Mariano Marzo i la transició energètica

“Vaig travessar Londres a peu — uns deu quilòmetres de distància — en direcció cap al nord per anar-me a reunir amb una antiga amant... Aquell dia el nostre acte amorós va ser llarg i ens va deixar una sensació punyent de fracàs. Després, en una cambra de claror polsosa i mobiliari de plàstic tronat, vam parlar dels temps passats... la Daiane es demanava quin govern i quins ideals tenien la culpa de tot plegat i com la situació hauria pogut anar d’una altra manera... La Diane es delia per l’època de la màquina i de la producció industrial: hi havia hagut un temps que els automòbils havien estat part integrant de la seva vida. Sovint parlava del plaer de conduir un cotxe, de viatjar sotmesa a un codi de normes... Feia prou fred  perquè les fogueres de les cantonades dels carrers fossin enceses i la gent, formant-hi rotllana al voltant, parlava”.

“Març de 199...”  Entre els llençols, Ian McEwan, Quaderns Crema, primera edició, novembre del 1987

L’escriptor anglès al 1975 imaginava un Londres dels anys noranta sense energia. Arribarà un temps que les fonts energètiques s’hauran exhaurit? En qualsevol cas, viurem canvis sorprenents en el nostre dia a dia si els governs de torn no ho fan millor. 

     He entrevistat el catedràtic de Recurdos Energètics de la Universitat de Barcelona, Mariono Marzo. Les reserves de petroli, gas i carbó es consumeixen i cada cop és més cara l'extracció. L’era del petroli barat s’ha acabat, diu. Hem d’emprendre una transició energètica, emfasitza. Per encarrilar el futur del planeta, davant del canvi climàtic galopant, hem d’invertir l’actual balanç de consum: 60 % d’energia procedent de la combustió i el 20 % de les renovables. 
       Què ha fet l’Estat Espanyol per caminar cap aquí? Ha creat una bombolla energètica, per manca de regulació i planificació, i ara fa recular les renovables. “Estem deixant el sistema energètic en mans dels mercats financers i això no ens porta enlloc”, apunta Marzo.  L'entrevista en pdf a la pàgina 10 i un fragment audiovisual: 

Dalt de la Vila, Badalona, el meu pare

Postguerra: “Avui a la plaça de l’Oli s’hi ha arreplegat una munió de gent que està parlant amb veu alta i gesticulant amb els braços oberts. Semblaria que és dia de mercat, però no es veu gènere per terra ni per enlloc. Totes les mirades es disparen cap a les primeres cases d’una boca de carrer: ha passat una desgràcia. La senyora Martínez, mare d’una progenitura de set fills, acaba de perdre el més gran, que per contribuir a la sustentació de tan perllongada família es dedica precisament a transgredir la llei del 16 d’octubre del 1941: fer estraperlo. Sembla que per eludir els controls de la guàrdia civil del ferrocarril regional, aconseguí situar-se a la teulada d’un dels vagons, posant-se dret, en tal mal moment que l’entrada d’un túnel l’ha decapitat. La dona ha estat pregada d’anar a fer gestions oficials i surt de casa amb un plor sorollós en el moment que tothom guarda silenci sobtadament, no se sap si per respecte o per oir millor allò que, gesticulant, intenta pronunciar per desfogar-se millor. El fill més petit té escassament deu anys i forma part d’aquest ramat de menjapans que corrent, jugant i saltant pel carrer ajuda, en temps més assossegats, a donar alegria al barri”.

            Dalt de la Vila. Badalona, Jaume Suñol i Sampere, Museu de Badalona, 1a edició, setembre 2006

Aquest que juga, salta i corre; l’alegria del barri, és mon pare. Avui xofer jubilat de 77 anys. El tiet estava enterrat a Benicarló (Baix Maestrat).

Joan Montgai Melà, Alfonso Melà Mugica i Manel García Martínez a la platja de Badalona, el 15 de juny de 1952, mon pare ja tenia 15 anys. 

Josep-Maria Terricabras

El 1990 apareixia l’article "Insubmissió" a l’Avui. El primer aval intel·lectual a aquesta causa que vaig llegir a la premsa. El signava el filòsof Josep-Maria Terricabras. Va acompanyar la decisió de fer-me insubmís. Sé de la rellevància de tenir referents que baixin al carrer: jo era un noi de la perifèria de Badalona amb pocs contactes més que la informació generalista.

Un any més tard entrava a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. Educat a l’escola activa catalana, em va sorprendre que només un 10% de les classes es fessin en català. Però hi havia la col·lecció de textos filosòfics de l’Editorial Laia que normalitzava els conceptes de la ciència de les ciències. Ludvig Wittgenstein, el filòsof que inaugura la filosofia contemporània era traduït per Terricabras.

