L'ESTRANY entre estranys —una experiència docent—

 Llegim l’obra de Camus en la traducció de Joan Fuster en un 4rt d’ESO pla curricular grupal adaptat, d’alumnes que no seguiran els estudis de batxillerat. Penso en Daniel Pennac, a Com una novel·la explica que va llegir El perfum, de Patrick Süskind, a una classe amb alumnes amb dificultats. La pregunta que em faig és: ¿L’estrany interpel·la nois i noies de 15 i 16 anys d’una ciutat de comarques amb força diversitat?

Es tracta de llegir la novel·la en veu alta a classe d’expressió oral i treballar-la amb activitats de comentari de text. Per començar, els parlo de l’autor. L’origen matern menorquí de Camus, els dirà alguna cosa? Que l’escriptor premi Nobel tingués el futbol com a esport picarà l’ullet a un 4art d’ESO on bona part de nois i noies juguen en equips federats? La moral existencialista els fornirà d’un recurs de reflexió de cara al seu futur? ¿Que la vida no té sentit i un té la responsabilitat de donar-la-hi, pot arribar a aquests adolescents, molts dels quals amb l’autoestima baixa d’un fracàs escolar patent en l’últim curs de l’ensenyança obligatòria?

L’obra de Camus se’m presenta com una reflexió sobre els valors ben actual. En algun equip docent, he sentit a dir l’expressió: “es nota que és un noi o noia amb valors”. Justament un aspecte que no és objecte d’avaluació, però se’ns dubte és com una infraestructura amb la qual alguns compten i d’altres no. Un aspecte de la vida, com tots, en construcció, al cap i a la fi. Vist així: L’estrany pot extreure una reflexió als meus alumnes? Penso que sí. Certament, el seu comportament  durant el primer trimestre em va fer veure que és una classe testosterònica —14 nois i només quatre noies—, sense cohesió interna, on els nois que no volen fer res roben tot l’espai possible al conjunt. 

Què els pot dir el comportament nihilista de Meursault? El nivell de vida humil del protagonista palesa unes subjeccions clares. Per exemple, el personatge té sentiment de culpa per deixar l’oficina els dies que ha d’anar a enterrar la mare. Ell es creu molt independent i lliure, però ¿ho és realment, de lliure? La reflexió sobre el fet que el món laboral et pot xuclar la vida fins a trepitjar els valors em semblava pertinent. Jo mateix ho he experimentat en el món de l’empresa privada: els assumptes urgents d’aquesta em van impedir assistir al funeral d’una cosina, primer, i d’un tiet, després. Aquests alumnes, abocats a estudis més pràctics i instrumentals, o ja directament al món del treball, ¿no se’ls presentaran aviat subjeccions d’aquesta mena? Com les confrontaran? En classes anteriors, els he parlat de l’associacionisme juvenil i els he preguntat si coneixen entitats i sindicats i si tindrien interès de formar-ne part. “Ni les conec ni m’interessen”, és la resposta majoritària. 

¿El compromís i la llibertat són quelcom contradictori? El protagonista de Camus se sent lliure de tot, precisament per no establir vincles: amb la família, l’empresa, la parella, Déu... Què els diu això als meus alumnes? S’adonaran de la trampa? Justament, el nostre protagonista, que no vol lligams, acaba essent presa d’un veí trapasser, Raymond, pel qual es deixa arrossegar sense adonar-se’n. ¿I no acaba essent ell mateix un assassí, víctima de les circumstàncies ambientals (fins i tot estrictament: la calor sufocant) per manca de principis?

Meursault és un jove que evita fer-se amb la gent gran, no els tracta. Al comentari de text, proposo als alumnes: “Meursault passa la vetlla amb amics de l’asil de la mare, però no hi parla. Parles amb gent gran? Habitualment o ocasionalment? Explica per què sí o per què no”. En general, els meus alumnes tenen lligams familiars i vincles amb gent gran. Els exercicis d’expressió han de conduir a l’autoreflexió al llarg de la lectura. De retruc, emergeixen contextos familiars que expliquen coses: l’alumne que mou més soroll i pretén boicotejar la classe té un pare absent: “Va marxar a l’estranger i ja no ha tornat”, dit en paraules seves.  

L’estrany va quallar entre els meus alumnes com ho va fer El perfum entre els de Pennac? En principi, més aviat no, a jutjar pels resultats de l’avaluació: la meitat van suspendre el trimestre. Les respostes de comentari de text se les passaven uns als altres sense massa interès per com els interpel·lava a cadascun —jo els deixava fer, perquè aquest flux d’informació, almenys els feia compartir, davant una empresa comuna, certa companyonia. 

Va ser difícil establir un diàleg oral fluid entre alumnes i entre alumnes i professor. Per això, els vaig fer exposar les reflexions finals individualment. Aquí vaig obtenir alguns bons resultats, sobretot dels alumnes tapats pels de la tabola, però la majoria va acudir a la Intel·ligència Artificial (IA) per respondre l’examen oral i ni tan sols s’havien après bé les respostes d’aquesta. En general, no es van implicar gaire i els murris es van emportar la meitat de la classe cap a la indiferència, quan no, com Raymond amb Meursault, cap al perdre’s en les pulsions. D’aquí, el títol del present article “L’estrany entre estranys”. 

Ara bé, no seria just dir que la història de Camus no va fer feina. En vam llegir la primera part i en vam tenir la visió completa a través de la pel·lícula del 1967 de Luchino Visconti, protagonitzada per Marcello Mastroianni —ho vam fer l’any que s’estrenava una nova versió als cinemes, la de François Ozon, al meu parer una proposta estètica molt bona, però que en la clau de volta de l’obra camusiana, els motius del crim, afegeix confusió més que complexitat. El film de l’italià posa de manifest el context colonial, classista, racista i masclista on apareix l’individu que es vol existencialment pioner. Aquí, l’alumne d’ascendència marroquina, que no seguia la lectura i només badava boca per afegir-se als que volien demostrar que no farien res a classe, va despertar. A l’examen oral final individualitzat, s’ amagava rere les respostes de la IA. Vaig picar pedra: “Això que em dius no diu res de la teva visió de L’estrany”. “És que no tinc res a dir d’una obra racista”. Per fi en va sortir alguna cosa!

AGC

L'ODISSEA d'Armonía Rodríguez

 

Primer dia de professor substitut. Expressió oral, una classe maria en un grup amb dificultats d’atenció. No tinc experiència docent ni estudis escènics (més aviat la llufa de la por escènica), no tinc res preparat... Com franquejo la porta al món de la docència? A quins déus m’encomano? A cap, a Homer. N’heu sentit a parlar? No... I de l’Odissea i Ulisses? ... I d’Ítaca?, aquesta illa existeix, sabeu a quin país està? No... per tota resposta de 18 adolescents. És la primera narració que s’ha fet a la història, la mare de totes les narracions, de totes les novel·les! I de les sèries i els films que mireu avui dia! Us en faig cinc cèntims... Ara us explico el retorn d’Ulisses... Camino amunt i avall davant de la pissarra, gesticulo amb l’arc a la mà, l’intento tensar i no puc perquè soc els pretendents aprofitats de Penèlope...l’agafo com a captaire i l’aconsegueixo tensar marcant el puny i la força del braç... disparo i passo la fletxa pels dotze cèrcols fins a la diana. Em descobreixo i soc Ulisses. I he guanyat el silenci de l’aula i un salconduit per a tot el curs: la narració. 

La meva entrada a l’obra primigènia de la narració va ser gràcies a la Universitat de Teatre Lliure de Badalona el 2 de febrer del 1984, que la representava al teatre de Sant Josep. El bo del cas, i per això en sé la data, és que els serveis de cultura de l’Ajuntament van editar-ne un llibret de 27 pàgines amb l’adaptació per a les escoles i el lliuraven a tota l’audiència! Encara més: el text és d’Armonía Rodíguez i els dibuixos de Juan Antonio Sánchez, que era el nostre professor de plàstica a l’Artur Martorell i, a més, actuava a l’obra. 

Guardo el llibret com un tresor, i gràcies a aquest i al record —vague— de l’escenificació, he tingut clars els episodis punyents i la marca literària, a ferro roent, dels fets que s’hi narren. Per això, sé veure, des dels 15 anys que ho sabria, que l’Odissea de Christopher Nolan m’escatima la Nausica —noia que descobreix nu el nostre protagonista a la platja. Molt després vaig llegir la primera adaptació en prosa, de Joan Alberich i Mariné, a l’editorial l’Esparver, i per això també sé que el pas d’Ulisses per la terra dels faecis, Nausica és la filla del rei de Faècia, desencadena tot el flashback.  

He rebut, d’herència política familiar, la traducció poètica de Carles Riba, L’Odissea (Editorial Alpha, Barcelona, 1953!), i ves que no m’hi atreveixi aquest estiu, però la decisió competeix amb la reconstrucció que en fa Agustí Bartra a Odisseu, des d'un exili viscut en pròpia carn. I més tard més d’hora, segueixi el fil amb les estrenes d’enguany: Odissea (Bernat Metge, traducció de Pau Sabaté), i Odissea de Samuel Butller (Blackie Books, traducció de Xavier Pàmies.) —la de Stephen Fry la descarto perquè em sembla un embolic de tant digerit i contextualitzat per diferents bandes.

Del cinema, en guardo el record d'"Ulisses", l’encarnació de Kirk Douglas (Mario Camerini, 1954), posada per l’únic canal de televisió dels setanta. I l’any passat no vaig faltar a la cita de "El retorn" (Uberto Pasolini), centrada en l’episodi final i que em va semblar extraordinària perquè ofereix complexitat sense trair la història. També vaig xalar l’altre dia amb l’"Odissea" de Nolan, tot i que ho encaixes com una versió adaptadíssima i americanitzadíssima.

Tot això té sentit per parlar de la importància de tenir una referència en edat tendre de l’Odissea. El viatge d’Ulisses és una aventura juvenil que ens serà la pedra de toc de les pròximes experiències literàries —incloc el cinema, que és sinó narració.

Com un retorn juvenil al text, fa tres anys, em vaig emocionar amb les vint-i-una il·lustracions de Genie Espinosa en format gegant a l’exposició “El viatge d’Ulisses” que en va fer el Palau Robert de l’obra adaptada de Meritxell Blai, publicada per la Galera.

 

És això, la imaginació s’encén com un foc a l’edat de descoberta. Quina sort vam tenir a Badalona, gràcies a l’Armonía i al Juan Antonio Sánchez! I a l’Ajuntament. Clar que sí, la literatura, un servei públic. 

Il·lustracions de Juan Antonio Sánchez

Decàleg del professor novell

     Educar és donar la paraula, Jaume Cela i Joan Domènech (Octaedro, juliol de 2025) m’ha insuflat moral alhora d’iniciar aquesta nova etapa. És tan sucós, que m’ha amarat d’una actitud oberta. I tot i que de la teoria a la pràctica hi va un bon tros, almenys ja tenia això: actitud. La pràctica ha vingut amb totes les dificultats, però anava advertit, i la teoria m’ha protegit força.

Amb aquest llibre i amb La lectura i la vida, d’Emili Teixidor (Columna, desembre del 2007), m’he fet aquest decàleg: 

Decàleg del professor novell de llengua i literatura

—Has d’estimar (ho fer-ho veure) els alumnes; volen ser coneguts i reconeguts.

—L’objectiu és inocular ganes d’aprendre, individualment, però també en companyia, cooperant, treballant en equip. “Els problemes individuals necessiten una resposta col·lectiva”. 

—La metodologia ha de ser flexible i ha de dependre del moment, context, mestre i grup. 

—Cal buscar la finalitat en allò que ha de ser comú a tots i, a la vegada, cadascú ha de trobar el seu destí. 

—No obsessionar-se amb l’alumne disruptiu. 

—No podem estar a l’aula sense mirar: atenció a la mirada dels altres i adreçar una mirada també als que passen desapercebuts: els donarà confiança, seguretat, els animarà a intervenir o a participar. 

—“Per molt singular o petita que sigui una experiència, sempre és important fer-la realitat amb els recursos de què es disposi, perquè la vida i l’educació flueixen i no tornen enrere. De vegades, només cal el vincle, la relació i el testimoni d’un dia per transformar tota una vida.” 

—Professor com a comunicador elegant, sense afectació, i mantenir la cortesia, parlar amb respecte i sense crits.

—Contagiar el desig de llegir, no pas com un vas —el cervell— buit, sinó com encendre un esbarzer amb el foc que ens remou. 

—Per últim, el professor de llengua i literatura té un avantatge: és a través de les paraules que podem conèixer millor els nostres sentiments i les històries són un mirall de les nostres emocions. Aquesta és la missió oculta dels llibres que no ha de passar per alt l’assignatura. 

Nadala dos mil vint-i-cinc

“tot d’una et sentiràs penjada al coll

 una garrofa de ferro...”

 

Agustí Bartra

 

 

 

Retorn dels Reis d’Orient

 

Tornen gastats de Betlem, 

terra incauta, d’oliveres

que es volen iguals als astres: 

record i llum vius del passat.

 

Clamen repòs de romeria.

Tornen cansats del gos negre

que explica les maldats d’homes

armats, els cecs criminals. 

 

Han ofert dons, mars, camins ... 

per arramassar tot l’odi

i endur-se’l com garrofa 

de ferro penjada al coll.

 

Tornen amb cors solitaris

i un feix d’anys a l’esquena. 

Quantes guerres més podrà

suportar l’estret planeta?

 

L’odissea s’ha fet vella.

Els magnats han segellat 

els viaranys de bous i mules

amb quitrà i la terra s’ofega. 

 

Però els savis reneixen.

Tot d’una recordaran

les mans buides i alegres; 

els fills que no covaran

guerres; el triomf del present. 

 

La vista, a set llegües,

de mustela, els revindrà:

que el temps dels assassins 

és tan sols una osca a l’arbre

de la humanitat bona.

AGC

Llúcia Garcia Torras

L'adeu de les granotes, premiat

Ahir, durant la Festa de les lletres de Terrassa, es va fer públic que el meu recull de quatre relats ha guanyat el VI Premi Anna Murià de contes. Aquí l'agraïment (en vídeo a partir del minut 50), on explico el què: 

Moltes gràcies al jurat, un ramell de bons escriptors que ha apostat per L’adeu de les granotes; i als Amics de les Arts de Terrassa per organitzar aquest premi que homenatja Anna Murià.

Sovint també s’agraeix a la família i en aquest cas està doblement justificat. Als pares, per haver-me brindat l’escenari del conte principal, per un cantó. I per l'altre, a la Laia, pel seu amor i suport; i a la Llúcia i la Violeta, les nostres filles: són elles els “lladres que entren a casa quan dorms” del tercer relat. 

L’adeu de les granotes són quatre relats independents però units per una mirada sensible dels personatges afectats pels impactes dels canvis econòmics i mediambientals del tombant del segle XX a principi del XXI.

Al conte que dona nom al recull, hi trobem la perspectiva d’un home que fa balanç de l’accés social de la seva família de classe obrera a la segona residència, on des que és nen descobreix els seus desavantatges i que les desigualtats són presents fins en allò més íntim. 

“Els dofins no fan cas” fa un retrat de la societat actual adelerada pels diners i el figurar durant el viatge d’un sol dia d’una jove solitària a les illes protegides davant la ciutat. 

“Lladres que entren a casa quan dorms”  aborda la crisi personal d’un home a la trentena que ha d’assumir la paternitat després de la crisi econòmica del 2008-2010.

“Homes que caminen” acompanya tres jubilats en l’excursió diària un dia singular (que per cert, s'escau demà 20 de novembre). La conversa i les seves accions posen de manifest les xacres de la societat actual i el canvi de valors associats al pas de l’economia productiva a la furibunda economia dels serveis i les noves tecnologies. 

Vull pensar que aquests jubilats, que no han viscut la guerra però n’han conegut el ressò, homenatgen l’Anna Murià, perquè la República i els seus valors encara els és un referent. A Reflexions des de la vellesa, Anna Murià agraeix a Pere Calders —i valdria per ella mateixa— l’haver defensat des de la literatura els que com ells van lluitar pel que creien que era la causa justa sense incertes glòries. Avui jo els agraeixo més que mai les seves narracions. Espero que les meves siguin dignes d’aquest premi. 

AGC

Tres llibres aquest estiu perquè no et facin la política

Davant l’onada reaccionària aquí i al món, tres llibres per saber què ens està passant i reforçar el llenguatge des de l’esquerra. Joseph Stigliz, Xavier Godàs i Albert Botran.

