Nadala dos mil vint-i-dos

Combregues amb rodes de molí

Creus en les històries dels altres:

si tres vells munten tres camells des d’Àsia,

si Maria és mare sense concebre,

si l’àngel anuncia bondat de Déu.

Creus en la força del vent i els molins,

l’aigua bombada riu amunt fins la presa,

el gas sota el mar per un tub des d’Àfrica,

la central nuclear que irradia el país.

Creus en l’home ric i el cotxe més ràpid,

el noi del carretó i la ferralla,

la dona que assassina i menteix,

i la guerra engegada a Europa.

Creus i camines sota alts molins.

Puges la carena àrida i, entre ells,

l’ermita de pedra, mil·lenària;

aquí combregues i tens els dubtes.

Paisatge amb molí, Violeta Garcia Torras

Ermita, Llúcia Garcia Torras

Combregues amb rodes de molí, AGC

Qui és el notari literari de les Terres de Ponent?

A La Terra de novembre publiquem l'entrevista dedicada a l'Ignasi Aldomà i el que ell diu és el llibre de tota una vida: L'ignot oest. Una geografia viscuda (Pagès Editors, 2021). Una geografia viscuda i llegida, perquè sobre la pell d'aquest Ponent oblidat no només hi han terres de conreu, terres campes, molins de vent...., també els qui n'han  dit coses i l'han carregat de sentit. Les pàgines de L'ignot oest estan ben adobades de cites: Màrius Torres, Guillem Viladot, Manuel de Pedrolo, Dolos Miquel, Pere Rovira, Txema Martínez... i el gran Josep Vallverdú, és clar. 

    Aquí un fragment que no ha cabut a l'entrevista: 

PREGUNTA: "A la gran plana li ha faltat el Jesús Montcada, el Josep Pla o el Pep Coll que enlairessin els prosaics aconseguiments rurals.” Amb el llibre anterior vas provar de situar en  Josep  Vallverdú com el notari literari de Ponent?

IGNASI: En Vallverdú que més ha treballat aquestes terres i les té molt apamades. Però ha fet una literatura juvenil, potser més específica. El gran literat de projecció universal no hi ha sigut. Això no vol dir que tinguem narrador o poetes extraordinaris, però tenen un públic limitat.

I aquí sota un fragment audiovisual on Aldomà parla dels premis nacionals Felip Domènech, del film Alcarràs, sobre la implantació de les renovables i sobre el fet que l'entrada de grans corporacions a la producció pot ser la fi de la pagesia i del paisatge. 

 

Quan els pijos es tornaven hippies

"Anava a la gran mola de l’insti. Graduava set-cents xavals i l’últim curs era la classe més petita, això us dona una idea de la seva enormitat. Aquest districte inclou la part més cutre de la ciutat —la nostra— i la part més pija. Això pot portar problemes. Els portava, quan els Socs apallissaven els Greasers, però aquells dies amb tot allò de pau, amor i bon rotllo, les baralles havien afluixat. A més, ara era difícil explicar-li a un Soc què era un Greaser. Ara els Greasers portaven serrell enlloc de portar els cabells pentinats enrere —així el portàvem en Marc i jo— i els Socs miraven d’anar vestits com pobres. Portaven texans vells i les samarretes senzilles per fora, com els Greasers sempre havien fet perquè no tenien res més. Us explicaré què vaig pensar: amb aquestes armilles de pell amb serrells i Levi’s de botigues de marca, aquests xavals han gastat més pasta a semblar pobres de la que gastaven per aparentar rics. És de boixos.

Hi ha una altra cosa de boixos de la qual em vaig adonar per primer cop el dilluns. Soc un tio llest, per això em van posar a classes amb altres xavals espavilats. Molts d’aquests paios eren dels que en dèiem Socs. Ells sempre es feien els col·legues amb mi, i havia anat a més d’un grapat de festes a les seves cases i havia sortit amb algunes de les ties que hi vivien. Aleshores pensava, bé, els hi agrado. Soc el gran amic xaval-espavilat Bryon, per això els hi agrado. Ara ho veia clar. No els agradava. La veritat és que, probablement, els hi feia por. Però era un “blanc pobre”, i ells eren “progres”, per això em convidaven a les festes on tothom volia veure algú del rotllo, això els encomanava a ells el bon rotllo. Sempre m’havia preguntat per què en aquestes festes la gent que se m’acostava intentava parlar amb mi de polítics i xusma d’aquesta de la qual no n’havia sentit parlar mai. Jo no estava al dia d’aquestes coses. Quan llegia, m’agradaven coses com Hemingway —els diaris m’avorrien. Si giro a l’esquerra, és tot el que sé de l’esquerra, a la dreta, el mateix. Tinc una idea vaga que l’esquerra és de hippies i la dreta és de pagerols, però en realitat no en sé molt més.

