaig d'amor.

Ell sol, furtiu, s'embranca amb grèvol de paraules.

Tots tres apleguen mans, al son i a la vetlla,

alcen l'estel com poden la nit de l'any més llarga.

 AGC

Violeta Garcia Torras