La Terra i punt

Del número 274 al 510 he treballat La Terra, òrgan d’informació formació i debat d’Unió de Pagesos, com si es tractés de la tasca al camp: donant continuïtat a la feina, allò que fas avui servirà demà, on paris hauràs de seguir l’endemà, fins que l’enllestiràs amb el cicle dels dies, el de la natura en el camp, el mensual d’impressió en el meu cas. Aquesta idea del treball al camp me la va transmetre Unes mans plenes de sol, de Manuel de Pedrolo, la novel·la dedicada al Daniel Bastida pagès, que en les altres onze del cicle és la mateixa persona però amb altres oficis (obrer, detectiu, empresari de la construcció, poeta...) perquè les circumstàncies han fet que la vida li fes agafar altres viaranys. Donar continuïtat a la feina, que les hores no caiguin en sac foradat, i al costat de persones que tenen la qualitat de treballar amb elements vius: els conreus i el bestiar. Així, pedrolonianament, podríem dir, he treballat aquests 23 anys amb els companys d’Unió de Pagesos, una feina que avui deixo per iniciar una nova etapa.
    La revista catalana del camp ha donat moltes collites i ens ha permès acumular, mes a mes, coneixement i vigoritzar el discurs sindical; ho corrobora l’Andreu Peix a Visca la terra! 50 anys d’Unió de Pagesos (Abacus Cooperativa, octubre del 2024) . Com a director de la revista, em satisfà dir que he mantingut el llegat del periodista Humbert Roma, qui va organitzar la redacció periodística i el va fer un mitjà únic i sense comparació entre les revistes d’organització. Com que compta amb tots els gèneres periodístics (notícia, crònica, reportatge, entrevista, opinió...), m’he pogut realitzar amb el que jo havia triat d’estudiar a periodisme. Hem tingut les fonts informatives a casa i hem pogut tocar els temes en profunditat i tractar-los amb qualitat (realçada sempre per Xavier Cáliz, dissenyador, il·lustrador i compaginador; i Carme Geronès, correctora), gràcies a una feina col·lectiva tècnica i sindical. Ha estat un goig.
    Destaco la secció l’entrevista. Ha obert el sindicat als debats del camp i més enllà, de fet ha situat la qüestió pagesa com una qüestió social, política i cultural. M’ha permès accedir a persones de vàlua i fer una immersió en els seus coneixements. Per les pàgines de La Terra han passat molts economistes, especialment durant la crisi del 2008-2009, Arcadi Oliveres, Modest Guinjoan, Francesc Reguant, Andreu Mas-Colell, Francesc Cabana, i Ignasi Aldomà (geògraf i economista, intel·lectual clau en la reflexió sobre el camp a Catalunya) dels que recordo més vivament. Científics com Jaume Terrades (degà de les Ciències Ambientals a Catalunya), Martí Boada, Mariano Marzo (geòleg) Josep Peñuelas (ecòleg, referent internacional de l’estudi del Canvi Climàtic), Ramon Folch i Josepa Bru (socioècoleg i geògrafa), Abel Mariné (nutricionista) i Marta Ramon (cap de servei a l’Hospital Sant Joan de Déu). Sociòlegs i politòlegs com Salvador Giner, Vicenç Navarro, Quim Brugué i Xavier Godàs. El filòsof Josep Ramoneda i els historiadors Josep Fontana (entrevistat dos cops a casa seva, a raó de El futuro es un país estraño, el 2013, i La formació d’una identitat. Una història de Catalunya el 2015), i Andreu Mayayo (la meva darrera entrevista!).                 Representants d’altres organitzacions de la societat civil com Jordi Cuixart el setembre del 2017. Molts polítics, les entrevistes dels quals més interessants eren als que, ja sense càrrecs, feien reflexió amb un llibre: Jordi Pujol (vaig tenir una hora sol amb ell al seu despatx de Passeig de Gràcia!), Raimon Obiols (El mínim que es pot dir, llibre que hauria de ser un manual per a qui tingui dedicació a una organització), Raül Romeva i Montserrat Tura. Aquestes entrevistes les podeu recuperar al web d’Unió de Pagesos (fins i tot amb extractes audiovisuals) i algunes d’aquestes comentades al meu blog.
    També han passat per La Terra cineastes: Neus Ballús, Pere Joan Ventura, Carles Porta i Carla Simón (aquesta la va entrevistar Cristina Segura). Actors, Àlex Casanovas, i músics, Joan Pons El petit de cal Eril (Maria Carreras el va entrevistar i la versió audiovisual és de les més vistes encara al YouTube). Escriptors: jo he entrevistat Pere Rovira, mentre que, entre altres, com Pep Coll i Mercè Ibarz, els ha entrevistat Cristina Segura.
    Durant 23 anys, a La Terra, he compartit redacció amb Dúnia Ramiro, Josep Sucarrats, Mireia Aliart, Jordi Marlet, Maria Carreras, David Muñoz, Cristina Segura i Pep Corral. He tingut de caps de comunicació Gemma Pujol i Pere Alberola; i el 2016 vaig esdevenir jo cap de comunicació, a més de mantenir-me com a director de la revista, quan l’equip es va reduir. A partir d’aleshores, la feina es va engrandir, en diversos sentits, i he escrit discursos i guions d’actes (destacaria l’arribada de la Marxa per la Dignitat de la Pagesia del 2017 a l’Avinguda Maria Cristina i els Premis Nacionals Felip Domènech), guions per a la televisió, i els continguts per a l’exposició dels 50 anys d’Unió de Pagesos al Palau Robert i les converses associades.
    Per mi, el periodisme és compromís social. En aquest aspecte, em sento plenament realitzat. M’ha interessat molt el procés de debat i deliberació d’una organització clau de la societat civil catalana on es treballa amb democràcia participativa i hi ha certa horitzontalitat en la presa de decisions i l’acordar els talents sindicals i tècnics.
    Unió de Pagesos ha començat un nou cicle, i és engrescador, s’ha aconseguit rejovenir la permanent nacional i posar-hi accent femení. Fa 23 anys no ho hauríem dit mai, i és un gran assoliment. Unió de Pagesos és tot allò contrari a bucolisme pairal i conservador. Però bufen vents reaccionaris també al camp català i el sindicat haurà de fer front a això amb les noves eines de la comunicació, molt afins a l’esquematisme populista i menys útils per als qui lluiten amb arguments progressistes davant un capitalisme que no admet correcció i potencia les oligarquies al mercat.
    L’actual equip de comunicació, amb la Maria Carreras al capdavant, si compta amb la complicitat dels caps tècnics i dels sindicalistes, farà la feina que cal, sobretot si Unió de Pagesos sap formar i consolidar nous lideratges a tots els àmbits, especialment els comarcals i territorials. Bona feina i bona sort!