Ara ho sabia. Aquell dilluns podia veure a través de la gent i sabia què estava passant. Si jo hagués estat un negre hauria estat doblement popular, però la integració a la nostra escola encara no xutava, i no hi teníem gaires negres. Els tios enrotllats probablement m’haurien ofert les mans de les seves germanes per casar-m’hi, si hagués estat negre. Vaig conèixer alguns negres, uns lluitadors genials dels afores de Brumley. Hauria de recordar-me de portar-me’n un parell amb mi a la pròxima festa. Llavors ells podrien parlar de la Revolució Negra i dels Panteres Negres, de la qual els tios enrotllats coneixen tant poc com jo sé què és la dreta i l’esquerra política."

That was then, this is now, S. E. Hinton, 1971, Penguin Random House 2021 (trad. AGC amb acompanyament de Jack Recasens) 

Si heu llegit Els marginats o heu vist la pel·li de Francis Ford Coppola Rebeldes (The outsiders, en tots dos casos), us sonarà la història d'aquests joves de Tulsa (Oklahoma) que estan separats per bandes que es barallen: rics (Socs) contra pobres (Greaser). En aquest llibre, que existeix traduït al català com a Això és una altra cosa (Alfaguara), els temps han canviat, ens trobem a final dels seixanta i la conjuntura social ha creat noves modes, les baralles entre bandes ja no estan ben vistes, i les diferències socials es volen dissimilar enlloc de fer-ne ostentació entre els joves. Hi ha una pel·li, versió doblada en català com a Ara és difrent, amb guió d'Emilio Estévez i la mateixa Hinton, però situada als vuitanta. 

Bé, tot plegat era per dir que Hinton, amb aquestes dues novel·les i Rumble Fish (El noi de la moto, Estrella Polar), m'han servit d'inspiració per abocar-me a escriure una novel·la juvenil. D'aquí el silenci al blog durant tants mesos. He hagut d'exprémer cada moment de dolça llibertat creativa per un sol fi. A veure si se'n sent parlar. 

Més novel·les juvenils recomanades

Segueixo apuntant títols de novel·la juvenil posats aprova en lectures en veu alta a les meves filles. Idees que poden servir per als regals de Reis. Aquí els teniu valorats d’un a cinc estrelles. (L'ordre correspon al qual els vam llegir, no té importància.)

Quan un toca el dos, Anna-Greta Winberg (trad. Josep M. Custòdio)***
El Noi de la Moto, S. E. Hinton (trad.Pep Julià) ****
Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada, Sherman Alexie (trad. Yannick Garcia) *****
Els marginats, S. E. Hinton (trad. Pep Julià)*****
El senyor de les mosques, William Golding (trad. Manuel de Pedrolo)*
Tom Sawyer, detectiu, Marc Twain (trad. C.A. Jordana)***
Tot per l’aire, Jason Reynolds (trad. Carla Benet Duran)**
Vint mil llegües de viatge submarí, Jules Verne (trad. Jaume Creus) ***
Noel et busca, Àngel Burgas *****

Els avantatges de ser un marginat, Stephen Chbosky, (trad. Marta Pera) ****

Mereixen un comentari tres llibres recuperats de la nostra època boomer. Per un cantó, El senyor de les mosques. Guarda interès literari, però no ha aguantat el pas del temps, es fa llarga. Al darrere hi ha una tesi antropològica. Per això ens el feien llegir al BUP.
    En canvi, Els marginats i El noi de la moto de l’autora Susan E. Hinton són una revelació encara. Com em van passar per alt a la meva adolescència! Més endavant sí que vaig veure la pel·li de Rebeldes, a la tele, i La ley de la calle, als cinemes Verdi, títols de cartell dels dos films de Francis Ford Coppola fets simultàniament de les dues novel·les respectives.
    Els marginats (The outsiders) exposa una lluita de classes en tota regla entre joves urbans als seixanta. “...la majoria de les persones grans no saben res de les batalles que tenen lloc entre nosaltres”. Els “socs”, abreviatura de “socials”, la jet set, els nens rics del West-side, com diu el protagonista, i els “greaser”, el grup al qual pertany el protagonista, els nois de l’East Side: “nosaltres som més pobres que els socs i que la gent de classe mitjana”. La majoria dels quals, a més, es crien als carrers, molts d’ells sense pares.
    La història atrapa, commou i fa prendre consciència social a parts iguals. I El noi de la moto (Rumble Fish), és un pas més de Hinton. Una història semblant però més depurada i estilitzada. És llegeix d’una tirada, no es pot deixar.
    Els personatges calen. Aquests nois dels anys seixanta confrontats amb les seves circumstàncies socials han impressionat les adolescents de casa. I després veure les pel·lis tots junts va ser rodó.

Llúcia Garcia

Aquests 10 títols s'ajuntarien als primers 40 que vam llegir: Quaranta lectures juvenils en veu alta