dilluns, 1 d’abril de 2013

L'Espriu de Pujol

Tampoc està malament que ens acostem a la poesia a través de la política. En feia un cert retret fa dues entrades parlant de l'Espriu i de la mitificació que se'n va fer durant la postguerra i la Transició i que dura fins avui. Si a mi em pesa, el personatge, per aquest motiu, no vol dir que no sigui un avantatge per a la poesia. "La poesia és l'argamassa" d'un país, vaig llegir de Lawrence Durrell, en un dels seus llibres del Quartet d'Alexandria. 
     El desembre del 2010 vaig entrevistar Jordi Pujol per a La Terra. Quan li vaig preguntar per la relació amb Espanya, em va dir que el projecte polític que ell havia defensat dins l'Estat s'havia trencat. Era l'època de les primeres consultes que Arenys de Munt havia encetat. Es veia que ho veia molt bé. Ell va inaugurar el postpujolisme. Per explicar-me que és el que s'havia acabat, em va llegir un fragment de la Pell de brau: 

De vegades és necessari i forçós 
que un home mori per un poble, 
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts de diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.

     Poc m'esperava que en Jordi Pujol en aquesta entrevista m'acabés agafant un llibre de poesia que tenia a mà i me'n llegís un fragment. Vaig sortir de l'entrevista adonant-me que la poesia sí és l'argamassa, o ho havia estat. El projecte del nacionalisme català dels primers vint anys de democràcia sobre l'entesa i la construcció d'un Estat plurinacional es basava en la idea d'Espriu. Que important que és la poesia!

Foto: Dani Codina