Llum de la posta

"Cementiri", Modest Urgell, Urgell, col·lecció Grans genis de l'art a Catalunya, Ciro Ediciones, Barcelona, 2008

Pintor al camí del cementiri

Hi ha la guerra a l'horitzó ample,

el xiprer crida entre la terra

i el cel inflamat de la posta.

Sóc aquell que es busca als topants

de les parets d'antics silencis,

on la veu íntima de la mort

em diu que estic més viu amb llenç

blanc i pinzell sucat a mà,

a punt de guardar l'espurna

d'espases de fosca i llum.

 AGC

Aquest hivern ens ha donat albes i postes enrogides i de blaus intensos. Modest Urgell és el pintor dels horitzons amples, la llum crepuscular i la profunditat de camp. L'hivern del 1992, el Centre Cultural de la Fundació "la Caixa" del Passeig de Sant Joan de Barcelona va dedicar-li una exposició. Encara en conservo el tríptic. Amb vint-i-dos anys, vaig fer l'excursió des de Badalona expressament per veure els quadres. Fins aleshores mai havia anat sol a una exposició de pintura, no hi tenia cap hàbit ni ningú que m'hi hagués esperonat. Fins i tot, em semblava que el cercle d'amistats que tenia s'hauria rigut de mi si els ho hagués explicat. Vaig assistir-hi per ves a saber quina crida interna. Ara visc molt a prop del Palau Macaya, propietat del banc en qüestió, i he sabut que Urgell tenia estudi a Gràcia. 

            Modest Urgell és el nostre Turner, el pintor romàntic anglès. Al febrer vaig veure la pel·lícula Mr. Turner. El film posa en moviment les imatges que el pintor va captar als quadres  i és un festival de la llum del sol a la tarda, al capvespre i les albades.

            Inesperadament, el darrer cap de setmana, he tingut l'oportunitat de viatjar amb la família a Londres i visitar el National Gallery. El cercle s'ha completat: he pogut veure cinc originals i apamar-ne les dimensions reals. 

Per què la natura és la metàfora de les passions?

"El món neix en cada besada", obra de Joan Fontcuberta, plaça d'Isidre Nonell de Barcelona. AGC

“No  era pas la primera vegada que veien arbres, cel blau, herba, que sentien l’aigua passant i la brisa bufant entre les fulles; però era com si no ho haguessin admirat mai, com si la natura no hagués existit fins aleshores, o com si no hagués començat a ser bella fins al sadollament dels seus desigs”

Madame Bovary, Gustave Flaubert, Barcelona, labutxaca, segona edició, agost de 2011, Edicions 62, labutxaca, segona edició, agost del 2011

Un es pot preguntar per què en una societat mecanitzada i tecnològicament avançada els elements i les seves fineses continuen sent recurs d’expressió dels sentiments en la literatura. En poesia farien la funció del correlat objectiu: les coses, objecte, que fan d'expressió dels sentiments del subjecte.

Un pintor em va explicar, plantat amb el cavallet i el llenç davant del paisatge, que contemplar el joc dels verds del bosc, els prats, els conreus i els jardins era provat, pels psicòlegs, que ens transmet serenor. Els sentits obtenen la gratificació, bàsicament, a través de les coses vives, allò del qual estem constituïts. Per això, la natura continua essent el recurs metafòric que l’escriptor posa per connectar amb els lectors, busca allò més compartit del ser íntim.

Vaig subratllar aquest fragment de l'obra de Flaubert, emmarcat dins el Realisme de la literatura del XIX, perquè m'agrada i penso que pot explicar aquest per què. I ara vull compartir un trosset del Werther, de l'alemany Goethe, que inaugura el Romanticisme, pel sentiment contraposat a la cita de Madame Bovary:

"Oh! tota aquella magnífica natura la veig al davant meu inanimada, i erta com una estampa vernissada, i de tot aquest espectacle no puc vessar en mi i fer passar del meu cap al meu cor ni la gota més petita d'un sentiment de felicitat".

Les desventures del jove Werther, J. W. Goethe. Traducció de Joan Alavedra. Editorial Selecta, tercera edició: 1967    

Altres perquès: Per a què serveix la poesia?

Ciutat Morta i El chinago, de Jack London

"¿Qué importaba si le cortaban la cabeza sin ser el condenado? Al fin y al cabo era sólo un chinago. Y ¿que importaba un chinago más o menos? Además, quizá no era un error. Desconocía lo que pasaba en el interior de las cabezas de sus superiores. Pero ellos sabían lo que hacían. ¿Quién era él para enmendarles la plana?

