El rondallaire va pujar pel costellam de carrers fins arribar a la
plaça encimbellada, com un mirador a la muntanya, en un poble de Guatemala.
S’hi va asseure, es va eixugar la suor del front, i va fer un trago d’aigua de
la carbassa que duia a la cintura. Aviat va tenir una munió de nois i noies als
peus disposats a escoltar les llegendes dels antics maies. Va encebar la
llengua amb un espetec i va engegar:
Avui no us explicaré pas cap rondalla,
sinó una història de debò.
Parla de la Mercedes, la noia que va salvar de la
catàstrofe el poble de Santa Caterina.
A la Mercedes, en néixer, com a molts descendents
dels maies, se li va dedicar l’esperit protector d’un animal. En teniu
vosaltres?... Ella va tenir molta sort perquè el seu va ser el quetzal: l’ocell
més bell del món. Diuen que viu als boscos de la part alta dels volcans i que
és molt difícil veure’l. Perquè és quiet i es camufla entre els arbres. La
Mercedes va ser una filla llargament esperada. Sigui per aquesta sempre difícil
espera dels pares, sigui perquè això va fer més important la seva vinguda al
món, va tenir de regal l’esperit de l’animal més apreciat al nostre país.
La Mercedes va saber coses del quetzal a través dels
pocs vilatans que n’havien vist mai un. És un ocell que té el cos de la mida
del colom, però arrossega una cua llarguíssima, de més d’un metre, amb els
colors de l’arc de Sant Martí. Per no fer-se-la malbé, fa el niu al tronc dels
arbres amb dues sortides, com un túnel. Això sempre va cridar l’atenció de la
Mercedes. Li feia pensar que un animal amb tal enginy havia de ser espavilat de
mena. I, de retop, que l’esperit del seu ocell havia de ser una bona influència
per a ella.
Sens dubte va infondre caràcter a aquesta noia,
cosa que va ser providencial per a la seva gent. El poble de Santa Caterina era
un llogarret construït en el vessant d’una vall profunda, la cassola d’un antic
cràter. Només s’hi podia accedir a través d’una carretereta que baixava de la
carena de la muntanya. Els darrers dies, havia patit unes pluges molt fortes
que van somoure el terra i van provocar esllavissades. Ja deveu saber de què us
parlo, oi?
Va ser durant una nova tempesta que els
esdeveniments van posar la primera prova a la Mercedes. Aquella matinada el
terra de casa va tremolar i un esquerda que va entrar per la porta li va passar
entre els dos peus. I va seguir. Va pujar per la paret fins fer cruixir el
sostre. Se li va glaçar la sang. El pare la va agafar a coll, com quan era
petita. Volia sortir per la porta. Ella es va adonar del perill d’escapar per
allà, ja que donava al camí arran de precipici. Va pensar en les dues portes
que tenia el niu del Quetzal. Llavors, va advertir els pares i els va
assenyalar la paret al cantó oposat de la porta. L’esquerda havia obert bretxa.
Només els va caldre donar un parell de puntades a la fusta i escolar-se pel
forat.
Després van sentir un terrabastall espaordidor:
tot el camí davant el buit de la vall es va enfonsar, de tal manera que la casa
va quedar penjant com un balcó.
Ja de matí, mentre els pares intentaven salvar
coses de la llar, ella va assistir a la reunió d’emergència. La fatalitat
tenallava l’ànim de la gent. A qui no l’ensorra, quedar-se sense sostre?
L’esfondrament de terres posava en perill totes les cases del poble. Calia
demanar ajut per evacuar la gent. Però s’havia perdut el senyal telefònic. El
món no en sabia res, del seu mal tràngol.
Només disposaven de dues camionetes en desús amb
restes de benzina al dipòsit, que s’havien salvat d’estimbar-se al fons de la
vall. Ningú no n’hauria fet res. Què penseu que s’hi podia fer? Poca cosa. Però
l’esperit alat de la Mercedes, capaç d’alçar-se per damunt les adversitats, no
va perdre l’esperança. Va tenir la idea de trascolar la benzina d’una camioneta
a l’altra i va engrescar un grup del poble perquè l’acompanyés a demanar ajut.
Però, ai las, els destrets sovint vénen a
tongades. Passada la balma de Xibalbà, mig quilòmetre amunt del poble i abans
d’aconseguir la carena, un esvoranc partia en dos la carretereta. Les pluges.
Això deixava Santa Caterina en un cul-de-sac. Va ser un nou cop. Ara fins i tot
la Mercedes tenia l’ànim per terra. Se sentia com un ocell engabiat (el pijtor
que pot passar a qui té el Quetzal com a esperit protector, atès que només pot
viure en llibertat: si se l’engabia, es mor!)
Quan va sortir de l’estupor, la Mercedes, que és
de les que fan venir els pensaments aixecant la vista al cel, va esfereir-se.
Una muntanya de núvols s’havia congriat sobre la vall. Un teló d’ombra cobria
el llogarret. Va adonar-se que l’emergència havia canviat: ara calia trobar refugi
per a les persones.
Va pensar en la balma de Xibalbà. Però rondava la
superstició que era la porta de l’infern (d’aquí que l’haguessin batejada amb
el nom maia que el designa). Els companys d’expedició van advertir-la que
aquella idea fracassaria entre la gent del poble.
Va adonar-se que calia un cop d’efecte. Va grimpar
per les roques fins a la balma —la resta van quedar astorats al costat de la
camioneta. Un cop dalt, va endinsar-se a les tenebres amb l’esperança de trobar
una cavitat que pogués aixoplugar tota la gent. Avançava a les palpentes. La
fosca l’oprimia. Va notar un corrent d’aire. I, immediatament, com si aquest
l’anunciés, va aparèixer una espurna com de brasa. Quan, espantada, ja esperava
topar amb el mateix diable, al fons va veure una escletxa de llum. Llavors, va descobrir
la raó de la guspira: el color robí de la gargamella d’un colibrí. La Mercedes
va trasmudar la cara i va somriure.
Havia trobat l’ocell més petit del món. Només podia venir de l’altra banda de la muntanya. A la del cràter, no hi ha arbres dels colibrís. Va sortir de la cova, va fer cassoleta amb les mans i va cridar:
Havia trobat l’ocell més petit del món. Només podia venir de l’altra banda de la muntanya. A la del cràter, no hi ha arbres dels colibrís. Va sortir de la cova, va fer cassoleta amb les mans i va cridar:
—No és una balma. Sí, és una porta. Però no la
porta a l’infern. És la porta per sortir de la vall. Estem salvats!
Amb el colibrí a les mans, va convèncer tothom
d’entrar a la cova. D’allà estant, van veure com la tempesta va fer estralls i
el poble queia al fons de la vall. La cova va ser un túnel: van trobar la
sortida a l’altra banda de l’antic volcà i van poder demanar rescat.
Santa Caterina es va poder establir a l’altra
cantó, com un ocell que canvia de niu. Tot el poble havia tingut, sense
saber-ho, l’esperit protector del Quetzal. Sabeu per què? Perquè la Mercedes hi
va creure.
Albert Garcia Catalan
Il·lustracions: Javier Andrada
Publicat al Cavall Fort, número 1.142 del febrer del 2010