AGC

Celebració del número 500 de La Terra l'1 de febrer del 2024.
Tota aquesta colla i més l'hem fet possible
FOTO: Dani Codina (és tan bo que fins i tot ell mateix surt a la foto)

Nadala dos mil vint-i-quatre

Via Augusta

Escric un conte que passa

pel forat del temps 

damunt l’empedrat 

en forma d’espiga

a la via romana. 

Hi ha dos nens que hi juguen

entre el xerric de carros

carregats d’àmfores i olor de vinassa. 

Juguen al joc citat per Virgili:

la baldufa, que

gira al segle primer abans de Crist.

La Història és una cadena

de condemnes, guerres 

i injustícies. Però aquests nens juguen. 

I l’un és esclau de l’altre.

Passa una host de soldats. 

L’amo es distreu amb el traüt 

de les sandàlies amb tatxes a la sola.

La baldufa gira. L’esclau l’atura, 

la pren i fuig. Es persegueixen

carrer comercial avall. 

—Et tallaré el cap! —crit ofegat

entre la canterella dels venedors.

Arriben a la platja emmarcada 

pel Turó de la Lluna, al nord, 

i el Turó de Júpiter, al sud; i

allí l’atrapa i rodolen per la sorra,

i es barallen i forcegen i finalment 

se somriuen. Les guerres passen. 

La Història no és la vida. 

Mirem de no humiliar 

ningú i anhelem la pau romana,

que va construir les nostres ciutats 

al llarg de la Via Augusta. 

AGC

Dofí, Llúcia Garcia Torras

Quinze són quinze

Quinze contes publicats a Cavall Fort. El darrer de la sèrie "Qui fa dissabte", guanyadora del Premi Cavall Fort 2023, va aparèixer al número de la primera quinzena d'octubre.