Camino de la libertad. La economia y la buena sociedad, Joseph E. Stiglitz (Taurus, gener del 2025)

Segons el Nobel d’economia més influent, el neoliberalisme imperant dels darrers 50 anys ha conduït a l’oligarquia i al neofeixisme. Empíricament s’ha demostrat que tota la llibertat per a les grans corporacions no ha comportat creixement i benefici col·lectiu, sinó desacceleració i monopolis i oligarquies sense correctiu. La doctrina neoliberal ha conduït a bretxes econòmiques i socials més profundes, un camp fèrtil per a demangogs com Trump. Davant d’això, Stiglitz defensa formes d’acció col·lectiva des de múltiples organitzacions i institucions que reflecteixin les múltiples necessitats socials. 

Fer política en l’imperi del jo. Per què la societat individualista posa en risc la democràcia, Xavier Godàs (Eumo editoria, febrer 2024)

Una anàlisi per entendre els dilemes als quals s’enfronten avui els agents polítics que volen articular comunitats capaces de fer front a la injustícia social. La necessitat de mantenir les organitzacions socials per mantenir el sistema democràtic. Ara fa tot just un any vaig entrevistar Xavier Godàs i aquí me’n parlava.  

Si Lenin aixequés el cap, Albert Botran (Ara Llibres, novembre del 2024)

“Si Lenin aixequés el cap, no faria passar la realitat per cap motllo preconcebut, sinó que ens obligaria a estudiar, a llegir el moment, a fer una anàlisi concreta de la situació concreta i a organitzar-nos i actuar.”

      No és un llibre per a leninistes. És un llibre que, a partir de la figura política que va produir avenços socials que avui considerem drets evidents, ens posa un mirall a les lluites d’avui. Descobrim un polític excepcional, amb capacitat d’estudi i d’escriure i explicar totes les fases teòriques i pràctiques de la lluita col·lectiva amb l’objectiu de la justícia social. Va dedicar no poques pàgines al dret d’autodeterminació dels pobles. Va acabar revolucionàriament amb les discriminacions a les dones i als homosexuals. Va defensar les minories perseguides promovent la defensa antiracista. 

    El Lenin de debò és un humanista que no té per objectiu un estat omnipotent, sinó una societat igualitària que es fonamenta en la cultura i l’aprenentatge i on l’Estat no pot suplantar l’experiència de la societat. 

      "Qui porta avui la falç i el martell?" Especialment interessant és la reflexió sobre les classes socials avui, ja que els últims quaranta anys, la divisió internacional del treball, el desmembrament de les grans factories i l’externalització en empreses petites i autònoms han desdibuixat la consciència de classe. 

      També toca os en la dinàmica d’organització i militància. No podem quedar-nos en ser treballadors passius i consumidors actius, cal implicació amb les organitzacions, però aquestes han de superar la militància adolescent i autoreferencial, i defugir els sectarismes. 

      Botran ens diu que no podem badar perquè viurem acceleracions històriques que poden fer trontollar l’ordre vigent:  “El món va cap una agudització de les contradiccions i s’hauran de resoldre disjuntives entre repartiment i empobriment, guerra o pau, democràcia o autoritarisme, transformació (de la producció, la distribució i el consum) o col·lapse”. 

Weimar. Temps incerts + Contra el feixisme, d'Umberto Eco

L’amic Pau Pedragosa avui signa llibre: Weimar. Temps incerts (Norma Editorial), còmic basat en la Muntanya màgica de Thomas Mann, que serveix per divulgar el que va ser la República de Weimar (1919-1933), un període convuls que va suposar una revolució cultural sense precedents. 

 

L’autoria d’en Pau amb en Txuss Martin és doble perquè han creat l’exposició Temps incerts. Alemanya entre guerres que es pot veure aquests dies al CaixaFòrum de Barcelona després d’haver fet estada a Madrid. Quedes meravellat de l’avenç cultural d’aquest període alemany, i tocat en veure com les arts (cinema inclòs amb Metropolis i El Gabinet del Doctor Caligary) advertien contra l’autoritarisme. El vídeo de l’acte de la crema de llibres del 1933 amb el discurs de Goebbles et deixa glaçat quan saps que és la demagògia que desfermaria al barbàrie nazi.

 

En sortir de l’exposició, a la llibreria del CaixaFòrum compro Contra el fascismo, d’Umberto Eco (Lumen, setena reimpressió, octubre del 2024), segons el qual hi ha un feixisme etern que apareix en diferents formes però que se’l pot reconèixer per 14 trets característics: 

 

1) Tradicionalisme (no necessàriament religiós)

2) Contra la modernitat (“pot apreciar-la però només en allò superficial, com la indústria tecnològica", però l’Edat de Raó sorgida del 1789 es veu com a principi de la depravació)

3) Acció per l’acció. S’ha d’actuar sense reflexió. 

4) No accepta el pensament crític. Per al feixisme, el desacord és traïció. 

5) Racista. La primera crida que fa el feixisme és contra els intrusos

6) Apel·la a les classes mitjanes davant una crisi econòmica

7) Nacionalisme. Hi ha una obsessió pel complot contra el lloc on s’ha nascut. 

8) Els seguidors han de sentir humiliació per la riquesa que ostenten els enemics

9) Vol fer creure que hi ha una guerra permanent i la vida ha de ser per a la lluita. El pacifisme és una debilitat i és l’enemic

10) Elitisme, encara que sigui elitisme popular: "som el millor poble del món"

11) Reclama herois per la causa.

12) Masclisme. 

13) Enarbora el populisme qualitatiu: una voluntat comuna que interpreta, això sí, el líder, a diferència de la democràcia que és quantitativa, decisió de la majoria.

14) Discurs amb lèxic pobre i sintaxi elemental, amb la finalitat de limitar el raonament (“Pero debemos estar preparados para identificar otras formes de neolengua, incluso cuando adoptan la forma inocente de un popular realiy-show”(Eco va escriure aquesta conferència el 1995!)). 

