Gatosa

12 de novembre, Cal Ganxo. AGC

“Uns camins vull per l’amor

sota la branca resclosa.

Pel dolor, encimbellats

entre els estels i gatoses”.

Rosa Leveroni , “Els camins, IV”

Pel Nadal, em vaig regalar Paraula encesa. Antologia de poesia catalana dels últims cent anys (Viena Edicions, Barcelona novembre del 2012), tria de Pere Ballart i Jordi Julià, d’on he extret aquest fragment.

           Vaig fer la foto el 12 de novembre al Parc Natural del Garraf a Cal Ganxo. Cap a 2/4 d’una, fèiem una passeig pel voltant d’aquesta casa de colònies que mira al mar. Caminava entre la brolla de llentiscle, amb fruits vermells i negres, i margalló, ben silvestre,

també hi havia figueres de moro disperses, el cactus mexicà tan naturalitzat, sobretot, a la franja costanera catalana. 

 

El garric tenia glans i, en canvi, tres mates ben florides feien el paisatge primaverenc: el bruc d’hivern o bruguerola —cap al cim del Turó del gall—, amb campanetes blanques de fora i violàcies de dins.

el romaní i la gatosa, ben groga (a la foto que encapçala l’entrada). 

            La botànica és un món de descoberta, per a mi. Hi té a veure la poesia. Per què la poesia té com a matèria primera la natura? És el primer referent més comú per a tothom i per a tots els temps. I el que vol aquest gènere literari és comunicar sentiments i idees al col·lectiu. Arribar a la gent. És clar, però, sobretot, la natura dóna referències d’allò perdurable i, a la vegada, mudable i, això, és al moll de l’os de la reflexió de la vida que ens fa la poesia.

Un altre regal que m’he fet aquest dies és la monografia Herbari. Viure amb les plantes, de la revista de la Universitat de València, Mètode. Són setze entrades d’etnobotànica: el baladre, el llentiscle —a la xarxa hi ha aquests dos capítols de regal—, l’esbarzer, el margalló, l’arç blanc, l’aranyoner, la figuera de moro; com a plantes silvestres i la garrofera, l’olivera, el magraner, la figuera, el codonyer, el caqui, el nespra (micaco al meu poble), el lledoner i la taperera. Estan escrites per Daniel Climent i Ferran Zurriaga.

Nadala 2012

                                             Violeta Garcia  i Torras

Els disbarats de Nadal

El sol guanya la foscor

pas a pas —diuen—, cada any
el mateix nadó se'ns plany, 
caganers no fan pudor, 
creixen avets dins de casa
i cireres a l'arbust, 
cap desig es farà fum
quan s'apagarà la brasa. 
Aviat l'any farà un salt; 
m'he fet gran quatre dits d'alt!

AGC

                                       Llúcia Garcia i Torras


      A l'entrada d'avui, cal fer menció a la selecció bàsica de nadales que en Jaume Subirana ha fet: 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira, Ara Edicions, Barcelona, Novembre 2011.

Els cucs, tucans, el teixó i l'hipopòtam

Foto: AGC

A les classes de poesia que vaig fer amb en Francesc Parcerisas, a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ens comentava que un animaló, al poema, el dotava de moviment i vida. I, a mi, les bèsties, a la literatura, en general, sempre m'han seduït. Ens porten imatges inscrites a l'ull del nen que vam ser: de la curiositat i la descoberta primigènia. 
     Per això que rellegint Joan Vinyoli, he trobat prodigiós el poema que enceta el seu darrer llibre, i l'havia d'endreçar aquí al bloc. Quin mèrit fer-se venir bé el teixó i els tucans i l'hipopòtam sense que el poema se'ns faci estrambòtic. Quin poema més punyent en l'ocàs de la vida del poeta. 
    Per cert, Parcerisas va fer el pròleg d'aquest darrer llibre de Vinyoli.

És un malson tenir sempre al calaix, 
tocant a mà, desada, l'empolleta
de cianur per si m'urgís usar-lo, 
davant l'absurditat de l'univers
o bé de l'home, inútil preguntaire
dins l'ordre imaginat pel demiürg.

Aturada la sang, ja no caldria
tancar i obrir cap altre cop la porta
corcada ni tampoc encendre foc, 
que l'estofat de vida té mal gust,
ni fer-me el llit, ni res. 
                                         Quiti de fam, 
de plers i de dolors, què sóc a l'últim?
No hi valen conjectures. Metafòric
amb tot menys amb la mort, ja respondran els cucs
en la tenebra.
                          Ara sols sé que tinc
dins meu esclats, umbracles de records, 
incendis metal·lúrgics i tucans de vol
silenciós i tou que em parlen d'una selva
remota. Però l'au del paradís, 
engabiada? I què, nosaltres tots?
Engabiats també.
                                 Quina punyent recança
d'un sol perpetu i d'un gran lloc obert
on viure sempre!
                               Que el teixó ens abrigui
quan és hivern i l'hipopòtam gras
ens porti, en el temps cald, als rius on es rabeja.

