"Havien arribat a aquella fase, vuit anys de relació, en què havien començat a fer-se regals útils, el tipus de regals que confirmaven el seu projecte en comú a la vida més que no pas una expressió dels seus sentiments"
"El món dels jardiners", Pulsacions, Julian Barnes, Angle Editorial, Barcelona, octubre de 2011
diumenge, 29 de gener del 2012
dissabte, 7 de gener del 2012
Ruyra
“Hi ha un moment de la vida que estem en contacte amb la natura sense haver-ho de buscar: quan som petits. Wordsworth va concentrar-ho en una frase formidable: <<el nen és el pare de l’home>>. La majoria de contes de Ruyra tenen per protagonista aquest nen que s’està transformant en adult.”
Del pròleg de Toni Sala a Narracions, Joaquim Ruyra, labutxaca, novembre de 2011.
És aquest punt de vista el que he adoptat quan he escrit els reportatges i els contes al Cavall Fort. La sèrie dels tres darrers contes portaven per títol “Animals i nosaltres” i eren: Capità Escarlata, L’esperit del quetzal i La nit de l’hipopòtam. També feia referència a aquesta idea a l’entrada Literatura naturalista.
dilluns, 26 de desembre del 2011
Nadala 2011
Llúcia Garcia i Torras
El ninot de neu
De l'aigua neix el món.
La neu se’m fondrà
i, a l’estiu,
el meu cor serà al sud;
el cérvol em beurà
de nit.
Tot ha de canviar:
el sol em desfarà.
Tot ha de canviar:
la neu se’m fondrà.
Del silenci blanc,
l’aigua brollarà
de dia.
AGC
Aquesta és la Nadala del 2011. Ens hem inspirat en el conte The Snowman, Raymond Briggs, editat per Hanish Hamilton, a Londres el 1978. És un clàssic anglès, sense lletra, dibuixat a llapis. El 1982, Dianne Jakson el va traslladar al cinema. La pel·lícula, com el conte, no ha perdut gens amb els anys. Aquí podeu veure’n el fragment culminant, quan el ninot de neu agafa de la mà el nen i junts s'envolen. Llavors sona l’única part musical cantada: Walking in the air, composada per Howard Blake.
diumenge, 18 de desembre del 2011
La nit de l'hipopòtam
Pep Montserrat
El Cavall Fort, número 1184, de la segona quinzena de novembre, publica La nit de l’hipopòtam amb unes il·lustracions excel·lents de Pep Montserrat. És el cinquè conte que publico en la revista juvenil de més tradició a casa nostra. Abans hi he publicat: Elis Elis puxinel·les, El món perdut maia, Capità Escarlata i L’esperit del quetzal.
Al número següent, el 1185, Cavall Fort celebra el seu cinquantenari!
dissabte, 26 de novembre del 2011
Contra la indiferència
En les darreres entrevistes a La Terra, hem buscat una anàlisi de les causes de la crisi econòmica. Hem entrevistat un sociòleg, un economista i en el número de novembre el periodista, escriptor i filòsof, Josep Ramoneda. A l’epíleg de Contra la indiferencia (Galaxia Gutenberg), Ramoneda escriu:“La impunidad de los que la han provocado es tan escandalosa que es difícil entender la falta de reacción salvo que el virus de la indiferencia se haya impuesto definitivamente”.
dijous, 27 d’octubre del 2011
Memòria
"Un home és tot el que ha fet. Si ho oblida és un got de cap per avall, un buit tancat."
De El pes de la papallona, Erri De Luca, Edicions Bromera, febrer de 2011. Traducció d'Anna Casassas Figureras. És una novel·la curta d'aquest entranyable autor italià, on un caçador vell i el cap dels isards es busquen. L'isard suporta sovint el pes determinant d'una papallona a la banya. Conté una prosa plena de recursos poètics molt ben trobats, com el de la cita.
De El pes de la papallona, Erri De Luca, Edicions Bromera, febrer de 2011. Traducció d'Anna Casassas Figureras. És una novel·la curta d'aquest entranyable autor italià, on un caçador vell i el cap dels isards es busquen. L'isard suporta sovint el pes determinant d'una papallona a la banya. Conté una prosa plena de recursos poètics molt ben trobats, com el de la cita.
dissabte, 15 d’octubre del 2011
Arcadi Oliveres
Foto: Dani Codina
A La Terra d’aquest mes conversem amb l’Arcadi. Quan governs espanyol i català apel·len a la responsabilitat dels ciutadans perquè entenguem les concessions econòmiques a les entitats financeres i alhora que ens retallin les polítiques públiques, aquest doctor en Ciències Econòmiques defensa allò evident al sentit comú: si els bancs els hem salvat amb fons públics, s’han de nacionalitzar. “En aquests moments, la quantitat que el govern espanyol ha donat als bancs i caixes ja supera els 40.000 milions d’euros. Per tant, cada ciutadà, sense saber-ho, ha donat mil euros a la banca”, Aturem la crisi. Les perversions d’un sistema que és possible canviar, Angle Editorial, Barcelona, tercera edició, juny 2011.
