“Es tracta de treballar per no seguir sent una ignorant, per avançar, per arribar a ser periodista, que és el que vull ser”, es diu Anna Frank el 4 d’abril de 1944, als catorze anys. Les dues famílies confinades en un altell d’una empresa d’Amsterdam, amagades de la Gestapo, estan molt ben informades. Escolten la BBC i la ràdio alemanya, els porten diaris i saben què diu l’Holanda lliure, la informació de la resistència. Parlen holandès i alemany, entenen l’anglès i estudien francès. Anna contrasta la propaganda patriòtica d’ambdós costats i sap de la realitat a través dels enllaços amb l’exterior i del que veu per la finestra.
Aquests dies de rodes de premsa diàries amb preguntes tancades, manca de dades obertes i propaganda militar i patriòtica innecessària, un sap que el periodisme no és aquí. “A nosaltres, els joves, ens costa doblement de mantenir les nostres opinions, en un temps en què tot idealisme es troba esclafat i anorreat, en què els homes revelen les seves pitjors qualitats i en què la veritat, el dret i Déu són posats en dubte” (Diari…, dissabte 15 de juliol de 1944). Serveixi de paral·lelisme quan la comunicació institucional de la lluita contra la pandèmia es fa en termes bèl·lics. I la majoria sabem què vol dir informació de guerra.
Si els carrers són buits, el periodisme és a les cases. En el que transmeten els familiars, amics, coneguts i saludats a les converses telefòniques, videoconferències i xarxes socials —que sempre cal verificar. A les xarxes veiem estadístiques de contagi de països com Islàndia i Corea del Sud, que han fet les proves a tota al població. Les corbes de contagi per franges d’edat ens diuen el contrari dels països on només fem testos als hospitalitzats: Islàndia té el pic de contagi dels 40 als 49 anys; Corea del Sud, dels 20 als 29 anys. Així, doncs, aquí vivim enganyats perquè només veiem els que desenvolupen la malaltia.
“Aquest matí han agafat el nostre venedor de llegum; tenia dos jueus a casa seva. És un cop terrible per a nosaltres, no solament perquè dos pobres jueus més es troben al caire de l’abisme, sinó perquè el venedor de llegum es troba en el mateix bany” (Diari…, dijous 25 de maig de 1944). Tenim contacte amb la realitat quan un amic perd el pare, la mare, o els avis i expressa el dolor per no haver-los pogut acompanyar i vetllar. També quan un company pagès ens explica que al poble la gent s’asseu als bancs del carrer, com si res no passés.
“El que em passa em sembla meravellós, no solament les transformacions visibles del meu cos, sinó el que s’esdevé en el meu interior” (Diari..., dimecres 5 de gener de 1944). Hi ha un sector informatiu adolescent que cal tenir en compte, perquè d’aquesta crisi sanitària que ens ha abocat al confinament en sortiran els hàbits informatius del futur. Si youtubers i youtuberes i instagramers i instagrameres ja ocupaven l’imaginari col·lectiu juvenil; ara, a més, amb la pandèmia tenen un motiu comú. El que en diuen, i com ho diuen, marca tendència informativa.
El 8 de juliol de 1944 Anna Frank explica que la majoria de la gent no sap que la tavella dels pèsols és una delícia: l’art d’esgranar els pèsols, treure la pel·lícula amarga de la tavella i menjar-se-la. Aquest aprofitament de la realitat confinada ens indica el camí.
 |
| Plaça d'Anna Frank, Gràcia. AGC |
