Contra la indiferència

En les darreres entrevistes a La Terra, hem buscat una anàlisi de les causes de la crisi econòmica. Hem entrevistat un sociòleg, un economista i en el número de novembre el periodista, escriptor i filòsof, Josep Ramoneda.  A l’epíleg de Contra la indiferencia (Galaxia Gutenberg), Ramoneda escriu:“La impunidad de los que la han provocado es tan escandalosa que es difícil entender la falta de reacción salvo que el virus de la indiferencia se haya impuesto definitivamente”.

Memòria

"Un home és tot el que ha fet. Si ho oblida és un got de cap per avall, un buit tancat."   

   De El pes de la papallona, Erri De Luca, Edicions Bromera, febrer de 2011. Traducció d'Anna Casassas Figureras. És una novel·la curta d'aquest entranyable autor italià, on un caçador vell i el cap dels isards es busquen. L'isard suporta sovint el pes determinant d'una papallona a la banya. Conté una prosa plena de recursos poètics molt ben trobats, com el de la cita.

Arcadi Oliveres

Foto: Dani Codina

      A La Terra d’aquest mes conversem amb l’Arcadi. Quan governs espanyol i català apel·len a la responsabilitat dels ciutadans perquè entenguem les concessions econòmiques a les entitats financeres i alhora que ens retallin les polítiques públiques, aquest doctor en Ciències Econòmiques defensa allò evident al sentit comú: si els bancs els hem salvat amb fons públics, s’han de nacionalitzar. “En aquests moments, la quantitat que el govern espanyol ha donat als bancs i caixes ja supera els 40.000 milions d’euros. Per tant, cada ciutadà, sense saber-ho, ha donat mil euros a la banca”, Aturem la crisi. Les perversions d’un sistema que és possible canviar, Angle Editorial, Barcelona, tercera edició, juny 2011.

            Oliveres tant ens adverteix que els plans de pensions són còmplices de l’especulació com que un salari mínim és possible. Si ho diu una veu autoritzada en economia, val la pena pensar-hi i no donar per fet tot allò que ens volen vendre, sigui en nom del futur, la responsabilitat o altres idees abstractes.

            Justícia i Pau és l’entitat des de la qual Oliveres treballa.

Crisi

"No em consta que uns quants dels economistes neoliberals que recomanaven les polítiques financeres que ens han dut a aquest infern hagin estat processats", Salvador Giner a El futur del capitalisme (Edicions 62, segona edició, juny de 2011).

     Caldria no oblidar que la recessió econòmica ha vingut precedida d'una histèria neoliberal, els ideòlegs i seguidors de la qual no n'han rendit comptes. Només cal veure la pel·lícula Inside job. L'entrevista de La Terra, aquest mes, a Giner, ens aporta moltes pistes sobre com se'ns ha plantat aquest mur de la crisi al davant i els intersticis per on començar a enderrocar-lo.  

Rebequeria

Avui he estripat el somni

dels teus ulls, de matinada,

al tou de l’altre coixí.

Aprendré a desvetllar noves

albes, sense l’esperança

de la troballa impossible

que he inventat tantes vegades:

cada dia els teus ulls plàcids

a prop, a l’altre coixí.

Demà, de nit, buscaré amb desesper

els bocins escampats del sol desig

de somiar-te els ulls al meu costat

De Enyors i tornes, Lali Ribera i Rodergas, XIV Premi Alella a Maria Oleart. La comarcal Edicions, Argentona, segona edició, Maig de 2011.

     Hi ha una música poderosa que fa néixer el poema. Una música que només se la sap l'autor. No és pas música en sentit literal, si no el sentiment que fa de líquid amniòtic a les paraules mentre es van posant una rere l’altre. Per això, quan el poema és musicat, hi ha la possibilitat d’objectivar aquest irracional. Aquest sentiment primigeni que no són les paraules però que viu dins les imatges que expressen.

      La Lali és mestre a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i s’ha permès el luxe de ser-ne, també, alumne -moment en el qual vam coincidir en un taller de poesia. Acaba de publicar un bon poemari: de paraula mesurada, imatges directes i amb molta vida. A dins, aquest poema que de seguida t'atrapa. Ara escolteu-lo cantat per la Beth i musicat per l’Andreu Roig. Vegeu-ne la música interior objectivada.

Pagesia emancipadora

L'alimentació és massa important per deixar-la en mans dels mercats. Hi ha una avantguarda social que milita en el moviment de la pagesia. Un moviment global, que, necessàriament, es fonamenta en la lluita local: la sobirania alimentària. Això té sentit si tenim present que tres quartes parts dels milions de persones que passen fam al món són, precisament, pagesia, la qual, sovint, no produeix per a ells o no té els mitjans de producció. Al primer món, la ciutadania conscienciada amb aquest moviment hauria de consumir productes de proximitat i que provenen d'explotacions agràries respectuoses amb el medi ambient.