Por un bistec. El chinago. Jack London, Alianza Cien, Alianza Editorial, Madrid 1993.

El gendarme Cruchot fa aquesta "reflexió" quan s'adona que porta per error el xinès Ah Cho al patíbul. El jutge s'ha deixat la lletra final de qui volien decapitar: Ah Chow. Han triat un altre dels condemnats per un crim entre els treballadors xinesos a la plantació de Tahití. De fet, cap dels cinc condemnats n'ha estat l'autor, i la condemna de partida és del tot irracional: "Estaba claro que cinco o seis hombres no podían infligir dos puñaladas". Per escarmentar la comunitat de treballadors, condemnen el grup que pot haver presenciat el crim i trien un d'ells, A Chow, l'alt i cepat, per ser guillotinat. A Cho, de vint-i-dos anys, és baixet. L'evidència no fa que el capatàs i els gendarmes es facin enrere. A Cho té un últim pensament: "La cuchilla no hacía cosquillas. Eso fue lo último que supo antes de saber nada".

            El cas de Rodrigo Lanza —(quines coses tenen els cognoms!) Triat com a autor de llançar la pedra que va deixar un Guàrdia Urbà tetraplègic— i la resta de condemnats pel cas 4-F, m'ha fet pensar en el conte de London. El prejudici —"los tres sudacas" diuen els urbans als primers arrestats— i l'abús de poder són evidents en el conte i en la realitat que retrata Ciutat Morta. Hi ha moltes diferències, és clar. El fil conductor del cas de London és el racionalisme inhumà d'una cadena que té per objectiu l'eficiència d'una explotació als Mars del Sud. El de Ciutat Morta és un col·lectiu policial que actua com a banda de matons venjatius.

            La pel·lícula està molt ben feta. Vaig anar a veure-la al cinema Texas amb presentació del Ventura Pons i un dels directors. No crec en el debat sobre la parcialitat del documental. Com deia el director, l'altra part està representada en els escrits de les condemnes.

            La cadena d'arbitrarietats van portar, un dels condemnats, la poeta Patrícia Heras al suïcidi. El valor humà d'Heras val més que el de cent pinxos perdonavides torturadors amb uniforme. La pregunta que cal fer-se és per a qui es decideix aquesta societat. 

Seixanta-un poemes, Francesc Parcerisas

Per a què serveix la poesia?  Jo dic que per prendre consciència de l'experiència vital —Henry Miller deia que la literatura serveix per accelerar l'experiència. Aquesta es veu a ella mateixa en la distància, en el pas del temps. Les paraules poden mesurar aquesta distància quan reconstrueixen el passat. Llavors, ens causa admiració i sorpresa confrontar la nostra identitat amb la síntesi de l'experiència què és el poema. El poema ens empeny per elevar-nos damunt la cresta del temps.

     Les paraules i el pas del temps. El mateix pas del temps és un dels pocs temes de la poesia (l'amor, la mort... Es poden comptar amb els dits d'una mà!). És així, que el poeta es qüestiona, sovint, quin sentit donen les paraules a l'existència. Es qüestiona ell mateix.

       M'hi ha fet pensar molt Seixanta-un poemes, de Francesc Parcerisas (Quaderns Crema, novembre del 2014), mestre meu als tallers de poesia de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. La veu poètica salva vivències del pas del temps, les congela a través de les paraules. Llavors es pregunta pel sentit d'això: les paraules, la raó, la llengua i, en darrer terme, també, la mateixa funció de la poesia.

     Sobre les paraules, al poema "Garrofer enterc":

 "Em fa feliç saber

—com ho deu saber la roca vella—

que en les paraules només hi ha

una llum petita del sentit,

un esquinç de tot allò que ens crema."

Si més no, tenir una petita llum és més que no tenir res. I tot i tenir aquesta eina sempre serà poc, però ineludible:

"I, tot i així, la llengua li sembla pobra i poca,

li sembla sempre massa feble cada mot,

fins que agafa el vas de la tauleta

i, amb la mica d'aigua

que ella hi ha deixat,

s'humiteja, a poc a poc,

els llavis enfebrits per les paraules".

Diu a "Vas d'aigua". Fins i tot, les paraules, la raó, pot ser una amenaça per a la realitat sensible, per aprofitar el present (carpe diem):  

"i sense més paraules

que la cega immediatesa

del tu aquí, de l'aquí jo

—que el temps és poc

i massa paraules ens el buidarien".

