Foto: AGC
“Insisteixo a demostrar que no sóc ni he estat mai un canalla brutal. Les regions benignes i somnolentes en què em bellugava eren un patrimoni dels poetes, no pas el terreny dels crims”.
Lolita, Vladimir Nabokov (Proa, 2002)
La passió d’Humbert Humbert, el protagonista
de Lolita, per una nena de 12 anys neix d’una sensibilitat extrema, que el
personatge cultiva i desplega. Un poeta. La literatura és una mirada singular i
vital sobre la realitat. Ja sigui a través de la d’Humbert Humbert, que el
decòrum social la reduiria a la pedofília; ja sigui la del personatge kafkià de
La Colometa de La Plaça del Diamant, de la Mercè Rodoreda, la qual es mira el
que li passa com un espectador involuntari; i ja sigui a través de la de la ciència
de la deducció de Sherlock Holmes, de l’irrepetible detectiu de Sir Arhur Conan
Doyle. Aquestes mirades diverses s’han convertit en clàssics universals perquè són
en algun lloc, més o menys recòndit, del nostre ser.
Navokov
explica, a l’epíleg de Lolita, que el primer batec que li va inspirar la
història va ser la notícia que un simi del Jardin des Plantes de París havia
estat capaç de fer un dibuix entenedor: els barrots d’una gàbia. Lolita ens
parla del jo engabiat que portem dins.