Joan Vinyoli, I, "Vespre a la cafeteria", Passeig d'aniversari, Editorial Empúries, Barcelona, Quarta edició, setembre de 1990 

     Aquí un enllaç a l'intinerari poètic, per fitar més animals que van apareixent a l'obra de Vinyoli.

Provisionalitat

Foto: A.G.C.

"Sempre som més joves que no ens pensàvem, i per tant sempre hi ha una reserva de vida inesperada que acaba per complicar-nos l'agonia."

Provisonailitat, Toni Sala, Editorial Empúries, Barcelona, primera edició, octubre de 2012

Prats

Petita i blanca

enyora el mar

la teva casa.

Enyora l’aire

d’una cançó,

d’una besada.

La teva pell

és del color

sense mirall

de terres clares.

Els camps llaurats

beuen de nit

el teu alè,

la teva calma.

Moren els mars.

Petita i blanca,

es va morint

la teva casa.

Creixen els camps

i les campanes,

tot el que és guany,

tot el que emparen

les teves mans,

tot el que estimes

rossa i descalça.

 “Petita i blanca”, de Soledat de paisatges, Joan Vergés, Joaquim Horta Editor, Barcelona 1959.

Reprodueixo el poema d’aquesta primera edició que vaig comprar fa vuit anys en una llibreria de vell. Vaig sortir de l’establiment com si hagués tornat de l’illa del tresor: només n’hi ha 350 exemplars.

Els poemes d'en Joan Vergés existeixen per a mi a casa en la veu i la música del Toti Soler. Vaig descobrir el poema i la faceta com a cantant del nostre gran guitarrista cap al 1997, en una reedició en cd del disc Liebeslied, l’original en vinil és del 1972. El músic refaria el disc a Cançons el 2000,  on tornaria a cantar les mateixes peces amb poemes de Vergés, Joan Vinyoli, Josep Palau i Fabre i Marià Manent. Hi ha discos que són d’una època i d’altres que no et canses d’escoltar i t’acompanyen sempre. En aquest segon cas, imagina’t si, a més, al cap d’uns anys el cantat te’l refà de nou. Doncs això és Cançons.

Després, el 2006, presentat pel Joan Elies Adell, vaig veure el Joan Vergés recitant els poemes a la seu de l’Omnium en un cicle de poesia. Un home petit, metge jubilat de setanta-vuit anys, que era redescobert per un públic selecte. Amb aquest motiu li publicaven una antologia on no hi faltava “Petita i Blanca”.

Doncs bé, aquesta història no s’acaba. Ara Prats acaba de publicar el seu primer disc Pla b, i fa una versió roquera extraordinària de la cançó d'en Toti Soler. Prats és Marc Prats, el seu pare, Albert Prats Soler, que ha fet les il·lustriacions de l’àlbum, és cosí de Toti Soler. I en Marc és un company de la meva promoció de periodisme i, no només això, un amic. Per això, estic tant orgullós del seu disc, la seva música a tot el Pla b i que hagi musicat de nou "Petita i blanca".  Aquí al you tube en versió acústica. 

   

Sonata a Kreutzer

“A la ciutat, un home pot viure cent anys i no adonar-se mai que fa temps que és mort i enterrat. No hi ha mai ni un moment per analitzar la pròpia consciència; s’està ocupat tot el temps. Hi ha els negocis, la vida social, la preocupació per la salut, posar-se al dia en la vida artística, vigilar la salut dels fills i arranjar la seva educació. (...) i tanmateix la vida continua tan buida com sigui possible. Bé, així era com vivíem, i d’aquesta manera no sentíem tan agudament el dolor de viure plegats.”

Sonata a Kreutzer, Lev Tolstoi, traducció de Josep Sales, Edició del Diari de Barcelona, 1989

     Des de la lucidesa de l’embogit, Tolstoi escodrinya les interioritats de la relació matrimonial, fonamentada en l’atracció sexual que la inicia i la guia, encara que sigui rere la sublimació amorosa. Aquí un fragment que posa de manifest l’amagar-se rere el dia a dia els aspectes que no funcionen de la relació. 

     Per acabar, un fragment de la sonata de Beethoven que dóna títol a aquest relat llarg, el protagonista de la qual remarca que el presto del primer moviment embriaga els sentits: “Per a mi, aquesta música, de totes maneres, va tenir un efecte devastador; em produïa la il·lusió que descobria noves emocions”.