Afirma a "Nadal". Però en canvi sovint són tan vitals com el sexe:

"... Els mots i el sexe

se'ns han fet bons, com un plugim

amable de tardor..."

A "Distància". Les paraules són insignificants, però sabem que les empeny el temps:

"Rere totes les paraules

un sol abisme poderós:

la rauxa roja del futur".

A "Rere totes les paraules...". Per a què serveix la poesia, doncs? Per aturar, minímament, el temps, com un "Còdol" que reté el corrent de l'aigua, on s'hi encalla:

"l'aigua del riu que llepa el còdol/

perquè la teva mà s'hi enfonsi/

i el triï, únic, fent-lo penyora

on el temps s'ha d'encallar"

     A "Clot", la poesia serveix per detectar quins moments t'han deixat petja:"... que aquests instants/calcularan no deixar-te mai del tot". Fins i tot Parcerisas s'inventa un artefacte, l'atraapaanys —a semblança del parany per a rates-, que ens pot servir com a metàfora de l'instrument que pot ser la poesia per atrapar vivències. L'aparell serveix per congraciar els anys bons, en aquest cas els tendres, amb el present i que encomani aquesta bondat a l'experiència que pugui quedar a partir d'ara:

L'atrapaanys

Que, si alguns han estat bons,

una engruna d'aquella bondat

ens en sigui esquer: els dies d'estiu

d'un nen amb peus descalços,

l'amor regalat a l'adolescent llunyà,

la tarda lenta amb la pietat dels morts...

Petites molles de pa que, endurides,

s'assequen com una vella goma d'esborrar

que estripa el paper rebregat de la memòria.

I que cada llambreig de mar

damunt la mica fulgent de la sorra

lluï a la baga primitiva de coure

per fer coincidir l'esgüell de la rata

amb la venjança feliç del que fou bo

—i inútil, com tot, però nostre—

i perdurable com l'amenaça,

l'oblit, el dolor o el goig.

    

Si teniu més interès per saber coses d'aquest poemari, Jordi Llavina va fer una entrevista, com cap s'ha fet a en Francesc Parcerisas als mitjans, el 28 de novembre a El Punt Avui.

             El 30 de novembre passat, familiars, amics i  alumnes seus, vam participar en una celebració dels seu setantè aniversari. Vam veure'l en forma —sense cap mena de dubte i per molts anys—, i la prova d'això són aquests Seixanta-un poemes, que, com sempre que treu un poemari, molts l'esperàvem en candeletes.

Un malson amb aire condicionat

"El automóvil se dibuja en mi imaginación como el símbolo mismo de la falsedad y el espejismo. Ahí están, miles y miles de ellos, en tal profusión que pareciera que no hay hombre tan pobre que no pueda poseer uno. En Europa, Asia y África, las masas de trabajadores exhaustos contemplan con ojos húmedos este Paraíso en el que el obrero va a trabajar en su propio coche (...). Ven un bonito y brillante coche que ronronea como un gato; ven infinitas carreteras de hormigón tan suaves y lisas que al conductor le cuesta trabajo mantenerse despierto; ven cines que parecen palacios, ven grandes almacenes con maniquíes vestidos como princesas. Ven el brillo y la pintura, las fruslerías, los cacharros, los lujos; no ven la amargura en el corazón, el escepticismo, el cinismo, el vacío, la esterilidad, la desesperación, el desaliento que devora al trabajador americano." 

Henry Miller, 1940. A Una pesadilla con aire acondicionado, Navona Editorial, Barcelona, primera edició, octubre del 2013. Traducció de José Luís Piquero

Ens hem comprat un cotxe. 

 Llúcia Garcia i Torras

Thomas Wolfe per primer cop en català

                                                                    Foto: Laia Torras

"Aquella breu suma de mi mateix, l'univers dels meus quatre anys que va ser tan curt per mesurar-lo, tan llunyà, tan infinit per ser recordat."

El nen perdut, Thomas Wolfe, Viena Edicions, novembre del 2014

A El nen perdut, Wolfe reconstrueix el record del seu germà de dotze anys que va morir de tifus quan ell en tenia quatre. En tres parts, com tres contes, el llibre té un poder evocatiu magnètic que fa que un es pregunti pels primers records guardats de la infantesa. El nen perdut és el germà, però també ho és el nen que ell va ser i que ha desaparegut: "Saps que ara ets només un àtom sense nom en la buidor, una xifra breu i polsegosa que gira sense nord en un temps innombrable, i que tots els somnis, la força, la passió i les creences de la joventut són morts"

            La reconstrucció del passat més tendre serveix a l'escriptor per resoldre el dol familiar que ha arrossegat tota la vida: "I així, havent-ho trobat tot, vaig saber que tot s'havia perdut", diu cap al final. Wolfe va morir als 37 anys a causa d'una pneumònia, que va degenerar en una tuberculosi.