En faig el llistat (en negreta els que tenen enllaços per llegir i escoltar):

"Qui fa dissabte":

Intel·ligència artificial

El noi de la neteja i jo

Trobades a la pissarra

"El món s'escriu amb k":

Killini

Kivu

Kiruna

Alejandro

El vent sempre bufa a favor

Les vaques també ploren

Bateig de foc

"Animals i nosaltres":

La nit de l'hipopòtam

L'esperit del quetzal

Capità escarlata

El món perdut maia

Elis elis putxinel·lis

Se m'ha fet gloriós veure l'art dels il·lustradors a partir del que jo havia imaginat. Per ordre invers dels contes citats, han estat: Òscar Julve, Cristina Losantos, Daniel Jiménez, Javier Andrada, Pep Montserrat, Jordi Lafebre, Lluís Farré, Albert Asensio, Carles Arbat, Luciano Lozano, Mercè López, Marta R. Gustems, Javier Andrada, Pedro Rodríguez i Cristina Picazo.

Il·lustració de Marta R. Gustems per a Killini

Per últim, cal agrair la feina de correctors i la dels editors durant tots aquests anys. D'aquests últims, darrerament amb qui he tingut un retorn fructífer ha estat amb l'Eugènia Morer. 

El mètode Andersen

Aquest mètode el vaig descobrir al primer llibre que em van regalar a la vida: Rondalles de Hans Andersen (Editorial Joventut, abril 1969, traducció de Josep Carner). Es troba amagat entre les pàgines d'un dels 23 contes: "Sopa d'un clau de botifarra". L'explica una rateta que viu a la biblioteca, l'àvia de la qual havia sentit llegir un manuscrit que deia "Si un és poeta, sabrà fer sopa d'un clau de botifarra". Aquesta rateta explica:

    "...la meva àvia havia sentit llegir molt, i em digué que per a ser poeta calien, sobretot, tres coses: "coneixement, imaginació i sentiment..."

I és clar aquest és el mètode que he practicat per escriure els contes que han guanyat el Premi Cavall Fort 2023. Són tres contes. Els dos primers ja han estat publicats. "Trobades a la pissarra" va ser publicat al número de la segona quinzena de febrer passada (el podeu escoltar dramatitzat a l'enllaç del títol sobreimprès). Les il·lustracions són del gran Javier Andrada, que comencen a la portada del número de la revista. 

La segona quinzena de maig publiquen: "El noi de la neteja i jo"; és el segon conte (el podeu llegir complet!, ja que Cavall Fort l'ha publicat en versió digital, i també dramatitzat. Al títol sobreimprès...). Les il·lustracions de Pedro Rodríguez impacten i un vol saber què carall passa en aquesta història. Hi ha imaginació, i un homenatge als alumnes de l'institut Albèniz de Badalona, ells sabran per què, ... almenys els de les generacions dels anys vuitanta!

    Amb aquests dos, Cavall Fort m'ha publicat tretze contes. I encara en tenen pendents dos més.  

Kipling

 KIPLING

Les paraules tenen pes i aroma. 

Les escrivies sobre la balança, 

al platet en combinaves els colors

i les olors, com espècies als mercats 

de Bombai.

                        El text és una pintura, 

com la Roda de la Vida, elaborada tot el dia;

i et queixaries del lector que no sap fer

les pauses i desconeix que sucaves la tinta

després d'aturar-te per l'ocell

—en sabies el nom de cadascun d'ells—

que s'havia aturat arran de la finestra;

un cop desenfocat, veies l'Himàlaia, 

crestes blanques de cedres de Simla on havies fet repòs.

—Abans de tornar a la pàgina —li diries— pren-te 

el temps de les flors per descloure les olors.

AGC

Becs de corall al neteja ampolles

On és el lladre de revistes Cavall Fort?

