diumenge, 8 de juny del 2014

Dalt de la Vila, Badalona, el meu pare


Postguerra:Avui a la plaça de l’Oli s’hi ha arreplegat una munió de gent que està parlant amb veu alta i gesticulant amb els braços oberts. Semblaria que és dia de mercat, però no es veu gènere per terra ni per enlloc. Totes les mirades es disparen cap a les primeres cases d’una boca de carrer: ha passat una desgràcia. La senyora Martínez, mare d’una progenitura de set fills, acaba de perdre el més gran, que per contribuir a la sustentació de tan perllongada família es dedica precisament a transgredir la llei del 16 d’octubre del 1941: fer estraperlo. Sembla que per eludir els controls de la guàrdia civil del ferrocarril regional, aconseguí situar-se a la teulada d’un dels vagons, posant-se dret, en tal mal moment que l’entrada d’un túnel l’ha decapitat. La dona ha estat pregada d’anar a fer gestions oficials i surt de casa amb un plor sorollós en el moment que tothom guarda silenci sobtadament, no se sap si per respecte o per oir millor allò que, gesticulant, intenta pronunciar per desfogar-se millor. El fill més petit té escassament deu anys i forma part d’aquest ramat de menjapans que corrent, jugant i saltant pel carrer ajuda, en temps més assossegats, a donar alegria al barri”.
            Dalt de la Vila. Badalona, Jaume Suñol i Sampere, Museu de Badalona, 1a edició, setembre 2006

Aquest que juga, salta i corre; l’alegria del barri, és mon pare. Avui xofer jubilat de 77 anys. El tiet estava enterrat a Benicarló (Baix Maestrat).

Joan Montgai Melà, Alfonso Melà Mugica i Manel García Martínez a la platja de Badalona, el 15 de juny de 1952, mon pare ja tenia 15 anys.