     Aquest mes a La Terra l'entrevista està dedicada a l'economista, sociòloga i autora de documentals sobre la pagesia Silvia Pérez-Vitoria. És francesa. El cognom: pare exiliat. Diu: "És important que la societat prengui consciència que cal anar cap a un model d’agricultura més autònom”. El 5 de març va presentar a Barcelona el llibre El retorno de los campesinos (Icària Editorial, Barcelona, octubre de 2010). La tesi és que el moviment de la pagesia tornarà el pagès al seu lloc fonamental dins la societat i aquest pas farà el sistema social més sostenible.

     Si us interessa llegir l'entrevista, podeu descarregar La Terra en pdf al lloc web d'Unió de Pagesos.

L'art d'escriure

Si bé escriure és un exercici, com explica Murakami a l’entrada anterior; escriure és, sobretot, un art. Erich Fromm, a L’art d’estimar (Edicions, 62, onzena edició, novembre de 1978) diu que per practicar aquest art, com qualsevol altre art, cal disciplina, concentració i paciència.

            Amb tot, per a Henry Miller, a Tròpic de càncer (Edhasa, primera edició: abril de 1990), calen tres altres coses que t’assegurin tranquil·litat d’esperit:

            “No cal tenir braços ni cames per escriure. Cal tenir seguretat, pau i protecció”.

L'exercici d'escriure

"Si vols escriure concentrat i sense descansar, el que has de fer és anar enviant aquesta informació al teu cos i assegurar-te que l'aprèn. D'aquesta manera, a poc a poc augmentaràs els límits del que pots fer i apujaràs el llistó pràcticament sense adonar-te'n. És el mateix procés que sortir a córrer cada dia per enfortir  la musculatura i acabar tenint un cos de corredor. Donar estímul i mantenir-lo. Donar un estímul i mantenir-lo. És un procés que requereix paciència, però el resultat és segur."

De què parlo quan parlo de córrer, Haruki Murakami, Empúries, Barcelona, segona edició, setembre de 2010. Pàgina 74.

     Aquest novel·lista d’èxit internacional, del qual no he llegit cap novel·la –encara—, m'ha atrapat amb aquest assaig. Afirma que calen tres qualitats per ser novel·lista: talent, concentració i resistència. Assegura que escriure una novel·la és un acte tan físic com intel·lectual.



Morir de dia

En un bar musical de Badalona, 1986 o 87: concert dels Flai Tunai, grup de rock urbà, el més consolidat de la ciutat. El cantant abans de començar explica que acaba d’arribar de l’hospital. Jo, adolescent, entre el públic, com els meus col·legues, sabem de què parla: el cavall li ha causat algun problemet. I m’admiro de pensar que tenim un Lou Reed o un Keith Richards entre nosaltres. Que autèntic.

            La drogaadicció és una hipoteca els interessos de la qual mai no acabes de pagar. O l’acabes pagant amb la vida. Molts de la nostra generació amb un petit esforç de la memòria ens acaba sortint el cas d’algú que amb el cavall s’hi va quedar. El cantant dels Flai Tunai. I, després, posant-ho en comú, t’adones que l’heroïna va fer estralls a casa nostra, sobretot entre la generació dels nostres germans grans.

Morir de dia és una pel·lícula documental que explora el context de l’entrada de l’heroïna als anys 70 a Barcelona a través de quatre casos. El poeta germà petit dels Maragall: Pau "Malvido". La dona de Pau Riba: Mercè Pastor. L’artista Pepe Sales, nebot de l’autor d’Incerta glòria. I Juanjo Voltas, que no pertanyia a la contracultura il·lustrada però no va ser menys escriptor que els altres alhora de deixar un testimoni. Com es diu a la pel·lícula, van ser ànimes inquietes que van anar buscar respostes en un lloc equivocat: el cavall. Però què va fer que aquests temperaments confluïssin en aquesta addicció letal? La pel·lícula en defineix el marc cultural, polític, mèdic i judicial .

Era un projecte del cineasta Joaquim Jordà que no va poder dur a terme i la guionista Laia Manresa l'ha fet possible. I ha aconseguit fer un treball igual d’incisiu i contundent com els més punyents de Jordà. I, formalment, excel·lent.

Llibres: Julià Guillamón va recollir les poesies de Pau Malvido en una recopilació de poetes contraculturals de l’època: Poètica de la contracultura.

No vaig passar de llegir les primeres 100 pàgines de El almuerzo desnudo, de William S. Burroughs (Anagrama 1986, sisena edició). Ara bé, en recordo l’epíleg, molt aclaridor sobre què és l’addicció. L’autor nordamèrica explica que l’addicció a l’heroïna la va superar per mitjà d’una substància, l’ampomorfina.

Amor in progress

Ens havíem dit que ens ho diríem tot.

En passar el temps, però, esdevingué prohibit

anomenar pecats, obligacions, les perles del dolor,

la incomprensió dels dies que morien estèrils.

Els suggeriments eren terriblement castigats.

