De pagès a periodista

Lluís Foix a l'entrevista de La Terra

Aquest periodista que ha enviat cròniques des de 84 països, que ha fet carrera a La Vanguardia, ha escrit La marinada sempre arriba, vivències de la postguerra en un racó de la vall del Corb (Barcelona, Columna, març del 2013). El llibre explica els dos anys que va fer de pagès, des de la dignitat d’uns orígens, com diu al pròleg  el poeta Joan Margarit. L’hem entrevistat a La Terra de juliol-agost. Diu que, abans, quedar-se al poble a fer de pagès era com una condemna i que avui, en canvi, tenir terra i menar-la és tenir un tresor.

            Del llibre també és interessant la reflexió sobre el pòsit que deixen els primers anys de joventut: “El futur de les persones no està escrit, sinó que s’inventa dia a dia. Però l’arrelament a la terra, a la familia, als primers mestres, als amics primigenis, als cops que dóna la vida des de ben joves, no s’oblida mai. Són trets definitius en el caràcter i trajectòria de tothom”. 

Manuel de Pedrolo, trencant l'oblit

Ràfols-Casamada

Manuel de Pedrolo em va fer sortir del barri. Durant els primer anys de joventut, i més enllà, les seves novel·les em van situar al país que m’havia tocat viure. Descrivien el temps anterior a la meva generació, i posaven de relleu el graó de l’escala social al qual pertanyia i el grau de subtil opressió que em pertocava. Aquelles hores de lectura m’absorvien, em feien prendre consciència i m’emancipaven. Em van donar accés a una capacitat d’expressió, perquè em normalitzava un lèxic al qual jo no estava acostumat.

    Els seus llibres són el grup més nombrós d’un sol autor a la meva biblioteca, molts els vaig comprar en llibreries de vell i al mercat de Sant Antoni. Contes, novel·les, reculls d’articles periodístics, els diaris dels últims anys de la seva vida, obres de teatre i la poesia completa.

     Em va impressionar, especialment, la sèrie d’onze novel·les Temps Obert. Un únic personatge per a totes elles, Daniel Bastida, però en cadascuna d’elles és diferent, perquè la seva vida parteix d’unes variables externes diverses a partir dels estralls que causa a la família el bombardeig de Gràcia durant la Guerra Civil. Així, Bastida esdevé en una novel·la pagès, en un altre, obrer que s’afilia clandestinament a la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, constructor estafador fugit que es va aprofitar del desarrollisme a Barcelona, investigador privat, poeta, novel·lista, psicòleg, entre altres. 

      Tot això, ho explico avui perquè hi ha un projecte de fer un documental de l’escriptor de l’Aranyó (Segarra) a través de la gent que el va tractar. S’han de recollir aquests testimonis abans no sigui massa tard. El projecte es vol finançar a través de VERKAMI: Manuel de Pedrolo, trencant l'oblit. Jo hi he de contribuït. 

Crisi de partit(s)

“No han mancat errors, de les esquerres i de Catalunya, per donar peu a les actituds <<impossibilistes>>, en particular els derivats de les discòrdies i divisions, i també dels qui, en nom de la radicalitat, dels principis, de la puresa, han sostingut que tot plantejament que no fos maximalista era contraproduent i significava claudicar. Però la traïció a la realitat, el refús sistemàtic de qualsevol transacció, tal vegada dóna lloc a consciències satisfetes, però és equivalent, en els seus mals resultats, a la traïció als valors.”

El mínim que es pot dir, Raimon Obiols, La Magrana, març de 2013

      En aquest fragment rau més de mig segle d’una experiència política a primera línia del país. Obiols escriu —directament de la seva mà— unes memòries polítiques a cara descoberta. És protagonista del moviment d’amplis sectors professionals, culturals i socials que acaben fundant el PSC el 1978. Fidel a aquest esperit unitari i societari fundacional, lluita al llarg dels anys noranta i dosmil contra un model de partit d’aparell i de capitans territorials. Al llibre, defensa la transformació dels partits, diu que comparteix la crítica al sistema de partits, però explica que no s’ha d’inventar la roda cada vegada, i diu que els moviments socials actuals també han de transformar-se: trobar formes de deliberació pluralistes i capacitat d’acció unitària. Podeu llegir l’entrevista a La Terra, pàgina 10, i aquí sota un fragment audiovisual.

            Nota comparativa sobre els poetes de dos polítics: El segon volum de memòries de Jordi Pujol que vaig llegir per entrevistar-lo, el president citava dos poetes: Màrius Torres i Salvador Espriu. Obiols, el qui va ser el seu rival en dos comicis, en aquestes memòries, cita Josep Carner, cita J.V. Foix amb qui comparteix anècdotes, també en passa al costat d’en Joan Brossa.