Pedrolo

Després d’aquesta Diada i dels esdeveniments que l’estan seguint és de justícia recordar en Manuel de Pedrolo (1918-1990). És un escriptor a qui mai se li han estalviat dos justos adjectius: prolífic i independentista. El cas és que la intelel·lectualitat benpensant de l’època subestimava la popularitat de la seva obra utilitzant amb mala intenció el primer adjectiu i el volien relegar a la marginalitat precisament pel segon.

     Té una novel·la, Acte de violència (Edicions, 62, la primera edició es va publicar el 1975), escrita el 1961, que a molts ens vindrà al record. L’argument és que en una societat oprimida hi ha una revolta a partir d’una consigna que s’extén com una taca d’oli a tota la població: “És molt senzill: quedeu-vos tots a casa”. La narració descriu el seguit de jornades que segueixen al fet que la població atura el país per canviar l’estat de coses. L’instrument de la revolta és de no-violència i aquí rau la seva força.

     Aquest Onze de Setembre la gent no s’ha quedat a casa i  aquest fet pot suposar un tomb. En un moment en què la política estava perdent crèdit perquè se la percep sotmesa al poder financer, sembla que la ciutadania pot decidir i propiciar un canvi d’estructures. O no és això una ruptura amb l’Estat espanyol? Per a mi, l’èxit d’aquest procés anirà lligat a dos mitjans per aconseguir la independència. El primer, que la consciència nacional sigui una consciència social per garantir el benestar que estem perdent: dret universal a la sanitat, educació pública de qualitat i prestacions socials. El segon, la no-violència i l’antimilitarisme. Si aquesta societat ha tingut l’ambició de canviar la història, que els polítics que tutelin aquest canvi no caiguin en la mediocritat de crear un Estat convencional amb exèrcit. Que el fet de no tenir-ne sigui la nostra força, el nostre acte de violència. Potser així, també transformarem el món.

Eurovegas Barcelona World

Pinotxo és arrossegat pel guillot Joan Honrat —llegiu lladre engalipador— a l’Illa Encantada, on es permet als nens fumar i jugar fins a l’extenuació. Però l’Illa Encantada és, en realitat, una fàbrica de burrots. Converteix els infants en rucs, burros de càrrega que serviran per anar a treballar a les mines. Aquest estiu he llegit diverses vegades a les meves filles l’obra de l’italià Carlo Collodi, Pinotxo, en la versió de Walt Disney editada en català.

Primer, volien destruir el Parc Agrari del Baix Llobregat amb la instal·lació de la ciutat de casinos Eurovegas. Ara, el Govern iguala el projecte del magnat americà Sheldon Adelson amb un parc temàtic a Salou i Vila-seca (Tarragonès) al costat de Port Aventura, que tindrà, ni més ni menys, que sis casinos: exactament els mateixos que el primer projecte!

Ens poden dir que, aquells que estem en contra d’aquests projectes, som en Jepet Grill. Però els senyors que defensen aquesta política econòmica per a Catalunya dubto que aspirin que els seus fills i filles trobin feina de crupier o facin del joc el millor entreteniment. Per tant, els primers, el que no volem per als nostres no ho volem per a ningú, ells condescendeixen: que es tornin burros els altres si n'hem de treure profit.

     Durant la jornada que ICV-EUiA va organitzar el 20 de juliol al Parlament per reunir diversos agents socials que s’oposen al projecte d’Eurovegas, l’alcalde del Prat del Llobregat, Lluís Tejedor, va recordar que, durant l’època daurada del totxo, molts joves de la comarca van deixar els estudis perquè l’ofici de paleta era més eficaç. Ara a l’atur, se’ls tornaria a posar una nova i falsa vida fàcil. Es va parlar molt de l'efecte contaminador d'implantar el model de la ciutat de casinos i del fet que atrauria el bo i millor de cada casa: les màfies.

     La Plataforma Aturem Eurovegas, que organitza un concert el 15 de  juliol a Cornellà del Llobregat, ha dit avui que donarà suport a l’oposició al Barcelona World. I és que, en la lluita per defensar el Baix Llobregat, ens vam adonar que defensàvem molt més que el territori: un model de país. A La Terra de setembre exposem les raons agràries, però també moltes altres raons de pes. El diputat del PSC, Ernest Margall (no us perdeu el nombre i qualitat de les adhesions que va aconseguir al maig contra Eurovegas), ho va resumir dient que és un fracàs pensar que només amb turisme i totxo podem fer sortir el país de la crisi. Amb el finançament que té aquest gran projecte, no podríem aspirar a finançar molts petits projectes que creïn llocs de treball d’alt valor afegit?    

Can Cervera

Sempre quedaran primeres vegades. De cada ínfim batec de vida en fem un niu amb un llibre de natura a la mà. La descoberta rau en traslladar els coneixements de la guia a les observacions, i viceversa. Els dibuixos de l’artista i naturalista Toni Llobet François a Flora i fauna del Parc Natural del Montseny, ens han fet augmentar l'experiència al càmping Can Cervera.