Discurs Premi Cavall Fort 2023, Barcelona, 17 de gener de 2024

Els lladres van entrar a la casa antiga del poble. Van regirar els armaris i van buidar els calaixos. No van trobar el que buscaven. Joies? Diners? Res. Van marxar amb les butxaques buides. On eren els objectes de valor?
    Quan ho van saber, la Laia i l’Albert van plantar-s’hi per endreçar el desgavell que havien deixat.
    En aquesta casa no hi viuen. La casa de poble és per als ponts i les vacances. I és on porten els pots i les olles gastats i roba, molta roba, que s’ha fet servir molt però ja no se la posen i encara no la tirarien. Així, els armaris acullen les modes dels noranta fins a les dels primers lustres del segle vint-i-u. La Laia i l’Albert es troben samarretes, camises, jerseis, pantalons escampats davant els armaris, com si aquests haguessin vomitat. Però, en canvi, el prestatge de llibres de la vella col·lecció dels Grumets de la Galera roman intacte. Els lladres no han buscat ni un bitllet verd de mil pessetes perdut entre les pàgines de la novel·la De qui és el bosc? de Mercè Canela. I les piles i piles de revistes de Cavall Fort dels anys vuitanta i noranta es mantenen dretes, impertèrrites a l’assalt.
    Sobre la tauleta de nit —amb el calaix sortit com qui treu la llengua—, al costat del llum, reposen els exemplars triats per l’Albert. Estan com els havia deixat: doblegats per les pàgines de contes. L’Albert sospira. Aquestes eren les joies, les joies de les revistes que la Laia havia guardat tants anys. L’Albert n’havia llegit els contes en veu alta a les filles de tots dos, la Llúcia i la Violeta.
    Els lladres només han airejat la casa, pensa indignat. No han fullejat cap revista, ni les han tocades!

Chus Díaz. Cavall Fort

    Què no hauria donat! Què no hauria fet! Per aconseguir unes revistes com aquestes de petit. I molt més endavant imagineu-vos encara el valor del Cavall Fort: quan la Laia i l’Albert van anar a viure junts a principi del segle vint-i-u, ell la va subscriure a la revista. Fins avui dia, a casa, la subscriptora és ella, per davant de la Llúcia i la Violeta, de disset i quinze anys. Les seves filles, això sí, han escoltat el tresor rescatat per l’Albert a la casa del poble. Allò que reposa sobre la tauleta, principalment, són les “Històries en blanc i negre”, versions i adaptacions de clàssics apareguts a Cavall Fort fa més de vint i trenta anys. Sis pàgines dedicades a contes il·lustrats a llapis. Entre altres, la gent de Cavall Fort va adaptar històries de l’antigor, com el Poema de Gilgames, obra cabdal de la cultura mesopotàmica; Simbad, el mariner, extret de Les mil i una nits; La història de Rama, clàssic indi amb text d’Albert Jané, qui també va adaptar la Ilíada amb La guerra de Troia. Hi ha els Viatges de Gulliver, de Swift; L’exàmen de grec, d’Arthur Conan Doyle; El collaret, de Maupassant, Oliver Twist, de Dickens; Un capità de quinze anys, de Verne; Moby Dick, de Melville; L’home invisible, de Wells; i Tom Sawyer, de Twain.
    L’Albert també té separats set contes que l’enamoren. Un d’original de Montserrat Roig, on es posa a la pell d’un noi indi nord-americà; que ben escrit, dels millors que ha llegit mai! Hi ha un parell d’adaptacions de William Saroyan, versionats per Joaquim Carbó: Clarence, missatger i Locomotora 38. Un altre és El capot, de Gogol, amb text de Lluís Bosch. El sagristà, d’Isak Dinesen, pseudònim de la prodigiosa escriptora Karen Dinesen. El conte Déu coneix la veritat, però espera, del gran Tolstoi. I, per acabar, Els lladres, d’Arkadi Avértxenko, adaptació de Josep Ferrer i Costa; uns lladres que, per cert, es prenen la molèstia de trucar de casa el propietari estant a l’oficina on treballa per preguntar-li què li va bé que li robin.
    L’Albert pensava en aquestes joies quan escrivia els tres contes que va presentar al Premi Cavall Fort 2023. Volia comunicar el mateix humanisme, i indulgència, que destil·la aquesta gran literatura. Almenys acostar-s’hi.
    Per això, de tornada a Barcelona, l’Albert, no sap per què, se sent decebut davant uns lladres tan despitats que els hi ha passat per alt el més evident: les revistes Cavall Fort.
    Al pis de Barcelona, en un salt en el temps, hi ha les piles de revistes del segle vint-i-u, les que han llegit la Llúcia i la Violeta. Aquí, triats, també, hi han molts bons contes, que l’han inspirat, per exemple els de Joan de Déu Prats i David Nel·lo, i encara de Josep Vallverdú i Joaquim Carbó, que no han deixat de publicar-ne.
    Mentre repassa la pila de revistes del 2023, recorda que els falta el número de la segona quinzena de novembre. Els ha arribat el de desembre, per mitjà del qual l’Albert ha sabut que ha guanyat el premi, però el darrer de novembre no va aparèixer a la bústia. L’Albert sospita, amb una certa il·lusió, no sap per què, que l’han manllevat. Sovint la revista no entra del tot a la bústia i sobresurt. Voldria pensar que han estat els germans xinesos de l’escala, encara que sigui lleig pensar-ho. Acull aquest pensament amb satisfacció. Els veu sovint al vestíbul esperant la mare que arriba més tard. El saluden en un perfecte català; la mare en canvi en prou feines sap saludar en castellà. Està il·lusionat per aquest furt, no sap per què.
    Ara bé, i si al número de la segona quinzena de novembre hi havia un altre article sobre intel·ligència artificial i, a casa, se l’han perdut? Al número de la segona quinzena d’octubre n’apareixia un. (Ho recorda bé perquè també s’anunciava la tornada dels barrufets a la revista). L’Albert vol parlar d’intel·ligència artificial al seu discurs el 17 de gener al Museu Etnològic i de les Cultures del Món. Té una teoria. Ras i curt fa així: la intel·ligència artificial és una enganyifa. Els periodistes en parlen molt i ens li fan agafar respecte. Però serveix per escriure un conte? Heu provat d’escriure un conte amb intel·ligència artificial? Surt un bunyol. No, la intel·ligència artificial no impressiona als qui s’han presentat al Premi Cavall Fort. La matèria dels contes és d’una mena d’intel·ligència inimitable i inabastable per cap processador de dades. Està feta de les connexions de l’insondable món interior del contista amb el món exterior aquí i ara. Unes connexions úniques, com les relacions que les persones establim entre nosaltres al llarg de la vida. La intel·ligència que fa servir el contista és la capacitat de posar-se a la pell dels altres. Davant d’això, la intel·ligència artificial és pura faramalla sense vida. L’Albert voldria explicar això al discurs, però pensa que no gosarà fer-ho.
    En comptes d’això, escriurà un conte-discurs amb un final rodó. On d’alguna manera donarà gràcies a Cavall Fort per l’honor de publicar-li contes. El sol fet de publicar-los ja és un premi: veure les imatges i les escenes que ha imaginat recreades per il·lustradors és meravellós i només pensar que el conte prendrà cos a la ment de nois i noies no té preu. Per això, s’ha presentat al premi tantes vegades.
    Però encara dirà més. Donarà les gràcies a Cavall Fort perquè quan era un noi aquesta revista li va obrir un món i la porta a una comunitat. La revista el va fer sortir del barri només per saber que tants nois i noies com ell la llegien.
    L’Albert, al discurs, donarà les gràcies a la Laia per, entre altres coses, guardar els números antics a la casa del poble. Donarà les gràcies a la Llúcia i la Violeta per escoltar els primers esborranys dels contes que han guanyat el Premi 2023. Per cert que, a la Violeta, li toca un percentatge d’aquest premi, perquè ha documentat l’Albert en cartomàgia, n’és una aficionada.
    El discurs-conte pren cos a poc a poc, a cocció lenta, com els contes que va escriure per al premi. Passen els dies i està a mig fer. Una tarda tornant de la feina, a l’escala, es creua els germans xinesos. La germana gran més serena i el germà petit que salta els graons de dos en dos. El saluden com sempre. L’Albert els somriu i els diu hola i adéu. No gosaria interpel·lar-los sobre la seva secreta sospita que han agafat aquell Cavall Fort de novembre. Mentre puja l’escala pensa que és injust. Per què carregar-los el mort. Ell també era un belluguet i tenia unes germanes grans més assenyades. A més, qui no ha robat mai un llibre o una revista?

    De sobte s’atura a mitja escala. Es posa vermell. Fins agafa una suor freda. Ara li ve al cap un record. Els barrufets! Estava fascinat pels barrufets! Volia que les seves històries l’acompanyessin a casa. I... quan era petit, s’havia emportat el Cavall Fort de l’escola. L’havia pispat! Les seves germanes ho van detectar i ho van explicar als pares. I arran d’aquest incident, els pares es van veure obligats a subscriure’l! D’aquesta manera Cavall Fort va entrar a casa als anys vuitanta. El lladre de revistes és ell! Quina vergonya. No gosarà explicar-ho mai. No fos cas que li retiressin el premi Cavall Fort que acaba de guanyar.

