dissabte, 14 de maig del 2011

Morir de dia

En un bar musical de Badalona, 1986 o 87: concert dels Flai Tunai, grup de rock urbà, el més consolidat de la ciutat. El cantant abans de començar explica que acaba d’arribar de l’hospital. Jo, adolescent, entre el públic, com els meus col·legues, sabem de què parla: el cavall li ha causat algun problemet. I m’admiro de pensar que tenim un Lou Reed o un Keith Richards entre nosaltres. Que autèntic.
            La drogaadicció és una hipoteca els interessos de la qual mai no acabes de pagar. O l’acabes pagant amb la vida. Molts de la nostra generació amb un petit esforç de la memòria ens acaba sortint el cas d’algú que amb el cavall s’hi va quedar. El cantant dels Flai Tunai. I, després, posant-ho en comú, t’adones que l’heroïna va fer estralls a casa nostra, sobretot entre la generació dels nostres germans grans.
Morir de dia és una pel·lícula documental que explora el context de l’entrada de l’heroïna als anys 70 a Barcelona a través de quatre casos. El poeta germà petit dels Maragall: Pau "Malvido". La dona de Pau Riba: Mercè Pastor. L’artista Pepe Sales, nebot de l’autor d’Incerta glòria. I Juanjo Voltas, que no pertanyia a la contracultura il·lustrada però no va ser menys escriptor que els altres alhora de deixar un testimoni. Com es diu a la pel·lícula, van ser ànimes inquietes que van anar buscar respostes en un lloc equivocat: el cavall. Però què va fer que aquests temperaments confluïssin en aquesta addicció letal? La pel·lícula en defineix el marc cultural, polític, mèdic i judicial .
Era un projecte del cineasta Joaquim Jordà que no va poder dur a terme i la guionista Laia Manresa l'ha fet possible. I ha aconseguit fer un treball igual d’incisiu i contundent com els més punyents de Jordà. I, formalment, excel·lent.
Llibres: Julià Guillamón va recollir les poesies de Pau Malvido en una recopilació de poetes contraculturals de l’època: Poètica de la contracultura.
No vaig passar de llegir les primeres 100 pàgines de El almuerzo desnudo, de William S. Burroughs (Anagrama 1986, sisena edició). Ara bé, en recordo l’epíleg, molt aclaridor sobre què és l’addicció. L’autor nordamèrica explica que l’addicció a l’heroïna la va superar per mitjà d’una substància, l’ampomorfina.