A la premsa, als llibres i també recordo el nostre filòsof una tarda plujosa de diumenge del 1992 en un casal de Torelló donant la cara pels independentistes empresonats durant la neteja preventiva dels jocs olímpics. Aquella època la gent políticament transformadora encara se la jugava i no abundava el suport d’intel·lectuals amb tribunes i reputació.

El 1999 vam fer un número especial de la revista Mocadador per commemorar els 10 anys del moviment d’insubmissió. Vaig cridar en Terricabras a participar-hi. “El servei militar obligatori ha estat un exemple magnífic de gegant amb peus de fang. Les nostres institucions democràtiques són plenes de figures semblants. Només cal identificar-les, desemmascarar-les i substituir-les. Ens hi va la dignitat que tenim com a ciutadans i, doncs, com a insubmisos”. Va dedicar l'article al seu fill Francesc de 10 anys.  

L’any 2000 vaig participar en la redacció d’un llibre de reportatges sobre el teixit associatiu d’arreu dels Països Catalans, fet per periodistes i gent vinculada a moviments de base. Vaig contactar amb en Terricabras. No ens va fallar. Ens va fer un pròleg magnífic i el 9 de maig ens va presentar el llibre a l’antic Via Fora del Raval de Barcelona. “No n’hi ha prou de ser ciutadà-client. El primer pas moral que s’ha de fer és el d’optar a favor d’una comunitat democràtica. I el segon pas és el que ens obliga a participar en la vida democràtica de les nostres comunitats. Una manera ben concreta de fer-ho és associant-se amb altres que —a l’interior de la mateixa comunitat o a l’interior de comunitats semblants— han fet una opció democràtica semblant”, Josep-Maria Terricabras, pròleg a Terra i Llibertat. 100 entitats dels Països Catalans, Barcelona, Edicions 62, maig del 2000.

9 de maig del 2000, Foto: Jordi Play

Si es vol es pot

Fa dos mesos el Col·legi d’Economistes de Catalunya [CEC] va tancar el debat sobre la viabilitat econòmica d’una Catalunya Estat amb el llibre Economia de Catalunya. Preguntes i respostes sobre l’impacte econòmic de la independència (CEC – Profit Editorial), un estudi de 18 expertes, entre els quals l’exconseller d’Economia, Antoni Castells. Per capítols avaluen, entre altres, l’endeutament i el repartiment d’actius entre els dos estats fruit de la divisió o bé com aniria si Catalunya quedés fora de la Unió Europea. Conclouen que la viabilitat econòmica de la l’Estat Catalunya és òbvia i que la societat del benestar estaria garantida.

A La Terra, entrevistem l’economista Modest Guinjoan, que ha coordinat l’estudi. A més d’això, s’ha encarregat del capítol sobre la repercussió d’un possible boicot espanyol als productes catalans. Si el consumidor espanyol deixés de comprar el 80% dels productes catalans i les empreses el 40 %, la repercussió sobre el PIB català i l’haver superat el dèficit fiscal donarien encara un balanç positiu per a Catalunya.

Els economistes certifiquen que la independència de Catalunya milloraria la capacitat econòmica del país. Però també ve de gust sentir de la veu d’un economista que, en qualsevol cas, és més important la llibertat que els diners.  

En la primera part de l’audiovisual, Guinjoan parla de la necessitat de l’autoestima com a valor dels productes agraris catalans i de corregir la posició de domini de la gran distribució.

La plaga

“Los campesinos no representan papeles como lo hacen los personajes urbanos. Esto no se debe a que sean <<sencillos>> o más sinceros o menos astutos; simplemente el espacio entre lo que se desconoce de una persona y lo que todo el mundo sabe de ella —y éste es el espacio de toda representación— es demasiado pequeño”.  John Berger a Puerca Tierra (Alfaguara, segona edició del 2008) remarca aquest tret en el preàmbul als seus contes que retraten la vida a pagès a la França dels setanta. Sobretot pel que fa al pagès més rural, que viu en un món social més reduït. Berger també diu que el pagès no pot triar la seva residència —només al preu de deixar de ser-ho—, i que, per això, sembla lògic tracti el seu lloc com el centre del món. (No ho fem tothom, això?)

Això ve a tomb perquè l’entrevistada d’aquest mes a La Terra (pàgina, 10), la directora de cinema Neus Ballús, ens fa una bona reflexió sobre el fet que l’entorn i el context social ens condiciona la manera de ser i la vida. La Plaga, premi Gaudí a la millor pel·lícula del 2013, parteix d’aquesta premissa. Ballús ens ho explica en l’audiovisual de l’entrevista.

Ep, prèviament ens parla de la singularitat de l’espai agrícola de Gallecs, al Vallès, dels pagesos que s’interpreten a ells mateixos com a personatges del film i el canvi generacional que està comportant un canvi de model productiu.  La plaga (a l’enllaç es pot visionar) ha tingut un fort impacte perquè retrata una Catalunya heterogènia i supervivent.