Foto: Montse Garcia Catalan

William Saroyan

Recordo que la vella senyoreta Ogilvie s'adreçà al senyor Rickenbacker, Superinspector de les Escoles Públiques, i li xiuxiuejà, tota esparverada:

    —Aquest és Aram Garoghlanian: un dels nostres futurs poetes, compreneu?

    El senyor Rickenbacker em llançà una ràpida mirada i va dir:

    —Ja comprenc. Contra qui està ressentit?

    —Contra la societat —digué la vella senyoreta Ogilvie.

    —Comprenc —digué el senyor Rickenbacker—. Jo també, però que em pengin si puc fer un salt d'un sol impuls com aquest [per salvar els graons fins a l'escenari on feien les revisions mèdiques a l'escola]. No em parlem més. 

    Em vaig treure la camisa d'una esgarrapada, i vaig quedar nu fins a la cintura, amb força pèl al pit. 

    —Ho veieu? —digué la senyoreta Ogilvie—. Un escriptor.

"Un dels nostres futurs poetes, evidentment". Em dic Aram, Wlliam Saroyan. Trad. Ramon Folch i Camarasa (Ed. 62, Tercera Edició: maig de 1979)

    

El millor llibre del vostre 2023

 

L'arpa d'herba (Anagrama, 2017). Per mi, ha sigut l'any del redescobriment de Capote. Aquesta novel·la és una preciositat, des de la mirada adolescent que es meravella de la vida i es mira amb tendresa les ties i la minyona negra que han criat en Collin, noi a imatge i semblança de l'autor. A l'estil del Tres contes (Un record de Nadal, Un Nadal i El convidat del dia d'Acció de Gràcies, traduïts per Monzó), amb una trama que és un retrat social d'un poble a Alabama. La traducció és d'en Baulenes. A Anagrama també he llegit Els primers contes, amb la mateixa mirada tendra, que no perdrà d'adult al conte  "La feina d'un dia" de Música per camaleons , on acompanya una professional de la neteja per pisos de Nova York.

Afegeixo Creuer d'estiu, una novel·la curta boníssima i rodona com el millor Salinger. Un retrat brutal de la joventut. 

I per últim, emparentat amb L'arpa d'herba i Tres contes, vaig llegir tres quarts de Altres veus, altres àmbits, (Edicions 62, 1989). El tenia a casa des de principi dels noranta i aquest estiu el vaig prendre per llegir-lo per fi, gràcies a la dèria Capote que em va agafar. Me'l vaig emportar de viatge. I me'l vaig deixar a l'avió i no l'he pogut recuperar. Al google em sortia que aquesta versió catalana esgotada es ven per 190 euros!

Nadala dos mil vint-i-tres

La mala fama del pastor d'oques

Tothom sap qui és el raro del pessebre.

El no ningú que s’amaga entre mates.
Fa el que fa tothom, un entre tants,
i a ell l’assenyalen. La veritat
no la sap la gent dos mil anys després.
La història del jove pastor d’oques.
Tot va passar per accident. La lloca
la va matar la llança del romà.
Els soldats abusaven de Betlem.
Treien la mel de la boca dels súbdits.
El noi que em cova els ous orfes de mare
entre el gra i la palla del seu llit.
Trenquen la closca dotze pollets grocs.
Tot d’ullets veuen primer aquell ganàpia
de cabells esborrifats al seu jaç.
Vinga a clacar quan s’allunya i s’apropa
amb aigua i farinetes de segó.
Ja no perdran de petja el seu pas;
la tribu: les oques i el seu pastor,
mal pentinat amb un gall al cap i elles
un monyo, ara blanques i bec carbassa.
Van en fila entre camps, per camins
passen pel riu i la bugadera fa
befa amb el pescador: quin penjat!
El pastor de bens: llana, no en trauràs!
L’àngel anunciador se’n fot i diu:
Jesús i els dotze apòstols que vindran?
Per on passava deixava un rastre:
merda verdosa, espessa merda d’oca.
D’aquí la mala fama del pastor
d’oques: anava de ventre per tretze.
No era caca, no, era merda d’oca.
El temps i mala fe el van partir en dos.
El pastor d’oques és el caganer;
negoci a la Fira de Santa Llúcia,
on veiem les dues peces, l’establia i els Reis.
I al claustre de la catedral passegen
les oques blanques amb el monyo al cap.