Oliveres tant ens adverteix que els plans de pensions són còmplices de l’especulació com que un salari mínim és possible. Si ho diu una veu autoritzada en economia, val la pena pensar-hi i no donar per fet tot allò que ens volen vendre, sigui en nom del futur, la responsabilitat o altres idees abstractes.
Justícia i Pau és l’entitat des de la qual Oliveres treballa.
divendres, 23 de setembre del 2011
Crisi
"No em consta que uns quants dels economistes neoliberals que recomanaven les polítiques financeres que ens han dut a aquest infern hagin estat processats", Salvador Giner a El futur del capitalisme (Edicions 62, segona edició, juny de 2011).
Caldria no oblidar que la recessió econòmica ha vingut precedida d'una histèria neoliberal, els ideòlegs i seguidors de la qual no n'han rendit comptes. Només cal veure la pel·lícula Inside job. L'entrevista de La Terra, aquest mes, a Giner, ens aporta moltes pistes sobre com se'ns ha plantat aquest mur de la crisi al davant i els intersticis per on començar a enderrocar-lo.
diumenge, 19 de juny del 2011
Rebequeria
Avui he estripat el somni
dels teus ulls, de matinada,
al tou de l’altre coixí.
Aprendré a desvetllar noves
albes, sense l’esperança
de la troballa impossible
que he inventat tantes vegades:
cada dia els teus ulls plàcids
a prop, a l’altre coixí.
Demà, de nit, buscaré amb desesper
els bocins escampats del sol desig
de somiar-te els ulls al meu costat
De Enyors i tornes, Lali Ribera i Rodergas, XIV Premi Alella a Maria Oleart. La comarcal Edicions, Argentona, segona edició, Maig de 2011.
Hi ha una música poderosa que fa néixer el poema. Una música que només se la sap l'autor. No és pas música en sentit literal, si no el sentiment que fa de líquid amniòtic a les paraules mentre es van posant una rere l’altre. Per això, quan el poema és musicat, hi ha la possibilitat d’objectivar aquest irracional. Aquest sentiment primigeni que no són les paraules però que viu dins les imatges que expressen.
La Lali és mestre a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i s’ha permès el luxe de ser-ne, també, alumne -moment en el qual vam coincidir en un taller de poesia. Acaba de publicar un bon poemari: de paraula mesurada, imatges directes i amb molta vida. A dins, aquest poema que de seguida t'atrapa. Ara escolteu-lo cantat per la Beth i musicat per l’Andreu Roig. Vegeu-ne la música interior objectivada.
diumenge, 29 de maig del 2011
Pagesia emancipadora
L'alimentació és massa important per deixar-la en mans dels mercats. Hi ha una avantguarda social que milita en el moviment de la pagesia. Un moviment global, que, necessàriament, es fonamenta en la lluita local: la sobirania alimentària. Això té sentit si tenim present que tres quartes parts dels milions de persones que passen fam al món són, precisament, pagesia, la qual, sovint, no produeix per a ells o no té els mitjans de producció. Al primer món, la ciutadania conscienciada amb aquest moviment hauria de consumir productes de proximitat i que provenen d'explotacions agràries respectuoses amb el medi ambient.
Aquest mes a La Terra l'entrevista està dedicada a l'economista, sociòloga i autora de documentals sobre la pagesia Silvia Pérez-Vitoria. És francesa. El cognom: pare exiliat. Diu: "És important que la societat prengui consciència que cal anar cap a un model d’agricultura més autònom”. El 5 de març va presentar a Barcelona el llibre El retorno de los campesinos (Icària Editorial, Barcelona, octubre de 2010). La tesi és que el moviment de la pagesia tornarà el pagès al seu lloc fonamental dins la societat i aquest pas farà el sistema social més sostenible.
