Article publicat a Media.cat, el 2 de febrer
Veníem de la primera Guerra del Golf Pèrsic del 1990, una guerra que es va oferir com un espectable televisiu; es va esperar a què hi hagués prime time per fer el primer atac de l'operació nord-americana Tempesta del Desert. Els periodistes incrustats en l'exèrcit mentien, els d'aquí es veien obligats a parlar positivament de la guerra i els diaris feien infografies excel·lents de l'estratègia com si fos un joc. Fuster se serveix del tema com un dels leitmotiv de la novel·la per mostrar la banalització de la informació en pro de l'espectacle.
La novel·la deixa retratats els comunicadors vedets, els productors i les forces manipuladores que hi ha darrera el mitjà estrella. "A la televisió les coses no són com són. Són com sembla que són. A la vida, sovint també", cita de Josep M. Puyal, la primera de les cites que obren el llibre. Fuster va buidar el pap sobre el que pensava del món de la televisió, després d'haver-hi treballat com a guionista, tant a Televisió Espanyola com a TV3. El mestre de la literatura de gènere va construir la novel·la, en aquest cas, utilitzant els gèneres de la televisió: el discurs del locutor, el dels guions, les tècniques de la sit-com o del reality-show, de les retransmissions esportives o dels noticiaris. Bé, és una novel·la recomanable en general i, en particular, per a la gent del ram.
L'entrevista la vaig publicar a la revista Zitzània de la Facultat de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra. Només es tractava d'un exercici per a l'assignatura d'en Lluís Bonada —Premi Trajectoria 2015—, el qual ens havia apuntat un llistat de persones entrevistables de diferents àmbits. D'aleshores ençà, n'he fet moltes, d'entrevistes, i cap ha estat tan entranyable com aquella. Potser perquè era l'únic escriptor del qual m'ho havia llegit tot, i perquè m'orientava cap al periodisme cultural que era on jo hauria volgut anar a raure. El cas és que em vaig trobar que la meva primera entrevista la feia al meu millor referent. Penso que vaig tenir molta sort, però alhora m'ha costat patir d'un mal elegíac de la meva primera vegada!
L'entrevista la vaig publicar a la revista Zitzània de la Facultat de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra. Només es tractava d'un exercici per a l'assignatura d'en Lluís Bonada —Premi Trajectoria 2015—, el qual ens havia apuntat un llistat de persones entrevistables de diferents àmbits. D'aleshores ençà, n'he fet moltes, d'entrevistes, i cap ha estat tan entranyable com aquella. Potser perquè era l'únic escriptor del qual m'ho havia llegit tot, i perquè m'orientava cap al periodisme cultural que era on jo hauria volgut anar a raure. El cas és que em vaig trobar que la meva primera entrevista la feia al meu millor referent. Penso que vaig tenir molta sort, però alhora m'ha costat patir d'un mal elegíac de la meva primera vegada!