Quan no hi havia beutats, hi havia silenci.

En aquest humus i amb la pluja que queia

quan dormíem, creixeren flors estranyes.

...

De “Trens rigorosament vigilats”, Càrrega de color, Anna Aguilar-Amat, Meteora, Barcelona, gener de 2011.

Sant Jordi

La literatura és sovint el buit que cal omplir-nos

com se’ns omplen de llàgrimes els ulls,

De New York, Navokov & Bicicletes, Àngels Gregori, Edicions Bromera, Alzira, novembre, 2010. Premi Alfons el Magnànim de València de Poesia. I encara:

Com aprendre, per exemple,

que l’amor dels pares és igual

que els llibres dins d’una prestatgeria:

que sempre estan, i sempre esperen.

Literatura naturalista

No parlo del naturalisme, del corrent literari del XIX. No. Parlo de la literatura que té la història natural com a doll de l’experiència per nodrir la novel·la. I que pot atrapar els joves. Encara tenen la curiositat tendre per la natura. Com els nens, el seu ull veu les coses més arran; conserven aquella mirada primigènia. I viuen una etapa de descobriment molt aguda.

El naturalista Gerald Durrell en seria el màxim exponent. Amb la trilogia on explica la seva peculiar infantesa a l’illa grega de Corfú: La meva família i altres animals; Ocells, bèsties i parents; i El jardí dels déus. Les dues primeres traduïdes per Pep Julià i la tercera per Jordi Arbonès.

L’evolució de la Calpurnia Tate, de Jacqueline Kelly (La Galera, Barcelona 2010), és una novetat que no té pèrdua. Narra la història d’una nena d’onze anys, l’única de cinc germans, que viu un any ple de novetats, a Texas, el 1899. Per un cantó, el món adult ja la crida –i l’engavanya— i, per l’altre, troba en l’estudi de la natura la drecera per fer-se seu el destí. En això i en allò, l'avi li fa de torsimany. És un naturalista que descobreix la seva vocació al front, durant la guerra de secessió, quan adopta, accidentalment, una cria de ratpenat. El ratpenat l’espera, penjat d’un cordill cap per avall, a la tenda individual després de la batalla. Commou el contrast entre la violència al front, la misèria moral que comporta tota guerra, i el sentiment de protegir l’animaló.

És una novel·la d’iniciació per a joves. Tot i que també és just el que diu la contraportada del llibre: “Una novel·la per a totes les edats”.

Un fragment petit revelador:

"Em semblava estrany que els meus pares no entenguessin com l’avi havia pogut girar l’esquena a la seva antiga vida. D’ençà que m’havia parlat del seu ratpenat, jo ho trobava ben lògic.

—Tampoc no em queden gaires dies –em va dir mentre estàvem asseguts a la biblioteca—. Per què hauria d’esmerçar-los en assumptes de drenatge i factures endarrerides? He d’anar amb cura i invertir cada hora amb saviesa. Em sap greu no haver-me adonat d’això fins que vaig arribar als cinquanta anys. Calpurnia, faries bé d’adoptar aquesta actitud a una edat més primerenca. Passa amb cura cadascuna de les hores que et toquin. "

Fenologia

Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears, Joan Estrada, Francesc Jutglar, Toni Llobet, Linx Edicions, Bellaterra, març de 2010

Dijous passat, 31 de març, vaig sentir un xisclet característic que m’era familiar. Que em va electritzar. Com una crida que m'arribava molt a dins. I divendres, quan anava a la feina: enmig de la Via Laietana, a les 9 del matí, les vaig sentir i, finalment, les vaig veure: un estol de 4 o 5 orenetes. Les primeres que he vist enguany.

   Confirmat, dissabte en vaig veure a Valls (Alt Camp). Tenen la panxa blanca. Són les orenetes cuablanca que veig a Barcelona, primer, i després a Piera (Anoia) durant tot l’estiu. Les altres, les vulgars, que per a mi són les excepcionals (amb aquesta cua forcada tan llarga i recta com d’un aeroplà d'acrobàcies), les veig al Montseny (Vallès Oriental) sobrevolant els camps de conreu. La primavera va arribar el 21. Però res ens ho confirma fins que aquests ocells ens la porten. 

   Aquests esdeveniments sempre em fan pensar en Pere Comes, l'home de Cardedeu (Vallès Oriental) que durant més de cinquanta anys es va dedicar a registrar els canvis que la natura presentava cada dia. En vaig fer un reportatge premiat per Cavall Fort: Pere Comes i el canvi climàtic.

    

Belluguets

“Tots els nois de la classe de Tom eren fets amb el mateix motlle: belluguets, sorollosos i impertinents.”

Les aventures de Tom Sawyer, Mark Twain, La Galera, Barcelona, setembre de 2010

Sovint atribuïm a la pèrdua de valors de la nostra societat i als mals del nostre temps que els nens siguin moguts i males peces. És una mala deducció. La canalla és la canalla, ara i aleshores, aquí i allà.