El valor d'entrevistar Francesc Cabana, un home amb valors

"A Guinea hi vaig retrobar una certa simplicitat de la vida, difícil de veure a casa nostra; una gent que té tots els defectes i totes les virtuts a la vista, en estat quasi pur; més temps per a pensar; menys dependència del rellotge i de l'agenda. Déu n'hi do. Gràcies! "

Cròniques de Guinea Equatorial, Francesc Cabana, Proa, Barcelona, primera edició: juny del 1995.

Fa uns quants anys que em vaig comprar aquest llibret atret per la curiositat que sento per l'antiga colònia espanyola a l'Àfrica negra. L'autor, un català que hi va estar entre el 1988 i el 1992 en qualitat d'assessor del Banc Mundial. La mirada humanista que hi destil·la van aconseguir que el tingués de referència i seguís els seus articles sobre el món econòmic a l'Avui. La integritat de Cabana passa, per proximitat familiar, la prova més dura: va ser molt explícit expressant els seus dubtes envers els seu cunyat, Jordi Pujol, quan va sortir a la llum l'afer d'evasió fiscal. Anys abans, quan el cas Millet, va dir una frase molt fina que em va quedar gravada: "Pot haver-hi cultura sense economia, però no economia sense cultura".

     Doncs bé, l'he pogut entrevistar arran de la publicació de Deu èxits de l'economia catalana (Pòrtic, febrer del 2016), on explica la història personal que hi ha darrere de les grans empreses catalanes del segle XX, i encara XXI. L'entrevista no té pèrdua. Cabana diu que el nivell cultural de l'empresariat català d'ara és baix. Que ja no queden figures com Manuel Raventós i Domènech, qui va fundar Codorniu, un home amb sensibilitat cultural i compromís polític amb el país. Que les empreses familiars catalanes, com Agrolimen i Roca, no són transparents, per motius fiscals! Que els actuals grans empresaris del cava estan carregats de punyetes quan acusen el procés català de perjudicar el seu negoci... La podeu llegir sencera aquí a La Terra, on line.

A la seu d'Enciclopèdia Catalana el 3 de juny. Foto: DANI CODINA

La finestra de Pere Rovira

"M'agradaria que aquesta paret seca durés una mica. No podrà durar tant, és clar, com els marges de pedra de debò, els que han aguantat durant segles una parada d'olivers, de vegades molt petita, amb només lloc per a mitja dotzena d'arbres. Admiro els homes que van fer els marges i envejo la saviesa de les seves mans. Tant de bo jo fos tan hàbil amb les paraules com ells ho eren fent encaixar les pedres".

La finestra de Vermmer, Pere Rovira (Proa, primera edició: febrer del 20016)

 

Aquest mes, he entrevistat Pere Rovira per a La Terra (aquí podeu llegir l'entrevista completa). El fragment citat és el final d'aquest dietari del 2013, on Rovira dia rere dia construeix una mirada sobre la realitat que l'envolta, atenta als cicles vitals, com un pagès, a l'actualitat política d'una època històrica pel país, al despotisme econòmic que governa el món... Es llegeix molt bé per la diversitat de temes, la mateixa diversitat de qüestions que ens emprenen en la vida quotidiana. Aquesta finestra oberta al món també és una mirada interior, al passat de l'autor, per exemple. El 2013 és l'any que presenta la novel·la Les guerres del pare, ficció que recrea el món rural de la postguerra que va viure de petit a Vila-seca i que es va acabar amb la irrupció del turisme. 

 

Rovira a casa seva, a Alpicat, el 28 d'abril. AGC

També fa una repassada de la seva joventut, en repudia la flaca per la poesia surrealista, per l'art d'avantguarda, així com els posats literaris de la vida literària i la mala literatura. Tot amb cites agudes d'autors clàssics, d'autors francesos sobretot, de bona literatura destriada per un escriptor que s'hi ha dedicat tota la vida. Perquè Rovira ha estat un poeta, consolidat, un mestre, que juntament amb Joan Margarit ha voltat amb l'espectacle "Paraula de jazz".

