Per a què serveix la poesia? Jo dic que per prendre
consciència de l'experiència vital —Henry Miller deia que la literatura serveix
per accelerar l'experiència. Aquesta es veu a ella mateixa en la distància, en
el pas del temps. Les paraules poden mesurar aquesta distància quan
reconstrueixen el passat. Llavors, ens causa admiració i sorpresa confrontar la
nostra identitat amb la síntesi de l'experiència què és el poema. El poema ens
empeny per elevar-nos damunt la cresta del temps.
Les paraules i el pas del temps. El
mateix pas del temps és un dels pocs temes de la poesia (l'amor, la mort... Es
poden comptar amb els dits d'una mà!). És així, que el poeta es qüestiona,
sovint, quin sentit donen les paraules a l'existència. Es qüestiona ell mateix.
M'hi ha fet pensar molt
Seixanta-un poemes, de Francesc
Parcerisas (Quaderns Crema, novembre del 2014), mestre meu als
tallers de poesia de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. La veu
poètica salva vivències del pas del temps, les congela a través de les
paraules. Llavors es pregunta pel sentit d'això: les paraules, la raó, la
llengua i, en darrer terme, també, la mateixa funció de la poesia.
Sobre les paraules, al poema
"Garrofer enterc":
"Em fa feliç saber
—com ho deu saber la roca vella—
que en les paraules només hi ha
una llum petita del sentit,
un esquinç de tot allò que ens crema."
Si més no, tenir una petita llum és més que no tenir res. I
tot i tenir aquesta eina sempre serà poc, però ineludible:
"I, tot i així, la llengua li sembla pobra i poca,
li sembla sempre massa feble cada mot,
fins que agafa el vas de la tauleta
i, amb la mica d'aigua
que ella hi ha deixat,
s'humiteja, a poc a poc,
els llavis enfebrits per les paraules".
Diu a "Vas d'aigua". Fins i tot, les paraules, la
raó, pot ser una amenaça per a la realitat sensible, per aprofitar el present (carpe
diem):
"i sense més paraules
que la cega immediatesa
del tu aquí, de l'aquí jo
—que el temps és poc
i massa paraules ens el buidarien".
Afirma a "Nadal". Però en canvi sovint són tan
vitals com el sexe:
"... Els mots i el sexe
se'ns han fet bons, com un plugim
amable de tardor..."
A "Distància". Les paraules són insignificants,
però sabem que les empeny el temps:
"Rere totes les paraules
un sol abisme poderós:
la rauxa roja del futur".
A "Rere totes les paraules...". Per a què serveix la
poesia, doncs? Per aturar, minímament, el temps, com un "Còdol" que
reté el corrent de l'aigua, on s'hi encalla:
"l'aigua del riu que llepa el còdol/
perquè la teva mà s'hi enfonsi/
i el triï, únic, fent-lo penyora
on el temps s'ha d'encallar"
A "Clot", la poesia
serveix per detectar quins moments t'han deixat petja:"... que aquests
instants/calcularan no deixar-te mai del tot". Fins i tot Parcerisas
s'inventa un artefacte, l'atraapaanys —a semblança del parany per a rates-, que
ens pot servir com a metàfora de l'instrument que pot ser la poesia per atrapar
vivències. L'aparell serveix per congraciar els anys bons, en aquest cas els
tendres, amb el present i que encomani aquesta bondat a l'experiència que pugui
quedar a partir d'ara:
L'atrapaanys
Que, si alguns han estat bons,
una engruna d'aquella bondat
ens en sigui esquer: els dies d'estiu
d'un nen amb peus descalços,
l'amor regalat a l'adolescent llunyà,
la tarda lenta amb la pietat dels morts...
Petites molles de pa que, endurides,
s'assequen com una vella goma d'esborrar
que estripa el paper rebregat de la memòria.
I que cada llambreig de mar
damunt la mica fulgent de la sorra
lluï a la baga primitiva de coure
per fer coincidir l'esgüell de la rata
amb la venjança feliç del que fou bo
—i inútil, com tot, però nostre—
i perdurable com l'amenaça,
l'oblit, el dolor o el goig.
Si teniu més interès per saber coses d'aquest poemari, Jordi
Llavina va fer una entrevista, com cap s'ha fet a en Francesc Parcerisas als
mitjans, el 28 de novembre a El Punt Avui.
El 30 de novembre passat, familiars, amics i alumnes seus, vam
participar en una celebració dels seu setantè aniversari. Vam veure'l en forma
—sense cap mena de dubte i per molts anys—, i la prova d'això són aquests Seixanta-un
poemes, que, com sempre que treu un poemari, molts l'esperàvem en candeletes.