Si us interessa llegir l'entrevista, podeu descarregar La Terra en pdf al lloc web d'Unió de Pagesos.
diumenge, 22 de maig del 2011
L'art d'escriure
Si bé escriure és un exercici, com explica Murakami a l’entrada anterior; escriure és, sobretot, un art. Erich Fromm, a L’art d’estimar (Edicions, 62, onzena edició, novembre de 1978) diu que per practicar aquest art, com qualsevol altre art, cal disciplina, concentració i paciència.
Amb tot, per a Henry Miller, a Tròpic de càncer (Edhasa, primera edició: abril de 1990), calen tres altres coses que t’assegurin tranquil·litat d’esperit:
“No cal tenir braços ni cames per escriure. Cal tenir seguretat, pau i protecció”.
dissabte, 14 de maig del 2011
L'exercici d'escriure
"Si vols escriure concentrat i sense descansar, el que has de fer és anar enviant aquesta informació al teu cos i assegurar-te que l'aprèn. D'aquesta manera, a poc a poc augmentaràs els límits del que pots fer i apujaràs el llistó pràcticament sense adonar-te'n. És el mateix procés que sortir a córrer cada dia per enfortir la musculatura i acabar tenint un cos de corredor. Donar estímul i mantenir-lo. Donar un estímul i mantenir-lo. És un procés que requereix paciència, però el resultat és segur."
De què parlo quan parlo de córrer, Haruki Murakami, Empúries, Barcelona, segona edició, setembre de 2010. Pàgina 74.
Aquest novel·lista d’èxit internacional, del qual no he llegit cap novel·la –encara—, m'ha atrapat amb aquest assaig. Afirma que calen tres qualitats per ser novel·lista: talent, concentració i resistència. Assegura que escriure una novel·la és un acte tan físic com intel·lectual.
Morir de dia
En un bar musical de Badalona, 1986 o 87: concert dels Flai Tunai, grup de rock urbà, el més consolidat de la ciutat. El cantant abans de començar explica que acaba d’arribar de l’hospital. Jo, adolescent, entre el públic, com els meus col·legues, sabem de què parla: el cavall li ha causat algun problemet. I m’admiro de pensar que tenim un Lou Reed o un Keith Richards entre nosaltres. Que autèntic.
La drogaadicció és una hipoteca els interessos de la qual mai no acabes de pagar. O l’acabes pagant amb la vida. Molts de la nostra generació amb un petit esforç de la memòria ens acaba sortint el cas d’algú que amb el cavall s’hi va quedar. El cantant dels Flai Tunai. I, després, posant-ho en comú, t’adones que l’heroïna va fer estralls a casa nostra, sobretot entre la generació dels nostres germans grans.
Morir de dia és una pel·lícula documental que explora el context de l’entrada de l’heroïna als anys 70 a Barcelona a través de quatre casos. El poeta germà petit dels Maragall: Pau "Malvido". La dona de Pau Riba: Mercè Pastor. L’artista Pepe Sales, nebot de l’autor d’Incerta glòria. I Juanjo Voltas, que no pertanyia a la contracultura il·lustrada però no va ser menys escriptor que els altres alhora de deixar un testimoni. Com es diu a la pel·lícula, van ser ànimes inquietes que van anar buscar respostes en un lloc equivocat: el cavall. Però què va fer que aquests temperaments confluïssin en aquesta addicció letal? La pel·lícula en defineix el marc cultural, polític, mèdic i judicial .
Era un projecte del cineasta Joaquim Jordà que no va poder dur a terme i la guionista Laia Manresa l'ha fet possible. I ha aconseguit fer un treball igual d’incisiu i contundent com els més punyents de Jordà. I, formalment, excel·lent.
Llibres: Julià Guillamón va recollir les poesies de Pau Malvido en una recopilació de poetes contraculturals de l’època: Poètica de la contracultura.
No vaig passar de llegir les primeres 100 pàgines de El almuerzo desnudo, de William S. Burroughs (Anagrama 1986, sisena edició). Ara bé, en recordo l’epíleg, molt aclaridor sobre què és l’addicció. L’autor nordamèrica explica que l’addicció a l’heroïna la va superar per mitjà d’una substància, l’ampomorfina.
dissabte, 30 d’abril del 2011
Amor in progress
Ens havíem dit que ens ho diríem tot.En passar el temps, però, esdevingué prohibitanomenar pecats, obligacions, les perles del dolor,la incomprensió dels dies que morien estèrils.Els suggeriments eren terriblement castigats.Quan no hi havia beutats, hi havia silenci.En aquest humus i amb la pluja que queiaquan dormíem, creixeren flors estranyes....
Subscriure's a:
Missatges (Atom)