     Rovira em va regalar un llibre que feia temps que volia llegir Diari sense dies, 1998-2003 (Proa, desembre del 2004), un recull d'articles publicats a l'Avui que va concebre com un llibre des del primer moment. Un manual de vida, contra l'autoengany i on el país també surt retratat, en allò bo i en allò dolent. És el precedent de La mirada de Vermeer i es pot llegir com una mena del rilketià Cartes a un jove poeta, ensenya a trobar-se i a escriure bé.

            Per acabar, el poema de què parlem a l'entrevista, sobre l'avi que cavava avellaners:

Avellaners

Com que l'amor l'havia deixat sol

a prop dels setanta anys, el meu padrí

cavava avellaners de sol a sol

per enterrar les ganes de morir.

De nit, mirava el foc, bevia vi

i fumava el tabac del desconsol;

deia un renec abans d'anar a dormir

i s'ajeia al seu llit amb el seu dol.

Ja només el veig jo, cavant dolor

sota els avellaners de la memòria;

després, no haurà tingut ni infern ni glòria,

el padrí de la terra i la suor.

Era un pagès blasfem, nervut, petit;

gràcies a ell, vivim. Que quedi escrit.

Contra la mort, Pere Rovira (Proa, primera edició, febrer del 2011)

Pot la poesia determinar un programa polític?

Article publicat a Media.cat el 17 de maig del 2015

El maig és el mes de la poesia. Parlem de poesia i política. Els poetes no necessiten els polítics. Però poden els polítics prescindir de la poesia? "El poeta és l'argamassa del poble", diu Lawrence Durrell al Quartet d'Alexandria. La política necessita, a més de raonament, un esperit que relligui el pensament. Els arguments necessiten alguna cosa més, alguna cosa que connecti amb una ànima col·lectiva. Aquest esperit, aquesta ànima, l'avala la veritat que porta la poesia.

            La polèmica sobre el poema "Mare nostra", que Dolors Miquel va recitar al febrer passat durant l'acte dels Premis Ciutat de Barcelona, restarà associada al mandat d'Ada Colau a l'Ajuntament de Barcelona. Aquell poema com una imatge que val més que mil discursos. Conté l'esperit subversiu de la primera alcaldessa de la història de la ciutat, feminista, per se, i  anticlerical, ha estat el primer màxim representant del consistori que no acudeix a la missa de la Mercè. El poema de Miquel pot ser entès com una declaració de principis d'un nou cicle polític.

              Els polítics quan volen vestir de gala els seus discursos citen fragments de poemes. Molts trien versos ja citats per altres col·legues o en assajos, no pas perquè freqüentin la poesia. Per a d'altres sí que la poesia és un valor interioritzat. Crec que és el cas dels dos polítics catalans més rellevants de la represa democràtica. Els vaig entrevistar, per a la revista La Terra, perquè havien publicat les respectives memòries. El 2013, Raimon Obiols en motiu de El mínim que es pot dir i, el 2010, Jordi Pujol, per Temps de construir (1980-1993). Com a bons adversaris, també tenen gustos poètics diferents. El primer cita Josep Carner i J.V. Foix, amb qui comparteix anècdotes, també n'explica de passades al costat de Joan Brossa. El segon cita profusament, al seu llibre, Màrius Torres i Salvador Espriu.

            A l'entrevista amb el President, la poesia va prendre una rellevància que no m'esperava. Li vaig preguntar per la relació amb Espanya —era l'època de les consultes independentistes a Arenys de Munt—, i va dir que el projecte polític que ell havia defensat s'havia acabat. Va agafar La pell de brau —poesia a la biblioteca del despatx d'un polític!—, i em va llegir el conegut: "De vegades és necessari i forçós... Recorda això, Sepharad/ Fes que siguin segurs els ponts de diàleg/i mira de comprendre i estimar/les raons i les parles diverses dels teus fills." Em va dir que el projecte del nacionalisme català dels primers vint anys de democràcia es basava en la idea d'Espriu. Pot la poesia determinar un programa polític?

