Pere Comas i el canvi climàtic

La fenologia catalana ens diu que la primavera arriba un mes abans que fa cinquanta anys. El 22 de març es va presentar a Cardedeu la Xarxa Fenològica de Catalunya. Es va triar aquest poble del Vallès Oriental perquè és el poble d’en Pere Comas, el mestre que va registrar des del 1952 fins a la seva mort, el 2004, els cicles vitals de més de cent espècies vegetals i moltes d’animals. Aquest registre va servir a la comunitat científica internacional per corroborar el canvi climàtic. El figuerenc, Josep Peñuelas, del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), va ser qui va posar de relleu les observacions de Comas, que demostraven que la mitjana de la temperatura havia augmentat 1,4 graus al Vallès Oriental.

La Montserrat Busto, del Servei Meteorològic de Catalunya, que ens parla de l’observació fenològica a La Terra d’abril, a la pàgina 15, m’ha explicat que a l'acte de Cardedeu, Miquel Comas va fer referència al reportatge "Pere Comas i el canvi climàtic" que vaig publicar a Cavall Fort el maig del 2007:    

 “Divendres va ser un dia emocionant. La veritat és que va venir molta gent a Cardedeu per a la presentació de la Xarxa Fenològica de Catalunya (Fenocat) i a l’ambient surava la sensació d’estar començant una tasca que pot arribar a ser important. La intervenció del Miquel Comas va estar molt bé: t’hagués agradat ser-hi, sobretot en el moment en què va dir que de tots els articles i publicacions que es van fer sobre la tasca del seu pare, en Pere Comas, potser la que recordava amb més afecte era una que havia guanyat el premi anual de la revista Cavall Fort... ET SONA QUINA POT SER? Així que felicitats, Albert. Sàpigues que se’t recorda.”

            M’emociona que digués això en Comas fill. Perquè la gesta del seu pare és una història molt bona. De fet, me’n faig creus que no l'explotessin els gran mitjans de comunicació de casa nostra. Jo la vaig descobrir gràcies a l’escriptor gallec Manuel Rivas. En feia referència la seva columna a El País. N’explicava els passos científics de Peñuelas i Comas perquè estaven citats —pàgina 17— al llibre La Tierra herida, una conversa entre el novel·lista Miguel Delibes i el seu fill, Miguel Delibes de Castro, biòleg. Aquest llibre, publicat a Destino, el març de 2005, és el millor llibre divulgatiu que testimonia el canvi climàtic a causa de l'home i l'ús dels combustibles fòssils. Fa una crida a prendre’n consciència que a mi no se m'esborrarà mai.

L'Espriu de Pujol

Tampoc està malament que ens acostem a la poesia a través de la política. En feia un cert retret fa dues entrades parlant de l'Espriu i de la mitificació que se'n va fer durant la postguerra i la Transició i que dura fins avui. Si a mi em pesa, el personatge, per aquest motiu, no vol dir que no sigui un avantatge per a la poesia. "La poesia és l'argamassa" d'un país, vaig llegir de Lawrence Durrell, en un dels seus llibres del Quartet d'Alexandria. 
     El desembre del 2010 vaig entrevistar Jordi Pujol per a La Terra. Quan li vaig preguntar per la relació amb Espanya, em va dir que el projecte polític que ell havia defensat dins l'Estat s'havia trencat. Era l'època de les primeres consultes que Arenys de Munt havia encetat. Es veia que ho veia molt bé. Ell va inaugurar el postpujolisme. Per explicar-me que és el que s'havia acabat, em va llegir un fragment de la Pell de brau: 

De vegades és necessari i forçós 
que un home mori per un poble, 
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts de diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.

     Poc m'esperava que en Jordi Pujol en aquesta entrevista m'acabés agafant un llibre de poesia que tenia a mà i me'n llegís un fragment. Vaig sortir de l'entrevista adonant-me que la poesia sí és l'argamassa, o ho havia estat. El projecte del nacionalisme català dels primers vint anys de democràcia sobre l'entesa i la construcció d'un Estat plurinacional es basava en la idea d'Espriu. Que important que és la poesia!

Foto: Dani Codina

A qui beneficia el descrèdit de la política?

­—“La culpa és dels polítics”.

—“Si hem d’esperar res de la classe política...”

—“No és cosa ni de dretes ni d’esquerres, la política no ens ho resoldrà”

Alto! Parem compte. Fins i tot caure en posar tots els polítics al mateix sac i carregar tots els neulers a la política no és innocu. De fet, és fer política encara que sigui una política vençuda per la indiferència o el nihilisme. Com a ciutadans, vulguis o no vulguis, no estem deslligats de la política i tots som polítics, fins i tot quan deleguem per acció o omissió en uns professionals que exerceixin l’ofici. Cal recordar-ho, ara que més casos de corrupció dels càrrecs públics han emergit de sota les pedres i el descrèdit generalitzat plana com l’aire que es respira. A qui beneficia el descrèdit de la política?

     A La Terra, aquest mes, entrevistem Quim Brugué, catedràtic de Ciència Política de la UAB. Acaba de publicar És la política, idiotes! (Papers amb Accent, Girona, octubre 2012).  Atenció. Ens diu que el cinisme envers la política no és només una reacció dels ciutadans, és un discurs construït: “El descrèdit de la política i la seva debilitat afavoreix els grans interessos econòmics, els que tenen més poder”.

      Podeu descarregar-vos la revista  La Terra i l'entrevista (pàgina 10).  I aquí sota en teniu un tall audiovisual, on Brugué explica el perquè del títol.