La Taula

AGC

     “A·n aquella taula s’hi menjava, s’hi tallava el pernil, s’hi trencaven ametles, s’hi trossejava l’averia, els conills i, fins i tot, algun sovatge. Havia servit per a la matança del bacó i per treballar en la màquina de fer el mandongo. A més, cada vegada que es fonia una bombeta s’hi pujava damunt per poder-la canviar. A·n aquella taula s’hi dinava i sopava cada dia i, també, en dies assenyalats, amb la resta de família. S’hi jugava a les cartes i a vegades al dominó. Als calaixos s’hi guardaven el tovallons, el plat de les olives negres, el ganivet i un saquet de figues seques. I aquell pa, imprescindible, aquell pa gairebé sagrat, aquell pa que, una volta consagrat, era el cos de Crist. No ho sé, si això és així, però el que sí que sabien la gent d’aquell país és que aquell pa els donava vida. Una bona part del seu esforç, del seu treball, seguir aquell pa. I aquell calaix d’aquella taula era algo així com el sagrari que guardava aquell sacrifici, sacrifici d’un home clavat a la creu, sacrifici dels que portaven la creu d’aquella terra. 

     Aquella taula va ser substituïda per una taula de fòrmica, lluenta, bonica, llisa, plegable, ergonòmica, atornillada, rematxada, encolada, en sanefes de diferents colors, aquells colors que dibuixaven aigües. Aigües feia aquell taula al cap de pocs anys”. 

Al cor de la terra. El món agrari a les terres de l’Ebre al s.xx. Josep Olivas Rodríguez, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1edició, novembre de 2012

     Hem entrevistat Olivas a La Terra de maig, núm. 392. Podeu descarregar-vos el pdf, l'entrevista és a la pàgina 10, i aquí sota un fragment audiovisual de l’entrevista feta a Roquetes (Baix Ebre). 

Arguments per despertar consciències

“La Fiscalia de Barcelona investiga les altes retribucions dels directius de l’entitat d’estalvis després d’haver començat a rebre ajut públic”, remarca el capítol Narcís Serra i les ombres de Catalunya Caixa a l'Anuari Mèdia.cat. Els silencis mediàtics de 2012. Explica el per què de la caiguda d’aquesta caixa de particpació pública, després d’una política molt agressiva al mercat immobiliari, entre altres. Per segon any consecutiu, el Grup de Periodistes Ramon Barnils publica 15 artícles periódistics que descabdellen a fons temes que no han estat tractats pels mijtans com es mereixerien.

     L’article esmentant és del periodista Joan Foguet. El destaco perquè el consum responsable passa per saber on tenim els diners. Ens hem quedat sense caixes, entitats bancàries que tenien un objectiu social, i el que més mal fa és que sigui perquè van jugar a la borsa i amb els productes fiscals més agressius, per no dir directament fraudulents. Ara, la ciutadania hauríem de demanar que les entitats es definissin entre les que juguen al Casino, la borsa, i les que no. Aquesta mínima informació ajudaria molt a tenir una màxima consciència i responsabilitat ciutadana. Jo ho tinc clar: Triodosbank. Banca ètica amb serveis de banca generalista i que no té títols a borsa. Concedeix crèdits a projectes que es basen en alguna d'aquestes tres potes: cultura, agricultura ecològica i economia social.

     Hi ha catorze altres artícles que donen arguments per despertar consciències, com el de La pressió fiscal de Catalunya, una de les més baixes de la UE. Els podeu llegir amb format llibre o on-line, alguns dels quals amb una versió àudiovisual, destaco el de Ciutat Meridiana. Ciutat solidària. Vegeu-lo:

Una mirada, si us plau

Foto: AGC

“Insisteixo a demostrar que no sóc ni he estat mai un canalla brutal. Les regions benignes i somnolentes en què em bellugava eren un patrimoni dels poetes, no pas el terreny dels crims”.

Lolita, Vladimir Nabokov (Proa, 2002)

La passió d’Humbert Humbert, el protagonista de Lolita, per una nena de 12 anys neix d’una sensibilitat extrema, que el personatge cultiva i desplega. Un poeta. La literatura és una mirada singular i vital sobre la realitat. Ja sigui a través de la d’Humbert Humbert, que el decòrum social la reduiria a la pedofília; ja sigui la del personatge kafkià de La Colometa de La Plaça del Diamant, de la Mercè Rodoreda, la qual es mira el que li passa com un espectador involuntari; i ja sigui a través de la de la ciència de la deducció de Sherlock Holmes, de l’irrepetible detectiu de Sir Arhur Conan Doyle. Aquestes mirades diverses s’han convertit en clàssics universals perquè són en algun lloc, més o menys recòndit, del nostre ser.

     Navokov explica, a l’epíleg de Lolita, que el primer batec que li va inspirar la història va ser la notícia que un simi del Jardin des Plantes de París havia estat capaç de fer un dibuix entenedor: els barrots d’una gàbia. Lolita ens parla del jo engabiat que portem dins.