AGC

Oca empordanesa, Llúcia Garcia Torras

Premi Cavall Fort 2023!

 

Culdellàntia

 

culdellàntia

m. [AF] Ornament tipogràfic col·locat a la fi d’un capítol. DIEC

Rondalles de Hans Andersen, il·lustració, Arthur Rackham, EDITORIAL JOVENTUT, primera edició abril del 1969. Traduïdes per Josep Carner.

Del primer llibre que em van regalar a la vida. Va ser la veïna del costat. A casa no n'hi havia, de llibres. S'ha convertit en un tresor.

Kiruna a Cavall Fort

El número de Sant Joan, de la segona quinzena de juny, Cavall Fort publica Kiruna (el podeu llegir al blog, enllaçat al títol).

És de fet un conte que passa al maig. Amb neu. A la ciutat més al nord de Suècia. 

El podeu escoltar dramatitzat. 

Luciano Lozano

Kivu a Cavall Fort

Podeu llegir Kivu, publicat a Cavall Fort, la primera quinzena de març. És el desè conte que hi publico.

I també el podeu escoltar en Audiotext (versió dramatitzada amb diverses veus i amb ambientació. Que ben fet!) 

Ha comptat amb unes excel·lents il·lustracions de Mercè López

La vida no té cap sentit. Visca la vida!

 "La vida no tenia cap significat i, vivint, l'home no servia cap propòsit determinat. No tenia cap mena d'importància si naixia o no naixia, si vivia o deixava de viure. La vida no tenia cap sentit, i la mort, cap consqüència. Phillip exultava, tal com havia exultat en la seva adolescència, quan s'havia tret de les espatlles el pes de la fe en Déu; li semblava que es treia de sobre l'última càrrega de responsabilitat i, per primer cop a la vida, experimentà una autèntica sensació de llibertat. La seva insignificancia es convertia en poder, i de sobte se sentí reconciliat amb el cruel destí que havia semblat encalçar-lo, car, si la vida no tenia cap significat, el món era mancat de crueltat. El que feia o deixava de fer, no tenia cap importància. No importava el fracàs, i l'èxit no valia res. Ell era una de les més insignificants criatures d'aquella massa humana que pul·lulava durant un breu espai de temps sobre la superfície de la terra i era totpoderós perquè havia assolit d'arrencar del caos el secret del no-res. Els pensaments s'encavalcaven a tropells en l'anhelosa imaginació de Phillip, i ell respirava profundament amb alegre satisfacció. S'hauria posat a cantar i a saltar. Feia molts mesos que no era tan feliç...

... i aleshores comprengué plenament per què Cronshaw li havia regalat el tapís persa. Talment com el teixidor elabora el dibuix de la seva obra sense cap finalitat determinada, llevat del seu plaer estètic, així l'home podia viure la seva vida, o bé si hom el veia obligat a creure que els seus actes estaven sotmesos a una voluntat aliena, així podia observar la seva vida com un subtil dibuix. Hi havia tan tan poca obligació com utilitat a fer això o allò altre. Era merament quelcom que feia per al seu propi plaer. Amb els diversos esdeveniments de la vida, els actes realitzats, els seus sentiments, les seves idees, podrien compondre un dibuis ordenat, elaborat, complicat o bell, i per bé que el seu poder d'elecció no fos més que una il·lusió, malgrat que no fos més que una al·lucinació en què les aparences estaven teixides amb raigs de lluna, no importava: semblava i, per tant, era. En la vasta trama de la vida (riu que brolla de cap deu i que no flueix eternament de cap mar), sense més base per a les seves fantasies que el fet que res no tenia significat ni importància, l'home podia obtenir una satisfacció en la selecció dels diversos fils que constituïen un dibuix".

De la servitud humana, W. Somerset Maugham, Traducció de Jordi Arbonès, Ed. Proa, 1985

Novel·la de formació, on les vivències del protagonista des que neix fins a la trentena, al tombant del XIX, culminen amb aquesta reflexió. Per cert, que l'entrada catalana a  W. Somerset Maugham, no cita aquesta traducció catalana, obra llarga i més que rellevant de la seva carrera, per ser la més propera a una narració autobiogràfica.