El Gran Amic Dahl

"Darrera la cortina, la finestra era oberta de bat a bat, però ni caminava ningú per la vorera ni passava cap auto pel carrer. No se sentia ni la més mínima fressa. Sophie mai no havia experimentat un silenci com aquell.

            Va rumiar que potser aquella era la que en diuen l'hora màgica.

            L'hora màgica, algú li havia xiuxiuejat una vegada que era un moment especial a plena nit quan tots els nens i els grans són en el més pregon dels son i totes les coses misterioses sortien dels seus amagatalls i s'apoderaven del món".

El Gran Amic Gegant, Roald Dahl

La il·lustració és de Quentin Blake, els dibuixos del qual són inseparables de l'obra de Dahl. L'acabem de rellegir perquè és un llibre que ha atrapat les meves filles de set i nou anys. Totes les novel·les de Dahl han triomfat a casa, i aquesta la que més. La història, com totes les de l'escriptor anglès, té molt de ganxo. I els protagonistes, com amb la majoria dels seus llibres, són personatges sensibles enmig d'un món de cafres. Aquí la protagonista és una nena òrfena que viu a Londres i el Gag és l'únic membre del país dels gegants que es nega a menjar nens mentre dormen durant aquesta hora màgica.

     A les meves filles els fa molta gràcia la parla imprecisa del Gag, pronuncia paraules malament (fangstigós), en diu unes per altres (és la cosa més honorosa que jo sent de fa anys) i senzillament se les inventa (No siguis empipadoiosa i cataplasmàtica. Jo no hi veu cap fificultat). 
     La traducció es va fer el 1987, una traducció que reclamava ser creativa i valenta. Per exemple, els gegants mengen ceballots humans en català, que es correspon a l'anglès human beans (mongetes humanes), de resultes de l'error lèxic de la parla dels gegants human being (éssers humans). Proclamo l'èxit dels seus traductors. Es tracta del tàndem Carme Geronès i Carles Urritz. Atenció, justament, la Carme és la nostra correctora, la de La Terra, la revista de política agrària que dirigeixo des de fa 14 anys. Bé, la Carme i el Carles, també van ser els traductors de Els Culdolla, una altra novel·la de Dahl que ja des del títol calia força criteri i ofici en literatura per traduir-lo.

       Encara hi ha un altre traductor eminent de Dahl: el periodista Ramon Barnils va traduir Matilda, obra que, després de Charlie i la fàbrica de xocolata, deu ser la més famosa d'aquest renovador de la literatura infantil. El vessant traductor de Barnils és força desconegut.

            P.S. Escrivint aquest post descobreixo que la Disney portarà a les pantalles aquest estiu El Gran Amic Gegant, dirigida per Steven Spilberg. És fantàstic, segur que rellançarà la novel·la i, a casa nostra, es veurà la vàlua de la nostra traducció. Ens haurem de lamentar, un cop més —i per tot això que explico, ens n'haurem de doldre més!—,  que no es dobli al català?

Hi ha una versió anterior, aquí completa en anglès: 

Joana Raspall per a petits i per a grans

El nét de la poeta Joana Raspall, Ernest Cahué, ha fet una aplicació amb jocs a partir de la poesia de l'àvia: unmondepoesia.cat. Aquí la Joana Raspall continua fent l'escaleta als infants, joves i no tan joves perquè s'agafin a la poesia. Ho explica a Vilawebtv.
     La poeta, que va morir l'any del seu centenari, el 2013, se la coneix sobretot per la poesia per a infants, i per ser autora de diccionaris; jo en tinc un de sinònims. Però hi ha una poeta per a adults. 
     Els darrers mesos, cada matí, en llevar-me, he anat llegint un, dos, tres o un grapat de poemes de la seva poesia lírica completa a Batec de paraules, (El Cep i la Nans Edicions, Vilanova i la Geltrú, octubre del 2013), editada en motiu del centenari. 
     Aquesta altra Joana Raspall és la de la veu interior, tan clara i directa com la poeta per als infants, però amb els dubtes, el qüestionament d'un mateix, el compromís social, l'amor i l'erotisme, i tot el que inclou el trànsit del temps sobre la pell que ja es clivella. És una poeta que no va abandonar mai l'afany d'escriure i, per tant, són els poemes de tota una vida; el conjunt és una obra diversa, profunda i a la vegada propera.
     En trio un de l'apartat "Vivències":