Orfes

 

"He leído que la Primera Guerra Mundial dejó en Alemania un millón de niños huérfanos, y que la Segunda dejó medio millón, que la guerra del Vietnam dejó un millón de huérfanos, y el sida, de quinze a veinte millones en todo el mundo".

La nieta, Bernhard Schlink (Anagrama, setembre de 2023. Traducció de Daniel Najmías), pàgina 98.

    Llegeixo aquest fragment de la novel·la que tinc aquests dies entre les mans, quan anuncien que Romeria ha estat triada per competir a la secció oficial de Canes. 

    Sé que Carla Simón es va veure reflectida en Futuro imperfecto, de Xulia Alonso Díaz (Editorial Galaxia, Vigo 2013). Escrit i publicat en gallec també, testimoni escruixidor d'una supervivent de l'impacte de l'heroïna i la Sida en una generació jove i eufòrica dels vuitanta. Xulia dedica el llibre a la seva filla Lucía, el pare del qual va morir com els pares de Simón a causa de la fascinació de l'època pel cavall. 

Recordem aquí també el film Morir de dia

La Terra i punt

Del número 274 al 510 he treballat La Terra, òrgan d’informació formació i debat d’Unió de Pagesos, com si es tractés de la tasca al camp: donant continuïtat a la feina, allò que fas avui servirà demà, on paris hauràs de seguir l’endemà, fins que l’enllestiràs amb el cicle dels dies, el de la natura en el camp, el mensual d’impressió en el meu cas. Aquesta idea del treball al camp me la va transmetre Unes mans plenes de sol, de Manuel de Pedrolo, la novel·la dedicada al Daniel Bastida pagès, que en les altres onze del cicle és la mateixa persona però amb altres oficis (obrer, detectiu, empresari de la construcció, poeta...) perquè les circumstàncies han fet que la vida li fes agafar altres viaranys. Donar continuïtat a la feina, que les hores no caiguin en sac foradat, i al costat de persones que tenen la qualitat de treballar amb elements vius: els conreus i el bestiar. Així, pedrolonianament, podríem dir, he treballat aquests 23 anys amb els companys d’Unió de Pagesos, una feina que avui deixo per iniciar una nova etapa.
    La revista catalana del camp ha donat moltes collites i ens ha permès acumular, mes a mes, coneixement i vigoritzar el discurs sindical; ho corrobora l’Andreu Peix a Visca la terra! 50 anys d’Unió de Pagesos (Abacus Cooperativa, octubre del 2024) . Com a director de la revista, em satisfà dir que he mantingut el llegat del periodista Humbert Roma, qui va organitzar la redacció periodística i el va fer un mitjà únic i sense comparació entre les revistes d’organització. Com que compta amb tots els gèneres periodístics (notícia, crònica, reportatge, entrevista, opinió...), m’he pogut realitzar amb el que jo havia triat d’estudiar a periodisme. Hem tingut les fonts informatives a casa i hem pogut tocar els temes en profunditat i tractar-los amb qualitat (realçada sempre per Xavier Cáliz, dissenyador, il·lustrador i compaginador; i Carme Geronès, correctora), gràcies a una feina col·lectiva tècnica i sindical. Ha estat un goig.
    Destaco la secció l’entrevista. Ha obert el sindicat als debats del camp i més enllà, de fet ha situat la qüestió pagesa com una qüestió social, política i cultural. M’ha permès accedir a persones de vàlua i fer una immersió en els seus coneixements. Per les pàgines de La Terra han passat molts economistes, especialment durant la crisi del 2008-2009, Arcadi Oliveres, Modest Guinjoan, Francesc Reguant, Andreu Mas-Colell, Francesc Cabana, i Ignasi Aldomà (geògraf i economista, intel·lectual clau en la reflexió sobre el camp a Catalunya) dels que recordo més vivament. Científics com Jaume Terrades (degà de les Ciències Ambientals a Catalunya), Martí Boada, Mariano Marzo (geòleg) Josep Peñuelas (ecòleg, referent internacional de l’estudi del Canvi Climàtic), Ramon Folch i Josepa Bru (socioècoleg i geògrafa), Abel Mariné (nutricionista) i Marta Ramon (cap de servei a l’Hospital Sant Joan de Déu). Sociòlegs i politòlegs com Salvador Giner, Vicenç Navarro, Quim Brugué i Xavier Godàs. El filòsof Josep Ramoneda i els historiadors Josep Fontana (entrevistat dos cops a casa seva, a raó de El futuro es un país estraño, el 2013, i La formació d’una identitat. Una història de Catalunya el 2015), i Andreu Mayayo (la meva darrera entrevista!).                 Representants d’altres organitzacions de la societat civil com Jordi Cuixart el setembre del 2017. Molts polítics, les entrevistes dels quals més interessants eren als que, ja sense càrrecs, feien reflexió amb un llibre: Jordi Pujol (vaig tenir una hora sol amb ell al seu despatx de Passeig de Gràcia!), Raimon Obiols (El mínim que es pot dir, llibre que hauria de ser un manual per a qui tingui dedicació a una organització), Raül Romeva i Montserrat Tura. Aquestes entrevistes les podeu recuperar al web d’Unió de Pagesos (fins i tot amb extractes audiovisuals) i algunes d’aquestes comentades al meu blog.
    També han passat per La Terra cineastes: Neus Ballús, Pere Joan Ventura, Carles Porta i Carla Simón (aquesta la va entrevistar Cristina Segura). Actors, Àlex Casanovas, i músics, Joan Pons El petit de cal Eril (Maria Carreras el va entrevistar i la versió audiovisual és de les més vistes encara al YouTube). Escriptors: jo he entrevistat Pere Rovira, mentre que, entre altres, com Pep Coll i Mercè Ibarz, els ha entrevistat Cristina Segura.
    Durant 23 anys, a La Terra, he compartit redacció amb Dúnia Ramiro, Josep Sucarrats, Mireia Aliart, Jordi Marlet, Maria Carreras, David Muñoz, Cristina Segura i Pep Corral. He tingut de caps de comunicació Gemma Pujol i Pere Alberola; i el 2016 vaig esdevenir jo cap de comunicació, a més de mantenir-me com a director de la revista, quan l’equip es va reduir. A partir d’aleshores, la feina es va engrandir, en diversos sentits, i he escrit discursos i guions d’actes (destacaria l’arribada de la Marxa per la Dignitat de la Pagesia del 2017 a l’Avinguda Maria Cristina i els Premis Nacionals Felip Domènech), guions per a la televisió, i els continguts per a l’exposició dels 50 anys d’Unió de Pagesos al Palau Robert i les converses associades.
    Per mi, el periodisme és compromís social. En aquest aspecte, em sento plenament realitzat. M’ha interessat molt el procés de debat i deliberació d’una organització clau de la societat civil catalana on es treballa amb democràcia participativa i hi ha certa horitzontalitat en la presa de decisions i l’acordar els talents sindicals i tècnics.
    Unió de Pagesos ha començat un nou cicle, i és engrescador, s’ha aconseguit rejovenir la permanent nacional i posar-hi accent femení. Fa 23 anys no ho hauríem dit mai, i és un gran assoliment. Unió de Pagesos és tot allò contrari a bucolisme pairal i conservador. Però bufen vents reaccionaris també al camp català i el sindicat haurà de fer front a això amb les noves eines de la comunicació, molt afins a l’esquematisme populista i menys útils per als qui lluiten amb arguments progressistes davant un capitalisme que no admet correcció i potencia les oligarquies al mercat.
    L’actual equip de comunicació, amb la Maria Carreras al capdavant, si compta amb la complicitat dels caps tècnics i dels sindicalistes, farà la feina que cal, sobretot si Unió de Pagesos sap formar i consolidar nous lideratges a tots els àmbits, especialment els comarcals i territorials. Bona feina i bona sort!

