Cançó d’albada
Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.
Caçons de la roda del temps, El caminant i el mur, Salvador Espriu
Quan jo era un adolescent em va impressionar una
cita de l’Odissea d’Homer; són tallants les evidències expressades a la
literatura, més quan s’és dita des de la seva primera obra: “I tanmateix ben
de jorn havia de presentar-se’t el destí de la mort, que ningú que és nat se
n’esquiva! ”. Per això, m’agrada tant com comença les Cançons de la roda del
temps, on cada poema és un moment del dia. Aquest és el meu Espriu, per on he
de començar a redescobrir-lo aquest any.
Divendres,
a la Casa de València de Barcelona, Laia Carreras i Arran van presentar el disc
i l’espectacle: Arran sempre de terra. Salvador Espriu per ell mateix. Un repàs
lúdic, amb música d’acordió i contrabaix, de l’obra i el personatge.
N’hem d’estar molt agraïts. Ens tornen a posar
l’Espriu sobre la taula. Entre el públic hi havien arenyencs, que se’l senten
tan seu. Un sentiment que els el conec perquè vaig treballar dos anys a Ràdio
Arenys. Com el deuen haver percebut interpretat per gent de terra endins? (la
Laia i la Maria del grup són de Santa Coloma de Queralt, de les terres
segarrenques de la Conca de Barberà). La grandesa del poeta és, evidentment,
que se’l facin seu arreu del país. Però també estaria bé que ens el tornin a
presentar sense la mitificació que se’n va fer a la Transició. Això no vol dir que oblidem l’Espriu del Raimon,
que és un bon art. Vull dir que la política pot pesar massa a l’hora
d’acostar-se a l’obra.