Any Espriu

Cançó d’albada

Desperta, és un nou dia,

la llum

del sol llevant, vell guia

pels quiets camins del fum.

No deixis res

per caminar i mirar fins al ponent.

Car tot, en un moment,

et serà pres.

Caçons de la roda del temps, El caminant i el mur, Salvador Espriu

Quan jo era un adolescent em va impressionar una cita de l’Odissea d’Homer; són tallants les evidències expressades a la literatura, més quan s’és dita des de la seva primera obra: “I tanmateix ben de jorn havia de presentar-se’t el destí de la mort, que ningú que és nat se n’esquiva! ”. Per això, m’agrada tant com comença les Cançons de la roda del temps, on cada poema és un moment del dia. Aquest és el meu Espriu, per on he de començar a redescobrir-lo aquest any.

     Divendres, a la Casa de València de Barcelona, Laia Carreras i Arran van presentar el disc i l’espectacle: Arran sempre de terra. Salvador Espriu per ell mateix. Un repàs lúdic, amb música d’acordió i contrabaix, de l’obra i el personatge.

     N’hem d’estar molt agraïts. Ens tornen a posar l’Espriu sobre la taula. Entre el públic hi havien arenyencs, que se’l senten tan seu. Un sentiment que els el conec perquè vaig treballar dos anys a Ràdio Arenys. Com el deuen haver percebut interpretat per gent de terra endins? (la Laia i la Maria del grup són de Santa Coloma de Queralt, de les terres segarrenques de la Conca de Barberà). La grandesa del poeta és, evidentment, que se’l facin seu arreu del país. Però també estaria bé que ens el tornin a presentar sense la mitificació que se’n va fer a la Transició. Això no vol dir que oblidem l’Espriu del Raimon, que és un bon art. Vull dir que la política pot pesar massa a l’hora d’acostar-se a l’obra.  

De pagès, boig i poeta tots en tenim una miqueta

Albert GarciaAparador de poesia. Albert Garcia Catalan, periodista i poeta badaloní entrevistat per Pius Morera. Catalan from Andreu Barris on Vimeo.

El 20 de febrer, l'Aparador de poesia, programa de la ràdio de Sant Vicenç de Montalt (Maresme), conduït per Pius Morera, va ser dedicat als meus poemes. Podeu escoltar-me al podcast o veurem al vídeo. Tot plegat dura 25 minuts.

     Com que dir els poemes en públic és com publicar-los, també he obert una pàgina en aquest mateix blog, on els podeu llegir: vegeu la pestanya de dalt que diu "Vuit poemes"

Acorar

“—Vaja unes alzines!

—No són alzines això.

—Bé, aquests pollancres...

—No són pollancres.

—Idò, què són?

—Són oms... No sabeu res. Quan jo no hi sigui no sabreu ni què és un baladre, ni un atzeroler, ni un ginjoler, ni un revell, ni una argelaga, ni una estepa, ni un arbocer, ni un aladern, ni un llampúgol, ni una alzina...

     Es jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un iphone4, un PC o un Mac. Ho saben tot de ses coses efímeres, de ses coses que venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part des record, com un Spectrum o un Atari, un xubasquero Karhu, un vídeo VHS o un minidisc. De ses coses permanents, de ses que transcendeixen es nostro efímer pas per sa vida, no els interessa, ni es seu nom. I amb un genèric l’humilien. No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines i oms, només diuen arbres.”

Acorar, Antoni Gomila, Món de Llibres, Manacor, gener 2012

      Dissabte a la nit vaig assistir a aquesta obra de teatre a Igualada. L’autor i actor són la mateixa persona. Va fer més de cent representacions a Mallorca —és molt, encara que sigui l'illa més gran de les balears—, i els darrers mesos més de 20.000 persones l’han vist al Principat. L'èxit estrepitós està justificat perquè el text i la interpretació fan emmudir de tan brillants. És un monòleg que se serveix del ritual de la matança del porc a ses illes per posar de manifest el lligam que tenim amb les coses que ens envolten, i de les quals, les paraules, conformen el nostre pensament gràcies a un llegat de moltes generacions. Durant cinquanta minuts, se’ns posa un mirall al davant per reflectir la banalitat en la qual ha caigut la societat actual. Hi toca molt, moltíssim...     

Ara gira per comarques, podeu seguir l'agenda a http://produccionsdeferro.blogspot.com.es/

Qui té por de la democràcia?

Foto: Dani Codina

Quins escenaris es poden donar en el procés cap a la independència? Costarà arribar a la convocatòria del referèndum —o consulta— perquè arribats aquest punt serà l’hora de la política, de la democràcia i de la responsabilitat de la ciutadania. I, a qui fa por que una pregunta clara precipiti la decisió dels indecisos? Per això,  mentre que uns juguen a impedir una legalitat que empari la consulta, els altres busquen una legalitat, que haurà de ser catalana. I, després, el Dret Internacional més actual què hi diu? Seran un bon mirall Escòcia i el Quebec, per a Catalunya? El sector primari, element del debat sobre el reconeixement de la Unió Europea d'un estat fruit d'una secessió, es podrà refiar d’un Estat català?

     L’entrevista que publiquem aquest mes a La Terra aporta alguns arguments sobre això. Entrevistem l’exsecretari general d’ERC, Joan Ridao, doctor en Ciència Política i professor de Dret Constitucional, que ha publicat: Podem ser independents? Els nous Estats del segle XXI, RBA, novembre de 2012. Un llibre fet per encàrrec, “allunyat de la literatura independentista”, segons ell mateix. Podeu descarregar-vos la revista en pdf, la secció l’Entrevista és a la pàgina 11.