     Acabat el plat de dinar, entre les dues i les tres, arriba aquí dalt, cada dia puntualment, l’oreig del migdia. Fa de les hores de sol més aclaparadores les més fresques del dia. Entre les flors de la pastanaga borda —fa honor al nom quan l’arrenques i n’ensumes l’arrel—, trobem una llagosta d’ales blaves. Descobrim que l’és perquè la fem saltar i desplega el cel de primavera que té guardat a dins.

     Mentre fem les postres, a l’alzina de davant, un gaig salta barroerament sobre branques que en prou feines l’aguanten. És gros i el distingim per les plomes tacades de blau —és el del dibuix de la portada.

     L’estiu és el temps de les papallones i aquí tenim un prat magnífic. Hem vist papallones de color... blau, és clar. També, al prat, la papallona de l’alfals, que té les puntes de les ales negres i l’interior grog d’oli amb dos ulls negres a les ales davanteres i dos més ataronjats a les posteriors. Ahir, al Turó Gran vam veure dues papallones ensangonades flirtejant... I així, anem de descoberta en descoberta.    

Vicenç Navarro

“No hi ha res més a fer ”, ens diuen. No hi ha res més a fer més que doblegar-nos a l’omnipotent mercat i al desordre de la borsa per superar la recessió. El simple fet que ens vulguin fer combregar amb un discurs únic ja ens hauria de fer sospitar d’aquests governs que ens menen. El mercat no és un ens abstracte. Són bancs, fons d’inversió, grans corporacions, rere els quals hi ha persones, les decisions de les quals determinen el desordre que ens ha portat on som.

     Què volen aquesta gent? Noves oportunitats de negoci. Si se’ls ha esgotat l’especulació financera entorn del totxo, doncs ara cal exhaurir els recursos públics, per mitjà d’escanyar els Estats i promoure privatitzacions. La seva lògica depredadora els condueix a exigir la màxima desregulació.

     Ahir, però, la Comisión Nacional del Mercado de Valores, la CNMV suspenia les operacions borsàries a curt termini —l’especulació pura i dura, “un mal menor”, fins ahir, per garantir la liquiditat dels mercats—, per aturar la caiguda. I  el govern del Partit Popular anunciava que calia gravar les transaccions financeres. Per fi!

     La dreta baixa del burro? Ha arribat al punt que el deixar fer, deixar passar no s’aguanta per en lloc i la fal·làcia del mercat lliure no se la creu ningú. I ara ens trobem al cap del carrer: el discurs alternatiu: cal regular els mercats i, entre altres, gravar les transaccions financeres!

     Això bé a tomb, perquè, a La Terra de juliol-agost, entrevistem l’economista i politòleg, Vicenç Navarro. Ha escrit, conjuntament amb dos economistes més, Hay alternativa. Propuestas para crear empleo y benestar social en España. Passem al discurs afirmatiu: sí hi ha res a fer. Hi ha moltes coses a fer per construir una economia productiva fora de la lògica de la rapinya dels bens públics perquè els privats s’han volatilitzat en una economia de base financera. Podeu descarregar-vos la revista sencera a l'enllaç en pdf. L'entrevista està a la pàgina 12. 
     Amb aquesta entrevista, a La Terra, continuem elaborant el nostre propi relat de la crisi a través d'aquest gènere periodístic. N'hem fet a: Salvador Giner, Arcadi Oliveres i Josep Ramoneda, entre altres.  

Elogi de l'educació lenta

Foto: AGC


"L'educació lenta proposa resistir la velocitat, sinònim de superficialitat, dóna importància a la qualitat per sobre de la quantitat, es resisteix a penalitzar la lentitud i rebutja l'activisme sense intencionalitat"

Elogi de l'educació lenta, Joan Domènech Francesch, Editorial Graó, Barcelona, 3era reimpressió, gener 2010

El mestre autor d'aquest llibre ha influït durant molts anys els projectes de les escoles públiques de nova creació. Molts pares hem vist en l'escola que arrenca des dels fonaments un valor afegit en l'educació dels nostres fills. Participar d'un projecte que es va construïnt des de nous pressupòsits és molt engrescador. 
   Ara bé, aquestes escoles públiques han de lluitar sovint, tant en èpoques de crisi com   pletòriques, contra la lentitud —aquesta imperdonable— de l'Administració Pública a l'hora de construir els edificis. Ens ha passat a l'escola l'Univers de Gràcia, a Barcelona. Això m'ha involucrat en una nova lluita per defensar un dret evident —per quants més drets assolits haurem de lluitar a partir d'ara? És un dels motius pels quals he restat allunyat d'aquest bloc durant aquests darrers mesos.  
     Hem aconseguit portar la nostra reivindicació a molts mitjans de comunicació. Aquí una peça que va sortir a TV3.