La vida no té cap sentit. Visca la vida!

 "La vida no tenia cap significat i, vivint, l'home no servia cap propòsit determinat. No tenia cap mena d'importància si naixia o no naixia, si vivia o deixava de viure. La vida no tenia cap sentit, i la mort, cap consqüència. Phillip exultava, tal com havia exultat en la seva adolescència, quan s'havia tret de les espatlles el pes de la fe en Déu; li semblava que es treia de sobre l'última càrrega de responsabilitat i, per primer cop a la vida, experimentà una autèntica sensació de llibertat. La seva insignificancia es convertia en poder, i de sobte se sentí reconciliat amb el cruel destí que havia semblat encalçar-lo, car, si la vida no tenia cap significat, el món era mancat de crueltat. El que feia o deixava de fer, no tenia cap importància. No importava el fracàs, i l'èxit no valia res. Ell era una de les més insignificants criatures d'aquella massa humana que pul·lulava durant un breu espai de temps sobre la superfície de la terra i era totpoderós perquè havia assolit d'arrencar del caos el secret del no-res. Els pensaments s'encavalcaven a tropells en l'anhelosa imaginació de Phillip, i ell respirava profundament amb alegre satisfacció. S'hauria posat a cantar i a saltar. Feia molts mesos que no era tan feliç...

... i aleshores comprengué plenament per què Cronshaw li havia regalat el tapís persa. Talment com el teixidor elabora el dibuix de la seva obra sense cap finalitat determinada, llevat del seu plaer estètic, així l'home podia viure la seva vida, o bé si hom el veia obligat a creure que els seus actes estaven sotmesos a una voluntat aliena, així podia observar la seva vida com un subtil dibuix. Hi havia tan tan poca obligació com utilitat a fer això o allò altre. Era merament quelcom que feia per al seu propi plaer. Amb els diversos esdeveniments de la vida, els actes realitzats, els seus sentiments, les seves idees, podrien compondre un dibuis ordenat, elaborat, complicat o bell, i per bé que el seu poder d'elecció no fos més que una il·lusió, malgrat que no fos més que una al·lucinació en què les aparences estaven teixides amb raigs de lluna, no importava: semblava i, per tant, era. En la vasta trama de la vida (riu que brolla de cap deu i que no flueix eternament de cap mar), sense més base per a les seves fantasies que el fet que res no tenia significat ni importància, l'home podia obtenir una satisfacció en la selecció dels diversos fils que constituïen un dibuix".

De la servitud humana, W. Somerset Maugham, Traducció de Jordi Arbonès, Ed. Proa, 1985

Novel·la de formació, on les vivències del protagonista des que neix fins a la trentena, al tombant del XIX, culminen amb aquesta reflexió. Per cert, que l'entrada catalana a  W. Somerset Maugham, no cita aquesta traducció catalana, obra llarga i més que rellevant de la seva carrera, per ser la més propera a una narració autobiogràfica.