            El cas és que El nen perdut és la primera traducció d'una obra de Thomas Wolfe al català, gràcies a la jove Viena Edicions i al seu traductor, Marcel Riera, poeta i polític badaloní. 

La màquina del temps

Rod Taylor, mort avui, va ser l'actor de La màquina del temps, pel·lícula que jo tenia present per haver-me fascinat de petit. La idea de viatjar en el temps és pueril, però no per això m'ha deixat de ser fascinant. Per això, fa poc vaig llegir-ne l'obra de H.G.Wells, trobada la tercera edició de l'Editorial Empúries del 1996 en una llibreria de vell. I en vaig quedar meravellat, per ben escrit, no debades és un clàssic, i per suggeridor: "Sempre estem allunyant-nos del moment present. Les nostres existències mentals, que són immaterials i no tenen dimensions, passen per la Dimensió del Temps a una velocitat uniforme des del bressol fins a la tomba".

     I és molt aguda la reflexió que comporta la societat que descobreix el personatge en el futur 802.701: "És una llei de la naturalesa que passem per alt que la versatilitat intel·lectual és la compensació pel canvi, el perill i la inquietud. Un animal perfectament en harmonia amb el seu entorn és un mecanisme perfecte. La naturalesa mai no apel·la a la intel·ligència fins que l'habitud i l'instint ja no són útils. No hi ha intel·ligència allà on no hi ha canvis ni necessitat de canvis. Només participen d'intel·ligència aquells animals que s'han de trobar amb un enormea varietat de perills i necessitat. 

      Així, doncs, pel que veia, l'home del món superior havia derivat cap a una feble boniquesa, i el món subterrani cap a una mera indústria mecànica". Els uns, fructívors, acaben sent el bestiar manso dels altres, els caníbals.
     Amb tot, en aquest futur remot i estrany, l'home de la màquina del temps hi troba un signe de familiaritat: "Fins i tot quan la ment i la força havien desaparegut, la gratitud i la tendresa mútua encara vivien en el cor de l'home". Amb aquesta frase final acaba la novel·la de Wells.

Nadala dos mil catorze

Calendari d'advent

Dies emmotllats de xocolata amb llet

caigueu del calendari i taronges,

dels tarongers. Ompliu-nos la casa

de baies vermelles i vesc perlejat.

Dies emmotllats de xocolata amb llet,

feu primavera als turons: grocs de gatosa,

blanca i violàcia bruguerola, randes

del marfull i blaus del romaní.

D’afers eficaços desemmotlleu-nos

si som peces que es mouen en el tauler.

No hi ha negocis amb la natura,

un vent definitiu arrenca fulles

i dins la foscor un nou temps madura,

per donar-nos el fruit dels uns als altres.

                        Albert Garcia Catalan, 2014

                                  

                                   Dibuix: Llúcia Garcia Torras

El Govern espanyol contra Catalunya des d'Europa

"És així com encaro aquesta etapa [l'oportunitt de construir un nou Estat] que tot just engeguem. I ho faig sense renunciar ni un gram a les meves conviccions ecologistes, d'esquerres, feministes, pacifistes, llibertàries i europeistes"

Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d'Europa, Raül Romeva, Rosa dels Vents, Barcelona, setembre del 2014

Romeva mostra el seu perfil ideològic en aquestes ratlles. Però el llibre sobretot explica l'experiència política dels deu anys d'eurodiputaat d'ICV-EUiA. A l'entrevista que li hem fet a La Terra (aquí en versió on-line), remarca que el Govern espanyol ha volgut recentralitzar l'Estat des de la Unió Europea i com hi ha un marc polític espanyol que rema en aquest sentit. En arribar al Parlment Europeu, Romeva veia molt senzill aconseguir que el català esdevingués una llengua activa, però no només Aleix Vida-Quadras la va vetar, també els membres espanyols del grup socialista. Un cop tancat aquest període polític europeu, Romeva afirma des dels fets constatats: "No té sentit que per anar a Brussel·les hagis de passar primer per Madrid. Cal canviar el rumb".
     També, entre altres coses, denuncia que l'Acord Transatlàntic sobre Comerç i Inversions [TTIP] s'està negociant d'esquena a la ciutadania i eludint el debat polític. Vegeu l'extracte audiovisual: