dissabte, 11 de maig del 2013

La Taula

AGC

     “A·n aquella taula s’hi menjava, s’hi tallava el pernil, s’hi trencaven ametles, s’hi trossejava l’averia, els conills i, fins i tot, algun sovatge. Havia servit per a la matança del bacó i per treballar en la màquina de fer el mandongo. A més, cada vegada que es fonia una bombeta s’hi pujava damunt per poder-la canviar. A·n aquella taula s’hi dinava i sopava cada dia i, també, en dies assenyalats, amb la resta de família. S’hi jugava a les cartes i a vegades al dominó. Als calaixos s’hi guardaven el tovallons, el plat de les olives negres, el ganivet i un saquet de figues seques. I aquell pa, imprescindible, aquell pa gairebé sagrat, aquell pa que, una volta consagrat, era el cos de Crist. No ho sé, si això és així, però el que sí que sabien la gent d’aquell país és que aquell pa els donava vida. Una bona part del seu esforç, del seu treball, seguir aquell pa. I aquell calaix d’aquella taula era algo així com el sagrari que guardava aquell sacrifici, sacrifici d’un home clavat a la creu, sacrifici dels que portaven la creu d’aquella terra. 
     Aquella taula va ser substituïda per una taula de fòrmica, lluenta, bonica, llisa, plegable, ergonòmica, atornillada, rematxada, encolada, en sanefes de diferents colors, aquells colors que dibuixaven aigües. Aigües feia aquell taula al cap de pocs anys”. 
Al cor de la terra. El món agrari a les terres de l’Ebre al s.xx. Josep Olivas Rodríguez, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1edició, novembre de 2012

     Hem entrevistat Olivas a La Terra de maig, núm. 392. Podeu descarregar-vos el pdf, l'entrevista és a la pàgina 10, i aquí sota un fragment audiovisual de l’entrevista feta a Roquetes (Baix Ebre). 


dimecres, 8 de maig del 2013

Arguments per despertar consciències


“La Fiscalia de Barcelona investiga les altes retribucions dels directius de l’entitat d’estalvis després d’haver començat a rebre ajut públic”, remarca el capítol Narcís Serra i les ombres de Catalunya Caixa a l'Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics de 2012. Explica el per què de la caiguda d’aquesta caixa de particpació pública, després d’una política molt agressiva al mercat immobiliari, entre altres. Per segon any consecutiu, el Grup de Periodistes Ramon Barnils publica 15 artícles periódistics que descabdellen a fons temes que no han estat tractats pels mijtans com es mereixerien.
     L’article esmentant és del periodista Joan Foguet. El destaco perquè el consum responsable passa per saber on tenim els diners. Ens hem quedat sense caixes, entitats bancàries que tenien un objectiu social, i el que més mal fa és que sigui perquè van jugar a la borsa i amb els productes fiscals més agressius, per no dir directament fraudulents. Ara, la ciutadania hauríem de demanar que les entitats es definissin entre les que juguen al Casino, la borsa, i les que no. Aquesta mínima informació ajudaria molt a tenir una màxima consciència i responsabilitat ciutadana. Jo ho tinc clar: Triodosbank. Banca ètica amb serveis de banca generalista i que no té títols a borsa. Concedeix crèdits a projectes que es basen en alguna d'aquestes tres potes: cultura, agricultura ecològica i economia social.
     Hi ha catorze altres artícles que donen arguments per despertar consciències, com el de La pressió fiscal de Catalunya, una de les més baixes de la UE. Els podeu llegir amb format llibre o on-line, alguns dels quals amb una versió àudiovisual, destaco el de Ciutat Meridiana. Ciutat solidària. Vegeu-lo:














diumenge, 28 d’abril del 2013

Una mirada, si us plau

Foto: AGC

“Insisteixo a demostrar que no sóc ni he estat mai un canalla brutal. Les regions benignes i somnolentes en què em bellugava eren un patrimoni dels poetes, no pas el terreny dels crims”.
Lolita, Vladimir Nabokov (Proa, 2002)

La passió d’Humbert Humbert, el protagonista de Lolita, per una nena de 12 anys neix d’una sensibilitat extrema, que el personatge cultiva i desplega. Un poeta. La literatura és una mirada singular i vital sobre la realitat. Ja sigui a través de la d’Humbert Humbert, que el decòrum social la reduiria a la pedofília; ja sigui la del personatge kafkià de La Colometa de La Plaça del Diamant, de la Mercè Rodoreda, la qual es mira el que li passa com un espectador involuntari; i ja sigui a través de la de la ciència de la deducció de Sherlock Holmes, de l’irrepetible detectiu de Sir Arhur Conan Doyle. Aquestes mirades diverses s’han convertit en clàssics universals perquè són en algun lloc, més o menys recòndit, del nostre ser.
     Navokov explica, a l’epíleg de Lolita, que el primer batec que li va inspirar la història va ser la notícia que un simi del Jardin des Plantes de París havia estat capaç de fer un dibuix entenedor: els barrots d’una gàbia. Lolita ens parla del jo engabiat que portem dins.     

dissabte, 6 d’abril del 2013

Pere Comas i el canvi climàtic


La fenologia catalana ens diu que la primavera arriba un mes abans que fa cinquanta anys. El 22 de març es va presentar a Cardedeu la Xarxa Fenològica de Catalunya. Es va triar aquest poble del Vallès Oriental perquè és el poble d’en Pere Comas, el mestre que va registrar des del 1952 fins a la seva mort, el 2004, els cicles vitals de més de cent espècies vegetals i moltes d’animals. Aquest registre va servir a la comunitat científica internacional per corroborar el canvi climàtic. El figuerenc, Josep Peñuelas, del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), va ser qui va posar de relleu les observacions de Comas, que demostraven que la mitjana de la temperatura havia augmentat 1,4 graus al Vallès Oriental.
La Montserrat Busto, del Servei Meteorològic de Catalunya, que ens parla de l’observació fenològica a La Terra d’abril, a la pàgina 15, m’ha explicat que a l'acte de Cardedeu, Miquel Comas va fer referència al reportatge "Pere Comas i el canvi climàtic" que vaig publicar a Cavall Fort el maig del 2007:    
 “Divendres va ser un dia emocionant. La veritat és que va venir molta gent a Cardedeu per a la presentació de la Xarxa Fenològica de Catalunya (Fenocat) i a l’ambient surava la sensació d’estar començant una tasca que pot arribar a ser important. La intervenció del Miquel Comas va estar molt bé: t’hagués agradat ser-hi, sobretot en el moment en què va dir que de tots els articles i publicacions que es van fer sobre la tasca del seu pare, en Pere Comas, potser la que recordava amb més afecte era una que havia guanyat el premi anual de la revista Cavall Fort... ET SONA QUINA POT SER? Així que felicitats, Albert. Sàpigues que se’t recorda.”
            M’emociona que digués això en Comas fill. Perquè la gesta del seu pare és una història molt bona. De fet, me’n faig creus que no l'explotessin els gran mitjans de comunicació de casa nostra. Jo la vaig descobrir gràcies a l’escriptor gallec Manuel Rivas. En feia referència la seva columna a El País. N’explicava els passos científics de Peñuelas i Comas perquè estaven citats —pàgina 17— al llibre La Tierra herida, una conversa entre el novel·lista Miguel Delibes i el seu fill, Miguel Delibes de Castro, biòleg. Aquest llibre, publicat a Destino, el març de 2005, és el millor llibre divulgatiu que testimonia el canvi climàtic a causa de l'home i l'ús dels combustibles fòssils. Fa una crida a prendre’n consciència que a mi no se m'esborrarà mai.


dilluns, 1 d’abril del 2013

L'Espriu de Pujol

Tampoc està malament que ens acostem a la poesia a través de la política. En feia un cert retret fa dues entrades parlant de l'Espriu i de la mitificació que se'n va fer durant la postguerra i la Transició i que dura fins avui. Si a mi em pesa, el personatge, per aquest motiu, no vol dir que no sigui un avantatge per a la poesia. "La poesia és l'argamassa" d'un país, vaig llegir de Lawrence Durrell, en un dels seus llibres del Quartet d'Alexandria. 
     El desembre del 2010 vaig entrevistar Jordi Pujol per a La Terra. Quan li vaig preguntar per la relació amb Espanya, em va dir que el projecte polític que ell havia defensat dins l'Estat s'havia trencat. Era l'època de les primeres consultes que Arenys de Munt havia encetat. Es veia que ho veia molt bé. Ell va inaugurar el postpujolisme. Per explicar-me que és el que s'havia acabat, em va llegir un fragment de la Pell de brau: 

De vegades és necessari i forçós 
que un home mori per un poble, 
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts de diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.

     Poc m'esperava que en Jordi Pujol en aquesta entrevista m'acabés agafant un llibre de poesia que tenia a mà i me'n llegís un fragment. Vaig sortir de l'entrevista adonant-me que la poesia sí és l'argamassa, o ho havia estat. El projecte del nacionalisme català dels primers vint anys de democràcia sobre l'entesa i la construcció d'un Estat plurinacional es basava en la idea d'Espriu. Que important que és la poesia!

Foto: Dani Codina

dijous, 7 de març del 2013

A qui beneficia el descrèdit de la política?


­—“La culpa és dels polítics”.
—“Si hem d’esperar res de la classe política...”
—“No és cosa ni de dretes ni d’esquerres, la política no ens ho resoldrà”

Alto! Parem compte. Fins i tot caure en posar tots els polítics al mateix sac i carregar tots els neulers a la política no és innocu. De fet, és fer política encara que sigui una política vençuda per la indiferència o el nihilisme. Com a ciutadans, vulguis o no vulguis, no estem deslligats de la política i tots som polítics, fins i tot quan deleguem per acció o omissió en uns professionals que exerceixin l’ofici. Cal recordar-ho, ara que més casos de corrupció dels càrrecs públics han emergit de sota les pedres i el descrèdit generalitzat plana com l’aire que es respira. A qui beneficia el descrèdit de la política?
     A La Terra, aquest mes, entrevistem Quim Brugué, catedràtic de Ciència Política de la UAB. Acaba de publicar És la política, idiotes! (Papers amb Accent, Girona, octubre 2012).  Atenció. Ens diu que el cinisme envers la política no és només una reacció dels ciutadans, és un discurs construït: “El descrèdit de la política i la seva debilitat afavoreix els grans interessos econòmics, els que tenen més poder”.
      Podeu descarregar-vos la revista  La Terra i l'entrevista (pàgina 10).  I aquí sota en teniu un tall audiovisual, on Brugué explica el perquè del títol.




diumenge, 3 de març del 2013

Any Espriu


Cançó d’albada

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.

Caçons de la roda del temps, El caminant i el mur, Salvador Espriu

Quan jo era un adolescent em va impressionar una cita de l’Odissea d’Homer; són tallants les evidències expressades a la literatura, més quan s’és dita des de la seva primera obra: “I tanmateix ben de jorn havia de presentar-se’t el destí de la mort, que ningú que és nat se n’esquiva! ”. Per això, m’agrada tant com comença les Cançons de la roda del temps, on cada poema és un moment del dia. Aquest és el meu Espriu, per on he de començar a redescobrir-lo aquest any.
     Divendres, a la Casa de València de Barcelona, Laia Carreras i Arran van presentar el disc i l’espectacle: Arran sempre de terra. Salvador Espriu per ell mateix. Un repàs lúdic, amb música d’acordió i contrabaix, de l’obra i el personatge.
     N’hem d’estar molt agraïts. Ens tornen a posar l’Espriu sobre la taula. Entre el públic hi havien arenyencs, que se’l senten tan seu. Un sentiment que els el conec perquè vaig treballar dos anys a Ràdio Arenys. Com el deuen haver percebut interpretat per gent de terra endins? (la Laia i la Maria del grup són de Santa Coloma de Queralt, de les terres segarrenques de la Conca de Barberà). La grandesa del poeta és, evidentment, que se’l facin seu arreu del país. Però també estaria bé que ens el tornin a presentar sense la mitificació que se’n va fer a la Transició. Això no vol dir que oblidem l’Espriu del Raimon, que és un bon art. Vull dir que la política pot pesar massa a l’hora d’acostar-se a l’obra.