AGC

Celebració del número 500 de La Terra l'1 de febrer del 2024.
Tota aquesta colla i més l'hem fet possible
FOTO: Dani Codina (és tan bo que fins i tot ell mateix surt a la foto)

Nadala dos mil vint-i-quatre

Via Augusta

Escric un conte que passa

pel forat del temps 

damunt l’empedrat 

en forma d’espiga

a la via romana. 

Hi ha dos nens que hi juguen

entre el xerric de carros

carregats d’àmfores i olor de vinassa. 

Juguen al joc citat per Virgili:

la baldufa, que

gira al segle primer abans de Crist.

La Història és una cadena

de condemnes, guerres 

i injustícies. Però aquests nens juguen. 

I l’un és esclau de l’altre.

Passa una host de soldats. 

L’amo es distreu amb el traüt 

de les sandàlies amb tatxes a la sola.

La baldufa gira. L’esclau l’atura, 

la pren i fuig. Es persegueixen

carrer comercial avall. 

—Et tallaré el cap! —crit ofegat

entre la canterella dels venedors.

Arriben a la platja emmarcada 

pel Turó de la Lluna, al nord, 

i el Turó de Júpiter, al sud; i

allí l’atrapa i rodolen per la sorra,

i es barallen i forcegen i finalment 

se somriuen. Les guerres passen. 

La Història no és la vida. 

Mirem de no humiliar 

ningú i anhelem la pau romana,

que va construir les nostres ciutats 

al llarg de la Via Augusta. 

AGC

Dofí, Llúcia Garcia Torras

Quinze són quinze

Quinze contes publicats a Cavall Fort. El darrer de la sèrie "Qui fa dissabte", guanyadora del Premi Cavall Fort 2023, va aparèixer al número de la primera quinzena d'octubre.

En faig el llistat (en negreta els que tenen enllaços per llegir i escoltar):

"Qui fa dissabte":

Intel·ligència artificial

El noi de la neteja i jo

Trobades a la pissarra

"El món s'escriu amb k":

Killini

Kivu

Kiruna

Alejandro

El vent sempre bufa a favor

Les vaques també ploren

Bateig de foc

"Animals i nosaltres":

La nit de l'hipopòtam

L'esperit del quetzal

Capità escarlata

El món perdut maia

Elis elis putxinel·lis

Se m'ha fet gloriós veure l'art dels il·lustradors a partir del que jo havia imaginat. Per ordre invers dels contes citats, han estat: Òscar Julve, Cristina Losantos, Daniel Jiménez, Javier Andrada, Pep Montserrat, Jordi Lafebre, Lluís Farré, Albert Asensio, Carles Arbat, Luciano Lozano, Mercè López, Marta R. Gustems, Javier Andrada, Pedro Rodríguez i Cristina Picazo.

Il·lustració de Marta R. Gustems per a Killini

Per últim, cal agrair la feina de correctors i la dels editors durant tots aquests anys. D'aquests últims, darrerament amb qui he tingut un retorn fructífer ha estat amb l'Eugènia Morer. 

El mètode Andersen

Aquest mètode el vaig descobrir al primer llibre que em van regalar a la vida: Rondalles de Hans Andersen (Editorial Joventut, abril 1969, traducció de Josep Carner). Es troba amagat entre les pàgines d'un dels 23 contes: "Sopa d'un clau de botifarra". L'explica una rateta que viu a la biblioteca, l'àvia de la qual havia sentit llegir un manuscrit que deia "Si un és poeta, sabrà fer sopa d'un clau de botifarra". Aquesta rateta explica:

    "...la meva àvia havia sentit llegir molt, i em digué que per a ser poeta calien, sobretot, tres coses: "coneixement, imaginació i sentiment..."

I és clar aquest és el mètode que he practicat per escriure els contes que han guanyat el Premi Cavall Fort 2023. Són tres contes. Els dos primers ja han estat publicats. "Trobades a la pissarra" va ser publicat al número de la segona quinzena de febrer passada (el podeu escoltar dramatitzat a l'enllaç del títol sobreimprès). Les il·lustracions són del gran Javier Andrada, que comencen a la portada del número de la revista. 

La segona quinzena de maig publiquen: "El noi de la neteja i jo"; és el segon conte (el podeu llegir complet!, ja que Cavall Fort l'ha publicat en versió digital, i també dramatitzat. Al títol sobreimprès...). Les il·lustracions de Pedro Rodríguez impacten i un vol saber què carall passa en aquesta història. Hi ha imaginació, i un homenatge als alumnes de l'institut Albèniz de Badalona, ells sabran per què, ... almenys els de les generacions dels anys vuitanta!

    Amb aquests dos, Cavall Fort m'ha publicat tretze contes. I encara en tenen pendents dos més.  

Kipling

 KIPLING

Les paraules tenen pes i aroma. 

Les escrivies sobre la balança, 

al platet en combinaves els colors

i les olors, com espècies als mercats 

de Bombai.

                        El text és una pintura, 

com la Roda de la Vida, elaborada tot el dia;

i et queixaries del lector que no sap fer

les pauses i desconeix que sucaves la tinta

després d'aturar-te per l'ocell

—en sabies el nom de cadascun d'ells—

que s'havia aturat arran de la finestra;

un cop desenfocat, veies l'Himàlaia, 

crestes blanques de cedres de Simla on havies fet repòs.

—Abans de tornar a la pàgina —li diries— pren-te 

el temps de les flors per descloure les olors.

AGC

Becs de corall al neteja ampolles

On és el lladre de revistes Cavall Fort?

Discurs Premi Cavall Fort 2023, Barcelona, 17 de gener de 2024

Els lladres van entrar a la casa antiga del poble. Van regirar els armaris i van buidar els calaixos. No van trobar el que buscaven. Joies? Diners? Res. Van marxar amb les butxaques buides. On eren els objectes de valor?
    Quan ho van saber, la Laia i l’Albert van plantar-s’hi per endreçar el desgavell que havien deixat.
    En aquesta casa no hi viuen. La casa de poble és per als ponts i les vacances. I és on porten els pots i les olles gastats i roba, molta roba, que s’ha fet servir molt però ja no se la posen i encara no la tirarien. Així, els armaris acullen les modes dels noranta fins a les dels primers lustres del segle vint-i-u. La Laia i l’Albert es troben samarretes, camises, jerseis, pantalons escampats davant els armaris, com si aquests haguessin vomitat. Però, en canvi, el prestatge de llibres de la vella col·lecció dels Grumets de la Galera roman intacte. Els lladres no han buscat ni un bitllet verd de mil pessetes perdut entre les pàgines de la novel·la De qui és el bosc? de Mercè Canela. I les piles i piles de revistes de Cavall Fort dels anys vuitanta i noranta es mantenen dretes, impertèrrites a l’assalt.
    Sobre la tauleta de nit —amb el calaix sortit com qui treu la llengua—, al costat del llum, reposen els exemplars triats per l’Albert. Estan com els havia deixat: doblegats per les pàgines de contes. L’Albert sospira. Aquestes eren les joies, les joies de les revistes que la Laia havia guardat tants anys. L’Albert n’havia llegit els contes en veu alta a les filles de tots dos, la Llúcia i la Violeta.
    Els lladres només han airejat la casa, pensa indignat. No han fullejat cap revista, ni les han tocades!

Chus Díaz. Cavall Fort

    Què no hauria donat! Què no hauria fet! Per aconseguir unes revistes com aquestes de petit. I molt més endavant imagineu-vos encara el valor del Cavall Fort: quan la Laia i l’Albert van anar a viure junts a principi del segle vint-i-u, ell la va subscriure a la revista. Fins avui dia, a casa, la subscriptora és ella, per davant de la Llúcia i la Violeta, de disset i quinze anys. Les seves filles, això sí, han escoltat el tresor rescatat per l’Albert a la casa del poble. Allò que reposa sobre la tauleta, principalment, són les “Històries en blanc i negre”, versions i adaptacions de clàssics apareguts a Cavall Fort fa més de vint i trenta anys. Sis pàgines dedicades a contes il·lustrats a llapis. Entre altres, la gent de Cavall Fort va adaptar històries de l’antigor, com el Poema de Gilgames, obra cabdal de la cultura mesopotàmica; Simbad, el mariner, extret de Les mil i una nits; La història de Rama, clàssic indi amb text d’Albert Jané, qui també va adaptar la Ilíada amb La guerra de Troia. Hi ha els Viatges de Gulliver, de Swift; L’exàmen de grec, d’Arthur Conan Doyle; El collaret, de Maupassant, Oliver Twist, de Dickens; Un capità de quinze anys, de Verne; Moby Dick, de Melville; L’home invisible, de Wells; i Tom Sawyer, de Twain.
    L’Albert també té separats set contes que l’enamoren. Un d’original de Montserrat Roig, on es posa a la pell d’un noi indi nord-americà; que ben escrit, dels millors que ha llegit mai! Hi ha un parell d’adaptacions de William Saroyan, versionats per Joaquim Carbó: Clarence, missatger i Locomotora 38. Un altre és El capot, de Gogol, amb text de Lluís Bosch. El sagristà, d’Isak Dinesen, pseudònim de la prodigiosa escriptora Karen Dinesen. El conte Déu coneix la veritat, però espera, del gran Tolstoi. I, per acabar, Els lladres, d’Arkadi Avértxenko, adaptació de Josep Ferrer i Costa; uns lladres que, per cert, es prenen la molèstia de trucar de casa el propietari estant a l’oficina on treballa per preguntar-li què li va bé que li robin.
    L’Albert pensava en aquestes joies quan escrivia els tres contes que va presentar al Premi Cavall Fort 2023. Volia comunicar el mateix humanisme, i indulgència, que destil·la aquesta gran literatura. Almenys acostar-s’hi.
    Per això, de tornada a Barcelona, l’Albert, no sap per què, se sent decebut davant uns lladres tan despitats que els hi ha passat per alt el més evident: les revistes Cavall Fort.
    Al pis de Barcelona, en un salt en el temps, hi ha les piles de revistes del segle vint-i-u, les que han llegit la Llúcia i la Violeta. Aquí, triats, també, hi han molts bons contes, que l’han inspirat, per exemple els de Joan de Déu Prats i David Nel·lo, i encara de Josep Vallverdú i Joaquim Carbó, que no han deixat de publicar-ne.
    Mentre repassa la pila de revistes del 2023, recorda que els falta el número de la segona quinzena de novembre. Els ha arribat el de desembre, per mitjà del qual l’Albert ha sabut que ha guanyat el premi, però el darrer de novembre no va aparèixer a la bústia. L’Albert sospita, amb una certa il·lusió, no sap per què, que l’han manllevat. Sovint la revista no entra del tot a la bústia i sobresurt. Voldria pensar que han estat els germans xinesos de l’escala, encara que sigui lleig pensar-ho. Acull aquest pensament amb satisfacció. Els veu sovint al vestíbul esperant la mare que arriba més tard. El saluden en un perfecte català; la mare en canvi en prou feines sap saludar en castellà. Està il·lusionat per aquest furt, no sap per què.
    Ara bé, i si al número de la segona quinzena de novembre hi havia un altre article sobre intel·ligència artificial i, a casa, se l’han perdut? Al número de la segona quinzena d’octubre n’apareixia un. (Ho recorda bé perquè també s’anunciava la tornada dels barrufets a la revista). L’Albert vol parlar d’intel·ligència artificial al seu discurs el 17 de gener al Museu Etnològic i de les Cultures del Món. Té una teoria. Ras i curt fa així: la intel·ligència artificial és una enganyifa. Els periodistes en parlen molt i ens li fan agafar respecte. Però serveix per escriure un conte? Heu provat d’escriure un conte amb intel·ligència artificial? Surt un bunyol. No, la intel·ligència artificial no impressiona als qui s’han presentat al Premi Cavall Fort. La matèria dels contes és d’una mena d’intel·ligència inimitable i inabastable per cap processador de dades. Està feta de les connexions de l’insondable món interior del contista amb el món exterior aquí i ara. Unes connexions úniques, com les relacions que les persones establim entre nosaltres al llarg de la vida. La intel·ligència que fa servir el contista és la capacitat de posar-se a la pell dels altres. Davant d’això, la intel·ligència artificial és pura faramalla sense vida. L’Albert voldria explicar això al discurs, però pensa que no gosarà fer-ho.
    En comptes d’això, escriurà un conte-discurs amb un final rodó. On d’alguna manera donarà gràcies a Cavall Fort per l’honor de publicar-li contes. El sol fet de publicar-los ja és un premi: veure les imatges i les escenes que ha imaginat recreades per il·lustradors és meravellós i només pensar que el conte prendrà cos a la ment de nois i noies no té preu. Per això, s’ha presentat al premi tantes vegades.
    Però encara dirà més. Donarà les gràcies a Cavall Fort perquè quan era un noi aquesta revista li va obrir un món i la porta a una comunitat. La revista el va fer sortir del barri només per saber que tants nois i noies com ell la llegien.
    L’Albert, al discurs, donarà les gràcies a la Laia per, entre altres coses, guardar els números antics a la casa del poble. Donarà les gràcies a la Llúcia i la Violeta per escoltar els primers esborranys dels contes que han guanyat el Premi 2023. Per cert que, a la Violeta, li toca un percentatge d’aquest premi, perquè ha documentat l’Albert en cartomàgia, n’és una aficionada.
    El discurs-conte pren cos a poc a poc, a cocció lenta, com els contes que va escriure per al premi. Passen els dies i està a mig fer. Una tarda tornant de la feina, a l’escala, es creua els germans xinesos. La germana gran més serena i el germà petit que salta els graons de dos en dos. El saluden com sempre. L’Albert els somriu i els diu hola i adéu. No gosaria interpel·lar-los sobre la seva secreta sospita que han agafat aquell Cavall Fort de novembre. Mentre puja l’escala pensa que és injust. Per què carregar-los el mort. Ell també era un belluguet i tenia unes germanes grans més assenyades. A més, qui no ha robat mai un llibre o una revista?

    De sobte s’atura a mitja escala. Es posa vermell. Fins agafa una suor freda. Ara li ve al cap un record. Els barrufets! Estava fascinat pels barrufets! Volia que les seves històries l’acompanyessin a casa. I... quan era petit, s’havia emportat el Cavall Fort de l’escola. L’havia pispat! Les seves germanes ho van detectar i ho van explicar als pares. I arran d’aquest incident, els pares es van veure obligats a subscriure’l! D’aquesta manera Cavall Fort va entrar a casa als anys vuitanta. El lladre de revistes és ell! Quina vergonya. No gosarà explicar-ho mai. No fos cas que li retiressin el premi Cavall Fort que acaba de guanyar.

Foto: Montse Garcia Catalan