El recer

M'he construït un recer de silenci

i el vull convertir en la nua bellesa

d'allò subtil que s'esmuny del contacte

d'un barroer grapejar de l'intrús.

Marbres eteris són zelosos guardes

de les imatges encara increades;

les mans profanes no els desbastaran.

No hi ha cap marbre més dur que el silenci.

No hi ha cap vel més espès que l'intern.

No hi ha cap món més real que el del somni".

     Si la voleu escoltar en una conversa, és impagable l'entrevista telefònica que li va fer Pius Morera el 27 de febrer del 2013, als 99 anys, al programa de Ràdio Sant Vicenç de Montalt, Aparador de poesia


Aparador de poesia. Homenatge a Joana Raspall per la seva trajectòria literària, patriòtica i humana. from Carme Llobera Balasch on Vimeo.

Jaume Fuster i La guardia del rei

Article publicat a Media.cat, el 2 de febrer

Fa divuit anys de la mort d'en Jaume Fuster. L'aleshores escriptor més llegit de la generació dels setanta moria el 31 de gener del 1998 a causa d'un càncer de pulmó. Tres anys abans l'havia entrevistat, el 3 de febrer del 1995, a la seva casa de Barcelona, crec que al carrer de Nàpols, en motiu de la publicació, feia cosa d'un mes, de la novel·la La guàrdia del rei (Edicions 62, 1994). Ve a tomb parlar-ne a Media.cat perquè és una novel·la crítica amb els mitjans de comunicació de masses.

     Veníem de la primera Guerra del Golf Pèrsic del 1990, una guerra que es va oferir com un espectable televisiu; es va esperar a què hi hagués prime time per fer el primer atac de l'operació nord-americana Tempesta del Desert. Els periodistes incrustats en l'exèrcit mentien, els d'aquí es veien obligats a parlar positivament de la guerra i els diaris feien infografies excel·lents de l'estratègia com si fos un joc. Fuster se serveix del tema com un dels leitmotiv de la novel·la per mostrar la banalització de la informació en pro de l'espectacle. 

     La novel·la deixa retratats els comunicadors vedets, els productors i les forces manipuladores que hi ha darrera el mitjà estrella. "A la televisió les coses no són com són. Són com sembla que són. A la vida, sovint també", cita de Josep M. Puyal, la primera de les cites que obren el llibre. Fuster va buidar el pap sobre el que pensava del món de la televisió, després d'haver-hi treballat com a guionista, tant a Televisió Espanyola com a TV3. El mestre de la literatura de gènere va construir la novel·la, en aquest cas, utilitzant els gèneres de la televisió: el discurs del locutor, el dels guions, les tècniques de la sit-com o del reality-show, de les retransmissions esportives o dels noticiaris. Bé, és una novel·la recomanable en general i, en particular, per a la gent del ram.
     L'entrevista la vaig publicar a la revista Zitzània de la Facultat de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra. Només es tractava d'un exercici per a l'assignatura d'en Lluís Bonada —Premi Trajectoria 2015—, el qual ens havia apuntat un llistat de persones entrevistables de diferents àmbits. D'aleshores ençà, n'he fet moltes, d'entrevistes, i cap ha estat tan entranyable com aquella. Potser perquè era l'únic escriptor del qual m'ho havia llegit tot, i perquè m'orientava cap al periodisme cultural que era on jo hauria volgut anar a raure. El cas és que em vaig trobar que la meva primera entrevista la feia al meu millor referent. Penso que vaig tenir molta sort, però alhora m'ha costat patir d'un mal elegíac de la meva primera vegada!