Georgette va de paquet a la bicicleta de fusta del seu germà Michele pels carrers de Goma, ciutat del llac Kivu, al Congo. Michele té tretze anys i és molt espavilat: es va fer ell sol el txucudú, que és com es coneix aquesta bicicleta sense pedals. “Si trobes un tros de fusta prou llarg, te’l dono perquè et facis el teu txucudú”, li va dir el senyor Katembo, del taller del costat de casa. Així va ser com, entre la pila vella de restes, Michele va trobar un llistó prou ferm. El senyor Katembo li va deixar les eines. Ell fabrica aquestes bicicletes i les ven per vint dòlars. Michelle porta màgia a les mans i el senyor Katembo se’n va adonar; per això li va regalar els cargols per collar les dues parts de la bicicleta. El txucudú és com una biga amb rodes, agafada a un pal vertical que fa de manillar amb la roda del davant. La biga principal cau al darrera cap a terra amb la roda engalzada al final. Georgette hi va asseguda, sota els braços de Michele, que aguanta el manillar i empeny el txucudú amb els peus.
—Ei, Georgette, on vas? —li pregunten Ivette, Annie i Celine, les amigues, que tenen més o menys la seva edat, entre vuit i deu anys.
—Avall, a Kudra —diu, i les deixa enrere, a l’aglomeració de cases d’argila, fusta i xapa on viuen. Gira el cap i les veu palplantades observant com s’allunyen; totes tres es fan petites com boles de fang davant les cases sota la gran presència del Nyiragongo, el volcà, que és al nord. Ells baixen cap al sud, en direcció al llac Kivu.
Aquesta matinada, la mare ha sortit abans que es despertessin, amb uns manats d’arrels de mandioca per vendre al mercat. Les va desenterrar ahir a l’hort de casa. Georgette encara somiava. Se li ha aparegut un ocapi en somnis, i això és un bon senyal. La darrera vegada que va somiar-ne un, la mare va portar del mercat una samarreta del Barça per a en Michele.
Georgette i Michele roden pels carres de Goma amb rodes de fusta. Les rodes costen de fer. Michele, serra que serraràs, va treure’n un parell de l’eucaliptus. Després Georgette va veure com el seu germà es passava hores llimant-les. Les rodes estan embolicades amb hule; així van més lleugeres sobre el fang i la fusta no es podreix. Aquí el cel sovint està tapat, i, quan els núvols es tornen de color de pell d’elefant, en cau una de bona. Avui les rodes llisquen avall i tots dos baixen alegres.
—Ei, Michele, no vas al mercat? —Són Egitte i Sabacú, cadascun aguanta el seu txucudú i es queden parats quan veuen en Michele lliscar direcció sud.
—No, avui no, vaig a Kudra! —Michele habitualment va al mercat amb ells; transporten bananes, mandioca o enciams amb el txucudú i es guanyen uns cèntims.
Però avui les cuixes llistades de l’ocapi han aparegut en els somnis de Georgette i, sota la llenya de dins a casa, ha trobat la roca. Georgette i Michelle han pensat que és l’herència del pare, que va dur de les mines de coltan.
Aquest matí Georgette i Michele roden per Goma decidits. Amb la pedra preciosa de coltan que conté la roca, es podran pagar l’escola. Llisquen tan ràpid que han espantat un grup de micos asseguts al mig del camí. Els micos salten i els miren passar com si també sabessin que no és normal que aquest parell rodin per aquí.
Arriben a les cases de totxana. S’acosten a Kudra i hi ha trànsit al carrer: dones que caminen carregades amb farcells al cap, txucudús grans que carreguen molts quilos de patates i n’amaguen el transportista, motos també amb paquets que desafien l’equilibri, i algun cotxe. Georgette porta la pedra a l’esquena dins el farcell subjectat al front.
Ja albiren el llac. Voltant el llac Kivu, cap al sud, hi ha les mines. El pare va portar la roca d’allí. Però, un dia, no en va tornar mai més.
Casa Kudra és l’escola. La volta un mur, per la portalada entren els darrers nens i nenes. Arriben a temps. Parlen amb el bidell, que els deixa passar. La directora els rep en una classe buida. Té interès per ells i el seu neguit i Georgette posa la roca sobre la taula del mestre.
—No és coltan, és lava. Només lava seca. Veureu.
Els porta una maça i els diu que ells mateixos la trenquin. Michele li pega un cop i la roca s’esmicola, igual que el seu somni de començar l’escola. Res de coltan. Però la directora els deixa passar el dia a les aules. Fan classe i dinen.
A la tarda, Michele arrossega el txucudú amunt, cara al volcà, i Georgette camina al seu costat. Van una mica cap cots.
Quan s’acosten a casa, Ivette, Annie i Celine pregunten a Georgette com ha anat l’escola.
—Molt bé, però ja està, demà no hi tornarem —els diu sorruda.
Katembo els veu arribar des de l’esplanada on serra fusta. La mare no és a casa encara. Expliquen el dia al senyor de les bicicletes. Michele vol anar a les mines; diu que ha vist la petjada de dos dits de l’ocapi i això és bon senyal.
—Aniré a treballar com el pare i, així, Georgette podrà anar a l’escola.
Georgette no vol que el seu germà marxi a les mines. Prefereix no anar a l’escola. Katembo corruga les celles i diu:
—La teva mare no et deixarà emprendre el camí del pare. Però potser em pots ajudar. Has fet un bon treball amb el teu txucudú, i a mi em fan falta braços. Tinc una bona comanda de bicicletes; quan l’acabem, podràs pagar l’escola de Georgette.
A ella se li il·luminen els ulls com el sol quan brilla sobre l’aigua del llac Kivu. La mare estarà contenta. L’ocapi de la sort el tenien a tocar de casa: és el senyor Katembo. Ara, mentre esperen la mare, Georgette i Michele volten per l’esplanada de davant de casa sobre el txucudú; aquest cop no van enlloc, juguen i riuen. Aquesta nit, la sopa de mandioca tindrà el gust més dolç.
AGC
Publicat al Cavall Fort, núm. 1456, segona quinzena de març del 2023
 |
| Les il·lustracions són de Mercè López |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada